Meditació cabilda

Si tot va bé, set candidatures es presentaran a les eleccions municipals. Noves idees, perill antic. Quan a Cabildolàndia ens posam a pensar, tothom tremola. L’estat de pànic dintre del poble ja fa anys que dura i res no ens trasbalsa. El problema el tenen, de rebot, els menorquins: influïm a renovar el Consell. És dur habitar a la mateixa illa. Què farem a Ponent?

Traçar l’estratègia electoral és complicat. Una coneguda acadèmia de cursos per correspondència ha inclòs en el seu programa un postgrau que promet: “Com Cavil·len els Cabildos”, el CCC. El necessitàvem i els estam agraïts. Ara bé, sempre hi ha d’haver pegues. Convé no errar-se i triar el màster que proposa una segona acadèmia. Competència deslleial, quin morro! El presenten sota el nom “Com Collar els Contraris”, també CCC, i s’adreça a iniciats en l’art de rebentar. Hom diria que el màster exigeix més preparació que no el postgrau, però, ca barret!, qui faci un tomb per Cabildolàndia s’adonarà que és una presa de pèl. S’hi pot accedir amb uns coneixements mínims: els nostres. Efectivament, els cabildos tenim traça a l’hora d’enfrontar-nos amb l’enemic. Naixem savis i baralladissos. D’enemics, en tenim de dos tipus: els veïns i els imaginats. Recorrem als darrers quan les coses van mal dades. Sovint els presentam com a membres de la “Mà Negra”, una associació il·legal i perversa radicada a Mahó
–ciutat oculta que he estat incapaç de trobar als mapes; n’hi ha una amb un nom semblant, però com que no duu cap hac, no deu ser la mateixa.

Si barallar-se entre si és un esport cabildo, fer-ho contra els enemics imaginaris de la “Mà Negra” és un senyal d’identitat que confereix a qui el practica un certificat de bona conducta cívica. Tanmateix, estic convençut que el problema el tenim a casa i per això intentar comprendre com raonam és important. Però més important és saber com cavil·len els partits. Qui no entén la idiosincràsia cabilda podria arribar a pensar que totes les candidatures volen ser derrotades: cap no vol guanyar. És la por a l’èxit. Amb el llevat econòmic que ens llegaran, qui és el valent que vulgui comandar? O ha de ser un suïcida o un il·luminat. I açò que pel poble s’escampa el rumor –fals, que no vull plets-- que alguns ocupes del Saló Caòtic en sortiran ben grassonets. Il·lús com som, em deman: saben vetllar pels seus interessos i ens deixen una endemesa? No ho entenc. Faré el postgrau.

TRES TOCS

Dimecres era diada. O no, que ja no ho tenc gaire clar. Dia 17 de gener ja fa dècades que s’ha convertit en un 18 de juliol o 12 d’octubre bis, i gràcies. Tal vegada no fora mala idea commemorar tres fets per separat, i a hores diferents, per acontentar tothom: el retorn del catolicisme a Menorca, el dia de sant Antoni pròpiament dit i la conquesta catalana de l’illa. Fins i tot hi cabria una quarta cosa: l’adoració del porquet que fa companyia al sant.

Em rebenta veure, precisament aquest dia, tanta bandera dels veïns (la dels del país del costat) onejant com a munició. Si el pobre rei Alfons aixequés el cap... La “refinitiva” és el bombardeig intensiu de la Marxa Reial. Som monàrquic, sí, però l’himne és espantós. Entendria l’ofensiva musical dels paramilitars que volen seure al Saló Caòtic des Born si el concert inacabable s’interpretés el dia de la Hispanitat o del Llibre Intocable –la Consti-- o si coincidís amb la Pasqua Militar. En dates així, m’empassaria un sabre per escoltar-lo rígid i amb respecte. Ves per on però, durant aquests em manlleven el goig d’oir-lo. És evident que l’estima per Espanya s’ha fos. En realitat, sedueix més fer la guitza als catalanistes. La peça, també dita “Marxa dels granaders prussians”, solament és considerada important per afalagar sant Antoni i sant Joan. Sovint deduesc que només la sonen per captivar els cavalls.

La Diada és avorrida. Com que me l’han furtada com a festa nacional, em qued a casa que s’hi està molt bé. La festa necessita un canvi radical, exigeix un altre tipus de marxa. Una bona opció seria fer com a Buñol –utilitz expressament la grafia castellana com a homenatge a la “ñ”-- però d’una manera més nostrada: entost de llençar tomàquets, podríem tirar-nos les taronges que es venen aquest dia i fer-les servir de projectil per ferir el contrari. No em negareu que comparativament, hi sortiríem guanyant. La Contramurada convertida en una Fanta gegant, però sense gas, seria una atracció de categoria: el tomàquet embruta. En acabat, una aroma dolça, de flor de taronja, perfumaria els carrers de Cabildolàndia. Les clovelles podrien llençar-se a qualsevol soll. Amb una mica de sort --si amagaven els garrins-- els tècnic municipals valorarien el corral a preu d’habitatge noble. Si d’un galliner ben permutat en van treure una fortuna, d’un palau de porcs quasi-ibèrics, què no em trauríem? Per fer negocis, s’ha de ser primera espasa. Arriba España! Toc, toc, toc.

Els funcionaris no tenim vergonya

Quan algú no serveix per a res –és el meu cas— es fa funcionari. Quan no té empenta
–com jo-- es fa funcionari. Quan vol viure sense maldecaps –adivinau de qui parl?— es fa funcionari.

Properament tindrem eleccions sindicals. Com és habitual, no votaré. Tenc al·lèrgia als sindicats. Cada dia més. Els funcionaris pertanyem a un col·lectiu antipàtic a la resta de la societat. Ens ho hem guanyat a pols. Certament, alguns polítics i sindicalistes encara viuen millor i xuclen més, però nosaltres no ens podem queixar. Tenim feina fixa, paga segura i un fotimer d’avantatges que ens haurien de fer caure la cara de vergonya. Entost de treure’ns la crosta de barra que ens maquilla les galtes, exigim més privilegis. Només tenim uns petits inconvenients: haver de suportar la desconfiança d’algun polític –que ens qualifica d’enemics i ens decanta--, no cobrar paga de beneficis i que les pagues extres tampoc no són dobles –per ara, ja que el 2009 ja ho seran— i, de tant en tant, ens congelen el sou perquè l’incapaç de torn no sap quadrar els pressupost de l’Estat de cap altra manera

Els funcionaris contribuïm a engreixar un seguit de vividors, els sindicalistes oficials, que es vanaglorien d’aconseguir una fita que em sembla impresentable: els alliberats. Aquest són companys que cobren de l’Administració i fan feina per als grans sindicats. Alguns alliberats es toquen la collonera tot lo dia, altres els fan la feina bruta. Record una antiga alliberada que em va dir textualment i plorant, després de fer feina al sindicat: “M’estim més fer net un pet amb esquitx que tornar al sindicat”. Aleshores jo era representant sindical.

No podríem ser com els altres obrers? Treballam una hora manco cada dia, tenim set dies de permís per afers propis, ens paguen ulleres, neteges dentals... Personalment, he renunciat a cobrar part d’aquestes prebendes. No he renunciat a totes, perquè també som una mica porc i crec que, ja que no cobram beneficis, pot ser just –he dit pot ser— que gaudim d’alguna compensació. Gastam el que volem en calefacció, aire condicionat, telèfon... I en volem més i més i més. Si fos prou honest, canviaria de feina. Però no ho som. Així que, cada matí, em veig obligat a escopir al mirall i anar a treballar per a un empresari que no existeix i a cobrar d’un pagador –l’administrat—que només pot triar els que ens comanden i punt. I, hala!, a mantenir els nostres privilegis.

Juraments

Jurar davant d’una Bíblia exigeix dues coses: un motiu poderós (o una causa justificada, per aplicar la paritat) i una Bíblia. No sé si tenc res important per jurar, però fer-ho davant d’una Bíblia em resultaria fatigós per mor de l’esforç en la tria, car en tenc més de vuitanta, i no faig broma.

Fa uns anys, un president de CIM va jurar el càrrec sobre un TaNaK (Bíblia jueva) i no se’n va adonar. Això ho puc jurar sobre l’exemplar que em trieu, tot i que he de manifestar que sent una estima especial per l’edició en farsi.

Poder jurar onze vegades davant d’una Bíblia, no té gaire mèrit. Fer-ho una, i “sobre” ella, és una altra història: si ets creient. Que el conseller de Governació de la CAIB és creient, no ho dubt. Almanco és crèdul. Fa falta ser-ho molt per empassar-se que a les Illes no passen coses anormals. Feim veure que en som, que tots ens ho engolim tot i així engreixam el nombre de fidels, que sempre queda bé.

Si el conseller ha batut el rècord mundial d’amenaces de jurament consecutives, no ho sé, però que li durarà poc, n’estic segur. La setmana que ve, en presència de testimonis, juraré repetidament davant de “Mujercitas” que som japonès i figura del sumo. He escollit aquesta novel·la per una qüestió de principis. En primer lloc, perquè mai no l’he llegida. En segon, perquè en ser mentider de mena cal optar per una penitència sublim. El meu desig ocult és destorbar les nimfes del llibre i provocar que en surti una doneta ofesa que se’m pengi del coll i em proposi bestieses inconfessables. Anhel càstigs terribles. Pervers com som, desig l’eixida de la Munar, elegantment guarnida de “dòmina”. No em negareu que en casos així, estira enganyar el poble. Llepar-li les soles mentre t’humilia no és quelcom amb què hom es pugui complaure gaires vegades. Totalment sumís i sotmès al vici, em sent capaç de tot. Àdhuc de jurar que a Cabildolàndia tot va com una seda. (Interromp l’escrit, car de Governació em bufen que m’han punxat ordinador i telèfons.) Atès que em sent incapaç de garantir la meva intimitat informàtica i telefònica, surt de tots els programes immediatament. No l’apag perquè encarà no he passat a CD “Da tempeste” interpretada per María Bayo, una peça que avança el futur i que escolt amb fruïció. Tots a redossa, que la tempesta serà important. Ho jur?