AL·LUCINANT

Aquest article està dictat. Me’l pica una infermera. Som a la Teknon, intubat i sense habitació. Contínuament em traslladen d’una unitat a l’altra. Pas una estona a la de Causes Perdudes, una altra a la de Malalties Rares i la major part del dia prop de la porta, ja que la meva butxaca no és prou plena per abonar les despeses del tractament “a lo grande”. M’hi estic gràcies a l’amabilitat del doctor Casas, metge prudent i preocupat per la sanitat i sobretot per evitar una pandèmia.

Tot va començar en llegir un diari. De cop, i sense anestèsia, em vaig adonar que estava d’acord amb l’AS, l’Antònia Salord. I em trobava bé. Capficat, però bé. M’havien carregat el cafè amb una substància al·lucinògena? M’havia transformat en savi? Tenia néts i no ho sabia? Poca broma. Jo, un cabildo rebordonit, nascut el 3 de gener de 1961 al carrer d’Eivissa número 15, planta baixa, amb l’ajut d’una comare famosa a Cabildolàndia, m’havia transformat en un perill per als meus veïns? Els encomanaria el virus? Un pot coincidir amb en Pepe Seguí, amb en Brondo, fins i tot amb en ZP –cosa difícil amb un il·luminat que canvia d’opinió segons d’on bufa el vent--, però estar d’acord amb la “prima donna” de Ponent... Calia lluitar contra aquest estat màgic? Em trobava als núvols o era al planetari, que ja existia i no me n’havia adonat?

No em negareu que la cosa trasbalsa qualsevol. Perdria la relació amb en Joan Triay? Em girarien l’esquena els meus coneguts de l’esquerra? Em deixaria de saludar na Pilar Carbonero? I, sobretot, aconseguiria afaitar-me sense problemes? Preguntes, preguntes... Cada qüestió era més difícil de contestar que l’anterior així que: a Urgències, hi mancava gent. M’hi vaig adreçar tot d’una i sense fer cap aturada, tret d’uns instants que vaig passar contemplant la moixeta de la rotonda que hi ha davant del Canal Salat i per alimentar les gallines que volten per la zona. Tites, tites...

I és que com a usuari de la línia d’autobusos que uneix –és una manera de dir—Cabildolàndia i Hac-City –l’encert més gran que cap polític ha tingut mai a Menorca--, coincidesc amb la senyora Salord que el lloc idoni per aixecar l’estació d’autobusos és el que ella diu. Val a dir que abans ja el va proposar en Llorenç Casasnovas i em sembla que UPCM també havia adoptat el mateix indret, però el fet és que estic d’acord amb l’AS. No és una meravella? Em trob millor que mai però, per si de cas no estic prou sa, he cedit el cos, a temps parcial, a la ciència. Gràcies, Teknon! Tònia, estàs convidada!

Pàtria ofesa

El foner es lleva patriota voluntari per un dia i acaba afrontat. Baixa al poble endiumenjat a retre homenatge al Mariano i, sobretot, a la bandera dels veïns... i ho fa d’aquella manera que hom va a veure una vedette. S’atura a cada bar a impregnar-se d’ambient festívol. Camina ben endiumenjat i va cantant “Mooontañas nevaaadas, bandeeeras al vieeento..”. S’estranya en no trobar roba rojigualda penjada de cada balconada amb pedigrí. El teixit l’ha acaparat València, lloc on hi ha molta tela. Cabildolàndia sembla un desert.

Previsor de mena, el foner porta una muda de reserva –banyador desfilat i camiseta vella— i s’adreça ràpidament al cotxe a desvestir-se per no fer el ridícul. Mai no ha vist els carrers tan buits. Està desencoratjat. Sortosament, quan tot sembla perdut, s’adona que un ciutadà exemplar ha penjat una bandera de la unió hispànica al lloc que sol ocupar el sagradíssim penó santjoaner. I, a més amés, és una bandera constitucional, poca broma. No hi ha l’àguila imperial. Cachis!!! Servidor s’hi atura, la contempla i l’admira amb el cor dividit entre el Valle de los Caídos i els jocs florals de les Índies del Carib.

Es posa a comparar. Ell, que sempre havia defensat que els grans hispanistes de la vila disposassin d’un dia o dos, o vint-i-sis si calia per poder honrar l’Estat que ens deixa sense pasta, amb la condició que no li furtassin Sant Antoni i que no hagués de patir un bombardeig sense misericòrdia d’himnes deslletrats per Sant Joan, pel Corpus i sempre que l’ocasió ho exigesqui, està decebut. El càndid autor d’aquestes línies, arriba a la conclusió que a Cabildolàndia no hi ha patriotes constitucionalistes, que el que hi ha és gent amb ganes d’emprenyar. Els dónes una jornada magnífica per dedicar-la a enaltir els seus símbols i no l’aprofiten. Dedueix que en realitat alguns només pretenen impedir que els altres tinguem una diada pròpia sense interferències. I substituir el be de Sant Joan i el porcellet de Sant Antoni per la cabra de la Legió.

El ciutadà exemplar, l’únic que ha penjat una bandera hauria de rebre el flabiol de plata o una flauta coronada d’or. I és que és l’únic cabildo que no duu molt de vent a la flauta. Davant un ciutadà convençut, jo m’inclín. Li vull fer una reverència, anc que m’esllomi la darrera vèrtebra sana que em queda, i entr a la botiga a demanar-li un autògraf. No hi és. M’ofereixen un catàleg, ans pleg sense comprar res. En un dia de festa, el negoci és el negoci, però el respecte és indefugible. Ofendre la bandera comprant un souvenir... mai de la vida!

Superprogre, simplement

És un ocell? És un avió? És un extremista? No, és Superprogre: l’únic ésser viu que vola més que el foner. Bé, en realitat el “no” és parcialment sobrer: d’extremista radical, n’és. Contra el mal: Superprogre. Contra l’avorriment: les obres completes de Superprogre. Si badallau contínuament, si no sabeu què fer de la vostra ossa: repassau-les i us don la meva paraula que m’ho agraireu. Traduïdes a cinquanta-sis idiomes legals i un de semiil·legal –llegiu català--, les podreu trobar a qualsevol papereria. Per obtenir-les cal dir una contrasenya, açò sí. Cap problema, som de llengua llarga i la faré pública: Toni Camps.

Aquesta setmana he estat a punt de dir a la directora de “Es Carrer de Menorca” que no escriuria cap col·laboració. No sabia què dir i estava temptat de recórrer a parlar del Dia de la Raça –atès que la revista sortirà dia 12 d’octubre: firrrrmes!— o de repassar la història contemporània més recent i recordar aquells “Primero de Octubre” que ens permetien de no anar a escola. Tal data es commemorava el “Día del Caudillo” i jo som de la festa. No ha calgut. Sempre atent a les necessitats del públic, Superprogre va acudir a auxiliar-me, obrí la boqueta i anuncià que participarà en una “tractorada” durant el proper hivern. La intenció és protestar contra els problemes de circulació entre Cabildolàndia i Maó. Es veu que la marxa lenta els solucionarà. En casos així és quan hom veu clarament que hi ha polítics que es guanyen el sou. Reclam que l’hi apugin.

Per anar de Cabildolàndia a la capital (perdó, m’ha fugit), sense passar de 90 km/h, em costa exactament trenta-quatre minuts. En dies bords, trenta-cinc. Amb la idea del malpagat podria contemplar la Hac maonesa en vint-i-dos minuts i mig, sense superar la velocitat permesa i sempre que no m’embambàs a contemplar les rotondes o els ponts aixecats per permetre de girar a l’esquerra. He dit esquerra? Blasfèmia! Anatema! M’excús, Superprogre, no volia dir cap grolleria.

Una tractorada és una idea brillant. Si durant la jornada una ambulància, la policia o un camió de bombers han de travessar la carretera, que es fotin. Primer de tot hem de donar gust a Superprogre. El dia de la manifestació estaran prohibits els infarts, els accidents, el robatoris, els incendis... pensar en els altres. La Diada del Superprogre té prioritat absoluta. Facem-li costat. Si algun cabildo ha d’agafar l’avió, que faci estada a Maó la nit anterior. Si torna a l’illa, que s’ompli de paciència per arribar a casa. Contemplar el somrís de Superprogre s’ho valdrà. Ah, i per fer el recompte del assistents: matemàtica fina.

Ha lligat... i que duri!

He passat nits deixondit al balcó i res de res. Ni una tonada, cap declaració d’estima. Contràriament, els veïns –pocs-- de Sant Llorenç han gaudit d’una excepcional anyada musical.. Han estat molts els conjunts de mariachis que s’hi han passat hores cantant serenates per declarar el seu amor a l’amo de la possessió. L’èxit de la convocatòria ha estat tan gros que més d’un musicòleg s’havia desplaçat a Ponent per no perdre’s els recitals. El més persistents dels grups ha estat sense dubte “Los charritos del PP”, integrat per un replec de militants de l’agrupació local del partit a Cabildolàndia.

El burgmestre és feliç. Estava escaldat pel fracàs de l’antic matrimoni, forçat per qui va assumir un hàbil paper d’alcavot. Es veu que l’inductor encegà el seu cap tot preparant-li una cita sexual intensa a un castell encantat ubicat dalt certa costa frontera de Cabildolàndia. Tot i que qui més es va aprofitar de la núvia va ser el mateix casador, el burgmetre suportà les banyes amb una resignació heroica, atès que restà trempat un quadrienni. És l’eròtica del poder? En adonar-se que era traït, desaparegué la libido i cercà una casta Susanna.

Avui assegura que els dos mesos que ha durat el nou festeig li han permès de trobar un amor sincer i perdurable Si aguanta quatre anys, amant i amat se sentiran cofois. El poble se n’alegra. Una relació estable sempre és millor que haver de suportar un tenorio que suca arreu. Val a dir que hi ha hagut més candidats i que, abans d’aquesta promesa de fidelitat temporal, altres també van rebre l’oferiment i la garantia d’un amor etern. Estiu de serenates, sens dubte. Ara ja no importa la conspicuïtat prematrimonial, la vila reviscola satisfeta; solament resta torbada certa dama que fins ara feia d’espelma i maldava d’interrompre les trobades clandestines dels amants.

Girarà la cosa? Tot pot ser. Segurament no hi haurà unes grans banyes pel mig, però no podem descartar intromissions. El darrer flirt solament va encisar part de la claca i tret de dos regidors que en recolliren les miques, el descontentament era general. L’estimat escollit no és acceptat per aquests dos i ell mateix no els té massa simpatia. I qui se sent descartat, sempre pot intentar de malmetre el contracte. Hi ha contracte? Bé, fins ara tenim una parella de fet i el projecte de beneir la unió. Convindria fer-ho. No m’imagin l’integrista portaveu del PP al CIM acceptant unions pecaminoses. Fins aquí hauríem arribat. Que es casin com toca: ens cal estabilitat. I si dos regidors i un president de partit pateixen, que prenguin til·la.