Coses del PSOE

Coses del PSOE

Quan un amic la caga, i aquest cop la contaminació i el volum que han produït els seus detritus superaria clarament la cabuda del famós Clot d’en Pons –visita obligada si hom trepitja Cabildolàndia-- , els afectes a la seva persona ens sentim empesos a mirar cap a una altra banda. Dissimulam, vaja. Dissimular a cop de xiulo entonat sempre ha estat bo. Gran peces de la història musical de la humanitat s’han composat així: dissimulant. Ja ho deia el recentment traspassat Joan Baptista Humet: …y tú disimulando… Jo li faig cas.

Permeteu-me, tanmateix, que actuï d’una manera alternativa i comenci aquestes línies amb una ovació generosa i merescuda. Plas, plas, plas! Aplaudiria més, però som de mà delicada i si no tenc una crema hidratant a la vora, mald per contenir-me. Però bé, com que tampoc vull ser roí, l’obsequiaré amb una segona tongada d’aplaudiments --plas, plas, plas--, reforçada amb un crit d’admiració: bravo, bravo i més bravo! I és que, sincerament, des que els illencs van tenir la desgràcia de perdre el mític protector de les modalitats vernàcules illenques, l’enyorat Miquel Melià, no ha havíem pogut gaudir d’un recital així. És d’agrair. Com que ha fracassat la iniciativa popular d’instaurar el premis “Maçot” –es veu que el Col·legi de Maçots es volia querellar contra els candidats a rebre’l amb l’argument que contra ells no hi podien competir--, hom se sent empès a iniciar una col·lecta pública amb propòsit lloable: dos, aconseguir prou diners per repartir-los entre els integrants dels senyors CAIB que ara ens governen, abans que no completin la seva tasca de censurar la tele. Més d’un es demanarà quina malsana intenció pretenc desenvolupar amb una acció tan sospitosa, i em sentiré obligat a afirmar que solament m’empeny el fet de desinflar un amarament excessiu de generositat. Certament, atès que els nobles governants de les Illes m’han demostrat sobrerament que ens serveixen, als meus, de gaire, cal que assumim la situació i preguem mesures dràstiques. De cap manera, però, voldria perjudicar-los. Com que deuen haver fet uns comptes econòmics, pens que no els els podem desquadrar. Si el problema més vital que tenen és desitjar de rebre un sou, en podem parlar. Jo hi col·laboraré de gust. Ara bé, que facin el favor de d'anar a ca seva im-me-dia-ta-ment. Cobraran, sí, no hi veig cap problema que els ciutadans siguem generosos, però a canvi els suplicaríem que reposin, que no facin res més. Que no governin, que ho deixin estar. No és ben bé la seva especialitat gestionar els gustos de part del poble.

Com tothom ha pogut observar durant els darrers dies, l’acord que va aconseguir el conseller de Presidència per garantir-nos la recepció de TV3, no podia ser millor. Vull dir que no podia ser millor per al PSOE. Ha aconseguit dos objectius amb una única jugada. La primera l’ha invertida a obligar-nos a veure IB3 –quina crueltat més cruel—, i la segona a fomentar que augmentin els ingressos publicitaris de La Sexta, cadena amiga del partit. Val a dir que si qui va aconseguir un acord tan favorable als amics i tan terrible per als qui ens estimam TV3 és qui aconsella el president –conseller de Presidència deu voler dir açò--, entenc perfectament alguns coses de l’honorable Antich. Deixaré caure una pregunta per si als mestres del PSOE –Partit Suposadament Onorable Espanyol— els pot ser útil. Sí, ja sé que honorable s’escriu amb hac, però no sé si ells ho saben i tampoc no els voldria posar amb un compromís: ha de ser complicat pronunciar PSHE: ni a Maó-Mahó-Mahón, que hi tenen traça a tractar les hacs, se’n sortirien així com així. Vet aquí la pregunta: fora interessant de nomenar un conseller del conseller de Presidència? Si hi ha debat, no exigiré drets d’autor per haver-hi col·laborat.

Arribat en aquest punt, interromp la redacció ja que ara mateix, coses de l’edat, no sé si he dedicat cap ovació als responsables de la deposició. Hi torn: plas, plas, plas! El calor és punyetera, i una colitis estival pot afectar-nos en qualsevol moment. Es veu que hi ha passa. He dit passa?, i ara! El que hi ha és una autèntica epidèmia. Palma no recorda una invasió d’aigües fecals tan grossa des dels temps d’algun polític que ara resideix a New York –ho pos en anglès per si de cas Mayor Oreja o Vidal-Quadras duen un mal dia, que no voldria prendre mal ni patir un atac de picor excessiu per residir en un graner que no plaïa al besavi de segons qui.--. Sí, sí. Les farmàcies mallorquines i catalanes no poden servir més antidiarreics. Els fabricants de Tanagel, Salvacolina… s’han fet d’or i les vendes no paren. El gran paper que han fet els socis
–o còmplices?-- necessaris per oferir-nos un tal recital, ha estès la pandèmia. A Can PePe riuen tant que acabaran romputs. La marca blanca del PP, el PSOE, els fa la feina bruta i ho fa amb una finor... Estic en condicions d’afirmar –i sense retre cap visita a la meva vident preferida— que els nacionalistes de les Illes i el Principat han aconseguit allò que els altres no haurien pogut aconseguir ni si s’hi esmerçaven. En definitiva, ERC i el PSM –que al cap i a la fi són els que mantenen vius els que rematen el nacionalisme “de andar por casa”, llegiu els del PSOE— han ofert un recital absolut. Em sent temptat de continuar aplaudint, però em fa una por terrible que m’entenguin malament i encara em regalin un bis que ja em deixaria somort per molts de mesos. El juny és un mal mes per rebentar.

Gent de confiança

Em conten que alguns dels antics alts càrrecs del govern del senyor Matas estan indignats. Es veu que no poden entendre com és que els fiscals no els han investigat. Horreur! Hi ha coses que fan mal, la discriminació entre elles.

Entenc perfectament el neguit d’aquells als que no han imputat cap delicte. Hi coses que no poden ser. I la dita popular? Sí, aquella que afirma “Lo que no puede ser no puede ser y además es imposible”, on queda? El personal té dret a passar a la història. El que és injust és que la justícia els destorbi amb acusacions de corrupció. Açò no es fa! Que no comandaven? Idò, quan algú comanda ha de poder fer el que li roti, si no ja pot militar a l’oposició. Mestre Matas es va lluir en triar els seus col·laboradors. La seva actuació té nassos... i va el nin i ens deixa sols mentre ell ensuma perfums dels Estats Units. Intolerable! Quan un té el nas arranjadet també l’ha d’emprar per destriar l’aroma del tuf. I per les Illes volta un tuf que fa patxoca.

Els alts càrrecs que encara no han estat imputats, dubten. De tant en tant donen gràcies al cel per haver estar honrats i honestos... i de cop i volta es desesperen per no haver aprofitat i haver imitat els seus companys de gabinet amb més intel·ligència. Quan un s’ompl les butxaques no ha de deixar rastre. Que açò és complicat, em deis? I ara! Tenim exemples a manta de gent que ha fet fortuna i que roman amb la bossa que vessa sense que ningú no l’encalci. Així es fan les coses, punyetes! Ara em compr un xaletet, ara un automòbil de luxe... adés un altre xalet... El xalet és una prova absoluta que s’han fet les coses bé. Mai no confiaria en qui no s’ha enriquit durant el seu mandat. L’enginyeria fiscal és un art i als artistes cal imitar-los. Poc dotat per als comptes, encara romanc sense cap cèntim de més. N’hi ha que no servim i desaprofitam les bones ocasions per jubilar-nos abans d’hora. No trobaria un exalt càrrec que em donàs unes lliçons de bones pràctiques?

I l’oposició, mentre aquesta gent feia demostracions físiques a locals de mala reputació, què feia? Navegaven per pàgines porno d’Internet en un viatge pagat al Sàhara? Uns practicaven i altres contemplaven... Contemplaven exclusivament com engreixava el seu compte corrent amb una minsa paga que els abonaven cada mes. Vaja, que reposaven com la cigala mentre les formiguetes populars omplien el cau per passar l’hivern. I ara es queixen. Ara és hora, Pere meu! S’han trobat el magatzem buit i no saben com l’han de tornar a omplir. Esperaran asseguts. Els seus amics de Madrid no els passaran un duro. És més, encara n’hi sostrauran uns quants més del que seria raonable per untar autonomies amigues. L’oposició és així: “Fataaal”, que diria en Xec Forteza. Els illencs som solidaris... i masoquistes. Ens delim per enviar més i més pasta a Madrid. Hi tenim la mà trencada. Bé, uns la tenim trencada i altres foradada. Fins i tot n’hi ha que tenen la bragueta foradada i quan se n’afarten de lluir el “sinfín” per aquestes contrades l’exhibeixen per Moscou. Pobrets! I és que no tenen sentit del ridícul. Que no han vist allò que passejava entre les cuixes un tal Rasputín? Aquest podia fer el fatxenda, sense afrontar-se. No solament es conserva la seva cua dintre d’un pot de formol a un museu rus, sinó que també han batejat amb el seu nom diverses cases de cites prou conegudes entre el personal de la CAIB. Servidor, cast i pur fins a la mort, es conforma a contemplar l’august moble d’en Rasputín i és incapaç d’imaginar a quina mida devia arribar ben excitat. Bé, estic segur que amb la seva intervenció el túnel per on circulen aquestes partícules que ara acceleren per Suïssa s’hauria acabat abans. El de Sóller mateix, hauria costat quatre pennis. Un alt càrrec llest hauria fet aquesta pensada: “Si, hem de foradar... hauríem de tenir en compte Rasputín”. Res d’açò van fer. El túnel es va acabar de qualsevol manera... i va deixar forats arreu. Encara el pagam? I si l’apoquinaven els alts càrrecs? Es veu que van guanyar prou com per deixar Mallorca més foradada que un formatge suís. Bon formatge.

“La Caòtica”

Un Ple ben ple al Saló Caòtic. Notícia? No, la novetat és que finalment tothom estava d’acord: Cabildolàndia a l’inrevés. Dissortadament el consens no era entre els que ocupaven el cadiram, que és impossible, sinó entre els assistents. “Boti, boti, boti, maonès...”. (Perdó, ha estat un lapsus, aquest llat de guerra solament es crida durant dates senyalades). Es veu que la indignació popular esclatà exclusivament contra els nou “loquesigui”. Al·leluia!

La situació és injusta i no es pot resoldre de cap de les maneres. Bé, vist l’acord a què ha arribat el poble, tal vegada fora el moment de desallotjar el Caòtic. Es veu que el Saló, tan noble ell, s’està acostumant a rebre visites esgavellades: per demanar pins, per exigir dimissions... Ara ja hi van fins i tot demòcrates de tota la vida a reclamar justament el mateix que exigeix l’extremaesquerra més extrema. Per alguna cosa calia començar. De fet, el principal problema del Caòtic és que està maleït. Aquesta afirmació s’ha comprovat empíricament: la cadira del burgmestre porta malastruc. Veus més autoritzades que la meva insinuen que podria ser la mateixa “Cadira Perillosa” que mai no ocupaven els membres de la Taula Rodona. Si aquesta troballa arqueològica es confirma, no ens tomba ningú. Tal cadira s’engoleix qui l’ocupa. Se l’empassa com qui fa res. Just un s’hi asseu, els esperits més malignes, possiblement dirigits pel mateix Merlin, comencen a entonar una vella cançó: “Oh, cadira menjadora, que et cruspeixes tots els cuuuls...”. Poc temps després, al Caòtic hi ha burinot. Típic. I Cabildo. De què ens serviria un Caòtic sense caos? Certament seria una presa de pèl. Com les eleccions per aquestes contrades, si fa no fa.

Em diuen que el regidors estaven tan espantats que prepararen la fuga. Els plans per escampar són de disseny. Un dels més estrafolaris consisteix a embarcar-se en la famosa tèquina “Laquesefué”, rebatiada “La Caòtica”: embarcació especialment mal vista pels pescadors de vorera de sa Bassa de Sant Pere, però que té la virtut de resistir contra tots i contra tothom. Els elements tremolen quan talla la mar. A hores d’ara, ja la restauren i m’asseguren que el mestre d’aixa encarregat d’envernissar-la, un artista que ha fugit del seu país en veure que la boira inundava Geòrgia després de la broma russa, n’Abel Ykalkaspavili, els ha assegurat que, si tot va bé, passat el proper dia 12 podran deixar la vila sans i estalvis. Fins aleshores, el poble podrà contemplar la nau i fins i tot contribuir a la seva restauració. Si el temps no ho impedeix, a coberta, s’hi organitzarà abans una cantada d’havaneres. El preu de l’entrada serà mòdic –travessam una època de crisi, malgrat que el ministre ho negui-- i entre açò i el rom cremat que s’hi consumirà... El cremat cada dia té més èxit a Cabildolàndia. Hi ha cremats pertot: als bars, per Pasqua, al PSOE, a Can PePe, passejant pels carrers... Es pot garantir que la vila vessa cremats. En aquest tema, també hi estam d’acord.

I bé, si el festival d’havaneres que s’interpretaran sobre “La Caòtica” és evident que serà un èxit, encara és més evident que el comiat serà recordat durant centúries. “Jo hi era”, podrem dir als nostres besnéts. Si durant els darrers anys hem estat la riota de la resta de l’Univers, és just que ens transformem en fatxendes i hàgim de presumir d’haver assistit a un adéu inoblidable. Ja m’ho puc imaginar. Tot el poble saludant la tripulació amb el mocador a la mà mentre el capità, georgià adoptiu, Adam Anatauxili, s’acomiada dels seus veïns. Èpic. Ni a Calella no ho superarien. Pobrets els de Palafrugell! S’han de conformar a cantar “El meu avi”... A pasturar. Tal vegada aquí no tinguem cap “bella Lola”, però fa anys que ens crucifiquen amb una havanera més nostrada: “Un senyor damunt un ruc”. Aquesta peça retrata bé el votant. Ensoldemà de les eleccions internes de Can PePe, dia 13 –mal nombre per començar una era--, ens reunirem per iniciar una nova etapa? Ho dubt. No té aclarícia. És possible que els “loquesigui” i la resta de membres del cor –llegiu l’oposició— se’n vagin satisfets per la feina “no feta” durant una altra legislatura, però poca cosa més. Els cantarem “Adiós con el corazón...” o “És l’hora dels adéus”, i què? El problema si pleguen els líders és complex. El drama continuarà. Qui es veu capaç d’ocupar la “Cadira Perillosa”? Organitzam un concurs de masoquistes a veure si tenim sort i algun es despista?

Ciutadella és així. Cada dia és més Cabildolàndia. N’hi ha que se n’afronten. Altres en feim ufana, d’haver-hi nascut, de viure-hi per gust i de pagar-hi la contribucíó. Habita aquesta vila gent de molta categoria, però mal dirigida. També gent que presentam un ADN poc definit, que som mestissos a temps parcial. Tant li fa. Sempre hi haurà “integristes”: ciutadellencs purs que no volen ser cabildos. Jo som impur i cabildo, i a molta honra. Els integristes ho tenen fàcil. Per què no proven de fer-se musulmans? És un exemple. Jo fa anys que he perdut la por. Al·là és gran, però Cabildolàndia no és el paradís: és un embull.

Cabildolàndia guanya el COPITO 2008

Concurs Internacional de Pobles Inimitables del Tot, conegut popularment com el COPITO. La competència era aferrissada. Pensau que s’hi presentaven candidats amb pedigrí: Saint Olaf –el mític poble d’una de la “Chicas de oro”— i també un fotimer de viles sicilianes, a part d’un convidat tradicional com Lepe. Pobrets, no sabien per on havien de partir.

El COPITO se l’ha endut, com era previsible, Cabildolàndia. Primera participació, primer triomf. Fins ara ens tenien por i no ens hi deixaven participar. Tenien raó i s’ha demostrat. Quan ens hi posam en volem una maneta. Encara no sé si n’estic orgullós o afrontat. En realitat juraria que tant me fa. A vegades m’aixec amb la intenció de sol·licitar al Govern que m’indulti i que em permeti posar al DNI que vaig néixer “en paradero desconocido”; altres em sent ufanós i estic per emmarcar la partida de naixement o de penjar una rajola a l’entrada de casa que hi posi quelcom així “Aquí, hi viu un cabildo”. Em fa com a pena desaprofitar un accident com aquest i beneesc la casualitat que, el 3 de gener de 1961, el primer ensurt a patir vagi ser adonar-me que la cigonya m’havia deixat caure en una vila tan especial. Gràcies, mama! Ja m’ho deien que no tenies preu!

Poques hores abans que el jurat ens atorgués el COPITO, tot feia indicar que altres viles de l’illa també arribarien a la fase final. Guixònia havia fet punts, es Mercadal insistia a recordar el gran combat que va dur a terme contra la cabrum invasora dels seus boscos i Capitòlia Déu n’hi do: la batalla per l’hac era un mèrit. Però res. Amb un darrer cop d’efecte en vam tenir prou. A Can PePe van decidir donar-nos una empenta definitiva i de continuar una tradició popular. En aquests moments, em consta que hi ha gent que no té prou clar si a Cabildolàndia té més importància agenollar-se davant de sa Piràmide, remodelar la plaça d’en Campins i aixecar-hi una font dedicada a un dels nostres “primus inter pares”, celebrar Sant Joan o carregar-se el Saló Caòtic. Hi ha estirades. Sant Joan pesa, però la incipient excitació --que ja és tradicional—que sentim en esmicolar la concòrdia municipal fa punts per aconseguir que el dic prest sigui insuficient. De fet, l’empresa que el fa ja ha demanat si ha d’acabar les obres segons el projecte previst o si prepara un moll que arribi a Punta Nati, com a mínim. Previsora que és la constructora. Som una atracció turística, política... Amb una sala de congressos com Déu mana faríem furor.

I em demanareu que n’opín, de la ruptura. La resposta és simple: no-res. Els divendres no manifest mai el que pens. Riuria, però és que ja no en sé. I és una sort, car present una delicada i poderosa barra de neandertal que no em permet esgavellar-me. Els científics ja ho diuen, que tots els excessos són dolents i em recomanen que si no m’he de saber aturar és millor que no comenci. Dit i fet. En fa d’anys que no ric!

Tanmateix, crec que hem guanyat el COPITO fent politxons. Ens retiraran el premi? Ho dubt. El control antidopatge era deficient i és dubtós que pugui considerar que vam prendre estimulants. Res més fals. El que va passar dijous a la nit és que els serveis de missatgeria cabildos es van declarar en vaga. També és cert que alguns dels mossos van canviar d’empresa i que d’ara en endavant repartiran pizzes NERER, però açò és una altra història. Hi insistesc: em consta que els missatgers estaven farts de fer hores extres. N’hi ha que podrien fer la ruta amb els ulls clucs. De cal batle a Can PePe. De Can PePe a ca qui comanda d’amagat i no figura... I mentrestant, na Tònia Gener i en Joan Triay ignoraven que eren a punt de rebre una ganivetada històrica. L’estiu ja ho té, en aquestes coses. Fa calor i una pujada de temperatura exalta. Al final, van decidir parlar cara a cara i dedicar-se al teatre. “Comedi, tot és comedi”, deia un amic mallorquí (partidari de n’Estaràs?). Dit i fet. La primera representació serà “Nou homes sense pietat i tres que els reforcen d’amagat”, títol ben llarg i poc comercial, però amb un argument excepcional. S’endurà el premi Born d’enguany i el de cinc o sis edicions més.

I si ho deixàvem estar? Crec que Cabildolàndia hauria de fer un pensament i deixar de votar. Al cap i a la fi, poques vegades acaba una legislatura d’una manera normal. La darrera va ser quan en Franco vivia? Particularment suprimiria les eleccions. Que nomenin una gestora perpètua i punt. Que qui la integraria? Aquest problema és banal. Qualsevol nadiu està capacitat. Si els càrrecs vitalicis són considerats perillosos, que els facin rotatoris o triem els seus membres per insaculació. I a qui feim primer edil? Tampoc no és problemàtic. Faci el que faci el criticaran. O el penjaran per Pasqua: com és tradicional.

Arturos contra Merlins

No ha calgut que el sergent Quevedo hagi desplaçat les seves tropes a Cabildolàndia per obligar-nos a unificar l’illa, la mateixa gent de Ponent ha fet una cosa inversemblant: deixar-se seduir per l’alcalde de Capitòlia, Arturo Bagur. Hi ha d’haver alguna justificació coherent, però no la trob. L’única explicació que ara mateix em passa pel cap és que la setmana passada va ser dura, climàticament parlant. El vent afecta i un cabildo trasbalsat és capaç de qualsevol cosa, fins i tot de decantar-se per l’enemic.

Si Cabildolàndia cedeix a la pressió política que prové de Capitòlia, conservar la capital eclesiàstica esdevé complicat O les coses giren, o prest haurem d’anar a visitar el bisbe a Santa Maria. El dia que açò succeesqui, podem començar a patir. Què ens quedaria? La resposta és simple: bujots, cavalls, someretes i poca cosa més. No em vull imaginar Cabildolàndia dominada per “La Sucreria” (llegiu l’ajuntament de Capitòlia), malgrat que ningú no dubte que el sucrer supera amb escreix el nostre burgmestre en tots els camps tret del de la meditació transcendental. La capacitat per guardar silenci d’aquest primer cabildo és inigualable.

Què va passar diumenge? És ben senzill i alhora ben complicat. Potser l’única manera d’entendre-ho era fent un tomb davant de Can PePe. Mai una derrota no havia estat tan ben rebuda. La vila ha perdut autonomia, però ja ens refarem. Qualsevol dia la COPE reprendrà la seva particular croada contra l’infidel. Què s’han cregut? Açò no acabarà així. Dominats per n’Arturo? I ara. Aquí la taula rodona no té sentit. El que ens agrada és la màgia. N’hi ha prou a estudiar la tècnica emprada per valorar solars. “Nada por aquí, nada por allá...” i, de cop, apareix algú que nota com ha engreixat el seu compte corrent. Odiam els Arturos, però idolatram els Merlins. Som així i no ens va tan malament. De fet, ens va molt pitjor i aquesta és la nostra esperança: si les coses giren, han de girar cap a bé. Podem estar ben animats.

I bé, mentre esperam el sermó de la COPE, només ens cal ser previnguts. De moment he amagat tots els exemplars d’”Es Carrer” per si de cas l’inquisidor ordena cremar-los, i amb aquest faré el mateix. Hem arribat als cent números i sense l’ajut dels amos del Saló Caòtic. Toma! Els afectes en aquestes pàgines sí que volem un Arturo a casa. No cal que patesqui, la seva Ginebra no serà assetjada per ningú. No tenc constància que a Cabildolàndia hi hagi cap Lancelot. Ens dedicarem a la seva suplent, més nostrada i proper objectiu dels derrotats. Musa d’uns, enemiga d’altres. Ai, Belén, que no sigui res!


PD: I bé, vull agrair a tots les paraules de suport que m’heu ofert durant aquestes cent setmanes i demanar perdó a tots els que involuntàriament hagi pogut ofendre. No ho pretenia.

No entenc res

Setmana gran. Setmana d’eleccions. Dimarts triaven els mestres de moral. Diumenge els recaptadors d’imposts. Açò trasbalsa qualsevol. De fet, ho he comprovat in person. Acab de rebre un paquet –portes pagados, per sort-- i què hi havia dins? Sorpresa! Un ninot inflable! El personal va a fer mal. I les instruccions... en llatí. Açò encara m’ha semblat bé. A Menorca, practicar llengües mortes fa fira: llatí, etrusc, català... “Bufi, bufi”, hi posaven. Dit i fet. He bufat fins a treure’m el barrabam de lloc i voilà: ha recobrat la forma. El ninot porta el nom tatuat al pit. “Soy Rouco. Todo tuyo”. La libido a passejar.

I si dimarts van guanyar els meus –jo sempre amb els radicals--, diumenge perdrem segur. La xalada, emperò, no me la treu ningú. De moment ningú no sap què passa a l’illa. A Llevant els ha entrat un fal·lera que hom no recordava des del temps d’en Kane. Definitivament, la vila s’ha transformat. Tenen projectes seriosos. El primer, créixer: unes set mil persones. El segon, comandar. La ciutat ha superat batalles fraternals i definitivament es dirà Capitòlia. Els més extremistes --ciutadans honorables, dirigits pel sergent Quevedo— pretenen escampar el límits de la dèria fins as Mercadal. Ep, i no han reclamat més espai car tenen pànic a una nova revolta fornellera i, sobretot perquè estan convençuts que conquerir el Toro deixarà l’invasor esgotat.

A Cabildolàndia, curiosament, regna la pau. Qui ens ho havia de dir! És cert que la COPE intenta que alguns protestin contra l’annexionisme de s’altra banda via SMS, però el cabildo reposa. Deu ser la primera contesa electoral tranquil·la de les darreres dècades. Els de Can PePe fan el possible per dissimular. D’una banda volen guanyar, de l’altra fotre von Grau i Seguí. Encara no han decidit si han d’anar a votar. Tot plegat, la situació em supera. L’esquerra s’ajunta ara sí, ara no. Es grapeja desenfrenada per asseure’s al Senat i s’estomaca per tombar el germà major de la coalició a les eleccions al Congrés. Els nacionalistes flastomen a temps parcial contra el PSOE i aquests els ignoren convençuts que la victòria és segura.

La resta de les forces tenen poca cosa a fer. Uns, EU, tenen més poca vida que un fòssil; altres únicament s’encaparruten a defensar la llengua materna i poca cosa més. Aquest objectiu fóra noble si no s’hagués convertit en fal·laç. Si repassam els nom dels líders, veurem que el seu segon cognom –el de la mare— no és gens nou a Menorca. Diumenge patirem. Sort que el ninot inflable em farà companyia fins que tanquin els col·legis. Només cal que l’uròleg no faci vaga i em recepti el que l’edat reclama.

Encara no he reaccionat

Que ens tornin la fe. Si més no que ens la facin estudiar. Sense Catecisme som meitat. De petit, m’agradava memoritzar-lo. No l’he oblidat. Vet aquí una mostra. Pregunta: “¿Por qué decimos que Camps es creador?”. Resposta: “Decimos que Camps es creador porque todas las cosas las hizo de la nada”. Toma! El mestre ho ha tornat a aconseguir: ha creat.

Aquest cop el tremolor que passeig no és endogen: és provocat. Júpiter s’allunyava de Mart –adéu conjunció!--, i el fet havia de tenir conseqüències. Tornava l’espectacle. Estava fent un tomb per Cabildolàndia i, de sobte, se m’acostà per darrere un guàrdia pretorià de la brigada CR (Ciutadella Reacciona) que em va clavar un sacsejada antològica mentre em repetia insistentment: “Reacciona, reacciona!”. Com si fos senzill! Ni he reaccionat, ni m’he recuperat. Sembl un vibrador. Som inestable. La sopa, ni tastar-la: em vessa de la cullera. M’he quedat amb un tembleque que ni els grans afeccionats al gin. Perdó, treis açò de gin ---vomitiva beguda maonesa— i posau-hi whisky –elegant elixir que recorda Escòcia i les seves faldes--. Ep, i esper que el creador no interpreti malament aquestes línies que encara seria capaç de denunciar-me en saber que pens en home amb falda.

La qüestió és que l’infatigable es queixa que Maó, o Mahó, o Mahón –i si ho deixàvem en Sweet City?— es vulgui proclamar capital de l’illa de manera traïdora. Té raó, punyetes. Què ha aportat Maó als menorquins? Boticas?, teatros?, cafés?, una hermosa electricidad? Si hi havia justícia la capital seria Ferreries: l’únic poble admirable de la Roqueta. I encara, que des que han serrat un tros del pujol que corona s’Ermita han perdut punts.

Cabildolàndia capital? I ara! Mai de la vida. Ho reclama el creador, cosa que ens hauria de fer pensar, però argumenta que s’han de repartir els serveis i aquí es contradiu. Si ets de Can Pepe has de lluitar per centralitzar els serveis. Per què fer una escola a Saragossa si a Madrid ja n’hi ha? Per què fer un aeroport a Barcelona si ha Madrid ja n’hi ha un? O una hospital a Guadalajara si a Madrid n’hi ha prou? O un TGV entre València i Barcelona si... Ui, m’havia encegat: entre aquestes ciutats mai no hi haurà connexió, car no convé que es relacionin.

En qualsevol cas, el cos d’elit de Ciutadella Reacciona fa una feinada. Les seves accions incrementaran els ensurts i, com a conseqüència, els infarts; però de què ens serveix ser cabildos si no sabem reaccionar? Hem de combatre contra els maonesos. La identitat és bàsica. Ciutadellenc: reacciona!

Precampanya dura

Ni pensar-hi, de votar, però si m’obligaven... en Rajoy. Un element capaç de prometre que farà una llei contra el canvi climàtic, és una descoberta. Em fa gràcia, Don Mariano. La mateixa al·lèrgia que em provoca el Partit Popular es transforma en un somriure quan el veig actuar. Sí, sí, he dit actuar. En realitat, tots aquests prohoms que ens demanen que els escollim com a recaptadors d’imposts de “Kilómetro Cero City” s’han especialitzat a ser comediants. El món de la faràndula és el seu. Nosaltres en tenim prou a pagar l’entrada i un impost especial: “Aquí hay tomate”.

Els candidats a escurar-nos durant els propers quatre anys ja fa setmanes que representen una obra teatral digna d’estar dirigida a mitges per Calixto Bieito i Jiménez Losantos. Curiosament, la tournée és fa a l’inrevés: comença a províncies i acaba a la capital del Regne. Tot val per omplir la caixa. Més d’un setze per cent de la renda generada a les Illes acabarà embellint la Cibeles. Cap problema tenc a fomentar l’art, però em fa la guitza haver d’aplaudir el fals liberalisme de madona Esperanza Aguirre. I és que servidor travessa una època semiultraliberal, cosa que em provoca un rebuig intens dels programes que volen aplicar PP, PSOE, EU i associats.

Encara no ha començat la campanya i ja he patit un bombardeig sense misericòrdia. L’anomenen precampanya. Extraordinàriament càndid, em deman què passarà en autoritzar les armes de convicció massiva. Per rendir-se, servidor en té prou amb una precampanya que mai no acaba. Com a molt suplica que el declarin objectiu a destruir mitjançant una explosió nuclear encertada. Que no em perllonguin l’agonia, si us plau! Que arribi el 9 de març i que m’exigesquin la quota a pagar i punt. Seguidament, vindrà el repòs. M’escuraran com es proposen, però no em destorbaran.

El personal que vol ocupar La Moncloa i jo cada cop estam més separats. A mi, m’importen coses trivials: veure el 33, el meu país, observar com creix un arbre i vola el darrer milà... Als candidats, coses serioses. Prohibir el canvi climàtic deu ser una cosa molt important. Fóra més interessant maldar per evitar-lo, però ja que hi som... el prohibim i problema resolt. Tanmateix, entre tots estam a punt d’aconseguir objectius impensables. Ara ja suam a l’hivern i ens refredam durant l’estiu. Som bons. Molt bons. Massa bons. I necessitam energia per continuar-ho essent. L’exigirem al Govern que surti escollit. Que ens subministri petroli per anar fent. Nosaltres, que som uns porcs, volem consumir a l’engròs, peti qui peti. Açò, sí: ens netejam la consciència cridant “No a la guerra”. Comediants! I he estat a punt de ser senador suplent consort! Xufla!

Som un home important

M’acaben de dir que som diabòlic! No sé com m’ho he prendre. És evident que el palmito que passeig no hi té res a veure. Per començar, als homes no ens han pres mides. És més, si ho feien, la meva ossa seria més semblant a un cilindre abarrilat amb una certa retirada a campana. Vist així, he d’arribar a la conclusió que volien insultar-me. Cadascú té les seves afeccions. Per evitar més problemes, m’he adreçat ràpidament a un famós exorcista que s’ha mostrat sorprès en veure’m. Val a dir que a mi també m’ha sobtat entrar a casa seva. Hi esperava sentir un recital de salms interpretats a capella, i m’hi he trobat l’especialista que ballava esbojarradament al so de “Don Diablo” de Miguel Bosé. Ara dubt si som jo o ell qui està posseït.

Francament, estic per entrar en hivernació fins que hagin passat les eleccions. O açò, o em pos a escoltar música antiga durant un mes. Tanmateix es veu que n’hi ha que no descansen i que s’esforcen a preparar la tria. Podrien fer coses útils, com ara resoldre el problema de la recepció de TV3 i el 33 a Cabildolàndia, començar el velòdrom, commemorar les dates de la girada: és increïble que hagin passat com si res el 8 i el 9 de febrer. Tant de parlar contra la Llei de la memòria històrica, i quan hi ha un dia per recordar la victòria els afectes a l’antic règim fan mutis. Però els pitjors són els ministres. Algun sembla afectat per la síndrome del Tenorio: un desordre social de personalitat que fa que, en no poder conquerir un munt de dones com feia l’ídol del mascle ibèric, et conformis a registrar-les com a diàbolos, cilindres o campanes. Té collons! No ho sé, però com a gran afeccionat a llegir els anuncis de les seccions de relax i contactes de la premsa, segur que prest hi trobaré un text així. “Tremenda mulata, diábolo total, busca compañía para vengarse de su donjuán. Te haré feliz gratis. Francés, birmano, un mariano, un ZP o un completo... ¡Elige, vida mía!”. Impotent de mena, no em sent requerit a trucar... però plor en veure què m’estic perdent.

La gràcia del mes és que durant uns dies som una persona important. Si més no m’ho repeteixen cada cinc minuts... sobretot per demanar-me el vot. No calia. Servidor no vota a les generals. Total, per mantenir Madrid... I que som important, ja ho sabia. Agaf una cinta mètrica i me n’adon. No m’adapt a cap dels tipus morfològics proposats. Decididament, som un home d’una talla extraordinària. Per fi m’ho reconeixen. Qui vol el meu vot?

Permuta voltadora

Pregunta de manual. No sé ben bé de quin tipus de manual estic parlant, però de manual: “Com es distingeix un cabildo d’un que no ho és?”. Un pseudointel·lectual diria bestieses com ara que els descobreix quan diuen “Allà va”, en veure com reaccionen en sentir un fabiol i contemplar una bandera amb una creu de Malta o com s’alteren en ser prop d’un maonès. “Craso error”, típic d’estudiosos d’avui en dia. El bon cabildo només és descobert després d’estudiar-lo profundament. És aleshores, justament, quan hom s’adona del tret principal del cabildo: l’equilibri.

L’equilibri de la gent de Ponent és notori. El cabildo és un funàmbul. Jo som un pèssim cabildo. No sé qualcar a cavall, ni anar amb bicicleta, ni patinar... em ve just desplaçar-me a peu dret. Tanta tara prové, sens dubte, del fet que els meus avantpassats eren guixons i “panxes rotges” i açò es paga. Som incapaç, per exemple, d’esbrinar si dos terrenys tenen un valor semblant. Aquesta mancança em fa inhàbil per jugar al Monopoly o per permutar solars: l’esport local. Bé, en realitat l’esport cabildo sempre havia estat el ciclisme. En versió més casolana, a la bici, o bixi, sempre l’havíem denominada velo. Sempre? No! Modernament som ultramoderns i quan ens disposàvem a aixecar un temple al ciclisme, entost d’emprar el mot habitual –gairebé un homenatge implícit a la velo--, que és dir-li “velòdrom”, feim la broma de denominar-lo pista voltadora. El motiu? Ah, però és que hi ha d’haver un motiu? Som així. Prest sentirem converses impactants. “On vas Sebastià?”. “A fer una volteta, Joan. Que véns?”. “I tant que vénc! Precisament acaben d’obrir un lloc indicadíssim per anar a fer voltes”. “Hala idò, anem a comprar quatre cerveses i el provarem”.

Quina mania de canviar el nom de les coses! I quina mania de ser o massa moderns, o massa antics. Sí, sí: antics. Es veu que encara no hem descobert del tot la moneda i canviam les coses. Encara som a l’era del bescanvi i estam enamorats de les permutes. Ara l’esquerra es queixa de la darrera. No suporta que per fer el velòdrom calgui agermanar-nos amb ciutadans mig andorrans i intercanviar solars públics amb els que li pertanyien. L’esquerra és una envejosa. Si per quatre euros de diferència tenim un lloc on anar a fer voltes, de què es queixen? Amb una jugada ho tindrem tot: un fill il·lustre que oficialment no resideix a casa (si no és així, rectific), un escorxador més gran, un auditori ben batiat i mil avantatges més. Senzillament, l’enveja no ens deixa prosperar. Brindem per la germanor i acceptam que hi ha gent que és més gent. Una reverència. Brindem: “Libiamo”.

Ganes de perdre

Mai no oblidaré aquella tarda de fa una dotzena d’anys, la del dia en què van fer esclatar una mina que estava submergida suvora la boca del projecte de port de Cabildolàndia. Inauguració encoberta de les obres dels fonaments del dic? Patapum! Tot va tremolar. Hauria jurat que mai més no tornaria a viure una experiència semblant... i hauria mentit.

La premsa –sempre rival de la discreció— afirma que ara és la seu de Can Pepe Cabildet, la que és a punt de petar. No m’ho vull perdre. Bé, ni jo ni mitja Xina. M’asseguren que d’aquí a març els hotels i les pensions de Cabildolàndia estaran plens a vessar. Es veu que patirem una invasió d’experts pirotècnics orientals. Informats que a Cabildolàndia hem descobert un nou material inflamable, vindran en massa a veure si poden substituir la tradicional pólvora per explosius menorquins.

Què succeeix a Can Pepe Cabildet? Ben bé, no ho sé. Corren remors..., s’escampen notícies... Mentre uns afirmen que el problema l’ha provocat haver criat un excés d’albatros en captivitat per fer-los volar a toc de fanfàrria entre la campanya i el dia de la visita a l’urna, altres diuen que el que passa és una altra cosa: que es barallen. Tot per un càrrec, per un escó! Jo practicaria l’abraçada. Total... De moment, però, la moguda és important. La seu bull. No se sap ben bé a quina temperatura suen, ja que qualsevol cosa que tengui relació amb graus (fred, calor, alcohol, candidat...) no és ben vista entre els populars de Ponent. Si no signen la pau, la gala –llegiu fester-- serà històrica. Qui és capaç d’apagar aquest foc? Ni el bomber Lafuente se n’ha sortit. El PP s’inflama.

Com acabarà la batalla interna? Encara no ho sé; però atès que cal fer veure que estimen les catalanades durant unes setmanes, Acebes els ha proposat d’assajar un piromusical. No és mala idea. Mentre el personal canta “Un senyor damunt un ruc” en un carrer de Gustau Mas tancat per Protecció Civil per evitar un accident provocat per l’espurna d’un fumador, els visitants xinesos podrien estrenar nous dibuixos de focs artificials. Hi sentirem destapar cava? Els populars cabildos, si es barallen com fins ara, només l’encetaran si el resultat no és prou bo. El món a l’inrevés. Hala, a putejar el candidat propi! Una altra opció seria imitar els socialistes i amagar la seu als baixos del taller pirotècnic, a veure si l’explosió permuta la plaça dels Pins en un aparcament subterrani. Tanmateix, si el PSOE s’ha decidit a enderrocar la Sagrada Família, qui criticaria que el PP es carregàs un monument local? Tothom a redossa!

Diada Express

Preparava una conferència i no un article, però estic rebent interferències. Sí, sí, cada pocs segons sent una veu interior que em diu “Hauries d’anar acabant” i, clar, qui som jo per no fer cas a les veus interiors? I em molesten, val a dir-ho. Aquest problema, en el meu cas ja és antic. No sé ben bé quan va començar, l’única cosa que tenc clara és que prest hauria d’anar acabant.

I és que enguany hem gaudit –quina broma!— d’una “Diada Express”. El primer a fer-li vaig ser jo mateix. Feia més de deu anys que no baixava a Cabildolàndia i cap a les onze per molt ja tenia ganes de ser a casa. Per no pujar-hi a peu, vaig aguantar... tot i haver de vèncer les ganes que “anàs acabant”. Feia goig contemplar les façanes de les cases de la vila. No sabia ben bé si commemoràvem Sant Antoni o el jorn era el “Dia de la Bandereta bis”. Banderes emprades contra altres banderes, bàsicament. I himnes contra himnes.

Gràcies a Déu, per fi els tres tocs es van donar a la velocitat correcta, tot i els comentaris i les crítiques. Algú es pot imaginar que el rei Alfons els donàs a poc a poc? El monarca no era cap suïcida ni tenia cap intenció d’emparar fletxes ni pedres. Si de ver va donar tres cops, que ho dubt, ho devia fer com un llamp. Estic convençut que no va estirar la mà a veure si plovia... oli bullent. Mentre colpejava devia pensar “cametes treis-me d’aquí”. En Magí, el regidor més jove, és savi. Ja ens tocava un actor així. Ben fet, Magí: Diada Express.

Ja m’atur, veus interiors! Just en aquest moment, el gabinet de premsa del CIM em comunica que si vull cobrar a finals de mes he d’afirmar que l’afer de la conferència del senyor Pastor va ser un malentès. Dit i fet. Afirm que, en realitat, la primera de les menorquines va dir fluixet-fluixet que la “pesca s’estava acabant”. A partir d’aquí, la transmissió de la cita la va deteriorar. Un seguit de “jo he dit, tu m’has dit, ell no ha badat boca...” va fer la resta. El gran Antich no perdia l’avió, el que passava és que el conferenciant no recordava què havia de dir i va aprofitar l’embolic per escampar. Jo en som innocent. Era al lavabo fent un llarg i càlid riu... que fou tallat en sentir tres tocs a la porta i com un cansat em deia “No podries anar acabant?”. El pobre perdia l’autobús.

De von Grau a la Indiada

Primàries a la seu de l’Atlètic Popular. Carrer de Sant Jordi –heretgia catalanista?--. Hores abans de començar la tria els fans ja s’han exaltat. Se sent el crit de moda: “A por ellos, oe...”. La mostra de respecte cap al rival és evident. La secretària tècnica és qüestionada. El candidat de la graderia de Ponent, un tal Avelinho, fa setmanes que no s’entrena i tot sembla indicar que la seva baixa forma obligarà a traspassar-lo a final de temporada. Els nostàlgics es conformarien a permutar-lo. Seguiré el tema amb interès.

Part de l’afecció es decanta per convertir en titular una vella glòria, un tal Salord, que sempre ha demostrat dedicació al club i professionalitat. La resta de la directiva proposa de fitxar Hans Karl von Grau, una promesa que ha meravellat el personal. Els vídeos no enganyen. La prova del cotó, tampoc. Von Grau, recomanat des de Palma, demostra una habilitat sorprenent. El clam de la graderia cabilda comença a decaure. Von Grau s’està superant i destrossa les altres opcions. Avelinho, capmoix, és rebutjat. Haurà de cercar un nou equip.

I bé, acabada l’elecció, l’afecció es dedica a coses més importants. Sant Antoni és a tocar i cal decidir com es boicoteja la “Indiada o Migdiada del Poble de Menorca”. La secció de Cors i Danses ha preparat un interpretació a capella de l’himne del veïns. S’ha d’estrenar la lletra, sigui com sigui. L’assessora jurídica adverteix els assistents que cal tenir cura amb la possible demanda per plagi dels hereus de “Don” José María Pemán, i que interpretar la Marxa Reial comporta abonar drets d’autor als familiars de qui va arranjar la peça... i que com tothom pot escoltar no se’n va sortir. La meitat, aproximadament, dels afiliats reclamen tornar a la lletra tradicional. No hi ha acord. Quina és la lletra tradicional, el “La, la, lala, la, lala...” o el “Xi-na, xi-na...”?

Resta pendent el tema de la bandera. Mentre uns proposen de retallar la menorquina per convertir-la en dues rojigualdas, altres prefereixen fer circular capital i adquirir roba encara que açò fomenti d’enriquir el tèxtil català. Dilemes, dilemes...

Arriba el moment que tots esperen: el catering. Faran un àpat tradicional i frugal? Açò implicaria empassar-se taronges, dàtils i garballons. Un drama, si no fos pels cítrics. Sortosament, una dels assistents comunica que enguany hi haurà una parada de productes alimentaris d’Astúries i Castella i Lleó. El personal exulta. Finalment els catalanistes de l’esquerra reconeixen la veritat: van ser els de la Meseta els que van conquerir l’illa. Moment dolç. Goig i joia s’imposen. De Covadonga al Toro: “A por ellos, oé...”. Uns veïns exigeixen silenci. Volen sentir la tele i a més voten n’Arturo. Desagraïts!

Cabildolàndia suspèn el Dakar

Ens superam. Ja som el melic del món i la cosa va in crescendo. Àdhuc a altres planetes passen pena. Hem fet suspendre el Ral·li Dakar 2008. L’excusa oficial és que hi havia risc d’atemptats terroristes contra la caravana, especialment a Mauritània. És mentida. Cabildolàndia hi ha influït.

En realitat, ja fa mesos que hom preveia que enguany no hi hauria cursa. Els que estimam els deserts sabem que sobreviure-hi exigeix dues coses: camells i aigua. De camells, sempre se’n poden trobar. Si no els aconseguim amb gep, qui no ha comprat haixís des que no podem obtenir tabac de pota? Sí, ja sé que tots ho feim exclusivament per aprendre a cargolar cigarretes i mantenir viu un costum: qualsevol excusa és bona per evadir-nos de la realitat. Ara bé, de la mateixa manera que hom troba camells, aconseguir prou aigua per arribar fins a Dakar, s’havia complicat. Es veu que Cabildolàndia és habitada per autèntics avencs. El personal xuma i xuma... El problema era greu. A més de contribuir negativament a apujar la inflació europea, les fonts no rajaven prou. Calia importar suc i amb tanta compra hem deixat el Dakar sense líquid.

Per aturar la revolta mundial o evitar un conflicte diplomàtic, les autoritats amb més autoritat han inculpat al-Qaida. Són vius, els dirigents. Sabien que Cabildolàndia no disposava de forces per repel·lir els atacs militars previstos. El general designat per dirigir la defensa ciutadana, Joan Triay, ha intentat hàbilment d’evitar la contesa. Ha dialogat fins i tot amb el dimoni per convèncer els eixeregats veïns de Ponent que calia un sacrifici. Racionar l’aigua era una bona mesura. Mentre no tinguem dessaladora i per evitar de retornar a temps passats –ningú no enyora l’aigua salobre que glopejàvem a la font de Cas Boscos durant el descans dels partits de basquetbol--, el general proposava de disminuir el consum i alhora engreixar la caixa. Volia començar pel personal del Saló Caòtic i per fer-ho sibil·linament es referí a la despesa econòmica que suposava a la comunitat mantenir hidratat el personal. N’hi han plogut de pertot, tret de des del cel, que ha passat del tema i no ens ha ruixat. L’Ajuntament continuarà comprant aigua per a la tropa. No hi ha prou suc: o Cabildolàndia, o Dakar. Servidor es posa al costat del general. Li don el meu suport. Qui vulgui aigua de garrafa que la pagui, com qualsevol manobre. Ep, a mi me la subministra el Consell des de fa uns mesos. Xerrar és puta. De qualsevol manera, ho admet: el general Triay i jo hem estat declarats enemics dels funcionaris de Cabildolàndia. Cap problema. M’agrada provocar... encara que no ho sembli.

Aguanta açò fins al març!

Ple de desembre. Hi ha més gent que altres dies. Des que poden adreçar-se als polítics per fer-los preguntes, l’assistència ha augmentat. Calia? No. Lina Morgan no s’ha pogut desplaçar a Menorca, però sona en off la singular “Ya reconozco al caballero (...) Agradecida y emocionada, solamente puedo decir: ¡Graaacias pooor venir!”. La gent està emocionada i, de cop, s’hi incorpora el portaveu de l’oposició. Tothom s’aixeca i ell saluda. Per raons que se m’escapen, s’ha confós. Avui no ve com a polític, sinó que ho fa com a predicador, fet que d’altra banda no és inhabitual.

La sessió avança sense problemes fins que el predicador ataca la presidenta a qui acusa de no fer res per evitar els divorcis a Menorca. Un rum-rum recorre la sala. La majoria arriba a la conclusió que la senyora Barceló s’hauria de convertir en la presidenta d’un nou CIM, “Com Imposar el Matrimoni”. La recriminada parla amb un uixer i li demana que repartesqui el “Manual de la perfecta casada” i els estatuts de la Secció Femenina signats per la mateixa Pilar Primo de Rivera. Els més progres exigeixen un DVD de Bergman: “Diálogos de un matrimonio”. La gent carrega de regals.

Entre l’oposició, les cares dels consellers ho diuen tot. Hi ha una consulta en petit comitè. Un dels membres va a la farmaciola i en torna desesperat. No hi ha trobat ni esparadrap, ni cotó fluix, ni cloroform. Un proposa de cosir la boca del portaveu amb “precinto”. Un altre es tapa les oïdes amb els dits i el més agosarat manté que si no hi ha cloroform, sempre es podria emprar el sistema clàssic per endormiscar el predicador: la maçada. Un s’aixeca, com si fos el deu d’oros i va directe cap al portaveu amb un tros de garrover. El frenen. L’oposició no sap on ficar-se. La gent tampoc. La presidenta demana perdó. Finalment, s’interromp la sessió una estona. Es convoca una Junta de Portaveus urgent. El conseller de Mobilitat ha tingut una pensada: qui es vulgui divorciar que abans faci feina per la comunitat. Presenta una llista de camins sense eixermar que exigeixen neteja. Aplaudiments generals.

El personal es reincorpora. El predicador encara no ha deixat de parlar. Ara demana que el nomenin cardenal... i no s’atura. Hi ha moguda al Consell. Finalment, el conseller de Ciutadania i Família proposa d’enviar-lo a Utah a veure si aconsegueixen casar-lo amb sis mormones alhora. L’ovació se sent a Salt Lake City. Tothom plega. S’apaguen els llums i els micròfons. El predicador no se n’adona i continua. Hi resten dos mesos per a les eleccions. Rajoy, si no ets a Houston, respon: tenim un problema. Help!

Pressuposts cabildos

Quan el mecenas Lord Carnarvon va demanar a l’egiptòleg Howard Carter si veia alguna cosa a través del forat pel qual contemplava la tomba de Tutankamon, aquest li va contestar: “Si, coses meravelloses”. No és que Howard Carter parlàs un català fluït, sinó que transcric la versió traduïda de la frase.

Si ambdós personatges s’haguessin trobat dècades després davant dels Pressuposts de l’Ajuntament de Cabildolàndia per a 2008, és molt probable que Carter hagués afluixat una frase així: “Sí, inversions extraordinàries”. A continuació, Carter hauria estat afectat per la maledicció de la totxana i hauria expirat. Passi-ho bé, senyor Carter!

És evident que ni aquest consistori ni cap altre poden fer miracles amb els comptes municipals. És més, no em costa gens donar-los el meu suport... parcial. I dic parcial perquè el que no m’agrada és que em prenguin per banaula, cosa que em sembla que pretenen. El menyspreu és al poble en general, no s’adreça a mi exclusivament. Els famosos quatre anys que nostre amo va prometre destinar a inversions en infraestructures culturals, comencen flonjos. El projecte estrella és el Pla Mirall, dotat amb 315.000 euros, seguit dels projectes destinats al Teatre des Born i l’Escola d’Arts, amb 250.000 euros cadascun. Brillant!

Tanmateix, entelada brillantor. En repassar els Pressuposts presentats, hom s’adona que s’invertirà més a redactar el nou Pla general (500.000 euros) i a regularitzar hortals (361.873 euros) i que també es gastarà una xifra prou elevada a reforçar la seguretat durant les festes de Sant Joan (310.000). I clar, aleshores el cervell se’m trastoca. No opín perquè des de fa unes setmanes només ho faig els dijous i escric aquestes línies un dilluns. Ara bé, la distribució econòmica de les despeses ultrapassa la meva capacitat d’entendre i assimilar el que ens va prometre el burgmestre durant la campanya electoral. O em va enganyar o se n’ha desdit. Amb el dubte, restaré. No tenc massa ganes d’investigar, car no vull acabar com Howard Carter que vés a saber per quin bitxet va ser enverinat.

Vull ser, això no obstant, honest amb els que ocupen, amb comandament, el Saló Caòtic. Cal afegir-hi, a les inversions, la que correspon a l’arrossegat edifici que ens han promès d’aixecar prop del Canal Salat. No el pagarà l’Ajuntament, però quedarà a Cabildolàndia i servirà per resoldre part del dèficit en infraestructures que patim. Tindrem un gran, o un acceptable, centre cultural: ja era hora! El seu cost arribarà al 4’5 milions d’euros. Havia de ser un planetari, però al final tots hi han posat una mica de seny i fent trampa tindrem una sala prou “xic”, tot i que ens caldrà d’observar el cel gairebé a simple vista.

La Kumisió

Cabildolàndia remoguda. Les pedres tremolen. Només les pedres, que quedi clar. Hi han creat una comissió per investigar la permuta de Nerer. Tenim un problema. Què és una comissió? Com s’escriu? Kumisió, qumisió? A Ponent les comissions són una cosa nova. A alguns indrets les confonen amb un sindicat, a altres amb un ingrés extraordinari que es liquida per pagar un favor... i a Cabildolàndia, tot ens ve de nou. Aquí mai no hi ha hagut comissions. Ni permutes.

Els analistes estan preocupats. Assessorats per gramàtics, filòlegs i especialistes en disciplines múltiples, han de decidir què vol dir investigar. I fins on s’ha d’investigar. Cal anar amb compte. Un excés de zel podria comportar un disgust. Imaginem que ara començam a gratar i resulta que descobrim que rere les permutes hi ha n’Arturo Bagur “en representació de”... Tot pot passar. Hachepolis no pot ser innocent dels embulls esdevinguts a Cabildolàndia. Segur que hi tenen cosa a veure.

Mentrestant, Nerer alena en veure que la seva breu biografia s’estudia així. Bé, de fet ni açò. Va expirar un cop va acabar el tornall: accident de treball que ni Comissions va denunciar. Es veu que el propietari de l’empresa estava estirat al llit, tan tranquil, i de cop va començar a patir un atac d’euros en monedes. Eren autèntics projectils. Diuen que en va emplomar prop d’un milió. No hi ossa que ho suporti. En acabat semblava un colador. L’autòpsia no ha revelat més detalls al públic, els reserva per a la Kumisió i part d’aquesta s’ha compromès a no escampar detalls. S’ha de protegir el ciutadà i regalar-los un mal Nadal fóra cruel.

Part dels testimonis dels fets que han aixecat sospites a Cabildolàndia han estat infectats per un virus que els fa perdre la memòria. Ningú no recorda res. Fins i tot hi ha la possibilitat que per passar el temps la Kumisió decidesqui reclamar la presència d’algun lloro bocamoll. Hom sap que els lloros, a part de gaudir d’una vida llarga, tenen poca cura a respectar els secrets. Altres, més moderns, sol·liciten la presència de la Internacional del Ximpanzé, animal que disposa d’una memòria visual impressionant. No parla, però podria recordar assenyalar perfectament l’ordre en què van succeir els esdeveniments. Açò complicaria l’estudi (què punyetes deu ser un estudi?). Només ens mancaria açò: un parent de la Xita escampant detalls foscos per Cabildolàndia. El llat dels responsables seria tan gros que el mateix Tarzan es presentaria a renyar-la. A qui dimonis se li pot haver acudit una idea tan perillosa? Muntar un comissió investigadora. Ja són ganes. Silenci! S’obre la sessió! Tranquils, investigats: ja la tancaran.

Homenatge a les rates

Hi havia una vegada un animal malvist. Generós, però malvist. Es deia rata. Malgrat els intents d’alguns artistes americans, el personal no l’acceptava. Certament, Mickey Mouse, en Jerry, l’amic d’en Tom, i fins i tot Pixie i Dixie van gaudir de certa simpatia entre la gent. Àdhuc hi havia gent que en tenia a casa. Blanques, petites... L’home normal, emperò, continuava amb la seva fòbia. Tant li feia que l’animalet fos útil, que s’encarregàs de desembussar-nos les clavegueres, etc. Només les volien per fer-hi experiments mèdics i per presumir de moix caçador.

Un bon dia, un cabildo va ensumar que, criant-ne, podia fer un bon negoci. La llestesa cabilda ultrapassa les fronteres. Com que tenia un solar buit, va pensar que les podria vendre a l’Institut Pasteur o a qualsevol laboratori farmacèutic. Lamentablement, els ratolins es van descontrolar. Van començar a créixer i enfosquir-se. El ratolins blancs es transformaren en rates grises i fastigoses. Criaven sense parar. Impotent, va decidir traspassar el negoci. La fama de la granja era tan gran que a l’illa veïna aparegué un comprador. Aquest no cercava el guany, mai de la vida, solament volia col·laborar a mantenir neta Cabildolàndia. Fer-nos un favor: així de filantrop era. Sense saber com, es quedà el solar i, de cop –oh, miracle— aquell solar augmentà de valor. I no poc: a preu de mansió, l’hi pagaren. Inicialment, solament hi volia fer un museu d’homenatge al ratolí. Únicament pretenia enaltir la seva contribució als avanços mèdics. Fracassà, però alhora s’enriquí. Aquestes coses passen.

Alguns cabildos, envejosos per l’èxit d’un foraster, començaren a cercar-li les pessigolles. El tema acabà malament. Alguns regidors en sortiren esquitxats. I, amb els regidors, més d’un funcionari. Tanmateix, això era un fet normal a Cabildolàndia. Les operacions sospitoses eren habituals. Gràcies a la merda que es destapà, prest tothom sabia on era el jutjat i on podia presentar denúncies. I continuà havent-hi coses rares i operacions especuladores que feien un tuf que desmaiava, però el poble estava més animat. Gràcies al criador de rates –en realitat gràcies a les rates--, Cabildolàndia acabà sent un vila agraïda. Es quedà sense el Memorial de la Rata, que vés a saber a saber a qui pertany actualment, però tothom sabia que sense la desinteressada contribució d’aquest animal tan pelut, la merda ja faria anys que ens arribaria a les orelles.

Vull dedicar aquestes línies a rates i ratolins, sense els quals els laboratoris i les permutes patirien un endarreriment espectacular. Aquí, i pertot. Gràcies, rates, però no us reproduïu més. Hi ha preservatius per a rates?

Emmacaré es Pla

No tenc perdó, ho confés. Mentre els nobles del PP multiplicaven per una xifra desconeguda el nombre d’assistents a les manifestacions espectaculars que organitzen i un grup de bons cabildos elaboraven un projecte per as Pla de Sant Joan, terra mítica i mística, servidor delinquia. Amant del càstig, exigesc que m’imposin una pena dura. Si he de treballar per pagar la sanció, ho faré; si he de patir turment, el suportaré sense cridar.

“Por mi culpa, por mi culpa. Por mi grandísima culpa...”. M’he proposat esmenar-me i fa dies que estic fent un acte de contrició i penediment que no execut tan intensament ni durant la Quaresma... i el remordiment no se me’n va. Anhel de pagar una multa, com a mínim. No sabeu el sacrifici que em comportaria. O vaig néixer amb un os a la panxa, o encara duc incorporat el sabre que em vaig empassar a l’Índia per treure’m el títol de faquir (amb matrícula de deshonor, per cert). La qüestió és que som un delinqüent: fa unes setmanes vaig aixecar un enderrossall. Ja ho deia que aquesta neocomplicitat amb certa regidora no em podia dur res de bo. Cal ser honest, si ella és acusada, jo també m’inculp. Havia plogut i el marès de la paret seca de casa es va esmicolar. Ruc de mena, vaig decidir arranjar-ho. Som culpable.

Què fa un home honest, com ara jo (he, he, he...) quan l’ha vessada? Confessar. Ho he provat tot per sentir-me bé i ni cas. Sort que al final part de l’esquerra m’ha escoltat i m’ha renyat. Vull pagar, i amb interessos, el cost de la llicència que no vaig demanar. Si cal, ho faré en espècies. M’oferesc a emmacar tot es Pla gratuïtament. Promet que, si no me la clav, qualsevol estella que pugui provenir d’una carota la lliuraré al futur Museu de Sant Joan. No deman res per a mi, no em vull quedar res que no em pertanyi: solament vull dormir tranquil. Si hom pretén regenerar Cabildolàndia, ha de començar a donar exemple. La propera vegada que la pluja m’ensorri la mitgera de casa, ja m’enfrontaré a sant Pere, sol i amb el pit per endavant. Amb una mica de sort, el canvi climàtic farà disminuir de tal manera les regades del cel que no caldrà que m’esforci a discutir on acaba casa meva.

Ja em veig as Pla, treballant pel poble. De genolls, com em meresc. Ensumant les restes de suor que han deixat entre l’arena cavalls i exaltats. L’inconvenient és suportar una pesta d’aigua groga que no hi ha qui elimini. Entre cervesa i cervesa, el jovent canvia l’aigua al canari i clar, la zona put. Emmaquem-lo, quedarà “maquíssim”.

Des Castell i en pau

Habitualment, el foner emmascarat al·lucina prou amb el que passa a Cabildolàndia i per aquest motiu sol deixar estar la resta del món. No li cal desplaçar-se per anar col·locat. Tanmateix, a l’altra banda de l’illa, a Hachepolis, quan s’hi posen també en volen una maneta. Hi ha estirades a veure qui és capaç de remoure’m les neurones i esgavellar-me la producció de neurotransmissors amb més intensitat.

Part d’Hachepolis s’ha revoltat perquè Autoritat Portuària de les Balears vol canviar la denominació de la cucada que tenen com a port. Veient quins efectes provoca disposar d’un refugi mariner, cada cop som més feliç d’haver-me criat a un poble que tot just disposava d’una immensa bassa, la de Sant Pere, i açò si plovia, car ara la volen eixugar per no fer la competència als extremats ciutadans de llevant i ponent de l’illa.

Diverses ONG (Organitzacions No Gramaticals), entre les que destaquen Comissions Obreres, PIME-Menorca i ICM (Institut de Caparruts Mahonesos) fa uns dies que han ensumat que s’apropa la fi del món. Es basen en el fet que el port que hi ha sota la capital hagi de canviar el nom. Coses de l’Anticrist, no ho dubt.

Em sorprèn. Sovint si una ciutat canvia de nom –una altra cosa és que ho hagi de fer— també ho ha de fer el nom del port que indica on és aquest. Hi ha excepcions, certament: el port des Mercadal és conegut com port de Fornells. Ara bé, en recuperar el nom de Sant Petersburg, el port d’aquesta ciutat va deixar de ser el de Leningrad. Quines coses! A Hachepolis açò no passa: són així. Podrien estalviar-se conflictes i denominar la confitura port des Castell o port de sa Colàrsega, però prefereixen discutir. Així m’agrada. Reivindiquen la fama internacional de Mahón contra el record a ceràmica que suposa Maó. Tenen raó. L’altre dia es va interrompre el campionat mundial de backgammon que es feia a Nairobi per culpa d’aquesta notícia. S’enfrontaven, tan tranquil·les, dues experimentades figures del joc i no es van veure amb cor de continuar la partida. Port de Maó, quin desastre! El mateix va succeir a la Trobada de Folkloristes dels Andes i al Campionat de Caça Cruel de Foques que tenia lloc al Canadà. I no dic res del que ha passat a l’Àsia perquè encara no he acabat de traduir la premsa. Em costa llegir alguns dialectes vietnamites i tenc serioses dificultats a comprendre el coreà. Sé que al Japó no fan vida des que saben que el port ha canviat de nom. Prefereixen patir un tifó que no fer-se l’hara-kiri per protestar per l’ofensa que els fa Autoritat Portuària. Dolents!

Solars bellugadissos

Ara que el problema del finançament municipal és a punt de resoldre’s, plouran els projectes culturals a Cabildolàndia. Necessitarem protecció. Primer calia arranjar la caixa. Em diuen que ha quedat preciosa: continua buida, però l’han folrada de paper d’estrassa i fa un altre efecte. Durant l’any 2008 començarem a veure els efectes de la transformació comptable. A poc a poc s’anirà inflant. Els matemàtics estan intentant trobar l’equació que definesqui l’estat dels responsables del Caòtic. Per començar, creen algoritmes que relacionen el greix d’aquesta caixa amb l’afrontament de qui hi va experimentar.

Resolt el problema econòmic –ens apujaran l’IBI— ja poden començar a convocar els primers concursos per escollir els millors projectes arquitectònics. D’açò es tracta. Hi ha una autèntica fal·lera en els principals gabinets d’enginyeria nacionals. Uns es decanten per encalçar Magdalena Álvarez i actuar a Catalunya, però la majoria se centra a parar atenció Cabildolàndia. Cada lloc té els seus problemes, no us penseu: al Principat el sòl fa figa i aquí el terreny és mòbil. Construir sobre solars que cada cop que algú fa un pensament muden la seva ubicació és complicat –caldria que ens relaxàssim; jo ja ho practic: els dimecres no pens... i els altres dies no m’hi pos gaire--. Un dia fan l’auditori aquí, demà el fan allà... Al final, gairebé tot es promou prop del Cementeri: mal senyal. No sé si té res a veure amb un missatge subliminal. La zona del Canal Salat ha d’encabir molt de formigó: estació d’autobusos, planetari, auditori... I les aus que hi habiten, què? Ningú no pensa en elles? Quanta gent hi passa la tarda cercant-hi ous per fer una truita de franc? L’altra dia hi vaig comptar sis galls, vint-i-sis gallines i em vaig fer un embull amb els pollastres. Ja tenc una edat i els comptes complicats em superen.

Tanmateix, el problema principal no és saber on s’aixecaran els edificis culturals, sinó saber si un cop fets s’estaran quiets. No em vull imaginar l’afront de comprar-me un frac per anar a una òpera i acabar contemplant el cel amb corbatí davant d’un telescopi. O, a l’inrevés: escoltar Tosca amb samarreta i carregat de cartes planetàries. Crec que el burgmestre hauria de crear una unitat informativa –estàtica, of course; prou mobilitat, please— en finalitzar les obres. Les acabaran? Per si de cas, que ens diguin on les trobarem cada dia en concret. “Unitat Informativa?”. “UI. Digui’m”. “Em podria dir on es farà el concert de dilluns?”. El de dilluns? Ara li ho dic. Dilluns..., dilluns... Ja ho tenc: sota una carpa al polígon. El de Ferreries, evidentment”. Sort que ja tindrem una estació d’autobusos preparada per esperar-hi endiumenjats. Hi faran uns cappuccini boníssims. I anar a Ferreries sempre estira.

Bunyolada

El concurs de bunyols que va tenir lloc a Cabildolàndia va ser un èxit. S’hi presentaren els principals cuiners de la vila, sense cap baixa. A Ponent tot es cou d’amagat, així que calia aprofitar el dia per veure com es fa art enmig del carrer. Els presents, és a dir tots els veïns, que gairebé som tots sants, estam preparats per empassar-nos qualsevol cosa, però aquest cop ens van oferir autèntiques delícies.

Decidir qui havia fet el millor bunyol era complicat i tal vegada per això el premi va restar desert. Tot semblava indicar que les preferències es decantaven cap al bunyol a la rata, magnífica creació que va topar amb el problema d’un nom que comportà que alguns jutges tinguessin problemes per ficar-hi cullerada i esbrinar de què estava fet. Deu ser per això que prest tothom fixà la seva atenció cap a un altra banda i s’encetà un interès forassenyat pel bunyol més gran. Guanyà una variant de l’antiga recepta que feia la família Saura Morell. Un tal David l’ha publicada.

Per fer un bunyol a la Saura Morell cal paciència. Hom s’ha de preparar. Ha de passar hores i hores parlant amb gent important des Born. A continuació, quan ja sap quina és la millor farina que hi ha al mercat ha de córrer a comprar-la i, si cal, emprar els colzes. Si aconsegueix adquirir-la abans que els altres interessats, en té molt de fet. A “La Faixa” el poden avalar. Aleshores, crea una societat i compra la mescla. Pot emprar pasta preparada, congelada, només cal que covi i que estovi. Aquest procés demana paciència. Frisar és dolent a la cuina: et pots cremar. Els més experts aconsellen deixar que la massa s’infli durant uns dotze mesos, aproximadament. És el temps necessari per aconseguir treure’n un benefici interessant. N’hi ha que amb pocs quilos de matèria primera han aconseguit un rendiment que s’apropa al milió d’euros. Us sembla molt? Idò, m’asseguren que és així. Menjar-se tot el bunyol és més complicat. És tan gros que ningú no sap quantes boques va sadollar.

El lliurament del premi va ser emocionant. Els creadors reberen amb joia la corona i sense que ningú no se n’adonàs. Màgia? Ca, experiència! Com que les bases del concurs exigien que l’Ajuntament a més de concedir el premi es fes càrrec de les despeses i que aquestes van superar el pressupost inicial, al final acceptaren de no cobrar en efectiu i es van avenir a rebre l’import en espècie. Una permuta, per entendre’ns. Quines coses, compres pasta per fer un bunyol com un palau i acabes posseint un solar que no t’interessava. Sort que hi ha gent despresa. I que mira pel poble.

Cabildets innocents

No s’ha decidit la data exacta, però ja podem avançar que properament es farà a Cabildolàndia una versió de “Inocente, inocente” al mig del carrer. La iniciativa parteix de la nova regidora de Cultura de la vila, i antiga candidata al Nobel d’Economia Creativa. La festa consistirà a donar un ram de flors a tots els ciutadans que bescanviïn aquella magnífica carta que fa uns mesos ens va remetre el burgmestre --en què ens anunciava la baixada de l’IBI--, pel certificat de CAC (Cabildet Absolutament Crèdul). Un cop ens haguem desfet de la prova del delicte –és a dir: lliurat la carta, els tríptics, etc.-- els membres del consistori ens cridaran a cor “Innocents, innocents..., que ens ho vau empassar!”. Somriurem, ens posarem vermells i cap a casa ben escurats.

I és que en realitat, la famosa baixada va ser un préstec a dos anys que ens va concedir el Partit Popular i que ara ens reclama que li retornem amb interessos. I afirm que amb interessos ja que el valor cadastral de les propietats immobiliàries gravades ha augmentat un 10% anual. És a dir que, es miri com es miri, ens han fotut el pèl d’una manera delicada. Depilació crua, a la cera, res d’emprar cremes.

Viure a Cabildolàndia és un privilegi. El sanglot és una patologia desconeguda: patim un excés d’ensurts. El preu? Que et prenguin per babau. Particularment, m’hi sent còmode en aquest paper. M’encanta d’ajudar la comunitat. Que a Cabildolàndia la situació econòmica és crítica, no és cap secret. Que la famosa baixada va ser una frivolitat, tampoc. És lògic, per tant, que haguem de tornar el regalet preelectoral que ens van fer. Algú amb dos dits de front podia creure que anava de debò? Ep, he dit amb dos dits de front! El que em rebenta de l’afer és que els responsables d’haver fet una campanya de broma –passegen sentit de l’humor els del Saló Caòtic— no tornin també l’import invertit a fer-nos creure que la Mare de Déu nom Joana. Si jo he de retornar, ells també: per macatols.

En definitiva, durant dos anys hem pagat més poc que no tocava i ara ens reclamen que desfem l’operació. Hi ha haurà extremistes que diran “Santa Rita, santa Rita...”, però com que la regidora ens assegura que pagant més hi guanyarem tots... jo a pagar i a callar. M’empobriré per guanyar-hi. Faré veure que m’empàs açò i que, d’aquí a dos anys quan l’Ajuntament s’hagi recuperat de la frivolitat, tornaran a abaixar-nos els tipus. Innocent, innocent... Faria qualsevol cosa per rebre flors de tant en tant.

AL·LUCINANT

Aquest article està dictat. Me’l pica una infermera. Som a la Teknon, intubat i sense habitació. Contínuament em traslladen d’una unitat a l’altra. Pas una estona a la de Causes Perdudes, una altra a la de Malalties Rares i la major part del dia prop de la porta, ja que la meva butxaca no és prou plena per abonar les despeses del tractament “a lo grande”. M’hi estic gràcies a l’amabilitat del doctor Casas, metge prudent i preocupat per la sanitat i sobretot per evitar una pandèmia.

Tot va començar en llegir un diari. De cop, i sense anestèsia, em vaig adonar que estava d’acord amb l’AS, l’Antònia Salord. I em trobava bé. Capficat, però bé. M’havien carregat el cafè amb una substància al·lucinògena? M’havia transformat en savi? Tenia néts i no ho sabia? Poca broma. Jo, un cabildo rebordonit, nascut el 3 de gener de 1961 al carrer d’Eivissa número 15, planta baixa, amb l’ajut d’una comare famosa a Cabildolàndia, m’havia transformat en un perill per als meus veïns? Els encomanaria el virus? Un pot coincidir amb en Pepe Seguí, amb en Brondo, fins i tot amb en ZP –cosa difícil amb un il·luminat que canvia d’opinió segons d’on bufa el vent--, però estar d’acord amb la “prima donna” de Ponent... Calia lluitar contra aquest estat màgic? Em trobava als núvols o era al planetari, que ja existia i no me n’havia adonat?

No em negareu que la cosa trasbalsa qualsevol. Perdria la relació amb en Joan Triay? Em girarien l’esquena els meus coneguts de l’esquerra? Em deixaria de saludar na Pilar Carbonero? I, sobretot, aconseguiria afaitar-me sense problemes? Preguntes, preguntes... Cada qüestió era més difícil de contestar que l’anterior així que: a Urgències, hi mancava gent. M’hi vaig adreçar tot d’una i sense fer cap aturada, tret d’uns instants que vaig passar contemplant la moixeta de la rotonda que hi ha davant del Canal Salat i per alimentar les gallines que volten per la zona. Tites, tites...

I és que com a usuari de la línia d’autobusos que uneix –és una manera de dir—Cabildolàndia i Hac-City –l’encert més gran que cap polític ha tingut mai a Menorca--, coincidesc amb la senyora Salord que el lloc idoni per aixecar l’estació d’autobusos és el que ella diu. Val a dir que abans ja el va proposar en Llorenç Casasnovas i em sembla que UPCM també havia adoptat el mateix indret, però el fet és que estic d’acord amb l’AS. No és una meravella? Em trob millor que mai però, per si de cas no estic prou sa, he cedit el cos, a temps parcial, a la ciència. Gràcies, Teknon! Tònia, estàs convidada!

Pàtria ofesa

El foner es lleva patriota voluntari per un dia i acaba afrontat. Baixa al poble endiumenjat a retre homenatge al Mariano i, sobretot, a la bandera dels veïns... i ho fa d’aquella manera que hom va a veure una vedette. S’atura a cada bar a impregnar-se d’ambient festívol. Camina ben endiumenjat i va cantant “Mooontañas nevaaadas, bandeeeras al vieeento..”. S’estranya en no trobar roba rojigualda penjada de cada balconada amb pedigrí. El teixit l’ha acaparat València, lloc on hi ha molta tela. Cabildolàndia sembla un desert.

Previsor de mena, el foner porta una muda de reserva –banyador desfilat i camiseta vella— i s’adreça ràpidament al cotxe a desvestir-se per no fer el ridícul. Mai no ha vist els carrers tan buits. Està desencoratjat. Sortosament, quan tot sembla perdut, s’adona que un ciutadà exemplar ha penjat una bandera de la unió hispànica al lloc que sol ocupar el sagradíssim penó santjoaner. I, a més amés, és una bandera constitucional, poca broma. No hi ha l’àguila imperial. Cachis!!! Servidor s’hi atura, la contempla i l’admira amb el cor dividit entre el Valle de los Caídos i els jocs florals de les Índies del Carib.

Es posa a comparar. Ell, que sempre havia defensat que els grans hispanistes de la vila disposassin d’un dia o dos, o vint-i-sis si calia per poder honrar l’Estat que ens deixa sense pasta, amb la condició que no li furtassin Sant Antoni i que no hagués de patir un bombardeig sense misericòrdia d’himnes deslletrats per Sant Joan, pel Corpus i sempre que l’ocasió ho exigesqui, està decebut. El càndid autor d’aquestes línies, arriba a la conclusió que a Cabildolàndia no hi ha patriotes constitucionalistes, que el que hi ha és gent amb ganes d’emprenyar. Els dónes una jornada magnífica per dedicar-la a enaltir els seus símbols i no l’aprofiten. Dedueix que en realitat alguns només pretenen impedir que els altres tinguem una diada pròpia sense interferències. I substituir el be de Sant Joan i el porcellet de Sant Antoni per la cabra de la Legió.

El ciutadà exemplar, l’únic que ha penjat una bandera hauria de rebre el flabiol de plata o una flauta coronada d’or. I és que és l’únic cabildo que no duu molt de vent a la flauta. Davant un ciutadà convençut, jo m’inclín. Li vull fer una reverència, anc que m’esllomi la darrera vèrtebra sana que em queda, i entr a la botiga a demanar-li un autògraf. No hi és. M’ofereixen un catàleg, ans pleg sense comprar res. En un dia de festa, el negoci és el negoci, però el respecte és indefugible. Ofendre la bandera comprant un souvenir... mai de la vida!

Superprogre, simplement

És un ocell? És un avió? És un extremista? No, és Superprogre: l’únic ésser viu que vola més que el foner. Bé, en realitat el “no” és parcialment sobrer: d’extremista radical, n’és. Contra el mal: Superprogre. Contra l’avorriment: les obres completes de Superprogre. Si badallau contínuament, si no sabeu què fer de la vostra ossa: repassau-les i us don la meva paraula que m’ho agraireu. Traduïdes a cinquanta-sis idiomes legals i un de semiil·legal –llegiu català--, les podreu trobar a qualsevol papereria. Per obtenir-les cal dir una contrasenya, açò sí. Cap problema, som de llengua llarga i la faré pública: Toni Camps.

Aquesta setmana he estat a punt de dir a la directora de “Es Carrer de Menorca” que no escriuria cap col·laboració. No sabia què dir i estava temptat de recórrer a parlar del Dia de la Raça –atès que la revista sortirà dia 12 d’octubre: firrrrmes!— o de repassar la història contemporània més recent i recordar aquells “Primero de Octubre” que ens permetien de no anar a escola. Tal data es commemorava el “Día del Caudillo” i jo som de la festa. No ha calgut. Sempre atent a les necessitats del públic, Superprogre va acudir a auxiliar-me, obrí la boqueta i anuncià que participarà en una “tractorada” durant el proper hivern. La intenció és protestar contra els problemes de circulació entre Cabildolàndia i Maó. Es veu que la marxa lenta els solucionarà. En casos així és quan hom veu clarament que hi ha polítics que es guanyen el sou. Reclam que l’hi apugin.

Per anar de Cabildolàndia a la capital (perdó, m’ha fugit), sense passar de 90 km/h, em costa exactament trenta-quatre minuts. En dies bords, trenta-cinc. Amb la idea del malpagat podria contemplar la Hac maonesa en vint-i-dos minuts i mig, sense superar la velocitat permesa i sempre que no m’embambàs a contemplar les rotondes o els ponts aixecats per permetre de girar a l’esquerra. He dit esquerra? Blasfèmia! Anatema! M’excús, Superprogre, no volia dir cap grolleria.

Una tractorada és una idea brillant. Si durant la jornada una ambulància, la policia o un camió de bombers han de travessar la carretera, que es fotin. Primer de tot hem de donar gust a Superprogre. El dia de la manifestació estaran prohibits els infarts, els accidents, el robatoris, els incendis... pensar en els altres. La Diada del Superprogre té prioritat absoluta. Facem-li costat. Si algun cabildo ha d’agafar l’avió, que faci estada a Maó la nit anterior. Si torna a l’illa, que s’ompli de paciència per arribar a casa. Contemplar el somrís de Superprogre s’ho valdrà. Ah, i per fer el recompte del assistents: matemàtica fina.

Ha lligat... i que duri!

He passat nits deixondit al balcó i res de res. Ni una tonada, cap declaració d’estima. Contràriament, els veïns –pocs-- de Sant Llorenç han gaudit d’una excepcional anyada musical.. Han estat molts els conjunts de mariachis que s’hi han passat hores cantant serenates per declarar el seu amor a l’amo de la possessió. L’èxit de la convocatòria ha estat tan gros que més d’un musicòleg s’havia desplaçat a Ponent per no perdre’s els recitals. El més persistents dels grups ha estat sense dubte “Los charritos del PP”, integrat per un replec de militants de l’agrupació local del partit a Cabildolàndia.

El burgmestre és feliç. Estava escaldat pel fracàs de l’antic matrimoni, forçat per qui va assumir un hàbil paper d’alcavot. Es veu que l’inductor encegà el seu cap tot preparant-li una cita sexual intensa a un castell encantat ubicat dalt certa costa frontera de Cabildolàndia. Tot i que qui més es va aprofitar de la núvia va ser el mateix casador, el burgmetre suportà les banyes amb una resignació heroica, atès que restà trempat un quadrienni. És l’eròtica del poder? En adonar-se que era traït, desaparegué la libido i cercà una casta Susanna.

Avui assegura que els dos mesos que ha durat el nou festeig li han permès de trobar un amor sincer i perdurable Si aguanta quatre anys, amant i amat se sentiran cofois. El poble se n’alegra. Una relació estable sempre és millor que haver de suportar un tenorio que suca arreu. Val a dir que hi ha hagut més candidats i que, abans d’aquesta promesa de fidelitat temporal, altres també van rebre l’oferiment i la garantia d’un amor etern. Estiu de serenates, sens dubte. Ara ja no importa la conspicuïtat prematrimonial, la vila reviscola satisfeta; solament resta torbada certa dama que fins ara feia d’espelma i maldava d’interrompre les trobades clandestines dels amants.

Girarà la cosa? Tot pot ser. Segurament no hi haurà unes grans banyes pel mig, però no podem descartar intromissions. El darrer flirt solament va encisar part de la claca i tret de dos regidors que en recolliren les miques, el descontentament era general. L’estimat escollit no és acceptat per aquests dos i ell mateix no els té massa simpatia. I qui se sent descartat, sempre pot intentar de malmetre el contracte. Hi ha contracte? Bé, fins ara tenim una parella de fet i el projecte de beneir la unió. Convindria fer-ho. No m’imagin l’integrista portaveu del PP al CIM acceptant unions pecaminoses. Fins aquí hauríem arribat. Que es casin com toca: ens cal estabilitat. I si dos regidors i un president de partit pateixen, que prenguin til·la.

Solvència contrastada

Glup, glup, glup! Les galeries del metro de Palma inundades. Em deman per què necessita metro una ciutat tan petita. Se’n culpa, del desastre, algun aprofitat que va fer fosca amb el projecte. No ho crec, el polític balear és honrat de si. Què va passar, aleshores? L’explicació és tan simple... No es pot anar ni contra la física ni contra la natura. Forçar-les comporta perill.

Els dipagats del Parlament de la CAIB (Col·lectiu d’Afectats per una Intensa Barra) en sospitar que tindrien molta feina, havien patit un increment espectacular d’angoixa i, com a conseqüència, els va començar a brollar una suor que va negar el sistema de recollida de sucs de la capital. Patim mancances evidents i les infraestructures són les primeres a donar senyals de col·lapsament. Pobre gremi, el dels dipagats! Arribaren a la seu parlamentària a fer caixa i reposar el cul i, de cop, s’adonaren que tindrien molta feina... Com diria un tal Núñez: “Al dipagat no se’l pot enganyar”. La descoberta va comportar que immediatament s’apujassin el sou entre un deu i un quinze per cent: una fotesa d’increment. Hem de maldar de comprendre’ls i de plànyer-los. Ens toca de pagar i callar.

La vida del dipagat és dura. Fan dos dies de feina a la setmana i gaudeixen de més vacances que un mestre d’escola, però han d’agafar l’avió per anar a treballar. Bé, el passatge el tenen pagat i, m’asseguren, que “tots” --fins ara-- aprofitaven uns desplaçaments apoquinats per l’Administració per aconseguir punts que posteriorment els permetien d’anar a reposar a Nova Zelanda o les Caiman. Excés de morro? Ca! Esgotament institucional: acte de servei. Ser dipagat cruix. Han de fer un esforç enorme. Pensau que empènyer el votant que es quedi a casa el dia de les eleccions, suposa un desgast físic impressionant. Tanmateix, se’n surten prou bé. Amb una mica més d’entrenament, no seré l’únic que s’abstindrà per sempre més. Tornar a votar? I ara... Per a què serveix un dipagat? Exclusivament per vendre-li un pis: són solvents i no tenen pegues per pagar l’hipoteca.

Tanta feina fan? Si és així, com poden ocupar dos càrrecs? A sobre, pluriocupats. Per què n’hi ha tants de matriculats a la UNED? Coneixeu cap manobre que en acabar de treballar faci una altra feina o estudiï? Jo, no. És per això que uns no prosperen mai i altres sí. Curiosament, el xalet dels il·luminats el fan els que no prosperen. No hi ha res com ser honorable. El tractament l’han aconseguit. Quina metàfora! Honorables! Bany i massatge, ja.

Repleguem per ajudar-lo

Si tot té un explicació, el projecte del grup “Amics del Burgmestre de Cabildolàndia” (ABC) d’instituir el Soliday (Dia de la Solidaritat amb el Batle) en té una més que raonable. Efectivament, l’ABC creu que és una bona pensada dedicar el tercer dissabte de cada mes a recollir fons per mantenir el nivell adquisitiu de nostre amo i senyor.

Ha tocat fons la butxaca del líder? Ni idea, no en tenc ni idea. Hi ha preguntes de mal contestar. Encara és el líder? Ho ha estat mai? No ens qüestionam qui comanda a Ponent perquè esbrinar-ho podria comportar un augment desmesurat del preu del cafè: caldria perdre massa hores de son. Cal lluitar contra la inflació i no fer patir els colzes. Pensar els afebleix.

Suportar la gran quantitat de travetes que li fan, només es pot entendre si hom arriba a la conclusió que necessita la paga. Per aquest motiu, l’ABC, conscient que la situació és insostenible, es passejarà un dia per mes pels carrers de la vila per demanar-nos un petit donatiu. Tampoc no gaire elevat, amb un euro ja farien. Si quatre mil cabildos aportassin al mes una moneda d’aquest valor evitarien el paperot d’un polític: el preu és raonable. Admetran “socis d’honor”: els que apoquinarien una mica més a canvi d’una distinció. Fins i tot hi ha empreses disposades a patrocinar els pins que regalarien als donants. Així, en acabar el mes, l’estimat receptor del donatiu rebria un sobre per anar fent i es podria dedicar a viure feliç. Hi ha una poderosa regidora darrere del projecte? No, no hi és. Hi ha el partit? Tampoc, el partit pateix un segrest evident però els que el dominen pretenen que l’alcalde continuï sense dirigir res ans que figuri. La situació és còmoda: ell rep els cops i ells fan el que volen.

El millor regidor que ha tingut el nostre Ajuntament durant els darrers anys --aposta personal del burgmestre--, ha hagut de dimitir: mal pagat, criticat pels seus i putejat per la dòmina. I l’alcalde s’ho ha empassat. Qui havia de dirigir el projecte estrella del quadrienni, ha hagut de plegar i això no és cap bona notícia. No estarem gaires setmanes a veure més abandonaments. Acabarem amb una alcaldessa: m’hi jugaria qualsevol cosa. En un atac de dignitat, l’alcalde decantat qualsevol dia plegarà. Si l’ajudam a resoldre el problema de la paga, fins i tot és possible que per Nadal ja puguem veure un pessebre encapçalat per qui té més ganes de comandar. Si hi farà de parella de sant Josep o de caganera és una altra qüestió. Nadal me mata! Com als pins.

On és la Tonyi?

Moviments de recerca insòlits a tot Ibèria. Cal preocupar-se? Chi lo sà? Mentre a la Biblioteca Nacional dels Veïns estan ocupats a buscar mapes extraviats, a les Illes la policia desplaçada s’ocupa d’encalçar mores catalanistes i a suggerir-los que es convertesquin al cristianisme militant i parlat. Però a Cabildolàndia, la situació és més greu. Tant, que s’hi han reunit els millors detectius del món mundial: Torrente, Mortadelo, Filemón, l’inspector Clouseau, Germán Jover... --perdó, aquest només està especialitzat en fugues d’aigua potable: ha estat un lapsus— convocats pel cap de la policia urbana local, atès que ell no es pot dedicar a la seves tasques habituals en haver rebut l’encàrrec de justificar el tancament de tres o quatre places més.

El motiu de la convocatòria? Es veu que ha desaparegut una insigne excomptable i escriptora: fa setmanes que ningú no la veu. “Tònia d’Or, está de vacaciones? Digui?”. Ni el gran especialista a perseguir escàpols de Hollywood, Tommy Lee Jones, és capaç de trobar-la. La popular política, esperança blanca de Can Pepe, s’ha tornat transparent? Translúcida? Fa màgia? Tant que prometia! Cabildolàndia s’ha omplert de cartells “Wanted”, en què s’ofereix una recompensa sucosa a qualsevol que proporcioni informació que conduesqui a descobrir on para. Hom afirma que el gran dibuixant britànic Martin Handford és a punt d’enllestir un nou boom del món del còmic: “On és la Tonyi?”.

La situació no fa gràcia. El PP local, sense majoria absoluta, necessita que cap dels seus regidors escampi: qualsevol absència és dramàtica. Hi ha gent que afirma que la setmana passada era per Conhachepolis, on escoltava atempta el pregó d’un tal Boris que després de fer intel·ligentment de “loca” pagada, va provocar els déus amb la interpretació d’un agressiu “Es Mahón”. Si aquests no es revenjaren ordenant un atac de pluja instantani, és que el canvi climàtic ha de començar a preocupar-nos o que consolaven en Pau Morlà.

Altres juren que a Palma sí que l’han vista. Què hi fa? Carrera? Controla IB3? Açò darrer explicaria la desaparició. Cal estudiar molt la programació per entendre de què va l’emissora. Tanmateix, el gran assagista cubà Armando Jarana, desplega en el seu tractat De la ocultación al escaño. Razones para esconder a una líder la teoria que la “missing” està preparant el retorn –si Déu vol cap al març— i que aplica un costum habitual en el món xiïta duodecimà: ocultar-se. Efectivament, si el dotzè imam, --al-Mahdi, el Guiat, per als que anam fluixos d’àrab i farsi--, es va ocultar per dir “Tat, aquí”, qualsevol dia, la desapareguda s’entrena a distància, amagada, per no restar contaminada per dos dels seus companys de consistori. És llesta!

Qui comanda?

Mentre a la majoria de països i pobles s’hi vota, a Cabildolàndia les eleccions són com posar a una rifa. Hi ha veus que demanen que si més no hom hi pugui jugar amb apostes múltiples, com es fa les travesses. Res, no hi ha manera. Compres un número i prou. I et passa com en els sorteigs de l’ONCE: mai no et toca. Per què insistim a jugar? Ben bé, no ho sé. Als cecs ho faig per solidaritat. Sempre hi ha algú que aprofita els euros que hi perd. A Cabildolàndia jugar a fer eleccions és un costum. Hi toca votar i que no et toqui. Cacofònic, però cert.

L’alcalde de Cabildolàndia ha tornat. Açò diuen. Ara mateix no sabria dir qui és i molt manco qui serà d’aquí a unes setmanes. Tot pot passar a la vila. Votes un candidat i acabes governat per la número deu de la llista i sense que els nou que anaven davant seu renunciïn al càrrec. Som així: sorprenents. Durant els quatre anys passats encara no se sap qui comandava. Conten tantes històries... En aquesta legislatura sembla que passarà quelcom de semblant. De moment, una alcaldessa en funcions ha signat alguns decrets perquè eren tan urgents que no podien esperar un cap de setmana que el burmestre tornàs i agafàs la ploma. L’oposició hi ha vist cosa rara i ho ha criticat. Injusta oposició! Tot en gros, l’explicació era ben senzilla i no tenia res a veure amb un intent de cop d’estat a la cabilda. La mestressa havia fet un crus de cal·ligrafia espectacular i li feia il·lusió llegar-nos una mostra del seu art. El burgmestre, en reincorporar-se, solament va poder dir: “Li ha quedat ben polida, la signatura. Quina lletra!”. A continuació va ser atès al Canal Salat, per culpa de l’ensurt. Ben atès? Mal atès? Se suposa que fatalment, car va insistir a reclamar un hospital particular per als cabildos.

El partit es podria haver molestat (emprenyat) amb l’alcaldessa “okupa”, però no ho va fer. I si hi hagut algun disgust, no ho han escampat. En canvi han aprofitat per carregar contra el regidor de Cultura per haver comès el pecat de fer unes declaracions plenes de seny. Amb els petits sí que s’hi fiquen: algú ho havia de pagar. Ves per on, el criticat em cau bé. Cobra poc, però ha fet més feina en quatre setmanes que el seu predecessor en quatre anys. Té mèrit? Depèn. En tindria, però és que superar una activitat nul·la, no era tan complicat. Tanmateix, hi hem sortit guanyant i molt. El senyor Pons Muñoz té el meu suport. Que no li passi res.

Aparcaments reservats

Decididament, l’oposició ha perdut el nord a Cabildolàndia. Ara volen eliminar els aparcament reservats als regidors: intolerable! Què volen, que siguin com la resta dels mortals? És més, estan segurs que estam parlant de gent mortal? No, no, no i mil vegades no! Un regidor ha de tenir privilegis i com més en tengui molt millor. Quina serà la següent proposta? Pretendran eliminar la concessió d’un tros de voravia a la regidora principal? Mai de la vida: evitem-lo. Tota seva!

No m’imagin els líders anant a treballar a peu. Ara bé, el que més m’indigna és la possibilitat que la figura del Caòtic no pugui aparcar en un lloc reservat, sobretot ella, que té dos negocis a la mateixa plaça des Born: un aconseguit gràcies a les eleccions i l’altre... també gràcies a les eleccions. Un regidor ha de disposar, com a mínim, de dos aparcaments: un davant la feina i l’altre davant de “Es Bornet”. Han de ser com els cow-boys que quan anaven al Saloon podien fermar el cavall davant l’edifici. Cercar una barrera on lligar-lo els faria perdre temps i els embambaria durant tota la jornada. Si sense cap preocupació seriosa –solament han de rondinar pel fet que no són prou per fer el que els dóna la gana-- ja ens fan patir, què no farien en tenir el cap ocupat en una altra cosa? Si s’arribaven a distreure i no recordaven on havien deixat l’automòbil, podrien estar mig matí despistats i temptats d’exigir a la Policia Particular que els cercàs el cotxe, mentre el seu cap redacta informes que permetin tancar l’accés a algunes places. No estic per tremolar. Que els reservin una plaça i així aniran per feina.

El més greu és que si la proposta de l’oposició surt aprovada, els més afavorits serien els mateixos regidors de Can Pepe. Ja em puc imaginar tot l’equip acudint “silbando a trabajar”, trepitjant una immensa catifa mentre els addictes els tiren flors. Fins i tot no hem de descartar que se’ls demanàs de fer entra i una capadeta: “Passi, senyor regidor. Que ben pentinat que va avui. Li puc tocar el front?”. Si l’oposició tingués seny, no jugaria amb aquesta possibilitat. Arriscar-se que els bons gaudesquin d’un bany de masses diari... quina insensatesa! I si els regidors assaborien aquest desplaçament? Servidor, amant virtual de Caetano Veloso, ja s’imagina la desfilada de la tropa mentre sona “Fina estampa” interpretada pel cantant brasiler: ”Y la cuculi se ríe y la ventana se agita, cuando por esa vereda tu fina estampa paseas...”. Massa risc. El “zapateado” de Caetano, s’ho val? Tot té un preu, però ara vaig fluix de liquiditat.

Jo pactaria

Estic indignat! Cabildolàndia és plena d’encomanats i, a mi, m’ha agafat fort. Sembla mentida que el tractament no sigui gratuït. Pag i pag i també pag a una mútua i no hi res a fer. No em volen ni atendre. La malaltia és greu. En la variant més agressiva, pot esdevenir letal. Particularment, m’he autodiagnosticat –sempre decidesc què tenc sense fer cas als metges— una “Pactitis C” que amenaça de convertir-se en crònica.

Darrerament, i pel culpa de la infecció, embaf. No ho puc evitar. Pas pel carrer i just veig algú m’hi atans i ja la duu: “Pactam?”. Li amoll així, directament i sense anestèsia. Fuig de cop. En realitat, tothom em fuig. Es veu que s’ha escampat que atac arreu i els conciutadans ja s’han quedat sense arguments per refusar les meves propostes amicals i prefereixen d’evitar-me. Jo pactaria, però la pregunta és òbvia. “Amb qui, si no resta ningú lliure?”. Tot sembla indicar que els lligams acordats durant els propers quatre anys ja estan fermats. He fet tard... una vegada més. De fet, l’única persona que ha escoltat la meva oferta era una infanta alternativa que em va donar la sensació que prenia nota de tot el que li deia. I tant que n’havia pres!. Més tost massa: em va costar pasta sadollar la seva set de malta de dotze anys i a l’endemà m’havia posat un denúncia per assetjament. La perdon. Oferir relacions estables en aquells hores, no podia esser entès de cap altra manera.

Sortosament, part de la població resisteix. Ja sigui per una qüestió genètica, ja sigui per un tema purament ideològic, un segment dels cabildos conserva la independència. És més, n’hi ha que han quedat descol·locats en assabentar-se que els seus caps volen aliar-se amb qui ha passat de ser l’“heretge principal” d’una secta a l’“objecte del desig”. Tanmateix, tot té pegues. Ara, a Can Pepe, estan cercant un director capaç d’aconseguir que el cor no desafini. El planc, si no és sord. El partit vol convertir en una orquestra dos trios que abans haurà d’harmonitzar: el “La, La, La”, dominat pel poderós exregidor a l’exili, i l’”Acuario”, integrat per l’actual regidor de Cultura, una tal Mila que ningú no acaba de saber exactament qui és i un tercer encara més desconegut. Per ara, el “La, La, La” és el que domina l’escena. El problema és que ara vol recuperar l’amistat de qui es va presentar perquè dubtava de la gestió durant la passada legislatura. I clar, com pot aquest vendre ara que l’entesa amb els dos intrusos és possible? Açò mai no pot acabar bé. El reclamat i adorat, xala.