Un oratori al Caòtic
Per mor de les obres a la Catedral, dissabte passat s’estrenà al Saló Caòtic de Cabildolàndia l’oratori alternatiu “Pare, per què m’heu triat?”, composició d’Ivan Torrats, per a cor de cabildos i solistes. Sinopsi: un ciutadà exemplar és escollit burgmestre de la vila i es lamenta de la seva sort.
S’inicia amb un “Al·leluia”, fet notable car habitualment aquesta peça hauria de servir de final. Seguidament, el solista principal, reclinat, interpreta un solemne recitatiu que presenta la particularitat que és cantat, gairebé tot, en silenci. Té molt de mèrit. El solista interromp quatre cops aquesta meditació i entona un finíssim “Sort i ventura” que alguns musicòlegs relacionen amb una frase mítica i mística que repetirà tot coincidint amb les bacanals que tindran lloc durant els solsticis d’estiu del seu mandat.
Tercera part: duet de soprano i vicetiple. La vicetiple, espantada, pretén fugir cap a Palma, mentre la soprano intenta de fer-la seure i li suplica que s’encarregui de les finances municipals. Si el text d’aquesta interpretació resulta confós –es canta en acadi antic-, encara ho és més la part aritmètica. La vicetiple aconsegueix fugir mentre canta “Dos més dos fan cinc” i el cor ataca amb un magnífic “Auxilia’ns”. Quarta part: el burgmestre, amb el bastó de comandament i sempre sense obrir boca, assenyala la soprano i la nomena portaveu seva. Aquesta canta aleshores l’excel·lent ària “Perquè som bona te l’aixec” (es refereix a l’auditori).
Continua l’oratori amb un intermezzo interessant, seguit d’un besamans múltiple. Cada company del burgmestre el glorifica i li agraeix que li hagi confiat una àrea concreta. Hi destaca el solo de l’administrador cultural, interpretat pel baríton, que ha de ser l’estrella del mandat. L’escollit prohibeix d’escriure diaris personals i canta un delicat “No, t’he dit que no!”. Personalment, em va semblar una mica fluixa la part dedicada a l’assumpció d’Urbanisme i totalment fora de lloc que el cor entonàs el “Magnificat” just en aquest moment. Aquest fragment conclou amb la desaparició d’una solista atès que ha de muntar una paradeta enmig de la plaça principal de la vila. Finalment, el cor de cabildos es divideix i mentre una part es dedica al “Rèquiem” –la dels adeptes al líder--, l’altra –la dels suposats contraris— entona joiosa una cançó més apta per a tavernes titulada “Xalarem”. L’originalitat en lligar aquest final és evident però explica per què el compositor havia estat ignorat fins ara. Gràcies a Déu.
Els crítics coincidien, en acabat, a valorar la veu del no alineat, un grandíssim baix que és qui dóna més sentit al plany d’alguns solistes. L’obra promet.
S’inicia amb un “Al·leluia”, fet notable car habitualment aquesta peça hauria de servir de final. Seguidament, el solista principal, reclinat, interpreta un solemne recitatiu que presenta la particularitat que és cantat, gairebé tot, en silenci. Té molt de mèrit. El solista interromp quatre cops aquesta meditació i entona un finíssim “Sort i ventura” que alguns musicòlegs relacionen amb una frase mítica i mística que repetirà tot coincidint amb les bacanals que tindran lloc durant els solsticis d’estiu del seu mandat.
Tercera part: duet de soprano i vicetiple. La vicetiple, espantada, pretén fugir cap a Palma, mentre la soprano intenta de fer-la seure i li suplica que s’encarregui de les finances municipals. Si el text d’aquesta interpretació resulta confós –es canta en acadi antic-, encara ho és més la part aritmètica. La vicetiple aconsegueix fugir mentre canta “Dos més dos fan cinc” i el cor ataca amb un magnífic “Auxilia’ns”. Quarta part: el burgmestre, amb el bastó de comandament i sempre sense obrir boca, assenyala la soprano i la nomena portaveu seva. Aquesta canta aleshores l’excel·lent ària “Perquè som bona te l’aixec” (es refereix a l’auditori).
Continua l’oratori amb un intermezzo interessant, seguit d’un besamans múltiple. Cada company del burgmestre el glorifica i li agraeix que li hagi confiat una àrea concreta. Hi destaca el solo de l’administrador cultural, interpretat pel baríton, que ha de ser l’estrella del mandat. L’escollit prohibeix d’escriure diaris personals i canta un delicat “No, t’he dit que no!”. Personalment, em va semblar una mica fluixa la part dedicada a l’assumpció d’Urbanisme i totalment fora de lloc que el cor entonàs el “Magnificat” just en aquest moment. Aquest fragment conclou amb la desaparició d’una solista atès que ha de muntar una paradeta enmig de la plaça principal de la vila. Finalment, el cor de cabildos es divideix i mentre una part es dedica al “Rèquiem” –la dels adeptes al líder--, l’altra –la dels suposats contraris— entona joiosa una cançó més apta per a tavernes titulada “Xalarem”. L’originalitat en lligar aquest final és evident però explica per què el compositor havia estat ignorat fins ara. Gràcies a Déu.
Els crítics coincidien, en acabat, a valorar la veu del no alineat, un grandíssim baix que és qui dóna més sentit al plany d’alguns solistes. L’obra promet.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home