Precampanya dura

Ni pensar-hi, de votar, però si m’obligaven... en Rajoy. Un element capaç de prometre que farà una llei contra el canvi climàtic, és una descoberta. Em fa gràcia, Don Mariano. La mateixa al·lèrgia que em provoca el Partit Popular es transforma en un somriure quan el veig actuar. Sí, sí, he dit actuar. En realitat, tots aquests prohoms que ens demanen que els escollim com a recaptadors d’imposts de “Kilómetro Cero City” s’han especialitzat a ser comediants. El món de la faràndula és el seu. Nosaltres en tenim prou a pagar l’entrada i un impost especial: “Aquí hay tomate”.

Els candidats a escurar-nos durant els propers quatre anys ja fa setmanes que representen una obra teatral digna d’estar dirigida a mitges per Calixto Bieito i Jiménez Losantos. Curiosament, la tournée és fa a l’inrevés: comença a províncies i acaba a la capital del Regne. Tot val per omplir la caixa. Més d’un setze per cent de la renda generada a les Illes acabarà embellint la Cibeles. Cap problema tenc a fomentar l’art, però em fa la guitza haver d’aplaudir el fals liberalisme de madona Esperanza Aguirre. I és que servidor travessa una època semiultraliberal, cosa que em provoca un rebuig intens dels programes que volen aplicar PP, PSOE, EU i associats.

Encara no ha començat la campanya i ja he patit un bombardeig sense misericòrdia. L’anomenen precampanya. Extraordinàriament càndid, em deman què passarà en autoritzar les armes de convicció massiva. Per rendir-se, servidor en té prou amb una precampanya que mai no acaba. Com a molt suplica que el declarin objectiu a destruir mitjançant una explosió nuclear encertada. Que no em perllonguin l’agonia, si us plau! Que arribi el 9 de març i que m’exigesquin la quota a pagar i punt. Seguidament, vindrà el repòs. M’escuraran com es proposen, però no em destorbaran.

El personal que vol ocupar La Moncloa i jo cada cop estam més separats. A mi, m’importen coses trivials: veure el 33, el meu país, observar com creix un arbre i vola el darrer milà... Als candidats, coses serioses. Prohibir el canvi climàtic deu ser una cosa molt important. Fóra més interessant maldar per evitar-lo, però ja que hi som... el prohibim i problema resolt. Tanmateix, entre tots estam a punt d’aconseguir objectius impensables. Ara ja suam a l’hivern i ens refredam durant l’estiu. Som bons. Molt bons. Massa bons. I necessitam energia per continuar-ho essent. L’exigirem al Govern que surti escollit. Que ens subministri petroli per anar fent. Nosaltres, que som uns porcs, volem consumir a l’engròs, peti qui peti. Açò, sí: ens netejam la consciència cridant “No a la guerra”. Comediants! I he estat a punt de ser senador suplent consort! Xufla!