Jo pactaria

Estic indignat! Cabildolàndia és plena d’encomanats i, a mi, m’ha agafat fort. Sembla mentida que el tractament no sigui gratuït. Pag i pag i també pag a una mútua i no hi res a fer. No em volen ni atendre. La malaltia és greu. En la variant més agressiva, pot esdevenir letal. Particularment, m’he autodiagnosticat –sempre decidesc què tenc sense fer cas als metges— una “Pactitis C” que amenaça de convertir-se en crònica.

Darrerament, i pel culpa de la infecció, embaf. No ho puc evitar. Pas pel carrer i just veig algú m’hi atans i ja la duu: “Pactam?”. Li amoll així, directament i sense anestèsia. Fuig de cop. En realitat, tothom em fuig. Es veu que s’ha escampat que atac arreu i els conciutadans ja s’han quedat sense arguments per refusar les meves propostes amicals i prefereixen d’evitar-me. Jo pactaria, però la pregunta és òbvia. “Amb qui, si no resta ningú lliure?”. Tot sembla indicar que els lligams acordats durant els propers quatre anys ja estan fermats. He fet tard... una vegada més. De fet, l’única persona que ha escoltat la meva oferta era una infanta alternativa que em va donar la sensació que prenia nota de tot el que li deia. I tant que n’havia pres!. Més tost massa: em va costar pasta sadollar la seva set de malta de dotze anys i a l’endemà m’havia posat un denúncia per assetjament. La perdon. Oferir relacions estables en aquells hores, no podia esser entès de cap altra manera.

Sortosament, part de la població resisteix. Ja sigui per una qüestió genètica, ja sigui per un tema purament ideològic, un segment dels cabildos conserva la independència. És més, n’hi ha que han quedat descol·locats en assabentar-se que els seus caps volen aliar-se amb qui ha passat de ser l’“heretge principal” d’una secta a l’“objecte del desig”. Tanmateix, tot té pegues. Ara, a Can Pepe, estan cercant un director capaç d’aconseguir que el cor no desafini. El planc, si no és sord. El partit vol convertir en una orquestra dos trios que abans haurà d’harmonitzar: el “La, La, La”, dominat pel poderós exregidor a l’exili, i l’”Acuario”, integrat per l’actual regidor de Cultura, una tal Mila que ningú no acaba de saber exactament qui és i un tercer encara més desconegut. Per ara, el “La, La, La” és el que domina l’escena. El problema és que ara vol recuperar l’amistat de qui es va presentar perquè dubtava de la gestió durant la passada legislatura. I clar, com pot aquest vendre ara que l’entesa amb els dos intrusos és possible? Açò mai no pot acabar bé. El reclamat i adorat, xala.