Permuta voltadora

Pregunta de manual. No sé ben bé de quin tipus de manual estic parlant, però de manual: “Com es distingeix un cabildo d’un que no ho és?”. Un pseudointel·lectual diria bestieses com ara que els descobreix quan diuen “Allà va”, en veure com reaccionen en sentir un fabiol i contemplar una bandera amb una creu de Malta o com s’alteren en ser prop d’un maonès. “Craso error”, típic d’estudiosos d’avui en dia. El bon cabildo només és descobert després d’estudiar-lo profundament. És aleshores, justament, quan hom s’adona del tret principal del cabildo: l’equilibri.

L’equilibri de la gent de Ponent és notori. El cabildo és un funàmbul. Jo som un pèssim cabildo. No sé qualcar a cavall, ni anar amb bicicleta, ni patinar... em ve just desplaçar-me a peu dret. Tanta tara prové, sens dubte, del fet que els meus avantpassats eren guixons i “panxes rotges” i açò es paga. Som incapaç, per exemple, d’esbrinar si dos terrenys tenen un valor semblant. Aquesta mancança em fa inhàbil per jugar al Monopoly o per permutar solars: l’esport local. Bé, en realitat l’esport cabildo sempre havia estat el ciclisme. En versió més casolana, a la bici, o bixi, sempre l’havíem denominada velo. Sempre? No! Modernament som ultramoderns i quan ens disposàvem a aixecar un temple al ciclisme, entost d’emprar el mot habitual –gairebé un homenatge implícit a la velo--, que és dir-li “velòdrom”, feim la broma de denominar-lo pista voltadora. El motiu? Ah, però és que hi ha d’haver un motiu? Som així. Prest sentirem converses impactants. “On vas Sebastià?”. “A fer una volteta, Joan. Que véns?”. “I tant que vénc! Precisament acaben d’obrir un lloc indicadíssim per anar a fer voltes”. “Hala idò, anem a comprar quatre cerveses i el provarem”.

Quina mania de canviar el nom de les coses! I quina mania de ser o massa moderns, o massa antics. Sí, sí: antics. Es veu que encara no hem descobert del tot la moneda i canviam les coses. Encara som a l’era del bescanvi i estam enamorats de les permutes. Ara l’esquerra es queixa de la darrera. No suporta que per fer el velòdrom calgui agermanar-nos amb ciutadans mig andorrans i intercanviar solars públics amb els que li pertanyien. L’esquerra és una envejosa. Si per quatre euros de diferència tenim un lloc on anar a fer voltes, de què es queixen? Amb una jugada ho tindrem tot: un fill il·lustre que oficialment no resideix a casa (si no és així, rectific), un escorxador més gran, un auditori ben batiat i mil avantatges més. Senzillament, l’enveja no ens deixa prosperar. Brindem per la germanor i acceptam que hi ha gent que és més gent. Una reverència. Brindem: “Libiamo”.