“Arriba”... el que sigui

Finalment, una UTE guanyà les eleccions a Cabildolàndia i el senyor Brondo continuarà com a burgmestre de la vila. Un cop conclòs el recompte de vots, la distribució dels regidors que li donen suport estarà integrada per: “COPE” (3), “El Iris” (3), “Última Hora Menorca” (3), PP (1). Oé, oé, oé... han guanyat! Servidor, patia. Què hauria fet si els meus conciutadans haguessin decidit fer-me la guitza votant l’esquerra? No m’ho vull ni imaginar, però sospit que el Foner hauria entrat en coma.

Em comenten que l’esquerra es conforma amb els resultats. L’esquerra ja n’és, de bon perdre. Tota? No. Mestre Camarero està dolgut, car segons ell l’extrema dreta entra i l’extrema esquerra surt. I el “nene”, ergo jo, es qüestiona com pot ser que algú lloï aquest experiment que va triomfar indiscutiblement arreu. La putada que comporta la victòria del PP és el rumor que s’escampa per Cabildolàndia. Orfes del portaveu anterior, ara diuen que ens podem quedar sense la comptable. Tot plegat, dos disgusts mals de pair. Fóra just que qui ha emmerdat el deute municipal l’arranjàs. Feina de premi, val a dir-ho.

En realitat, qui va obtenir millors resultats va ser el PSM, però bona part dels desafectes amb la gestió dels darrers quatre anys somriuen cofois en sospitar que a Cabildolàndia es poden haver acabat les famoses permutes de solars. Justament ara, que n’havia xoroiat algunes a bon preu. Les urnes han permutat el promotor de l’enginy per qui promet posar ordre al desgavell.

Finalment, els més afectats per la derrota col·lapsen les agències de viatges amb la intenció d’abandonar l’illa. Altres, més ponderats, s’han donat d’alta al padró municipal de Ferreries. Jo, sempre amb qui comanda, resistiré. Som un llepa i és per això que no entenc que dilluns passat em regalassin un incunable. I no és broma. Efectivament, dispòs d’una “Petición de salvoconducto” a emplenar per qualsevol persona que pugui certificar “que ha prestado sus servicios a partir de la fecha de 18 de Julio de 1936” (sic). Sempre hi ha bona gent. Clar que, per poder-lo presentar davant l’organisme competent, hom necessita que un “don” y una “doña” “garanticen al solicitante como adicto al Glorioso Movimiento”; i, clar, cercar-los és senzill, però trobar-los és una proesa. No és que no n’hi hagi –que ja ha quedat demostrat que “haberlos, haylos”--, sinó que costa convèncer-los que es facin responsables d’un element com jo, a qui retiraren la “Medalla de sufrimientos por la Patria”.. És difícil torejar quan bufa el vent.