Arturos contra Merlins

No ha calgut que el sergent Quevedo hagi desplaçat les seves tropes a Cabildolàndia per obligar-nos a unificar l’illa, la mateixa gent de Ponent ha fet una cosa inversemblant: deixar-se seduir per l’alcalde de Capitòlia, Arturo Bagur. Hi ha d’haver alguna justificació coherent, però no la trob. L’única explicació que ara mateix em passa pel cap és que la setmana passada va ser dura, climàticament parlant. El vent afecta i un cabildo trasbalsat és capaç de qualsevol cosa, fins i tot de decantar-se per l’enemic.

Si Cabildolàndia cedeix a la pressió política que prové de Capitòlia, conservar la capital eclesiàstica esdevé complicat O les coses giren, o prest haurem d’anar a visitar el bisbe a Santa Maria. El dia que açò succeesqui, podem començar a patir. Què ens quedaria? La resposta és simple: bujots, cavalls, someretes i poca cosa més. No em vull imaginar Cabildolàndia dominada per “La Sucreria” (llegiu l’ajuntament de Capitòlia), malgrat que ningú no dubte que el sucrer supera amb escreix el nostre burgmestre en tots els camps tret del de la meditació transcendental. La capacitat per guardar silenci d’aquest primer cabildo és inigualable.

Què va passar diumenge? És ben senzill i alhora ben complicat. Potser l’única manera d’entendre-ho era fent un tomb davant de Can PePe. Mai una derrota no havia estat tan ben rebuda. La vila ha perdut autonomia, però ja ens refarem. Qualsevol dia la COPE reprendrà la seva particular croada contra l’infidel. Què s’han cregut? Açò no acabarà així. Dominats per n’Arturo? I ara. Aquí la taula rodona no té sentit. El que ens agrada és la màgia. N’hi ha prou a estudiar la tècnica emprada per valorar solars. “Nada por aquí, nada por allá...” i, de cop, apareix algú que nota com ha engreixat el seu compte corrent. Odiam els Arturos, però idolatram els Merlins. Som així i no ens va tan malament. De fet, ens va molt pitjor i aquesta és la nostra esperança: si les coses giren, han de girar cap a bé. Podem estar ben animats.

I bé, mentre esperam el sermó de la COPE, només ens cal ser previnguts. De moment he amagat tots els exemplars d’”Es Carrer” per si de cas l’inquisidor ordena cremar-los, i amb aquest faré el mateix. Hem arribat als cent números i sense l’ajut dels amos del Saló Caòtic. Toma! Els afectes en aquestes pàgines sí que volem un Arturo a casa. No cal que patesqui, la seva Ginebra no serà assetjada per ningú. No tenc constància que a Cabildolàndia hi hagi cap Lancelot. Ens dedicarem a la seva suplent, més nostrada i proper objectiu dels derrotats. Musa d’uns, enemiga d’altres. Ai, Belén, que no sigui res!


PD: I bé, vull agrair a tots les paraules de suport que m’heu ofert durant aquestes cent setmanes i demanar perdó a tots els que involuntàriament hagi pogut ofendre. No ho pretenia.

No entenc res

Setmana gran. Setmana d’eleccions. Dimarts triaven els mestres de moral. Diumenge els recaptadors d’imposts. Açò trasbalsa qualsevol. De fet, ho he comprovat in person. Acab de rebre un paquet –portes pagados, per sort-- i què hi havia dins? Sorpresa! Un ninot inflable! El personal va a fer mal. I les instruccions... en llatí. Açò encara m’ha semblat bé. A Menorca, practicar llengües mortes fa fira: llatí, etrusc, català... “Bufi, bufi”, hi posaven. Dit i fet. He bufat fins a treure’m el barrabam de lloc i voilà: ha recobrat la forma. El ninot porta el nom tatuat al pit. “Soy Rouco. Todo tuyo”. La libido a passejar.

I si dimarts van guanyar els meus –jo sempre amb els radicals--, diumenge perdrem segur. La xalada, emperò, no me la treu ningú. De moment ningú no sap què passa a l’illa. A Llevant els ha entrat un fal·lera que hom no recordava des del temps d’en Kane. Definitivament, la vila s’ha transformat. Tenen projectes seriosos. El primer, créixer: unes set mil persones. El segon, comandar. La ciutat ha superat batalles fraternals i definitivament es dirà Capitòlia. Els més extremistes --ciutadans honorables, dirigits pel sergent Quevedo— pretenen escampar el límits de la dèria fins as Mercadal. Ep, i no han reclamat més espai car tenen pànic a una nova revolta fornellera i, sobretot perquè estan convençuts que conquerir el Toro deixarà l’invasor esgotat.

A Cabildolàndia, curiosament, regna la pau. Qui ens ho havia de dir! És cert que la COPE intenta que alguns protestin contra l’annexionisme de s’altra banda via SMS, però el cabildo reposa. Deu ser la primera contesa electoral tranquil·la de les darreres dècades. Els de Can PePe fan el possible per dissimular. D’una banda volen guanyar, de l’altra fotre von Grau i Seguí. Encara no han decidit si han d’anar a votar. Tot plegat, la situació em supera. L’esquerra s’ajunta ara sí, ara no. Es grapeja desenfrenada per asseure’s al Senat i s’estomaca per tombar el germà major de la coalició a les eleccions al Congrés. Els nacionalistes flastomen a temps parcial contra el PSOE i aquests els ignoren convençuts que la victòria és segura.

La resta de les forces tenen poca cosa a fer. Uns, EU, tenen més poca vida que un fòssil; altres únicament s’encaparruten a defensar la llengua materna i poca cosa més. Aquest objectiu fóra noble si no s’hagués convertit en fal·laç. Si repassam els nom dels líders, veurem que el seu segon cognom –el de la mare— no és gens nou a Menorca. Diumenge patirem. Sort que el ninot inflable em farà companyia fins que tanquin els col·legis. Només cal que l’uròleg no faci vaga i em recepti el que l’edat reclama.