Emmacaré es Pla

No tenc perdó, ho confés. Mentre els nobles del PP multiplicaven per una xifra desconeguda el nombre d’assistents a les manifestacions espectaculars que organitzen i un grup de bons cabildos elaboraven un projecte per as Pla de Sant Joan, terra mítica i mística, servidor delinquia. Amant del càstig, exigesc que m’imposin una pena dura. Si he de treballar per pagar la sanció, ho faré; si he de patir turment, el suportaré sense cridar.

“Por mi culpa, por mi culpa. Por mi grandísima culpa...”. M’he proposat esmenar-me i fa dies que estic fent un acte de contrició i penediment que no execut tan intensament ni durant la Quaresma... i el remordiment no se me’n va. Anhel de pagar una multa, com a mínim. No sabeu el sacrifici que em comportaria. O vaig néixer amb un os a la panxa, o encara duc incorporat el sabre que em vaig empassar a l’Índia per treure’m el títol de faquir (amb matrícula de deshonor, per cert). La qüestió és que som un delinqüent: fa unes setmanes vaig aixecar un enderrossall. Ja ho deia que aquesta neocomplicitat amb certa regidora no em podia dur res de bo. Cal ser honest, si ella és acusada, jo també m’inculp. Havia plogut i el marès de la paret seca de casa es va esmicolar. Ruc de mena, vaig decidir arranjar-ho. Som culpable.

Què fa un home honest, com ara jo (he, he, he...) quan l’ha vessada? Confessar. Ho he provat tot per sentir-me bé i ni cas. Sort que al final part de l’esquerra m’ha escoltat i m’ha renyat. Vull pagar, i amb interessos, el cost de la llicència que no vaig demanar. Si cal, ho faré en espècies. M’oferesc a emmacar tot es Pla gratuïtament. Promet que, si no me la clav, qualsevol estella que pugui provenir d’una carota la lliuraré al futur Museu de Sant Joan. No deman res per a mi, no em vull quedar res que no em pertanyi: solament vull dormir tranquil. Si hom pretén regenerar Cabildolàndia, ha de començar a donar exemple. La propera vegada que la pluja m’ensorri la mitgera de casa, ja m’enfrontaré a sant Pere, sol i amb el pit per endavant. Amb una mica de sort, el canvi climàtic farà disminuir de tal manera les regades del cel que no caldrà que m’esforci a discutir on acaba casa meva.

Ja em veig as Pla, treballant pel poble. De genolls, com em meresc. Ensumant les restes de suor que han deixat entre l’arena cavalls i exaltats. L’inconvenient és suportar una pesta d’aigua groga que no hi ha qui elimini. Entre cervesa i cervesa, el jovent canvia l’aigua al canari i clar, la zona put. Emmaquem-lo, quedarà “maquíssim”.