El bujot del bujot

Diumenge toca ofendre. És una debilitat a Cabildolàndia. Un costum lamentable, que ja ha estat suprimit a molts de pobles, continua ben viu a Ponent. Quatre senyors avorrits, mentre prenen un cafè o carreguen d’alcohol el gavatx, decideixen a qui poden humiliar. I no acaba aquí, després se’l mata. Justícia popular.

Fa dos anys en parlava amb un jutge, del bujot. Em comentava que prohibir aquest escarni públic seria un procés ben senzill ja que vulnerava el títol primer de la Constitució. Sí, l’article 18 de la famosa Constitució, sagrada quan ens convé, garanteix als ciutadans el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. A Cabildolàndia, aquest article no val. I si val, ens en desentenem.

Els senyors avorrits, segurs que ells no patiran la befa del seu rodol, s’esclataran mentre alguna persona del poble, algun famós o una idea allunyada de la seva manera de pensar o de la seva moral rebran l’impacte dels cartutxos. Quina gràcia! No hi ha res com gaudir d’immunitat. Si als autors dels bujots, intocables ells, els cremassin la imatge seva, la d’un familiar o una personificació de les seves creences la cosa no seria tan còmica. La rialla es convertiria en indignació. No és el mateix pigar que rebre.

Que se n’enfotin, de tu, públicament i sense deixar-te defensar, a part d’injust, és groller i una vilesa; que et matin és un crim, ni que sigui de broma. A Cabildolàndia, primer t’humilien i a continuació t’executen i santes pasqües. Primer va rebre Judes, després els de la seva raça i ara toca a qui toca. Durant la representació, el barrabam dels escollidors de la víctima es disloca de tant de riure. Ningú no atura la festa. Deu ser una mena de reclam turístic. “Visiti Cabildolàndia: la ciutat que fa afrontar”.

Les autoritats municipals –totes, i des de fa dècades--, acluquen els ulls davant d’aquest costum. No hi tenen dret. Han jurat, o promès, de fer complir la llei i no ho fan. Això els converteix en perjurs. Amb tot, el fet que siguin uns covards no m’empeny a demanar que ells o els autors patesquin la vergonya de veure’s transformats en bujots. Això no s’ho mereix ningú.

Estaria bé que enguany només hi hagués un únic bujot i que fos el darrer. Podríem fer i penjar, un bujot del bujot. Una figura que simulés l’execució d’un costum lleig. Un ninot que purgués la culpa de tants d’anys d’ofensa gratuïta.