Pàtria ofesa

El foner es lleva patriota voluntari per un dia i acaba afrontat. Baixa al poble endiumenjat a retre homenatge al Mariano i, sobretot, a la bandera dels veïns... i ho fa d’aquella manera que hom va a veure una vedette. S’atura a cada bar a impregnar-se d’ambient festívol. Camina ben endiumenjat i va cantant “Mooontañas nevaaadas, bandeeeras al vieeento..”. S’estranya en no trobar roba rojigualda penjada de cada balconada amb pedigrí. El teixit l’ha acaparat València, lloc on hi ha molta tela. Cabildolàndia sembla un desert.

Previsor de mena, el foner porta una muda de reserva –banyador desfilat i camiseta vella— i s’adreça ràpidament al cotxe a desvestir-se per no fer el ridícul. Mai no ha vist els carrers tan buits. Està desencoratjat. Sortosament, quan tot sembla perdut, s’adona que un ciutadà exemplar ha penjat una bandera de la unió hispànica al lloc que sol ocupar el sagradíssim penó santjoaner. I, a més amés, és una bandera constitucional, poca broma. No hi ha l’àguila imperial. Cachis!!! Servidor s’hi atura, la contempla i l’admira amb el cor dividit entre el Valle de los Caídos i els jocs florals de les Índies del Carib.

Es posa a comparar. Ell, que sempre havia defensat que els grans hispanistes de la vila disposassin d’un dia o dos, o vint-i-sis si calia per poder honrar l’Estat que ens deixa sense pasta, amb la condició que no li furtassin Sant Antoni i que no hagués de patir un bombardeig sense misericòrdia d’himnes deslletrats per Sant Joan, pel Corpus i sempre que l’ocasió ho exigesqui, està decebut. El càndid autor d’aquestes línies, arriba a la conclusió que a Cabildolàndia no hi ha patriotes constitucionalistes, que el que hi ha és gent amb ganes d’emprenyar. Els dónes una jornada magnífica per dedicar-la a enaltir els seus símbols i no l’aprofiten. Dedueix que en realitat alguns només pretenen impedir que els altres tinguem una diada pròpia sense interferències. I substituir el be de Sant Joan i el porcellet de Sant Antoni per la cabra de la Legió.

El ciutadà exemplar, l’únic que ha penjat una bandera hauria de rebre el flabiol de plata o una flauta coronada d’or. I és que és l’únic cabildo que no duu molt de vent a la flauta. Davant un ciutadà convençut, jo m’inclín. Li vull fer una reverència, anc que m’esllomi la darrera vèrtebra sana que em queda, i entr a la botiga a demanar-li un autògraf. No hi és. M’ofereixen un catàleg, ans pleg sense comprar res. En un dia de festa, el negoci és el negoci, però el respecte és indefugible. Ofendre la bandera comprant un souvenir... mai de la vida!