Coses del PSOE

Coses del PSOE

Quan un amic la caga, i aquest cop la contaminació i el volum que han produït els seus detritus superaria clarament la cabuda del famós Clot d’en Pons –visita obligada si hom trepitja Cabildolàndia-- , els afectes a la seva persona ens sentim empesos a mirar cap a una altra banda. Dissimulam, vaja. Dissimular a cop de xiulo entonat sempre ha estat bo. Gran peces de la història musical de la humanitat s’han composat així: dissimulant. Ja ho deia el recentment traspassat Joan Baptista Humet: …y tú disimulando… Jo li faig cas.

Permeteu-me, tanmateix, que actuï d’una manera alternativa i comenci aquestes línies amb una ovació generosa i merescuda. Plas, plas, plas! Aplaudiria més, però som de mà delicada i si no tenc una crema hidratant a la vora, mald per contenir-me. Però bé, com que tampoc vull ser roí, l’obsequiaré amb una segona tongada d’aplaudiments --plas, plas, plas--, reforçada amb un crit d’admiració: bravo, bravo i més bravo! I és que, sincerament, des que els illencs van tenir la desgràcia de perdre el mític protector de les modalitats vernàcules illenques, l’enyorat Miquel Melià, no ha havíem pogut gaudir d’un recital així. És d’agrair. Com que ha fracassat la iniciativa popular d’instaurar el premis “Maçot” –es veu que el Col·legi de Maçots es volia querellar contra els candidats a rebre’l amb l’argument que contra ells no hi podien competir--, hom se sent empès a iniciar una col·lecta pública amb propòsit lloable: dos, aconseguir prou diners per repartir-los entre els integrants dels senyors CAIB que ara ens governen, abans que no completin la seva tasca de censurar la tele. Més d’un es demanarà quina malsana intenció pretenc desenvolupar amb una acció tan sospitosa, i em sentiré obligat a afirmar que solament m’empeny el fet de desinflar un amarament excessiu de generositat. Certament, atès que els nobles governants de les Illes m’han demostrat sobrerament que ens serveixen, als meus, de gaire, cal que assumim la situació i preguem mesures dràstiques. De cap manera, però, voldria perjudicar-los. Com que deuen haver fet uns comptes econòmics, pens que no els els podem desquadrar. Si el problema més vital que tenen és desitjar de rebre un sou, en podem parlar. Jo hi col·laboraré de gust. Ara bé, que facin el favor de d'anar a ca seva im-me-dia-ta-ment. Cobraran, sí, no hi veig cap problema que els ciutadans siguem generosos, però a canvi els suplicaríem que reposin, que no facin res més. Que no governin, que ho deixin estar. No és ben bé la seva especialitat gestionar els gustos de part del poble.

Com tothom ha pogut observar durant els darrers dies, l’acord que va aconseguir el conseller de Presidència per garantir-nos la recepció de TV3, no podia ser millor. Vull dir que no podia ser millor per al PSOE. Ha aconseguit dos objectius amb una única jugada. La primera l’ha invertida a obligar-nos a veure IB3 –quina crueltat més cruel—, i la segona a fomentar que augmentin els ingressos publicitaris de La Sexta, cadena amiga del partit. Val a dir que si qui va aconseguir un acord tan favorable als amics i tan terrible per als qui ens estimam TV3 és qui aconsella el president –conseller de Presidència deu voler dir açò--, entenc perfectament alguns coses de l’honorable Antich. Deixaré caure una pregunta per si als mestres del PSOE –Partit Suposadament Onorable Espanyol— els pot ser útil. Sí, ja sé que honorable s’escriu amb hac, però no sé si ells ho saben i tampoc no els voldria posar amb un compromís: ha de ser complicat pronunciar PSHE: ni a Maó-Mahó-Mahón, que hi tenen traça a tractar les hacs, se’n sortirien així com així. Vet aquí la pregunta: fora interessant de nomenar un conseller del conseller de Presidència? Si hi ha debat, no exigiré drets d’autor per haver-hi col·laborat.

Arribat en aquest punt, interromp la redacció ja que ara mateix, coses de l’edat, no sé si he dedicat cap ovació als responsables de la deposició. Hi torn: plas, plas, plas! El calor és punyetera, i una colitis estival pot afectar-nos en qualsevol moment. Es veu que hi ha passa. He dit passa?, i ara! El que hi ha és una autèntica epidèmia. Palma no recorda una invasió d’aigües fecals tan grossa des dels temps d’algun polític que ara resideix a New York –ho pos en anglès per si de cas Mayor Oreja o Vidal-Quadras duen un mal dia, que no voldria prendre mal ni patir un atac de picor excessiu per residir en un graner que no plaïa al besavi de segons qui.--. Sí, sí. Les farmàcies mallorquines i catalanes no poden servir més antidiarreics. Els fabricants de Tanagel, Salvacolina… s’han fet d’or i les vendes no paren. El gran paper que han fet els socis
–o còmplices?-- necessaris per oferir-nos un tal recital, ha estès la pandèmia. A Can PePe riuen tant que acabaran romputs. La marca blanca del PP, el PSOE, els fa la feina bruta i ho fa amb una finor... Estic en condicions d’afirmar –i sense retre cap visita a la meva vident preferida— que els nacionalistes de les Illes i el Principat han aconseguit allò que els altres no haurien pogut aconseguir ni si s’hi esmerçaven. En definitiva, ERC i el PSM –que al cap i a la fi són els que mantenen vius els que rematen el nacionalisme “de andar por casa”, llegiu els del PSOE— han ofert un recital absolut. Em sent temptat de continuar aplaudint, però em fa una por terrible que m’entenguin malament i encara em regalin un bis que ja em deixaria somort per molts de mesos. El juny és un mal mes per rebentar.

Gent de confiança

Em conten que alguns dels antics alts càrrecs del govern del senyor Matas estan indignats. Es veu que no poden entendre com és que els fiscals no els han investigat. Horreur! Hi ha coses que fan mal, la discriminació entre elles.

Entenc perfectament el neguit d’aquells als que no han imputat cap delicte. Hi coses que no poden ser. I la dita popular? Sí, aquella que afirma “Lo que no puede ser no puede ser y además es imposible”, on queda? El personal té dret a passar a la història. El que és injust és que la justícia els destorbi amb acusacions de corrupció. Açò no es fa! Que no comandaven? Idò, quan algú comanda ha de poder fer el que li roti, si no ja pot militar a l’oposició. Mestre Matas es va lluir en triar els seus col·laboradors. La seva actuació té nassos... i va el nin i ens deixa sols mentre ell ensuma perfums dels Estats Units. Intolerable! Quan un té el nas arranjadet també l’ha d’emprar per destriar l’aroma del tuf. I per les Illes volta un tuf que fa patxoca.

Els alts càrrecs que encara no han estat imputats, dubten. De tant en tant donen gràcies al cel per haver estar honrats i honestos... i de cop i volta es desesperen per no haver aprofitat i haver imitat els seus companys de gabinet amb més intel·ligència. Quan un s’ompl les butxaques no ha de deixar rastre. Que açò és complicat, em deis? I ara! Tenim exemples a manta de gent que ha fet fortuna i que roman amb la bossa que vessa sense que ningú no l’encalci. Així es fan les coses, punyetes! Ara em compr un xaletet, ara un automòbil de luxe... adés un altre xalet... El xalet és una prova absoluta que s’han fet les coses bé. Mai no confiaria en qui no s’ha enriquit durant el seu mandat. L’enginyeria fiscal és un art i als artistes cal imitar-los. Poc dotat per als comptes, encara romanc sense cap cèntim de més. N’hi ha que no servim i desaprofitam les bones ocasions per jubilar-nos abans d’hora. No trobaria un exalt càrrec que em donàs unes lliçons de bones pràctiques?

I l’oposició, mentre aquesta gent feia demostracions físiques a locals de mala reputació, què feia? Navegaven per pàgines porno d’Internet en un viatge pagat al Sàhara? Uns practicaven i altres contemplaven... Contemplaven exclusivament com engreixava el seu compte corrent amb una minsa paga que els abonaven cada mes. Vaja, que reposaven com la cigala mentre les formiguetes populars omplien el cau per passar l’hivern. I ara es queixen. Ara és hora, Pere meu! S’han trobat el magatzem buit i no saben com l’han de tornar a omplir. Esperaran asseguts. Els seus amics de Madrid no els passaran un duro. És més, encara n’hi sostrauran uns quants més del que seria raonable per untar autonomies amigues. L’oposició és així: “Fataaal”, que diria en Xec Forteza. Els illencs som solidaris... i masoquistes. Ens delim per enviar més i més pasta a Madrid. Hi tenim la mà trencada. Bé, uns la tenim trencada i altres foradada. Fins i tot n’hi ha que tenen la bragueta foradada i quan se n’afarten de lluir el “sinfín” per aquestes contrades l’exhibeixen per Moscou. Pobrets! I és que no tenen sentit del ridícul. Que no han vist allò que passejava entre les cuixes un tal Rasputín? Aquest podia fer el fatxenda, sense afrontar-se. No solament es conserva la seva cua dintre d’un pot de formol a un museu rus, sinó que també han batejat amb el seu nom diverses cases de cites prou conegudes entre el personal de la CAIB. Servidor, cast i pur fins a la mort, es conforma a contemplar l’august moble d’en Rasputín i és incapaç d’imaginar a quina mida devia arribar ben excitat. Bé, estic segur que amb la seva intervenció el túnel per on circulen aquestes partícules que ara acceleren per Suïssa s’hauria acabat abans. El de Sóller mateix, hauria costat quatre pennis. Un alt càrrec llest hauria fet aquesta pensada: “Si, hem de foradar... hauríem de tenir en compte Rasputín”. Res d’açò van fer. El túnel es va acabar de qualsevol manera... i va deixar forats arreu. Encara el pagam? I si l’apoquinaven els alts càrrecs? Es veu que van guanyar prou com per deixar Mallorca més foradada que un formatge suís. Bon formatge.

“La Caòtica”

Un Ple ben ple al Saló Caòtic. Notícia? No, la novetat és que finalment tothom estava d’acord: Cabildolàndia a l’inrevés. Dissortadament el consens no era entre els que ocupaven el cadiram, que és impossible, sinó entre els assistents. “Boti, boti, boti, maonès...”. (Perdó, ha estat un lapsus, aquest llat de guerra solament es crida durant dates senyalades). Es veu que la indignació popular esclatà exclusivament contra els nou “loquesigui”. Al·leluia!

La situació és injusta i no es pot resoldre de cap de les maneres. Bé, vist l’acord a què ha arribat el poble, tal vegada fora el moment de desallotjar el Caòtic. Es veu que el Saló, tan noble ell, s’està acostumant a rebre visites esgavellades: per demanar pins, per exigir dimissions... Ara ja hi van fins i tot demòcrates de tota la vida a reclamar justament el mateix que exigeix l’extremaesquerra més extrema. Per alguna cosa calia començar. De fet, el principal problema del Caòtic és que està maleït. Aquesta afirmació s’ha comprovat empíricament: la cadira del burgmestre porta malastruc. Veus més autoritzades que la meva insinuen que podria ser la mateixa “Cadira Perillosa” que mai no ocupaven els membres de la Taula Rodona. Si aquesta troballa arqueològica es confirma, no ens tomba ningú. Tal cadira s’engoleix qui l’ocupa. Se l’empassa com qui fa res. Just un s’hi asseu, els esperits més malignes, possiblement dirigits pel mateix Merlin, comencen a entonar una vella cançó: “Oh, cadira menjadora, que et cruspeixes tots els cuuuls...”. Poc temps després, al Caòtic hi ha burinot. Típic. I Cabildo. De què ens serviria un Caòtic sense caos? Certament seria una presa de pèl. Com les eleccions per aquestes contrades, si fa no fa.

Em diuen que el regidors estaven tan espantats que prepararen la fuga. Els plans per escampar són de disseny. Un dels més estrafolaris consisteix a embarcar-se en la famosa tèquina “Laquesefué”, rebatiada “La Caòtica”: embarcació especialment mal vista pels pescadors de vorera de sa Bassa de Sant Pere, però que té la virtut de resistir contra tots i contra tothom. Els elements tremolen quan talla la mar. A hores d’ara, ja la restauren i m’asseguren que el mestre d’aixa encarregat d’envernissar-la, un artista que ha fugit del seu país en veure que la boira inundava Geòrgia després de la broma russa, n’Abel Ykalkaspavili, els ha assegurat que, si tot va bé, passat el proper dia 12 podran deixar la vila sans i estalvis. Fins aleshores, el poble podrà contemplar la nau i fins i tot contribuir a la seva restauració. Si el temps no ho impedeix, a coberta, s’hi organitzarà abans una cantada d’havaneres. El preu de l’entrada serà mòdic –travessam una època de crisi, malgrat que el ministre ho negui-- i entre açò i el rom cremat que s’hi consumirà... El cremat cada dia té més èxit a Cabildolàndia. Hi ha cremats pertot: als bars, per Pasqua, al PSOE, a Can PePe, passejant pels carrers... Es pot garantir que la vila vessa cremats. En aquest tema, també hi estam d’acord.

I bé, si el festival d’havaneres que s’interpretaran sobre “La Caòtica” és evident que serà un èxit, encara és més evident que el comiat serà recordat durant centúries. “Jo hi era”, podrem dir als nostres besnéts. Si durant els darrers anys hem estat la riota de la resta de l’Univers, és just que ens transformem en fatxendes i hàgim de presumir d’haver assistit a un adéu inoblidable. Ja m’ho puc imaginar. Tot el poble saludant la tripulació amb el mocador a la mà mentre el capità, georgià adoptiu, Adam Anatauxili, s’acomiada dels seus veïns. Èpic. Ni a Calella no ho superarien. Pobrets els de Palafrugell! S’han de conformar a cantar “El meu avi”... A pasturar. Tal vegada aquí no tinguem cap “bella Lola”, però fa anys que ens crucifiquen amb una havanera més nostrada: “Un senyor damunt un ruc”. Aquesta peça retrata bé el votant. Ensoldemà de les eleccions internes de Can PePe, dia 13 –mal nombre per començar una era--, ens reunirem per iniciar una nova etapa? Ho dubt. No té aclarícia. És possible que els “loquesigui” i la resta de membres del cor –llegiu l’oposició— se’n vagin satisfets per la feina “no feta” durant una altra legislatura, però poca cosa més. Els cantarem “Adiós con el corazón...” o “És l’hora dels adéus”, i què? El problema si pleguen els líders és complex. El drama continuarà. Qui es veu capaç d’ocupar la “Cadira Perillosa”? Organitzam un concurs de masoquistes a veure si tenim sort i algun es despista?

Ciutadella és així. Cada dia és més Cabildolàndia. N’hi ha que se n’afronten. Altres en feim ufana, d’haver-hi nascut, de viure-hi per gust i de pagar-hi la contribucíó. Habita aquesta vila gent de molta categoria, però mal dirigida. També gent que presentam un ADN poc definit, que som mestissos a temps parcial. Tant li fa. Sempre hi haurà “integristes”: ciutadellencs purs que no volen ser cabildos. Jo som impur i cabildo, i a molta honra. Els integristes ho tenen fàcil. Per què no proven de fer-se musulmans? És un exemple. Jo fa anys que he perdut la por. Al·là és gran, però Cabildolàndia no és el paradís: és un embull.

Cabildolàndia guanya el COPITO 2008

Concurs Internacional de Pobles Inimitables del Tot, conegut popularment com el COPITO. La competència era aferrissada. Pensau que s’hi presentaven candidats amb pedigrí: Saint Olaf –el mític poble d’una de la “Chicas de oro”— i també un fotimer de viles sicilianes, a part d’un convidat tradicional com Lepe. Pobrets, no sabien per on havien de partir.

El COPITO se l’ha endut, com era previsible, Cabildolàndia. Primera participació, primer triomf. Fins ara ens tenien por i no ens hi deixaven participar. Tenien raó i s’ha demostrat. Quan ens hi posam en volem una maneta. Encara no sé si n’estic orgullós o afrontat. En realitat juraria que tant me fa. A vegades m’aixec amb la intenció de sol·licitar al Govern que m’indulti i que em permeti posar al DNI que vaig néixer “en paradero desconocido”; altres em sent ufanós i estic per emmarcar la partida de naixement o de penjar una rajola a l’entrada de casa que hi posi quelcom així “Aquí, hi viu un cabildo”. Em fa com a pena desaprofitar un accident com aquest i beneesc la casualitat que, el 3 de gener de 1961, el primer ensurt a patir vagi ser adonar-me que la cigonya m’havia deixat caure en una vila tan especial. Gràcies, mama! Ja m’ho deien que no tenies preu!

Poques hores abans que el jurat ens atorgués el COPITO, tot feia indicar que altres viles de l’illa també arribarien a la fase final. Guixònia havia fet punts, es Mercadal insistia a recordar el gran combat que va dur a terme contra la cabrum invasora dels seus boscos i Capitòlia Déu n’hi do: la batalla per l’hac era un mèrit. Però res. Amb un darrer cop d’efecte en vam tenir prou. A Can PePe van decidir donar-nos una empenta definitiva i de continuar una tradició popular. En aquests moments, em consta que hi ha gent que no té prou clar si a Cabildolàndia té més importància agenollar-se davant de sa Piràmide, remodelar la plaça d’en Campins i aixecar-hi una font dedicada a un dels nostres “primus inter pares”, celebrar Sant Joan o carregar-se el Saló Caòtic. Hi ha estirades. Sant Joan pesa, però la incipient excitació --que ja és tradicional—que sentim en esmicolar la concòrdia municipal fa punts per aconseguir que el dic prest sigui insuficient. De fet, l’empresa que el fa ja ha demanat si ha d’acabar les obres segons el projecte previst o si prepara un moll que arribi a Punta Nati, com a mínim. Previsora que és la constructora. Som una atracció turística, política... Amb una sala de congressos com Déu mana faríem furor.

I em demanareu que n’opín, de la ruptura. La resposta és simple: no-res. Els divendres no manifest mai el que pens. Riuria, però és que ja no en sé. I és una sort, car present una delicada i poderosa barra de neandertal que no em permet esgavellar-me. Els científics ja ho diuen, que tots els excessos són dolents i em recomanen que si no m’he de saber aturar és millor que no comenci. Dit i fet. En fa d’anys que no ric!

Tanmateix, crec que hem guanyat el COPITO fent politxons. Ens retiraran el premi? Ho dubt. El control antidopatge era deficient i és dubtós que pugui considerar que vam prendre estimulants. Res més fals. El que va passar dijous a la nit és que els serveis de missatgeria cabildos es van declarar en vaga. També és cert que alguns dels mossos van canviar d’empresa i que d’ara en endavant repartiran pizzes NERER, però açò és una altra història. Hi insistesc: em consta que els missatgers estaven farts de fer hores extres. N’hi ha que podrien fer la ruta amb els ulls clucs. De cal batle a Can PePe. De Can PePe a ca qui comanda d’amagat i no figura... I mentrestant, na Tònia Gener i en Joan Triay ignoraven que eren a punt de rebre una ganivetada històrica. L’estiu ja ho té, en aquestes coses. Fa calor i una pujada de temperatura exalta. Al final, van decidir parlar cara a cara i dedicar-se al teatre. “Comedi, tot és comedi”, deia un amic mallorquí (partidari de n’Estaràs?). Dit i fet. La primera representació serà “Nou homes sense pietat i tres que els reforcen d’amagat”, títol ben llarg i poc comercial, però amb un argument excepcional. S’endurà el premi Born d’enguany i el de cinc o sis edicions més.

I si ho deixàvem estar? Crec que Cabildolàndia hauria de fer un pensament i deixar de votar. Al cap i a la fi, poques vegades acaba una legislatura d’una manera normal. La darrera va ser quan en Franco vivia? Particularment suprimiria les eleccions. Que nomenin una gestora perpètua i punt. Que qui la integraria? Aquest problema és banal. Qualsevol nadiu està capacitat. Si els càrrecs vitalicis són considerats perillosos, que els facin rotatoris o triem els seus membres per insaculació. I a qui feim primer edil? Tampoc no és problemàtic. Faci el que faci el criticaran. O el penjaran per Pasqua: com és tradicional.

Arturos contra Merlins

No ha calgut que el sergent Quevedo hagi desplaçat les seves tropes a Cabildolàndia per obligar-nos a unificar l’illa, la mateixa gent de Ponent ha fet una cosa inversemblant: deixar-se seduir per l’alcalde de Capitòlia, Arturo Bagur. Hi ha d’haver alguna justificació coherent, però no la trob. L’única explicació que ara mateix em passa pel cap és que la setmana passada va ser dura, climàticament parlant. El vent afecta i un cabildo trasbalsat és capaç de qualsevol cosa, fins i tot de decantar-se per l’enemic.

Si Cabildolàndia cedeix a la pressió política que prové de Capitòlia, conservar la capital eclesiàstica esdevé complicat O les coses giren, o prest haurem d’anar a visitar el bisbe a Santa Maria. El dia que açò succeesqui, podem començar a patir. Què ens quedaria? La resposta és simple: bujots, cavalls, someretes i poca cosa més. No em vull imaginar Cabildolàndia dominada per “La Sucreria” (llegiu l’ajuntament de Capitòlia), malgrat que ningú no dubte que el sucrer supera amb escreix el nostre burgmestre en tots els camps tret del de la meditació transcendental. La capacitat per guardar silenci d’aquest primer cabildo és inigualable.

Què va passar diumenge? És ben senzill i alhora ben complicat. Potser l’única manera d’entendre-ho era fent un tomb davant de Can PePe. Mai una derrota no havia estat tan ben rebuda. La vila ha perdut autonomia, però ja ens refarem. Qualsevol dia la COPE reprendrà la seva particular croada contra l’infidel. Què s’han cregut? Açò no acabarà així. Dominats per n’Arturo? I ara. Aquí la taula rodona no té sentit. El que ens agrada és la màgia. N’hi ha prou a estudiar la tècnica emprada per valorar solars. “Nada por aquí, nada por allá...” i, de cop, apareix algú que nota com ha engreixat el seu compte corrent. Odiam els Arturos, però idolatram els Merlins. Som així i no ens va tan malament. De fet, ens va molt pitjor i aquesta és la nostra esperança: si les coses giren, han de girar cap a bé. Podem estar ben animats.

I bé, mentre esperam el sermó de la COPE, només ens cal ser previnguts. De moment he amagat tots els exemplars d’”Es Carrer” per si de cas l’inquisidor ordena cremar-los, i amb aquest faré el mateix. Hem arribat als cent números i sense l’ajut dels amos del Saló Caòtic. Toma! Els afectes en aquestes pàgines sí que volem un Arturo a casa. No cal que patesqui, la seva Ginebra no serà assetjada per ningú. No tenc constància que a Cabildolàndia hi hagi cap Lancelot. Ens dedicarem a la seva suplent, més nostrada i proper objectiu dels derrotats. Musa d’uns, enemiga d’altres. Ai, Belén, que no sigui res!


PD: I bé, vull agrair a tots les paraules de suport que m’heu ofert durant aquestes cent setmanes i demanar perdó a tots els que involuntàriament hagi pogut ofendre. No ho pretenia.

No entenc res

Setmana gran. Setmana d’eleccions. Dimarts triaven els mestres de moral. Diumenge els recaptadors d’imposts. Açò trasbalsa qualsevol. De fet, ho he comprovat in person. Acab de rebre un paquet –portes pagados, per sort-- i què hi havia dins? Sorpresa! Un ninot inflable! El personal va a fer mal. I les instruccions... en llatí. Açò encara m’ha semblat bé. A Menorca, practicar llengües mortes fa fira: llatí, etrusc, català... “Bufi, bufi”, hi posaven. Dit i fet. He bufat fins a treure’m el barrabam de lloc i voilà: ha recobrat la forma. El ninot porta el nom tatuat al pit. “Soy Rouco. Todo tuyo”. La libido a passejar.

I si dimarts van guanyar els meus –jo sempre amb els radicals--, diumenge perdrem segur. La xalada, emperò, no me la treu ningú. De moment ningú no sap què passa a l’illa. A Llevant els ha entrat un fal·lera que hom no recordava des del temps d’en Kane. Definitivament, la vila s’ha transformat. Tenen projectes seriosos. El primer, créixer: unes set mil persones. El segon, comandar. La ciutat ha superat batalles fraternals i definitivament es dirà Capitòlia. Els més extremistes --ciutadans honorables, dirigits pel sergent Quevedo— pretenen escampar el límits de la dèria fins as Mercadal. Ep, i no han reclamat més espai car tenen pànic a una nova revolta fornellera i, sobretot perquè estan convençuts que conquerir el Toro deixarà l’invasor esgotat.

A Cabildolàndia, curiosament, regna la pau. Qui ens ho havia de dir! És cert que la COPE intenta que alguns protestin contra l’annexionisme de s’altra banda via SMS, però el cabildo reposa. Deu ser la primera contesa electoral tranquil·la de les darreres dècades. Els de Can PePe fan el possible per dissimular. D’una banda volen guanyar, de l’altra fotre von Grau i Seguí. Encara no han decidit si han d’anar a votar. Tot plegat, la situació em supera. L’esquerra s’ajunta ara sí, ara no. Es grapeja desenfrenada per asseure’s al Senat i s’estomaca per tombar el germà major de la coalició a les eleccions al Congrés. Els nacionalistes flastomen a temps parcial contra el PSOE i aquests els ignoren convençuts que la victòria és segura.

La resta de les forces tenen poca cosa a fer. Uns, EU, tenen més poca vida que un fòssil; altres únicament s’encaparruten a defensar la llengua materna i poca cosa més. Aquest objectiu fóra noble si no s’hagués convertit en fal·laç. Si repassam els nom dels líders, veurem que el seu segon cognom –el de la mare— no és gens nou a Menorca. Diumenge patirem. Sort que el ninot inflable em farà companyia fins que tanquin els col·legis. Només cal que l’uròleg no faci vaga i em recepti el que l’edat reclama.

Encara no he reaccionat

Que ens tornin la fe. Si més no que ens la facin estudiar. Sense Catecisme som meitat. De petit, m’agradava memoritzar-lo. No l’he oblidat. Vet aquí una mostra. Pregunta: “¿Por qué decimos que Camps es creador?”. Resposta: “Decimos que Camps es creador porque todas las cosas las hizo de la nada”. Toma! El mestre ho ha tornat a aconseguir: ha creat.

Aquest cop el tremolor que passeig no és endogen: és provocat. Júpiter s’allunyava de Mart –adéu conjunció!--, i el fet havia de tenir conseqüències. Tornava l’espectacle. Estava fent un tomb per Cabildolàndia i, de sobte, se m’acostà per darrere un guàrdia pretorià de la brigada CR (Ciutadella Reacciona) que em va clavar un sacsejada antològica mentre em repetia insistentment: “Reacciona, reacciona!”. Com si fos senzill! Ni he reaccionat, ni m’he recuperat. Sembl un vibrador. Som inestable. La sopa, ni tastar-la: em vessa de la cullera. M’he quedat amb un tembleque que ni els grans afeccionats al gin. Perdó, treis açò de gin ---vomitiva beguda maonesa— i posau-hi whisky –elegant elixir que recorda Escòcia i les seves faldes--. Ep, i esper que el creador no interpreti malament aquestes línies que encara seria capaç de denunciar-me en saber que pens en home amb falda.

La qüestió és que l’infatigable es queixa que Maó, o Mahó, o Mahón –i si ho deixàvem en Sweet City?— es vulgui proclamar capital de l’illa de manera traïdora. Té raó, punyetes. Què ha aportat Maó als menorquins? Boticas?, teatros?, cafés?, una hermosa electricidad? Si hi havia justícia la capital seria Ferreries: l’únic poble admirable de la Roqueta. I encara, que des que han serrat un tros del pujol que corona s’Ermita han perdut punts.

Cabildolàndia capital? I ara! Mai de la vida. Ho reclama el creador, cosa que ens hauria de fer pensar, però argumenta que s’han de repartir els serveis i aquí es contradiu. Si ets de Can Pepe has de lluitar per centralitzar els serveis. Per què fer una escola a Saragossa si a Madrid ja n’hi ha? Per què fer un aeroport a Barcelona si ha Madrid ja n’hi ha un? O una hospital a Guadalajara si a Madrid n’hi ha prou? O un TGV entre València i Barcelona si... Ui, m’havia encegat: entre aquestes ciutats mai no hi haurà connexió, car no convé que es relacionin.

En qualsevol cas, el cos d’elit de Ciutadella Reacciona fa una feinada. Les seves accions incrementaran els ensurts i, com a conseqüència, els infarts; però de què ens serveix ser cabildos si no sabem reaccionar? Hem de combatre contra els maonesos. La identitat és bàsica. Ciutadellenc: reacciona!

Precampanya dura

Ni pensar-hi, de votar, però si m’obligaven... en Rajoy. Un element capaç de prometre que farà una llei contra el canvi climàtic, és una descoberta. Em fa gràcia, Don Mariano. La mateixa al·lèrgia que em provoca el Partit Popular es transforma en un somriure quan el veig actuar. Sí, sí, he dit actuar. En realitat, tots aquests prohoms que ens demanen que els escollim com a recaptadors d’imposts de “Kilómetro Cero City” s’han especialitzat a ser comediants. El món de la faràndula és el seu. Nosaltres en tenim prou a pagar l’entrada i un impost especial: “Aquí hay tomate”.

Els candidats a escurar-nos durant els propers quatre anys ja fa setmanes que representen una obra teatral digna d’estar dirigida a mitges per Calixto Bieito i Jiménez Losantos. Curiosament, la tournée és fa a l’inrevés: comença a províncies i acaba a la capital del Regne. Tot val per omplir la caixa. Més d’un setze per cent de la renda generada a les Illes acabarà embellint la Cibeles. Cap problema tenc a fomentar l’art, però em fa la guitza haver d’aplaudir el fals liberalisme de madona Esperanza Aguirre. I és que servidor travessa una època semiultraliberal, cosa que em provoca un rebuig intens dels programes que volen aplicar PP, PSOE, EU i associats.

Encara no ha començat la campanya i ja he patit un bombardeig sense misericòrdia. L’anomenen precampanya. Extraordinàriament càndid, em deman què passarà en autoritzar les armes de convicció massiva. Per rendir-se, servidor en té prou amb una precampanya que mai no acaba. Com a molt suplica que el declarin objectiu a destruir mitjançant una explosió nuclear encertada. Que no em perllonguin l’agonia, si us plau! Que arribi el 9 de març i que m’exigesquin la quota a pagar i punt. Seguidament, vindrà el repòs. M’escuraran com es proposen, però no em destorbaran.

El personal que vol ocupar La Moncloa i jo cada cop estam més separats. A mi, m’importen coses trivials: veure el 33, el meu país, observar com creix un arbre i vola el darrer milà... Als candidats, coses serioses. Prohibir el canvi climàtic deu ser una cosa molt important. Fóra més interessant maldar per evitar-lo, però ja que hi som... el prohibim i problema resolt. Tanmateix, entre tots estam a punt d’aconseguir objectius impensables. Ara ja suam a l’hivern i ens refredam durant l’estiu. Som bons. Molt bons. Massa bons. I necessitam energia per continuar-ho essent. L’exigirem al Govern que surti escollit. Que ens subministri petroli per anar fent. Nosaltres, que som uns porcs, volem consumir a l’engròs, peti qui peti. Açò, sí: ens netejam la consciència cridant “No a la guerra”. Comediants! I he estat a punt de ser senador suplent consort! Xufla!

Som un home important

M’acaben de dir que som diabòlic! No sé com m’ho he prendre. És evident que el palmito que passeig no hi té res a veure. Per començar, als homes no ens han pres mides. És més, si ho feien, la meva ossa seria més semblant a un cilindre abarrilat amb una certa retirada a campana. Vist així, he d’arribar a la conclusió que volien insultar-me. Cadascú té les seves afeccions. Per evitar més problemes, m’he adreçat ràpidament a un famós exorcista que s’ha mostrat sorprès en veure’m. Val a dir que a mi també m’ha sobtat entrar a casa seva. Hi esperava sentir un recital de salms interpretats a capella, i m’hi he trobat l’especialista que ballava esbojarradament al so de “Don Diablo” de Miguel Bosé. Ara dubt si som jo o ell qui està posseït.

Francament, estic per entrar en hivernació fins que hagin passat les eleccions. O açò, o em pos a escoltar música antiga durant un mes. Tanmateix es veu que n’hi ha que no descansen i que s’esforcen a preparar la tria. Podrien fer coses útils, com ara resoldre el problema de la recepció de TV3 i el 33 a Cabildolàndia, començar el velòdrom, commemorar les dates de la girada: és increïble que hagin passat com si res el 8 i el 9 de febrer. Tant de parlar contra la Llei de la memòria històrica, i quan hi ha un dia per recordar la victòria els afectes a l’antic règim fan mutis. Però els pitjors són els ministres. Algun sembla afectat per la síndrome del Tenorio: un desordre social de personalitat que fa que, en no poder conquerir un munt de dones com feia l’ídol del mascle ibèric, et conformis a registrar-les com a diàbolos, cilindres o campanes. Té collons! No ho sé, però com a gran afeccionat a llegir els anuncis de les seccions de relax i contactes de la premsa, segur que prest hi trobaré un text així. “Tremenda mulata, diábolo total, busca compañía para vengarse de su donjuán. Te haré feliz gratis. Francés, birmano, un mariano, un ZP o un completo... ¡Elige, vida mía!”. Impotent de mena, no em sent requerit a trucar... però plor en veure què m’estic perdent.

La gràcia del mes és que durant uns dies som una persona important. Si més no m’ho repeteixen cada cinc minuts... sobretot per demanar-me el vot. No calia. Servidor no vota a les generals. Total, per mantenir Madrid... I que som important, ja ho sabia. Agaf una cinta mètrica i me n’adon. No m’adapt a cap dels tipus morfològics proposats. Decididament, som un home d’una talla extraordinària. Per fi m’ho reconeixen. Qui vol el meu vot?

Permuta voltadora

Pregunta de manual. No sé ben bé de quin tipus de manual estic parlant, però de manual: “Com es distingeix un cabildo d’un que no ho és?”. Un pseudointel·lectual diria bestieses com ara que els descobreix quan diuen “Allà va”, en veure com reaccionen en sentir un fabiol i contemplar una bandera amb una creu de Malta o com s’alteren en ser prop d’un maonès. “Craso error”, típic d’estudiosos d’avui en dia. El bon cabildo només és descobert després d’estudiar-lo profundament. És aleshores, justament, quan hom s’adona del tret principal del cabildo: l’equilibri.

L’equilibri de la gent de Ponent és notori. El cabildo és un funàmbul. Jo som un pèssim cabildo. No sé qualcar a cavall, ni anar amb bicicleta, ni patinar... em ve just desplaçar-me a peu dret. Tanta tara prové, sens dubte, del fet que els meus avantpassats eren guixons i “panxes rotges” i açò es paga. Som incapaç, per exemple, d’esbrinar si dos terrenys tenen un valor semblant. Aquesta mancança em fa inhàbil per jugar al Monopoly o per permutar solars: l’esport local. Bé, en realitat l’esport cabildo sempre havia estat el ciclisme. En versió més casolana, a la bici, o bixi, sempre l’havíem denominada velo. Sempre? No! Modernament som ultramoderns i quan ens disposàvem a aixecar un temple al ciclisme, entost d’emprar el mot habitual –gairebé un homenatge implícit a la velo--, que és dir-li “velòdrom”, feim la broma de denominar-lo pista voltadora. El motiu? Ah, però és que hi ha d’haver un motiu? Som així. Prest sentirem converses impactants. “On vas Sebastià?”. “A fer una volteta, Joan. Que véns?”. “I tant que vénc! Precisament acaben d’obrir un lloc indicadíssim per anar a fer voltes”. “Hala idò, anem a comprar quatre cerveses i el provarem”.

Quina mania de canviar el nom de les coses! I quina mania de ser o massa moderns, o massa antics. Sí, sí: antics. Es veu que encara no hem descobert del tot la moneda i canviam les coses. Encara som a l’era del bescanvi i estam enamorats de les permutes. Ara l’esquerra es queixa de la darrera. No suporta que per fer el velòdrom calgui agermanar-nos amb ciutadans mig andorrans i intercanviar solars públics amb els que li pertanyien. L’esquerra és una envejosa. Si per quatre euros de diferència tenim un lloc on anar a fer voltes, de què es queixen? Amb una jugada ho tindrem tot: un fill il·lustre que oficialment no resideix a casa (si no és així, rectific), un escorxador més gran, un auditori ben batiat i mil avantatges més. Senzillament, l’enveja no ens deixa prosperar. Brindem per la germanor i acceptam que hi ha gent que és més gent. Una reverència. Brindem: “Libiamo”.

Ganes de perdre

Mai no oblidaré aquella tarda de fa una dotzena d’anys, la del dia en què van fer esclatar una mina que estava submergida suvora la boca del projecte de port de Cabildolàndia. Inauguració encoberta de les obres dels fonaments del dic? Patapum! Tot va tremolar. Hauria jurat que mai més no tornaria a viure una experiència semblant... i hauria mentit.

La premsa –sempre rival de la discreció— afirma que ara és la seu de Can Pepe Cabildet, la que és a punt de petar. No m’ho vull perdre. Bé, ni jo ni mitja Xina. M’asseguren que d’aquí a març els hotels i les pensions de Cabildolàndia estaran plens a vessar. Es veu que patirem una invasió d’experts pirotècnics orientals. Informats que a Cabildolàndia hem descobert un nou material inflamable, vindran en massa a veure si poden substituir la tradicional pólvora per explosius menorquins.

Què succeeix a Can Pepe Cabildet? Ben bé, no ho sé. Corren remors..., s’escampen notícies... Mentre uns afirmen que el problema l’ha provocat haver criat un excés d’albatros en captivitat per fer-los volar a toc de fanfàrria entre la campanya i el dia de la visita a l’urna, altres diuen que el que passa és una altra cosa: que es barallen. Tot per un càrrec, per un escó! Jo practicaria l’abraçada. Total... De moment, però, la moguda és important. La seu bull. No se sap ben bé a quina temperatura suen, ja que qualsevol cosa que tengui relació amb graus (fred, calor, alcohol, candidat...) no és ben vista entre els populars de Ponent. Si no signen la pau, la gala –llegiu fester-- serà històrica. Qui és capaç d’apagar aquest foc? Ni el bomber Lafuente se n’ha sortit. El PP s’inflama.

Com acabarà la batalla interna? Encara no ho sé; però atès que cal fer veure que estimen les catalanades durant unes setmanes, Acebes els ha proposat d’assajar un piromusical. No és mala idea. Mentre el personal canta “Un senyor damunt un ruc” en un carrer de Gustau Mas tancat per Protecció Civil per evitar un accident provocat per l’espurna d’un fumador, els visitants xinesos podrien estrenar nous dibuixos de focs artificials. Hi sentirem destapar cava? Els populars cabildos, si es barallen com fins ara, només l’encetaran si el resultat no és prou bo. El món a l’inrevés. Hala, a putejar el candidat propi! Una altra opció seria imitar els socialistes i amagar la seu als baixos del taller pirotècnic, a veure si l’explosió permuta la plaça dels Pins en un aparcament subterrani. Tanmateix, si el PSOE s’ha decidit a enderrocar la Sagrada Família, qui criticaria que el PP es carregàs un monument local? Tothom a redossa!

Diada Express

Preparava una conferència i no un article, però estic rebent interferències. Sí, sí, cada pocs segons sent una veu interior que em diu “Hauries d’anar acabant” i, clar, qui som jo per no fer cas a les veus interiors? I em molesten, val a dir-ho. Aquest problema, en el meu cas ja és antic. No sé ben bé quan va començar, l’única cosa que tenc clara és que prest hauria d’anar acabant.

I és que enguany hem gaudit –quina broma!— d’una “Diada Express”. El primer a fer-li vaig ser jo mateix. Feia més de deu anys que no baixava a Cabildolàndia i cap a les onze per molt ja tenia ganes de ser a casa. Per no pujar-hi a peu, vaig aguantar... tot i haver de vèncer les ganes que “anàs acabant”. Feia goig contemplar les façanes de les cases de la vila. No sabia ben bé si commemoràvem Sant Antoni o el jorn era el “Dia de la Bandereta bis”. Banderes emprades contra altres banderes, bàsicament. I himnes contra himnes.

Gràcies a Déu, per fi els tres tocs es van donar a la velocitat correcta, tot i els comentaris i les crítiques. Algú es pot imaginar que el rei Alfons els donàs a poc a poc? El monarca no era cap suïcida ni tenia cap intenció d’emparar fletxes ni pedres. Si de ver va donar tres cops, que ho dubt, ho devia fer com un llamp. Estic convençut que no va estirar la mà a veure si plovia... oli bullent. Mentre colpejava devia pensar “cametes treis-me d’aquí”. En Magí, el regidor més jove, és savi. Ja ens tocava un actor així. Ben fet, Magí: Diada Express.

Ja m’atur, veus interiors! Just en aquest moment, el gabinet de premsa del CIM em comunica que si vull cobrar a finals de mes he d’afirmar que l’afer de la conferència del senyor Pastor va ser un malentès. Dit i fet. Afirm que, en realitat, la primera de les menorquines va dir fluixet-fluixet que la “pesca s’estava acabant”. A partir d’aquí, la transmissió de la cita la va deteriorar. Un seguit de “jo he dit, tu m’has dit, ell no ha badat boca...” va fer la resta. El gran Antich no perdia l’avió, el que passava és que el conferenciant no recordava què havia de dir i va aprofitar l’embolic per escampar. Jo en som innocent. Era al lavabo fent un llarg i càlid riu... que fou tallat en sentir tres tocs a la porta i com un cansat em deia “No podries anar acabant?”. El pobre perdia l’autobús.

De von Grau a la Indiada

Primàries a la seu de l’Atlètic Popular. Carrer de Sant Jordi –heretgia catalanista?--. Hores abans de començar la tria els fans ja s’han exaltat. Se sent el crit de moda: “A por ellos, oe...”. La mostra de respecte cap al rival és evident. La secretària tècnica és qüestionada. El candidat de la graderia de Ponent, un tal Avelinho, fa setmanes que no s’entrena i tot sembla indicar que la seva baixa forma obligarà a traspassar-lo a final de temporada. Els nostàlgics es conformarien a permutar-lo. Seguiré el tema amb interès.

Part de l’afecció es decanta per convertir en titular una vella glòria, un tal Salord, que sempre ha demostrat dedicació al club i professionalitat. La resta de la directiva proposa de fitxar Hans Karl von Grau, una promesa que ha meravellat el personal. Els vídeos no enganyen. La prova del cotó, tampoc. Von Grau, recomanat des de Palma, demostra una habilitat sorprenent. El clam de la graderia cabilda comença a decaure. Von Grau s’està superant i destrossa les altres opcions. Avelinho, capmoix, és rebutjat. Haurà de cercar un nou equip.

I bé, acabada l’elecció, l’afecció es dedica a coses més importants. Sant Antoni és a tocar i cal decidir com es boicoteja la “Indiada o Migdiada del Poble de Menorca”. La secció de Cors i Danses ha preparat un interpretació a capella de l’himne del veïns. S’ha d’estrenar la lletra, sigui com sigui. L’assessora jurídica adverteix els assistents que cal tenir cura amb la possible demanda per plagi dels hereus de “Don” José María Pemán, i que interpretar la Marxa Reial comporta abonar drets d’autor als familiars de qui va arranjar la peça... i que com tothom pot escoltar no se’n va sortir. La meitat, aproximadament, dels afiliats reclamen tornar a la lletra tradicional. No hi ha acord. Quina és la lletra tradicional, el “La, la, lala, la, lala...” o el “Xi-na, xi-na...”?

Resta pendent el tema de la bandera. Mentre uns proposen de retallar la menorquina per convertir-la en dues rojigualdas, altres prefereixen fer circular capital i adquirir roba encara que açò fomenti d’enriquir el tèxtil català. Dilemes, dilemes...

Arriba el moment que tots esperen: el catering. Faran un àpat tradicional i frugal? Açò implicaria empassar-se taronges, dàtils i garballons. Un drama, si no fos pels cítrics. Sortosament, una dels assistents comunica que enguany hi haurà una parada de productes alimentaris d’Astúries i Castella i Lleó. El personal exulta. Finalment els catalanistes de l’esquerra reconeixen la veritat: van ser els de la Meseta els que van conquerir l’illa. Moment dolç. Goig i joia s’imposen. De Covadonga al Toro: “A por ellos, oé...”. Uns veïns exigeixen silenci. Volen sentir la tele i a més voten n’Arturo. Desagraïts!

Cabildolàndia suspèn el Dakar

Ens superam. Ja som el melic del món i la cosa va in crescendo. Àdhuc a altres planetes passen pena. Hem fet suspendre el Ral·li Dakar 2008. L’excusa oficial és que hi havia risc d’atemptats terroristes contra la caravana, especialment a Mauritània. És mentida. Cabildolàndia hi ha influït.

En realitat, ja fa mesos que hom preveia que enguany no hi hauria cursa. Els que estimam els deserts sabem que sobreviure-hi exigeix dues coses: camells i aigua. De camells, sempre se’n poden trobar. Si no els aconseguim amb gep, qui no ha comprat haixís des que no podem obtenir tabac de pota? Sí, ja sé que tots ho feim exclusivament per aprendre a cargolar cigarretes i mantenir viu un costum: qualsevol excusa és bona per evadir-nos de la realitat. Ara bé, de la mateixa manera que hom troba camells, aconseguir prou aigua per arribar fins a Dakar, s’havia complicat. Es veu que Cabildolàndia és habitada per autèntics avencs. El personal xuma i xuma... El problema era greu. A més de contribuir negativament a apujar la inflació europea, les fonts no rajaven prou. Calia importar suc i amb tanta compra hem deixat el Dakar sense líquid.

Per aturar la revolta mundial o evitar un conflicte diplomàtic, les autoritats amb més autoritat han inculpat al-Qaida. Són vius, els dirigents. Sabien que Cabildolàndia no disposava de forces per repel·lir els atacs militars previstos. El general designat per dirigir la defensa ciutadana, Joan Triay, ha intentat hàbilment d’evitar la contesa. Ha dialogat fins i tot amb el dimoni per convèncer els eixeregats veïns de Ponent que calia un sacrifici. Racionar l’aigua era una bona mesura. Mentre no tinguem dessaladora i per evitar de retornar a temps passats –ningú no enyora l’aigua salobre que glopejàvem a la font de Cas Boscos durant el descans dels partits de basquetbol--, el general proposava de disminuir el consum i alhora engreixar la caixa. Volia començar pel personal del Saló Caòtic i per fer-ho sibil·linament es referí a la despesa econòmica que suposava a la comunitat mantenir hidratat el personal. N’hi han plogut de pertot, tret de des del cel, que ha passat del tema i no ens ha ruixat. L’Ajuntament continuarà comprant aigua per a la tropa. No hi ha prou suc: o Cabildolàndia, o Dakar. Servidor es posa al costat del general. Li don el meu suport. Qui vulgui aigua de garrafa que la pagui, com qualsevol manobre. Ep, a mi me la subministra el Consell des de fa uns mesos. Xerrar és puta. De qualsevol manera, ho admet: el general Triay i jo hem estat declarats enemics dels funcionaris de Cabildolàndia. Cap problema. M’agrada provocar... encara que no ho sembli.

Aguanta açò fins al març!

Ple de desembre. Hi ha més gent que altres dies. Des que poden adreçar-se als polítics per fer-los preguntes, l’assistència ha augmentat. Calia? No. Lina Morgan no s’ha pogut desplaçar a Menorca, però sona en off la singular “Ya reconozco al caballero (...) Agradecida y emocionada, solamente puedo decir: ¡Graaacias pooor venir!”. La gent està emocionada i, de cop, s’hi incorpora el portaveu de l’oposició. Tothom s’aixeca i ell saluda. Per raons que se m’escapen, s’ha confós. Avui no ve com a polític, sinó que ho fa com a predicador, fet que d’altra banda no és inhabitual.

La sessió avança sense problemes fins que el predicador ataca la presidenta a qui acusa de no fer res per evitar els divorcis a Menorca. Un rum-rum recorre la sala. La majoria arriba a la conclusió que la senyora Barceló s’hauria de convertir en la presidenta d’un nou CIM, “Com Imposar el Matrimoni”. La recriminada parla amb un uixer i li demana que repartesqui el “Manual de la perfecta casada” i els estatuts de la Secció Femenina signats per la mateixa Pilar Primo de Rivera. Els més progres exigeixen un DVD de Bergman: “Diálogos de un matrimonio”. La gent carrega de regals.

Entre l’oposició, les cares dels consellers ho diuen tot. Hi ha una consulta en petit comitè. Un dels membres va a la farmaciola i en torna desesperat. No hi ha trobat ni esparadrap, ni cotó fluix, ni cloroform. Un proposa de cosir la boca del portaveu amb “precinto”. Un altre es tapa les oïdes amb els dits i el més agosarat manté que si no hi ha cloroform, sempre es podria emprar el sistema clàssic per endormiscar el predicador: la maçada. Un s’aixeca, com si fos el deu d’oros i va directe cap al portaveu amb un tros de garrover. El frenen. L’oposició no sap on ficar-se. La gent tampoc. La presidenta demana perdó. Finalment, s’interromp la sessió una estona. Es convoca una Junta de Portaveus urgent. El conseller de Mobilitat ha tingut una pensada: qui es vulgui divorciar que abans faci feina per la comunitat. Presenta una llista de camins sense eixermar que exigeixen neteja. Aplaudiments generals.

El personal es reincorpora. El predicador encara no ha deixat de parlar. Ara demana que el nomenin cardenal... i no s’atura. Hi ha moguda al Consell. Finalment, el conseller de Ciutadania i Família proposa d’enviar-lo a Utah a veure si aconsegueixen casar-lo amb sis mormones alhora. L’ovació se sent a Salt Lake City. Tothom plega. S’apaguen els llums i els micròfons. El predicador no se n’adona i continua. Hi resten dos mesos per a les eleccions. Rajoy, si no ets a Houston, respon: tenim un problema. Help!

Pressuposts cabildos

Quan el mecenas Lord Carnarvon va demanar a l’egiptòleg Howard Carter si veia alguna cosa a través del forat pel qual contemplava la tomba de Tutankamon, aquest li va contestar: “Si, coses meravelloses”. No és que Howard Carter parlàs un català fluït, sinó que transcric la versió traduïda de la frase.

Si ambdós personatges s’haguessin trobat dècades després davant dels Pressuposts de l’Ajuntament de Cabildolàndia per a 2008, és molt probable que Carter hagués afluixat una frase així: “Sí, inversions extraordinàries”. A continuació, Carter hauria estat afectat per la maledicció de la totxana i hauria expirat. Passi-ho bé, senyor Carter!

És evident que ni aquest consistori ni cap altre poden fer miracles amb els comptes municipals. És més, no em costa gens donar-los el meu suport... parcial. I dic parcial perquè el que no m’agrada és que em prenguin per banaula, cosa que em sembla que pretenen. El menyspreu és al poble en general, no s’adreça a mi exclusivament. Els famosos quatre anys que nostre amo va prometre destinar a inversions en infraestructures culturals, comencen flonjos. El projecte estrella és el Pla Mirall, dotat amb 315.000 euros, seguit dels projectes destinats al Teatre des Born i l’Escola d’Arts, amb 250.000 euros cadascun. Brillant!

Tanmateix, entelada brillantor. En repassar els Pressuposts presentats, hom s’adona que s’invertirà més a redactar el nou Pla general (500.000 euros) i a regularitzar hortals (361.873 euros) i que també es gastarà una xifra prou elevada a reforçar la seguretat durant les festes de Sant Joan (310.000). I clar, aleshores el cervell se’m trastoca. No opín perquè des de fa unes setmanes només ho faig els dijous i escric aquestes línies un dilluns. Ara bé, la distribució econòmica de les despeses ultrapassa la meva capacitat d’entendre i assimilar el que ens va prometre el burgmestre durant la campanya electoral. O em va enganyar o se n’ha desdit. Amb el dubte, restaré. No tenc massa ganes d’investigar, car no vull acabar com Howard Carter que vés a saber per quin bitxet va ser enverinat.

Vull ser, això no obstant, honest amb els que ocupen, amb comandament, el Saló Caòtic. Cal afegir-hi, a les inversions, la que correspon a l’arrossegat edifici que ens han promès d’aixecar prop del Canal Salat. No el pagarà l’Ajuntament, però quedarà a Cabildolàndia i servirà per resoldre part del dèficit en infraestructures que patim. Tindrem un gran, o un acceptable, centre cultural: ja era hora! El seu cost arribarà al 4’5 milions d’euros. Havia de ser un planetari, però al final tots hi han posat una mica de seny i fent trampa tindrem una sala prou “xic”, tot i que ens caldrà d’observar el cel gairebé a simple vista.

La Kumisió

Cabildolàndia remoguda. Les pedres tremolen. Només les pedres, que quedi clar. Hi han creat una comissió per investigar la permuta de Nerer. Tenim un problema. Què és una comissió? Com s’escriu? Kumisió, qumisió? A Ponent les comissions són una cosa nova. A alguns indrets les confonen amb un sindicat, a altres amb un ingrés extraordinari que es liquida per pagar un favor... i a Cabildolàndia, tot ens ve de nou. Aquí mai no hi ha hagut comissions. Ni permutes.

Els analistes estan preocupats. Assessorats per gramàtics, filòlegs i especialistes en disciplines múltiples, han de decidir què vol dir investigar. I fins on s’ha d’investigar. Cal anar amb compte. Un excés de zel podria comportar un disgust. Imaginem que ara començam a gratar i resulta que descobrim que rere les permutes hi ha n’Arturo Bagur “en representació de”... Tot pot passar. Hachepolis no pot ser innocent dels embulls esdevinguts a Cabildolàndia. Segur que hi tenen cosa a veure.

Mentrestant, Nerer alena en veure que la seva breu biografia s’estudia així. Bé, de fet ni açò. Va expirar un cop va acabar el tornall: accident de treball que ni Comissions va denunciar. Es veu que el propietari de l’empresa estava estirat al llit, tan tranquil, i de cop va començar a patir un atac d’euros en monedes. Eren autèntics projectils. Diuen que en va emplomar prop d’un milió. No hi ossa que ho suporti. En acabat semblava un colador. L’autòpsia no ha revelat més detalls al públic, els reserva per a la Kumisió i part d’aquesta s’ha compromès a no escampar detalls. S’ha de protegir el ciutadà i regalar-los un mal Nadal fóra cruel.

Part dels testimonis dels fets que han aixecat sospites a Cabildolàndia han estat infectats per un virus que els fa perdre la memòria. Ningú no recorda res. Fins i tot hi ha la possibilitat que per passar el temps la Kumisió decidesqui reclamar la presència d’algun lloro bocamoll. Hom sap que els lloros, a part de gaudir d’una vida llarga, tenen poca cura a respectar els secrets. Altres, més moderns, sol·liciten la presència de la Internacional del Ximpanzé, animal que disposa d’una memòria visual impressionant. No parla, però podria recordar assenyalar perfectament l’ordre en què van succeir els esdeveniments. Açò complicaria l’estudi (què punyetes deu ser un estudi?). Només ens mancaria açò: un parent de la Xita escampant detalls foscos per Cabildolàndia. El llat dels responsables seria tan gros que el mateix Tarzan es presentaria a renyar-la. A qui dimonis se li pot haver acudit una idea tan perillosa? Muntar un comissió investigadora. Ja són ganes. Silenci! S’obre la sessió! Tranquils, investigats: ja la tancaran.

Homenatge a les rates

Hi havia una vegada un animal malvist. Generós, però malvist. Es deia rata. Malgrat els intents d’alguns artistes americans, el personal no l’acceptava. Certament, Mickey Mouse, en Jerry, l’amic d’en Tom, i fins i tot Pixie i Dixie van gaudir de certa simpatia entre la gent. Àdhuc hi havia gent que en tenia a casa. Blanques, petites... L’home normal, emperò, continuava amb la seva fòbia. Tant li feia que l’animalet fos útil, que s’encarregàs de desembussar-nos les clavegueres, etc. Només les volien per fer-hi experiments mèdics i per presumir de moix caçador.

Un bon dia, un cabildo va ensumar que, criant-ne, podia fer un bon negoci. La llestesa cabilda ultrapassa les fronteres. Com que tenia un solar buit, va pensar que les podria vendre a l’Institut Pasteur o a qualsevol laboratori farmacèutic. Lamentablement, els ratolins es van descontrolar. Van començar a créixer i enfosquir-se. El ratolins blancs es transformaren en rates grises i fastigoses. Criaven sense parar. Impotent, va decidir traspassar el negoci. La fama de la granja era tan gran que a l’illa veïna aparegué un comprador. Aquest no cercava el guany, mai de la vida, solament volia col·laborar a mantenir neta Cabildolàndia. Fer-nos un favor: així de filantrop era. Sense saber com, es quedà el solar i, de cop –oh, miracle— aquell solar augmentà de valor. I no poc: a preu de mansió, l’hi pagaren. Inicialment, solament hi volia fer un museu d’homenatge al ratolí. Únicament pretenia enaltir la seva contribució als avanços mèdics. Fracassà, però alhora s’enriquí. Aquestes coses passen.

Alguns cabildos, envejosos per l’èxit d’un foraster, començaren a cercar-li les pessigolles. El tema acabà malament. Alguns regidors en sortiren esquitxats. I, amb els regidors, més d’un funcionari. Tanmateix, això era un fet normal a Cabildolàndia. Les operacions sospitoses eren habituals. Gràcies a la merda que es destapà, prest tothom sabia on era el jutjat i on podia presentar denúncies. I continuà havent-hi coses rares i operacions especuladores que feien un tuf que desmaiava, però el poble estava més animat. Gràcies al criador de rates –en realitat gràcies a les rates--, Cabildolàndia acabà sent un vila agraïda. Es quedà sense el Memorial de la Rata, que vés a saber a saber a qui pertany actualment, però tothom sabia que sense la desinteressada contribució d’aquest animal tan pelut, la merda ja faria anys que ens arribaria a les orelles.

Vull dedicar aquestes línies a rates i ratolins, sense els quals els laboratoris i les permutes patirien un endarreriment espectacular. Aquí, i pertot. Gràcies, rates, però no us reproduïu més. Hi ha preservatius per a rates?

Emmacaré es Pla

No tenc perdó, ho confés. Mentre els nobles del PP multiplicaven per una xifra desconeguda el nombre d’assistents a les manifestacions espectaculars que organitzen i un grup de bons cabildos elaboraven un projecte per as Pla de Sant Joan, terra mítica i mística, servidor delinquia. Amant del càstig, exigesc que m’imposin una pena dura. Si he de treballar per pagar la sanció, ho faré; si he de patir turment, el suportaré sense cridar.

“Por mi culpa, por mi culpa. Por mi grandísima culpa...”. M’he proposat esmenar-me i fa dies que estic fent un acte de contrició i penediment que no execut tan intensament ni durant la Quaresma... i el remordiment no se me’n va. Anhel de pagar una multa, com a mínim. No sabeu el sacrifici que em comportaria. O vaig néixer amb un os a la panxa, o encara duc incorporat el sabre que em vaig empassar a l’Índia per treure’m el títol de faquir (amb matrícula de deshonor, per cert). La qüestió és que som un delinqüent: fa unes setmanes vaig aixecar un enderrossall. Ja ho deia que aquesta neocomplicitat amb certa regidora no em podia dur res de bo. Cal ser honest, si ella és acusada, jo també m’inculp. Havia plogut i el marès de la paret seca de casa es va esmicolar. Ruc de mena, vaig decidir arranjar-ho. Som culpable.

Què fa un home honest, com ara jo (he, he, he...) quan l’ha vessada? Confessar. Ho he provat tot per sentir-me bé i ni cas. Sort que al final part de l’esquerra m’ha escoltat i m’ha renyat. Vull pagar, i amb interessos, el cost de la llicència que no vaig demanar. Si cal, ho faré en espècies. M’oferesc a emmacar tot es Pla gratuïtament. Promet que, si no me la clav, qualsevol estella que pugui provenir d’una carota la lliuraré al futur Museu de Sant Joan. No deman res per a mi, no em vull quedar res que no em pertanyi: solament vull dormir tranquil. Si hom pretén regenerar Cabildolàndia, ha de començar a donar exemple. La propera vegada que la pluja m’ensorri la mitgera de casa, ja m’enfrontaré a sant Pere, sol i amb el pit per endavant. Amb una mica de sort, el canvi climàtic farà disminuir de tal manera les regades del cel que no caldrà que m’esforci a discutir on acaba casa meva.

Ja em veig as Pla, treballant pel poble. De genolls, com em meresc. Ensumant les restes de suor que han deixat entre l’arena cavalls i exaltats. L’inconvenient és suportar una pesta d’aigua groga que no hi ha qui elimini. Entre cervesa i cervesa, el jovent canvia l’aigua al canari i clar, la zona put. Emmaquem-lo, quedarà “maquíssim”.

Des Castell i en pau

Habitualment, el foner emmascarat al·lucina prou amb el que passa a Cabildolàndia i per aquest motiu sol deixar estar la resta del món. No li cal desplaçar-se per anar col·locat. Tanmateix, a l’altra banda de l’illa, a Hachepolis, quan s’hi posen també en volen una maneta. Hi ha estirades a veure qui és capaç de remoure’m les neurones i esgavellar-me la producció de neurotransmissors amb més intensitat.

Part d’Hachepolis s’ha revoltat perquè Autoritat Portuària de les Balears vol canviar la denominació de la cucada que tenen com a port. Veient quins efectes provoca disposar d’un refugi mariner, cada cop som més feliç d’haver-me criat a un poble que tot just disposava d’una immensa bassa, la de Sant Pere, i açò si plovia, car ara la volen eixugar per no fer la competència als extremats ciutadans de llevant i ponent de l’illa.

Diverses ONG (Organitzacions No Gramaticals), entre les que destaquen Comissions Obreres, PIME-Menorca i ICM (Institut de Caparruts Mahonesos) fa uns dies que han ensumat que s’apropa la fi del món. Es basen en el fet que el port que hi ha sota la capital hagi de canviar el nom. Coses de l’Anticrist, no ho dubt.

Em sorprèn. Sovint si una ciutat canvia de nom –una altra cosa és que ho hagi de fer— també ho ha de fer el nom del port que indica on és aquest. Hi ha excepcions, certament: el port des Mercadal és conegut com port de Fornells. Ara bé, en recuperar el nom de Sant Petersburg, el port d’aquesta ciutat va deixar de ser el de Leningrad. Quines coses! A Hachepolis açò no passa: són així. Podrien estalviar-se conflictes i denominar la confitura port des Castell o port de sa Colàrsega, però prefereixen discutir. Així m’agrada. Reivindiquen la fama internacional de Mahón contra el record a ceràmica que suposa Maó. Tenen raó. L’altre dia es va interrompre el campionat mundial de backgammon que es feia a Nairobi per culpa d’aquesta notícia. S’enfrontaven, tan tranquil·les, dues experimentades figures del joc i no es van veure amb cor de continuar la partida. Port de Maó, quin desastre! El mateix va succeir a la Trobada de Folkloristes dels Andes i al Campionat de Caça Cruel de Foques que tenia lloc al Canadà. I no dic res del que ha passat a l’Àsia perquè encara no he acabat de traduir la premsa. Em costa llegir alguns dialectes vietnamites i tenc serioses dificultats a comprendre el coreà. Sé que al Japó no fan vida des que saben que el port ha canviat de nom. Prefereixen patir un tifó que no fer-se l’hara-kiri per protestar per l’ofensa que els fa Autoritat Portuària. Dolents!

Solars bellugadissos

Ara que el problema del finançament municipal és a punt de resoldre’s, plouran els projectes culturals a Cabildolàndia. Necessitarem protecció. Primer calia arranjar la caixa. Em diuen que ha quedat preciosa: continua buida, però l’han folrada de paper d’estrassa i fa un altre efecte. Durant l’any 2008 començarem a veure els efectes de la transformació comptable. A poc a poc s’anirà inflant. Els matemàtics estan intentant trobar l’equació que definesqui l’estat dels responsables del Caòtic. Per començar, creen algoritmes que relacionen el greix d’aquesta caixa amb l’afrontament de qui hi va experimentar.

Resolt el problema econòmic –ens apujaran l’IBI— ja poden començar a convocar els primers concursos per escollir els millors projectes arquitectònics. D’açò es tracta. Hi ha una autèntica fal·lera en els principals gabinets d’enginyeria nacionals. Uns es decanten per encalçar Magdalena Álvarez i actuar a Catalunya, però la majoria se centra a parar atenció Cabildolàndia. Cada lloc té els seus problemes, no us penseu: al Principat el sòl fa figa i aquí el terreny és mòbil. Construir sobre solars que cada cop que algú fa un pensament muden la seva ubicació és complicat –caldria que ens relaxàssim; jo ja ho practic: els dimecres no pens... i els altres dies no m’hi pos gaire--. Un dia fan l’auditori aquí, demà el fan allà... Al final, gairebé tot es promou prop del Cementeri: mal senyal. No sé si té res a veure amb un missatge subliminal. La zona del Canal Salat ha d’encabir molt de formigó: estació d’autobusos, planetari, auditori... I les aus que hi habiten, què? Ningú no pensa en elles? Quanta gent hi passa la tarda cercant-hi ous per fer una truita de franc? L’altra dia hi vaig comptar sis galls, vint-i-sis gallines i em vaig fer un embull amb els pollastres. Ja tenc una edat i els comptes complicats em superen.

Tanmateix, el problema principal no és saber on s’aixecaran els edificis culturals, sinó saber si un cop fets s’estaran quiets. No em vull imaginar l’afront de comprar-me un frac per anar a una òpera i acabar contemplant el cel amb corbatí davant d’un telescopi. O, a l’inrevés: escoltar Tosca amb samarreta i carregat de cartes planetàries. Crec que el burgmestre hauria de crear una unitat informativa –estàtica, of course; prou mobilitat, please— en finalitzar les obres. Les acabaran? Per si de cas, que ens diguin on les trobarem cada dia en concret. “Unitat Informativa?”. “UI. Digui’m”. “Em podria dir on es farà el concert de dilluns?”. El de dilluns? Ara li ho dic. Dilluns..., dilluns... Ja ho tenc: sota una carpa al polígon. El de Ferreries, evidentment”. Sort que ja tindrem una estació d’autobusos preparada per esperar-hi endiumenjats. Hi faran uns cappuccini boníssims. I anar a Ferreries sempre estira.

Bunyolada

El concurs de bunyols que va tenir lloc a Cabildolàndia va ser un èxit. S’hi presentaren els principals cuiners de la vila, sense cap baixa. A Ponent tot es cou d’amagat, així que calia aprofitar el dia per veure com es fa art enmig del carrer. Els presents, és a dir tots els veïns, que gairebé som tots sants, estam preparats per empassar-nos qualsevol cosa, però aquest cop ens van oferir autèntiques delícies.

Decidir qui havia fet el millor bunyol era complicat i tal vegada per això el premi va restar desert. Tot semblava indicar que les preferències es decantaven cap al bunyol a la rata, magnífica creació que va topar amb el problema d’un nom que comportà que alguns jutges tinguessin problemes per ficar-hi cullerada i esbrinar de què estava fet. Deu ser per això que prest tothom fixà la seva atenció cap a un altra banda i s’encetà un interès forassenyat pel bunyol més gran. Guanyà una variant de l’antiga recepta que feia la família Saura Morell. Un tal David l’ha publicada.

Per fer un bunyol a la Saura Morell cal paciència. Hom s’ha de preparar. Ha de passar hores i hores parlant amb gent important des Born. A continuació, quan ja sap quina és la millor farina que hi ha al mercat ha de córrer a comprar-la i, si cal, emprar els colzes. Si aconsegueix adquirir-la abans que els altres interessats, en té molt de fet. A “La Faixa” el poden avalar. Aleshores, crea una societat i compra la mescla. Pot emprar pasta preparada, congelada, només cal que covi i que estovi. Aquest procés demana paciència. Frisar és dolent a la cuina: et pots cremar. Els més experts aconsellen deixar que la massa s’infli durant uns dotze mesos, aproximadament. És el temps necessari per aconseguir treure’n un benefici interessant. N’hi ha que amb pocs quilos de matèria primera han aconseguit un rendiment que s’apropa al milió d’euros. Us sembla molt? Idò, m’asseguren que és així. Menjar-se tot el bunyol és més complicat. És tan gros que ningú no sap quantes boques va sadollar.

El lliurament del premi va ser emocionant. Els creadors reberen amb joia la corona i sense que ningú no se n’adonàs. Màgia? Ca, experiència! Com que les bases del concurs exigien que l’Ajuntament a més de concedir el premi es fes càrrec de les despeses i que aquestes van superar el pressupost inicial, al final acceptaren de no cobrar en efectiu i es van avenir a rebre l’import en espècie. Una permuta, per entendre’ns. Quines coses, compres pasta per fer un bunyol com un palau i acabes posseint un solar que no t’interessava. Sort que hi ha gent despresa. I que mira pel poble.

Cabildets innocents

No s’ha decidit la data exacta, però ja podem avançar que properament es farà a Cabildolàndia una versió de “Inocente, inocente” al mig del carrer. La iniciativa parteix de la nova regidora de Cultura de la vila, i antiga candidata al Nobel d’Economia Creativa. La festa consistirà a donar un ram de flors a tots els ciutadans que bescanviïn aquella magnífica carta que fa uns mesos ens va remetre el burgmestre --en què ens anunciava la baixada de l’IBI--, pel certificat de CAC (Cabildet Absolutament Crèdul). Un cop ens haguem desfet de la prova del delicte –és a dir: lliurat la carta, els tríptics, etc.-- els membres del consistori ens cridaran a cor “Innocents, innocents..., que ens ho vau empassar!”. Somriurem, ens posarem vermells i cap a casa ben escurats.

I és que en realitat, la famosa baixada va ser un préstec a dos anys que ens va concedir el Partit Popular i que ara ens reclama que li retornem amb interessos. I afirm que amb interessos ja que el valor cadastral de les propietats immobiliàries gravades ha augmentat un 10% anual. És a dir que, es miri com es miri, ens han fotut el pèl d’una manera delicada. Depilació crua, a la cera, res d’emprar cremes.

Viure a Cabildolàndia és un privilegi. El sanglot és una patologia desconeguda: patim un excés d’ensurts. El preu? Que et prenguin per babau. Particularment, m’hi sent còmode en aquest paper. M’encanta d’ajudar la comunitat. Que a Cabildolàndia la situació econòmica és crítica, no és cap secret. Que la famosa baixada va ser una frivolitat, tampoc. És lògic, per tant, que haguem de tornar el regalet preelectoral que ens van fer. Algú amb dos dits de front podia creure que anava de debò? Ep, he dit amb dos dits de front! El que em rebenta de l’afer és que els responsables d’haver fet una campanya de broma –passegen sentit de l’humor els del Saló Caòtic— no tornin també l’import invertit a fer-nos creure que la Mare de Déu nom Joana. Si jo he de retornar, ells també: per macatols.

En definitiva, durant dos anys hem pagat més poc que no tocava i ara ens reclamen que desfem l’operació. Hi ha haurà extremistes que diran “Santa Rita, santa Rita...”, però com que la regidora ens assegura que pagant més hi guanyarem tots... jo a pagar i a callar. M’empobriré per guanyar-hi. Faré veure que m’empàs açò i que, d’aquí a dos anys quan l’Ajuntament s’hagi recuperat de la frivolitat, tornaran a abaixar-nos els tipus. Innocent, innocent... Faria qualsevol cosa per rebre flors de tant en tant.

AL·LUCINANT

Aquest article està dictat. Me’l pica una infermera. Som a la Teknon, intubat i sense habitació. Contínuament em traslladen d’una unitat a l’altra. Pas una estona a la de Causes Perdudes, una altra a la de Malalties Rares i la major part del dia prop de la porta, ja que la meva butxaca no és prou plena per abonar les despeses del tractament “a lo grande”. M’hi estic gràcies a l’amabilitat del doctor Casas, metge prudent i preocupat per la sanitat i sobretot per evitar una pandèmia.

Tot va començar en llegir un diari. De cop, i sense anestèsia, em vaig adonar que estava d’acord amb l’AS, l’Antònia Salord. I em trobava bé. Capficat, però bé. M’havien carregat el cafè amb una substància al·lucinògena? M’havia transformat en savi? Tenia néts i no ho sabia? Poca broma. Jo, un cabildo rebordonit, nascut el 3 de gener de 1961 al carrer d’Eivissa número 15, planta baixa, amb l’ajut d’una comare famosa a Cabildolàndia, m’havia transformat en un perill per als meus veïns? Els encomanaria el virus? Un pot coincidir amb en Pepe Seguí, amb en Brondo, fins i tot amb en ZP –cosa difícil amb un il·luminat que canvia d’opinió segons d’on bufa el vent--, però estar d’acord amb la “prima donna” de Ponent... Calia lluitar contra aquest estat màgic? Em trobava als núvols o era al planetari, que ja existia i no me n’havia adonat?

No em negareu que la cosa trasbalsa qualsevol. Perdria la relació amb en Joan Triay? Em girarien l’esquena els meus coneguts de l’esquerra? Em deixaria de saludar na Pilar Carbonero? I, sobretot, aconseguiria afaitar-me sense problemes? Preguntes, preguntes... Cada qüestió era més difícil de contestar que l’anterior així que: a Urgències, hi mancava gent. M’hi vaig adreçar tot d’una i sense fer cap aturada, tret d’uns instants que vaig passar contemplant la moixeta de la rotonda que hi ha davant del Canal Salat i per alimentar les gallines que volten per la zona. Tites, tites...

I és que com a usuari de la línia d’autobusos que uneix –és una manera de dir—Cabildolàndia i Hac-City –l’encert més gran que cap polític ha tingut mai a Menorca--, coincidesc amb la senyora Salord que el lloc idoni per aixecar l’estació d’autobusos és el que ella diu. Val a dir que abans ja el va proposar en Llorenç Casasnovas i em sembla que UPCM també havia adoptat el mateix indret, però el fet és que estic d’acord amb l’AS. No és una meravella? Em trob millor que mai però, per si de cas no estic prou sa, he cedit el cos, a temps parcial, a la ciència. Gràcies, Teknon! Tònia, estàs convidada!

Pàtria ofesa

El foner es lleva patriota voluntari per un dia i acaba afrontat. Baixa al poble endiumenjat a retre homenatge al Mariano i, sobretot, a la bandera dels veïns... i ho fa d’aquella manera que hom va a veure una vedette. S’atura a cada bar a impregnar-se d’ambient festívol. Camina ben endiumenjat i va cantant “Mooontañas nevaaadas, bandeeeras al vieeento..”. S’estranya en no trobar roba rojigualda penjada de cada balconada amb pedigrí. El teixit l’ha acaparat València, lloc on hi ha molta tela. Cabildolàndia sembla un desert.

Previsor de mena, el foner porta una muda de reserva –banyador desfilat i camiseta vella— i s’adreça ràpidament al cotxe a desvestir-se per no fer el ridícul. Mai no ha vist els carrers tan buits. Està desencoratjat. Sortosament, quan tot sembla perdut, s’adona que un ciutadà exemplar ha penjat una bandera de la unió hispànica al lloc que sol ocupar el sagradíssim penó santjoaner. I, a més amés, és una bandera constitucional, poca broma. No hi ha l’àguila imperial. Cachis!!! Servidor s’hi atura, la contempla i l’admira amb el cor dividit entre el Valle de los Caídos i els jocs florals de les Índies del Carib.

Es posa a comparar. Ell, que sempre havia defensat que els grans hispanistes de la vila disposassin d’un dia o dos, o vint-i-sis si calia per poder honrar l’Estat que ens deixa sense pasta, amb la condició que no li furtassin Sant Antoni i que no hagués de patir un bombardeig sense misericòrdia d’himnes deslletrats per Sant Joan, pel Corpus i sempre que l’ocasió ho exigesqui, està decebut. El càndid autor d’aquestes línies, arriba a la conclusió que a Cabildolàndia no hi ha patriotes constitucionalistes, que el que hi ha és gent amb ganes d’emprenyar. Els dónes una jornada magnífica per dedicar-la a enaltir els seus símbols i no l’aprofiten. Dedueix que en realitat alguns només pretenen impedir que els altres tinguem una diada pròpia sense interferències. I substituir el be de Sant Joan i el porcellet de Sant Antoni per la cabra de la Legió.

El ciutadà exemplar, l’únic que ha penjat una bandera hauria de rebre el flabiol de plata o una flauta coronada d’or. I és que és l’únic cabildo que no duu molt de vent a la flauta. Davant un ciutadà convençut, jo m’inclín. Li vull fer una reverència, anc que m’esllomi la darrera vèrtebra sana que em queda, i entr a la botiga a demanar-li un autògraf. No hi és. M’ofereixen un catàleg, ans pleg sense comprar res. En un dia de festa, el negoci és el negoci, però el respecte és indefugible. Ofendre la bandera comprant un souvenir... mai de la vida!

Superprogre, simplement

És un ocell? És un avió? És un extremista? No, és Superprogre: l’únic ésser viu que vola més que el foner. Bé, en realitat el “no” és parcialment sobrer: d’extremista radical, n’és. Contra el mal: Superprogre. Contra l’avorriment: les obres completes de Superprogre. Si badallau contínuament, si no sabeu què fer de la vostra ossa: repassau-les i us don la meva paraula que m’ho agraireu. Traduïdes a cinquanta-sis idiomes legals i un de semiil·legal –llegiu català--, les podreu trobar a qualsevol papereria. Per obtenir-les cal dir una contrasenya, açò sí. Cap problema, som de llengua llarga i la faré pública: Toni Camps.

Aquesta setmana he estat a punt de dir a la directora de “Es Carrer de Menorca” que no escriuria cap col·laboració. No sabia què dir i estava temptat de recórrer a parlar del Dia de la Raça –atès que la revista sortirà dia 12 d’octubre: firrrrmes!— o de repassar la història contemporània més recent i recordar aquells “Primero de Octubre” que ens permetien de no anar a escola. Tal data es commemorava el “Día del Caudillo” i jo som de la festa. No ha calgut. Sempre atent a les necessitats del públic, Superprogre va acudir a auxiliar-me, obrí la boqueta i anuncià que participarà en una “tractorada” durant el proper hivern. La intenció és protestar contra els problemes de circulació entre Cabildolàndia i Maó. Es veu que la marxa lenta els solucionarà. En casos així és quan hom veu clarament que hi ha polítics que es guanyen el sou. Reclam que l’hi apugin.

Per anar de Cabildolàndia a la capital (perdó, m’ha fugit), sense passar de 90 km/h, em costa exactament trenta-quatre minuts. En dies bords, trenta-cinc. Amb la idea del malpagat podria contemplar la Hac maonesa en vint-i-dos minuts i mig, sense superar la velocitat permesa i sempre que no m’embambàs a contemplar les rotondes o els ponts aixecats per permetre de girar a l’esquerra. He dit esquerra? Blasfèmia! Anatema! M’excús, Superprogre, no volia dir cap grolleria.

Una tractorada és una idea brillant. Si durant la jornada una ambulància, la policia o un camió de bombers han de travessar la carretera, que es fotin. Primer de tot hem de donar gust a Superprogre. El dia de la manifestació estaran prohibits els infarts, els accidents, el robatoris, els incendis... pensar en els altres. La Diada del Superprogre té prioritat absoluta. Facem-li costat. Si algun cabildo ha d’agafar l’avió, que faci estada a Maó la nit anterior. Si torna a l’illa, que s’ompli de paciència per arribar a casa. Contemplar el somrís de Superprogre s’ho valdrà. Ah, i per fer el recompte del assistents: matemàtica fina.

Ha lligat... i que duri!

He passat nits deixondit al balcó i res de res. Ni una tonada, cap declaració d’estima. Contràriament, els veïns –pocs-- de Sant Llorenç han gaudit d’una excepcional anyada musical.. Han estat molts els conjunts de mariachis que s’hi han passat hores cantant serenates per declarar el seu amor a l’amo de la possessió. L’èxit de la convocatòria ha estat tan gros que més d’un musicòleg s’havia desplaçat a Ponent per no perdre’s els recitals. El més persistents dels grups ha estat sense dubte “Los charritos del PP”, integrat per un replec de militants de l’agrupació local del partit a Cabildolàndia.

El burgmestre és feliç. Estava escaldat pel fracàs de l’antic matrimoni, forçat per qui va assumir un hàbil paper d’alcavot. Es veu que l’inductor encegà el seu cap tot preparant-li una cita sexual intensa a un castell encantat ubicat dalt certa costa frontera de Cabildolàndia. Tot i que qui més es va aprofitar de la núvia va ser el mateix casador, el burgmetre suportà les banyes amb una resignació heroica, atès que restà trempat un quadrienni. És l’eròtica del poder? En adonar-se que era traït, desaparegué la libido i cercà una casta Susanna.

Avui assegura que els dos mesos que ha durat el nou festeig li han permès de trobar un amor sincer i perdurable Si aguanta quatre anys, amant i amat se sentiran cofois. El poble se n’alegra. Una relació estable sempre és millor que haver de suportar un tenorio que suca arreu. Val a dir que hi ha hagut més candidats i que, abans d’aquesta promesa de fidelitat temporal, altres també van rebre l’oferiment i la garantia d’un amor etern. Estiu de serenates, sens dubte. Ara ja no importa la conspicuïtat prematrimonial, la vila reviscola satisfeta; solament resta torbada certa dama que fins ara feia d’espelma i maldava d’interrompre les trobades clandestines dels amants.

Girarà la cosa? Tot pot ser. Segurament no hi haurà unes grans banyes pel mig, però no podem descartar intromissions. El darrer flirt solament va encisar part de la claca i tret de dos regidors que en recolliren les miques, el descontentament era general. L’estimat escollit no és acceptat per aquests dos i ell mateix no els té massa simpatia. I qui se sent descartat, sempre pot intentar de malmetre el contracte. Hi ha contracte? Bé, fins ara tenim una parella de fet i el projecte de beneir la unió. Convindria fer-ho. No m’imagin l’integrista portaveu del PP al CIM acceptant unions pecaminoses. Fins aquí hauríem arribat. Que es casin com toca: ens cal estabilitat. I si dos regidors i un president de partit pateixen, que prenguin til·la.

Solvència contrastada

Glup, glup, glup! Les galeries del metro de Palma inundades. Em deman per què necessita metro una ciutat tan petita. Se’n culpa, del desastre, algun aprofitat que va fer fosca amb el projecte. No ho crec, el polític balear és honrat de si. Què va passar, aleshores? L’explicació és tan simple... No es pot anar ni contra la física ni contra la natura. Forçar-les comporta perill.

Els dipagats del Parlament de la CAIB (Col·lectiu d’Afectats per una Intensa Barra) en sospitar que tindrien molta feina, havien patit un increment espectacular d’angoixa i, com a conseqüència, els va començar a brollar una suor que va negar el sistema de recollida de sucs de la capital. Patim mancances evidents i les infraestructures són les primeres a donar senyals de col·lapsament. Pobre gremi, el dels dipagats! Arribaren a la seu parlamentària a fer caixa i reposar el cul i, de cop, s’adonaren que tindrien molta feina... Com diria un tal Núñez: “Al dipagat no se’l pot enganyar”. La descoberta va comportar que immediatament s’apujassin el sou entre un deu i un quinze per cent: una fotesa d’increment. Hem de maldar de comprendre’ls i de plànyer-los. Ens toca de pagar i callar.

La vida del dipagat és dura. Fan dos dies de feina a la setmana i gaudeixen de més vacances que un mestre d’escola, però han d’agafar l’avió per anar a treballar. Bé, el passatge el tenen pagat i, m’asseguren, que “tots” --fins ara-- aprofitaven uns desplaçaments apoquinats per l’Administració per aconseguir punts que posteriorment els permetien d’anar a reposar a Nova Zelanda o les Caiman. Excés de morro? Ca! Esgotament institucional: acte de servei. Ser dipagat cruix. Han de fer un esforç enorme. Pensau que empènyer el votant que es quedi a casa el dia de les eleccions, suposa un desgast físic impressionant. Tanmateix, se’n surten prou bé. Amb una mica més d’entrenament, no seré l’únic que s’abstindrà per sempre més. Tornar a votar? I ara... Per a què serveix un dipagat? Exclusivament per vendre-li un pis: són solvents i no tenen pegues per pagar l’hipoteca.

Tanta feina fan? Si és així, com poden ocupar dos càrrecs? A sobre, pluriocupats. Per què n’hi ha tants de matriculats a la UNED? Coneixeu cap manobre que en acabar de treballar faci una altra feina o estudiï? Jo, no. És per això que uns no prosperen mai i altres sí. Curiosament, el xalet dels il·luminats el fan els que no prosperen. No hi ha res com ser honorable. El tractament l’han aconseguit. Quina metàfora! Honorables! Bany i massatge, ja.

Repleguem per ajudar-lo

Si tot té un explicació, el projecte del grup “Amics del Burgmestre de Cabildolàndia” (ABC) d’instituir el Soliday (Dia de la Solidaritat amb el Batle) en té una més que raonable. Efectivament, l’ABC creu que és una bona pensada dedicar el tercer dissabte de cada mes a recollir fons per mantenir el nivell adquisitiu de nostre amo i senyor.

Ha tocat fons la butxaca del líder? Ni idea, no en tenc ni idea. Hi ha preguntes de mal contestar. Encara és el líder? Ho ha estat mai? No ens qüestionam qui comanda a Ponent perquè esbrinar-ho podria comportar un augment desmesurat del preu del cafè: caldria perdre massa hores de son. Cal lluitar contra la inflació i no fer patir els colzes. Pensar els afebleix.

Suportar la gran quantitat de travetes que li fan, només es pot entendre si hom arriba a la conclusió que necessita la paga. Per aquest motiu, l’ABC, conscient que la situació és insostenible, es passejarà un dia per mes pels carrers de la vila per demanar-nos un petit donatiu. Tampoc no gaire elevat, amb un euro ja farien. Si quatre mil cabildos aportassin al mes una moneda d’aquest valor evitarien el paperot d’un polític: el preu és raonable. Admetran “socis d’honor”: els que apoquinarien una mica més a canvi d’una distinció. Fins i tot hi ha empreses disposades a patrocinar els pins que regalarien als donants. Així, en acabar el mes, l’estimat receptor del donatiu rebria un sobre per anar fent i es podria dedicar a viure feliç. Hi ha una poderosa regidora darrere del projecte? No, no hi és. Hi ha el partit? Tampoc, el partit pateix un segrest evident però els que el dominen pretenen que l’alcalde continuï sense dirigir res ans que figuri. La situació és còmoda: ell rep els cops i ells fan el que volen.

El millor regidor que ha tingut el nostre Ajuntament durant els darrers anys --aposta personal del burgmestre--, ha hagut de dimitir: mal pagat, criticat pels seus i putejat per la dòmina. I l’alcalde s’ho ha empassat. Qui havia de dirigir el projecte estrella del quadrienni, ha hagut de plegar i això no és cap bona notícia. No estarem gaires setmanes a veure més abandonaments. Acabarem amb una alcaldessa: m’hi jugaria qualsevol cosa. En un atac de dignitat, l’alcalde decantat qualsevol dia plegarà. Si l’ajudam a resoldre el problema de la paga, fins i tot és possible que per Nadal ja puguem veure un pessebre encapçalat per qui té més ganes de comandar. Si hi farà de parella de sant Josep o de caganera és una altra qüestió. Nadal me mata! Com als pins.

On és la Tonyi?

Moviments de recerca insòlits a tot Ibèria. Cal preocupar-se? Chi lo sà? Mentre a la Biblioteca Nacional dels Veïns estan ocupats a buscar mapes extraviats, a les Illes la policia desplaçada s’ocupa d’encalçar mores catalanistes i a suggerir-los que es convertesquin al cristianisme militant i parlat. Però a Cabildolàndia, la situació és més greu. Tant, que s’hi han reunit els millors detectius del món mundial: Torrente, Mortadelo, Filemón, l’inspector Clouseau, Germán Jover... --perdó, aquest només està especialitzat en fugues d’aigua potable: ha estat un lapsus— convocats pel cap de la policia urbana local, atès que ell no es pot dedicar a la seves tasques habituals en haver rebut l’encàrrec de justificar el tancament de tres o quatre places més.

El motiu de la convocatòria? Es veu que ha desaparegut una insigne excomptable i escriptora: fa setmanes que ningú no la veu. “Tònia d’Or, está de vacaciones? Digui?”. Ni el gran especialista a perseguir escàpols de Hollywood, Tommy Lee Jones, és capaç de trobar-la. La popular política, esperança blanca de Can Pepe, s’ha tornat transparent? Translúcida? Fa màgia? Tant que prometia! Cabildolàndia s’ha omplert de cartells “Wanted”, en què s’ofereix una recompensa sucosa a qualsevol que proporcioni informació que conduesqui a descobrir on para. Hom afirma que el gran dibuixant britànic Martin Handford és a punt d’enllestir un nou boom del món del còmic: “On és la Tonyi?”.

La situació no fa gràcia. El PP local, sense majoria absoluta, necessita que cap dels seus regidors escampi: qualsevol absència és dramàtica. Hi ha gent que afirma que la setmana passada era per Conhachepolis, on escoltava atempta el pregó d’un tal Boris que després de fer intel·ligentment de “loca” pagada, va provocar els déus amb la interpretació d’un agressiu “Es Mahón”. Si aquests no es revenjaren ordenant un atac de pluja instantani, és que el canvi climàtic ha de començar a preocupar-nos o que consolaven en Pau Morlà.

Altres juren que a Palma sí que l’han vista. Què hi fa? Carrera? Controla IB3? Açò darrer explicaria la desaparició. Cal estudiar molt la programació per entendre de què va l’emissora. Tanmateix, el gran assagista cubà Armando Jarana, desplega en el seu tractat De la ocultación al escaño. Razones para esconder a una líder la teoria que la “missing” està preparant el retorn –si Déu vol cap al març— i que aplica un costum habitual en el món xiïta duodecimà: ocultar-se. Efectivament, si el dotzè imam, --al-Mahdi, el Guiat, per als que anam fluixos d’àrab i farsi--, es va ocultar per dir “Tat, aquí”, qualsevol dia, la desapareguda s’entrena a distància, amagada, per no restar contaminada per dos dels seus companys de consistori. És llesta!

Qui comanda?

Mentre a la majoria de països i pobles s’hi vota, a Cabildolàndia les eleccions són com posar a una rifa. Hi ha veus que demanen que si més no hom hi pugui jugar amb apostes múltiples, com es fa les travesses. Res, no hi ha manera. Compres un número i prou. I et passa com en els sorteigs de l’ONCE: mai no et toca. Per què insistim a jugar? Ben bé, no ho sé. Als cecs ho faig per solidaritat. Sempre hi ha algú que aprofita els euros que hi perd. A Cabildolàndia jugar a fer eleccions és un costum. Hi toca votar i que no et toqui. Cacofònic, però cert.

L’alcalde de Cabildolàndia ha tornat. Açò diuen. Ara mateix no sabria dir qui és i molt manco qui serà d’aquí a unes setmanes. Tot pot passar a la vila. Votes un candidat i acabes governat per la número deu de la llista i sense que els nou que anaven davant seu renunciïn al càrrec. Som així: sorprenents. Durant els quatre anys passats encara no se sap qui comandava. Conten tantes històries... En aquesta legislatura sembla que passarà quelcom de semblant. De moment, una alcaldessa en funcions ha signat alguns decrets perquè eren tan urgents que no podien esperar un cap de setmana que el burmestre tornàs i agafàs la ploma. L’oposició hi ha vist cosa rara i ho ha criticat. Injusta oposició! Tot en gros, l’explicació era ben senzilla i no tenia res a veure amb un intent de cop d’estat a la cabilda. La mestressa havia fet un crus de cal·ligrafia espectacular i li feia il·lusió llegar-nos una mostra del seu art. El burgmestre, en reincorporar-se, solament va poder dir: “Li ha quedat ben polida, la signatura. Quina lletra!”. A continuació va ser atès al Canal Salat, per culpa de l’ensurt. Ben atès? Mal atès? Se suposa que fatalment, car va insistir a reclamar un hospital particular per als cabildos.

El partit es podria haver molestat (emprenyat) amb l’alcaldessa “okupa”, però no ho va fer. I si hi hagut algun disgust, no ho han escampat. En canvi han aprofitat per carregar contra el regidor de Cultura per haver comès el pecat de fer unes declaracions plenes de seny. Amb els petits sí que s’hi fiquen: algú ho havia de pagar. Ves per on, el criticat em cau bé. Cobra poc, però ha fet més feina en quatre setmanes que el seu predecessor en quatre anys. Té mèrit? Depèn. En tindria, però és que superar una activitat nul·la, no era tan complicat. Tanmateix, hi hem sortit guanyant i molt. El senyor Pons Muñoz té el meu suport. Que no li passi res.

Aparcaments reservats

Decididament, l’oposició ha perdut el nord a Cabildolàndia. Ara volen eliminar els aparcament reservats als regidors: intolerable! Què volen, que siguin com la resta dels mortals? És més, estan segurs que estam parlant de gent mortal? No, no, no i mil vegades no! Un regidor ha de tenir privilegis i com més en tengui molt millor. Quina serà la següent proposta? Pretendran eliminar la concessió d’un tros de voravia a la regidora principal? Mai de la vida: evitem-lo. Tota seva!

No m’imagin els líders anant a treballar a peu. Ara bé, el que més m’indigna és la possibilitat que la figura del Caòtic no pugui aparcar en un lloc reservat, sobretot ella, que té dos negocis a la mateixa plaça des Born: un aconseguit gràcies a les eleccions i l’altre... també gràcies a les eleccions. Un regidor ha de disposar, com a mínim, de dos aparcaments: un davant la feina i l’altre davant de “Es Bornet”. Han de ser com els cow-boys que quan anaven al Saloon podien fermar el cavall davant l’edifici. Cercar una barrera on lligar-lo els faria perdre temps i els embambaria durant tota la jornada. Si sense cap preocupació seriosa –solament han de rondinar pel fet que no són prou per fer el que els dóna la gana-- ja ens fan patir, què no farien en tenir el cap ocupat en una altra cosa? Si s’arribaven a distreure i no recordaven on havien deixat l’automòbil, podrien estar mig matí despistats i temptats d’exigir a la Policia Particular que els cercàs el cotxe, mentre el seu cap redacta informes que permetin tancar l’accés a algunes places. No estic per tremolar. Que els reservin una plaça i així aniran per feina.

El més greu és que si la proposta de l’oposició surt aprovada, els més afavorits serien els mateixos regidors de Can Pepe. Ja em puc imaginar tot l’equip acudint “silbando a trabajar”, trepitjant una immensa catifa mentre els addictes els tiren flors. Fins i tot no hem de descartar que se’ls demanàs de fer entra i una capadeta: “Passi, senyor regidor. Que ben pentinat que va avui. Li puc tocar el front?”. Si l’oposició tingués seny, no jugaria amb aquesta possibilitat. Arriscar-se que els bons gaudesquin d’un bany de masses diari... quina insensatesa! I si els regidors assaborien aquest desplaçament? Servidor, amant virtual de Caetano Veloso, ja s’imagina la desfilada de la tropa mentre sona “Fina estampa” interpretada pel cantant brasiler: ”Y la cuculi se ríe y la ventana se agita, cuando por esa vereda tu fina estampa paseas...”. Massa risc. El “zapateado” de Caetano, s’ho val? Tot té un preu, però ara vaig fluix de liquiditat.

Jo pactaria

Estic indignat! Cabildolàndia és plena d’encomanats i, a mi, m’ha agafat fort. Sembla mentida que el tractament no sigui gratuït. Pag i pag i també pag a una mútua i no hi res a fer. No em volen ni atendre. La malaltia és greu. En la variant més agressiva, pot esdevenir letal. Particularment, m’he autodiagnosticat –sempre decidesc què tenc sense fer cas als metges— una “Pactitis C” que amenaça de convertir-se en crònica.

Darrerament, i pel culpa de la infecció, embaf. No ho puc evitar. Pas pel carrer i just veig algú m’hi atans i ja la duu: “Pactam?”. Li amoll així, directament i sense anestèsia. Fuig de cop. En realitat, tothom em fuig. Es veu que s’ha escampat que atac arreu i els conciutadans ja s’han quedat sense arguments per refusar les meves propostes amicals i prefereixen d’evitar-me. Jo pactaria, però la pregunta és òbvia. “Amb qui, si no resta ningú lliure?”. Tot sembla indicar que els lligams acordats durant els propers quatre anys ja estan fermats. He fet tard... una vegada més. De fet, l’única persona que ha escoltat la meva oferta era una infanta alternativa que em va donar la sensació que prenia nota de tot el que li deia. I tant que n’havia pres!. Més tost massa: em va costar pasta sadollar la seva set de malta de dotze anys i a l’endemà m’havia posat un denúncia per assetjament. La perdon. Oferir relacions estables en aquells hores, no podia esser entès de cap altra manera.

Sortosament, part de la població resisteix. Ja sigui per una qüestió genètica, ja sigui per un tema purament ideològic, un segment dels cabildos conserva la independència. És més, n’hi ha que han quedat descol·locats en assabentar-se que els seus caps volen aliar-se amb qui ha passat de ser l’“heretge principal” d’una secta a l’“objecte del desig”. Tanmateix, tot té pegues. Ara, a Can Pepe, estan cercant un director capaç d’aconseguir que el cor no desafini. El planc, si no és sord. El partit vol convertir en una orquestra dos trios que abans haurà d’harmonitzar: el “La, La, La”, dominat pel poderós exregidor a l’exili, i l’”Acuario”, integrat per l’actual regidor de Cultura, una tal Mila que ningú no acaba de saber exactament qui és i un tercer encara més desconegut. Per ara, el “La, La, La” és el que domina l’escena. El problema és que ara vol recuperar l’amistat de qui es va presentar perquè dubtava de la gestió durant la passada legislatura. I clar, com pot aquest vendre ara que l’entesa amb els dos intrusos és possible? Açò mai no pot acabar bé. El reclamat i adorat, xala.

La “sobresaliente”

Un “sobresaliente” no és sempre un excel·lent. En el món dels toros defineix aquell membre de la quadrilla que substituirà el primer espasa en corrides mà a mà o d’un únic matador, si aquest és enganxat pel brau. A Cabildolàndia tenim una “sobresaliente”. Gos a dir que acabarem pagant una fortuna per aconseguir una entrada al Saló Caòtic i assistir als seus recitals. Si hom vol redreçar els comptes municipals, cobrar per permetre d’assistir a un Ple podria ser una bona manera de fer caixa.

Extremadament càndid, estava convençut que sense l’anterior portaveu, la representació mensual –el Ple, per entendre’ns-- perdria. I ara! Hi hem sortit guanyant. Em referesc als espectadors, car l’empresa patirà. Quan el poble s’acostumi a l’art de la nova “sobresaliente”, ja no se’n recordarà, de qui es tallà la “coleta”. Bé, no sé si fou una tallada voluntària, una afaitada forçada pel partit o si la guarda com a postís per reaparèixer d’aquí a quatre anys. Que no es confiï, per si de cas. Les espantades del matador –llegiu burgmestre—, que té la mania d’amagar-se, l’han convertida en la nova estrella municipal. Olé! Això genera conflictes seriosos a Can Pepe. L’amo ja té un segon motiu per dimitir: l’enveja. Com informà es Borinot d’Es Carrer, fa unes setmanes ja va estar a punt de deixar-nos plantats i plegar.

La “sobresaliente“, més que sobresortir, sobreactua. Quan el matador titular s’inhibeix,
--ergo sempre-- apareix la “sobresaliente”. Surt, però no se’n surt i ens clava cada ensurt... De boqueta, va bé; de contingut, molt justa. Els que més pateixen són els seus. La quadrilla resta espantada, tot pensant: “Quina n’amollarà ara?”. La portaveu hi posa sentiment, encara que ho fa amb un tremendisme excessiu. Més que defensar i exposar, s’exposa. Encara no s’ha adonat que per governar d’una manera còmoda, el PP necessita convèncer un dels representants de l’oposició: només un. Això no sembla massa complicat, però aplica una tàctica que ho complica. Si tot va bé, farà carrera... a places de segona.

La portaveu, en confondre’s de legislatura, no té en compte que punxant l’aliat natural complica la vida als seus. L’oposició alena i dóna gràcies que l’hagin triada. Incloure-la la llista va fer néixer UPCM. Darrerament, com si fos la “Carmen de España”, de tant en tant ja tira floretes al representant d’aquesta força. Vés a saber si l’acabarà entabanant o si aquest fugirà en preferir ensumar un aire més net. Al cap i a la fi, l’absència d’oloreta es pot convertir en fragància parisenca, sobretot si la comparam amb perfum de garrafa.

Ban

Cabildos,

Com a burgmestre de la nostra estimada Cabildolàndia, m’adreç a vosaltres en aquests moments en què la vila corre el perill més gran de les darreres centúries. Envaïts per les forces de l’oposició i mentre no puguem retocar els resultats de la darrera consulta popular, declar solemnement que he nomenat un govern provisional a l’exili, que estarà ubicat al campament de refugiats que hem muntat as Tudons, des d’on preparem el nostre retorn amb el suport de les tropes que ens resten fidels.

Els actes de vandalisme que pateix el poble, promoguts per la multinacional enemiga “Pals & Rodes, SL” són extremadament greus i caldrà que lluitem plegats per fer-hi front. Us puc assegurar, i us ho assegur, que seran castigats com es mereixen.

Ajudau-nos a restablir l’ordre! La lluita serà complicada, però entre tots ens en sortirem. Mentre duri la batalla, ens veim obligats a adoptar un seguit de mesures excepcionals: les sucreries no podran vendre “palotes”, ni “gildas”, ni regalèssia de garrot; restarà prohibit tocar la bateria i colpejar amb garrotets de fusta qualsevol mena de timbals rodons; serà considerat un delicte fer girar una anella amb garrotet i estam estudiant si autoritzam o no els paraigües (al cap i a la fi, plou poc). Sabem qui és el nostre enemic. No us deixeu entabanar per aquells que només cerquen la desunió popular. En cap cas no els heu d’obrir les portes de casa vostra.

Alerta, cabildos! Vigilau els pneumàtics dels vostres vehicles. No faceu cas d’aquells que asseguren que amb un pal que els travessi el desplaçament serà més còmode i ràpid. Cabildolàndia sempre estarà en contra de l’eix: no és un avenç. Envoltau-los, si cal, d’erugues de protecció; convertiu-los en carros blindats.

En aquests moments difícils, us puc garantir que ja he enviat reforços al carrer del Bisbe Sever per impedir l’accés a la plaça de la Pau. Mai no permetrem que cap persona no dubti de les raons que ens van obligar a fer-hi una barricada de vint-i-set pisos. Si teniu material que pugui servir als que hi resisteixen: portau-los-hi.

Durant la vostra lluita, prepararem el contraatac, a redossa, que ens ha de permetre de recuperar el comandament de la nostra estimada ciutat. Combatre serà difícil i ens costarà sang, suor, llàgrimes i que el Tribunal de Comptes, venut a les forces invasores, faci una auditoria de la immaculada gestió que vam fer durant els darrers quatre anys.

Cabildos: “Tornarem a garnar! Tornarem a permutar! Tornarem a vèncer!”

El burgmestre de Cabildolàndia a l’exili.

Cabildolàndia és un clam

Ha nascut el RIP (Remuc d’Indignació Popular). Ho va fer durant una reunió semiclandestina a Son Bafa. S’hi imposaren els moderats i gràcies en aquest detall, Victor d’Hondt solament ha estat declarat “persona non grata a estones”. Hi mancaren pocs vots per declarar-lo “criminal de guerra a temps parcial”. Part dels assistents el volien equiparar a Hitler, Stalin, Pol Pot, Saddam... En un atac de seny, la proposta no va reeixir.

Jo, d’eleccions, no hi entenc. De fet, vot malament. Tan malament que mai no endevín qui guanyarà. I si ho encert, no els vot. Deu ser per això que ho deixaré estar. Som malastruc. Si faig una travessa, no pas dels deu; si compr un dècim, ni el reintegrament no em toca; si vot, perjudic el partit triat. Sovint ni surt. Tanmateix, som de bon conformar. Mai no se m’acudiria de responsabilitzar el pobre d’Hondt (a.c.s.), de les meves mancances. Vot malament i punt. Ja m’agradaria guanyar qualque vegada...

A Can Pepe asseguren que hi ha una autèntic “clam popular” a favor de modificar la Llei electoral. Si ells ho diuen... Jo ja notava un soroll molest, semblant al que fa un eixam d’abelles emprenyades, però estava convençut que era un tap de cera que s’havia enamorat de les meves oïdes. I no, era un xarbet que s’escampa pertot, especialment per Cabildolàndia. M’he de preocupar? Hummm!. Entres a una botiga, tan tranquil, i sents una conversa així: “Tenga”. “Què volia?”. “Canviar la Llei electoral! Ens fa perdre!”. Hi ha gent cremada i hauríem d’empatxar-nos del tema. I que a ningú no li passi pel cap de presentar-se malament. Res de provocar. L’altre dia em presentaren a un militant extremista i en tenir la pensada jocosa de dir-li “Em dic d’Hondt, Cesc d’Hondt”, per poc no reb. M’ho havia cercat? Mai més no faré bromes.

Qui ara es queixa, ja no recorda les vegades que ha disposat de majoria absoluta amb un 45 % dels vots. La memòria és feble. Hauríem d’aplicar la tàctica B, famosa a les Illes i arreu: el PP adopta qualque trànsfuga i problema resolt. El poble mai no s’equivoca. I si per desgràcia té un mal dia, ja hi són ells per esmenar les possibles errades. Mentrestant, cal acostumar-se a escoltar la protesta del RIP. Amb lletra alterada, al Nou Camp prest podrem sentir una tornada així: “Clama Ponent,/ un crit potent;/ açò té un nom,/ el sap tothom: “Farsa, farsa, faaarsa!”.

És un bon moment per fer-se del RIP, qui ho faci abans de les properes eleccions generals gaudirà d’una quota rebaixada. Afiliar-s’hi, fa cabildo.

M’agrada pagar

Encara no feia una setmana que havia estat nomenat conseller d’Economia i Hisenda, i el pobre Carles Manera ja estava retgirat. En repassar els comptes balears, s’adonà que havia d’eixugar un deute de 2.724 milions. Un conciutadà li recomanà de contractar T. Janèrix, famosa autora del Diari Vermell de Cabildolàndia. Es veu que l’experta havia endreçat una situació caòtica i, alhora, abaixat l’IBI dels ciutadans de Ponent. La fita és recordada. Certs cronistes asseguren que de petita va caure dintre d’una olla de brou màgic i fins que no li va agafar la vena literària, feia meravelles amb les xifres. Va refusar l’oferta. Actualment prefereix controlar la Munar.

Llàstima, la tria hauria estat idònia. De fet, el problema no és deure, sinó tenir la intenció de tornar el capital manllevat. A Cabildolàndia ho vam provar, de no pagar, i no hem vist per enlloc cap cobrador del frac. És més, alguns comentaristes lloaren la nostra sagacitat. A mi, el deute em fa meditar. I quan cavil els talaiots tremolen. Ara mateix no som capaç de recordar quan vaig tenir la darrera bona pensada. Potser el dia que vaig adquirir un cupó del sorteig de l’ONCE que va ser premiat amb el reintegrament, però tret d’aquesta... I aleshores vaig estar més temptat d’emmarcar el dècim que no de cobrar-lo.

El deute de la CAIB és curiós. Com pot ser que l’oposició no el descobrís abans? Si els maquillaven les xifres, caldria engarjolar els responsables. Si eren les correctes, llavors és que els diputats no feien la seva feina i haurien de tornar els quatres anys de paga. O A, o B: no hi ha més opcions. Dir que els altres han deixat un forat, és típic quan canvia el color polític dels governs. Per açò estic enamorat de Cabildolàndia; som gent ferma i convençuda: evitam els experiments. Res de patir ensurts. Econòmicament, no és que ens vagi com una seda, però feim veure que no ho sabem i fora maldecaps. Patir per gust? Ca, barret!

El que hem rebenta més és llegir el que ha explicat Francesc Buils, nou conseller de Turisme de la Comunitat Absolutament Inventada de les Balears. Afirma l’home que, només en concepte d’IVA turístic, en deu anys hem aportat 150.000 milions a les caixes dels veïns (els de Madrid). I clar, si el nostre dèficit fiscal és del 15,2 % anual –som els més babaus del món--, solament per aquest concepte han volat 22.800 milions, a més de les connexions d’Iberia. Fa goig ser masoquistes. M’encanta pagar l’autovia Madrid-Allaonsigui i subvencionar la RENFE. Xal tant, que vull pagar més i més...

Els psous

Deia el gran Facundo Cabral que a Israel, per escampar una manifestació, la policia treia una guardiola. Sortosament, a Menorca la gent sempre ha estat més generosa; especialment la de Ferreries, que sempre que ha calgut ha sabut contribuir a col·laborar en qualsevol projecte solidari.

Vist com està l’arròs, ens caldrà aplicar aquesta solidaritat per mantenir el cost del personal que ens governa. Haurem d’omplir la guardiola. De moment, qui més exemple ha donat és el consistori ciutadellenc –em veig obligat a guardar allò de cabildo per a una altra setmana--; encara que bona part de la responsabilitat l’hàgim d’imputar, exclusivament, a Joan Triay, qui felicit per la iniciativa. No puc dir el mateix d’altres corporacions illenques. La política ja ho té, en aquestes coses: et sents feliç quatre dies pels resultats de les eleccions. Passa com en les revolucions, a l’endemà de triomfar comença l’abús.

Durant aquesta legislatura, fins i tot els polítics sense dedicació exclusiva seran solidaris. Déu n’hi doret as Castell! De Maó, millor ni parlar-ne. Al Parlament, refugi d’incol·locables –no tots—, s’hi mantindran aquells que solament saben viure de la cosa pública. Ara es dedicaran a fer lleis: tremolem! I al CIM... hi tindrem una col·lecció de directors insulars que farà goig. Cobraran més que els tècnics, cosa que puc entendre. Però no un euro més (com Capello als clubs que entrena), sinó un munt de pasta més. Ells són experts en matèries de les quals mai no n’havíem sentit a parlar. I clar, com que són els únics que hi entenen –la cosa deu ser esotèrica—, això té un preu. Anys d’estudis clandestins, els ha costat arribar a dominar el tema. Alguns són escollits per la seva ciència, altres per fidelitat al partit, n’hi ha que per qüestions de sang, i fins i tot en trien que solament presenten el mèrit del seu estat civil. Tots aconseguiran un psou que fa patxoca. I que servidor no torni a votar mai més.

El psou és la variant socialista de la paga: “Dícese de...”, la definiria el diccionari. Se’n queixen, part dels electors, que consideren que el psou és excessiu. En discrep, de la queixa. No és més que l’aplicació al sou del socialisme real. Destinar part del pressupost d’una institució a mantenir-los és bo (he, he). Si els diners es repartien en subvencions, es perdrien miserablement. Així, entre un 28 i un 32 per cent (o més), tornarà al poble a través de la declaració de l’IRPF. Tal com ho dic: socialisme real. Està molt bé, però que els voti un altre: jo m’abstenc.

La xacra

A la secta de “Can Pepe”, s’hi ha estès la melangia. Governar turmentat no és governar. Se’ls ha encomanat una infecció d’origen víric que els metges atribueixen a la ingestió d’unes “urnes braves a la planxa” en mal estat. El més afectat és el president balear del club, que haurà de rebre tractament als Estats Units. A Cabildolàndia, feu d’afiliats amb pedigrí, la cosa no ha estat tan seriosa. Ara bé, convé que vigilin. El burgmestre és qui més preocupa els especialistes. Rere una planta d’home sa, presenta uns símptomes preocupants: confon el líder d’UPCM amb el del PMQ i això no li pot dur res de bo. Mescla legislatures.

Efectes de la malaltia? L’infectat està malenconiós, abatut, ploraner i cerca culpables arreu. Està obsessionat a encalçar responsables. Com que el virus és mutant, uns carreguen contra una tal Barceló, altres se centren en Joan Triay i n’hi ha que maleeixen Pepe Seguí. Amb aquestes diferències, hom pot parlar d’una única xacra? Sí: coincideixen a admirar la regidora d’Hisenda i a declarar 2007 “S’Any de sa Desfeta”.

Després dels actes del 9 de Juliol, una representació d’infectats es reuní clandestinament al mateix Saló Caòtic. Hi discutiren sobre qui era el Piali Baixà modern. Els cronistes asseguren que Antich i Munar no es mogueren de Palma durant tota la jornada del 27-M i, si proven la coartada, són del tot innocents. Hi ha ganes d’imputar la responsabilitat a la senyora Barceló –qualificada de pitjor cabilda del mil·lenni i de maonesa d’adopció: taca terrible—, però un sector opina que el nou Piali és el cap d’UPCM, qui va dividir la defensa. Finalment, el sector crític assegura que més que cercar un pirata enemic cal esbrinar qui van ser els infiltrats que calcaren la traïdoria del capità Negrete. De moment ho paga un trio un xic calavera: tres “pepes” molt principals. El més acusat és qui s’esborrà de la llista electoral, encara que dirigí la batalla a distància. El sector extremista pretén fer-los un consell de guerra sumaríssim sota l’acusació d’haver actuat d’una manera presumptament poc transparent, cosa que va deixondir un poble que els girà l’esquena. Els altres dos encausats conserven la cadira, però han quedat tocats. El burgmestre també podria ser jutjat, però en aquest cas els càrrecs que li imputarien serien excés de passivitat i mania de mirar cap a una altra banda. Altres afirmen que l’home feia la migdiada mentre els companys feien una empasta. No hi ha dret: no tenia dret a fer un xubec? Amb el PMQ tot es païa millor. L’enyoraran.

Açò és cultura!

Primera setmana –cinquena, si començam a comptar des de les eleccions— del gran quatrienni cultural a Cabildolàndia i res de res. Ens en queden més de dues-centes. La cosa promet. Abans d’acabar l’estiu, tal i com va garantir l’exregidor de Cultura ara fa un any, tindrem un centre astronòmic i al seu costat una sala polivalent per a sis-centes persones que ha de servir per suplir les mancances que pateix la vila per culpa de les obres del Teatre des Born. El cabildo és un mabre a aixecar edificis en quatre dies.

Atès que fa unes setmanes, per culpa d’un accident domèstic em vaig quedar sense el meu estimat telescopi i encara repleg per comprar-ne un de nou, som un dels incondicionals d’aquest centre astronòmic. Per entrar amb olivetes, vaig anar a veure on havien col·locat la primera pedra, ja que m’havia perdut l’acte d’inauguració. No la vaig trobar. Bé, hi havia un còdol interessant, de l’època càmbrica, que supòs que algun turista despistat va abandonar en desconèixer el seu valor. Els turistes no estan gaire interessats en la geologia. Maldestre com som, també vaig tropissar amb una roca que tècnicament havien d’haver eliminat de l’indret. Dissortadament, i per raons purament electorals, l’artista de la garnera no havia aplanat aquell bocí de terra. El solar està ben triat. De fet, no podien escollir-ne cap més. És l’únic que el consistori anterior no va permutar, tot i que va rebre una sucosa oferta per bescanviar-lo: una col·lecció dels còmics de “El capitán Trueno” en un estat de conservació perfecte. Malaguanyada oportunitat.

Quant al centre astronòmic, les obres pateixen un endarreriment. Tot sembla indicar que el convertiran en observatori i prou. Un tal Mir Poch hi muntarà un quiosquet, “El Catalejo”, i facilitarà al públic un instrument òptic a compartir i cadires plegables. La ullera va pertànyer a un famós corsari menorquí i servirà per espiar. La idea és bona. Des de primera línia, hom podrà contemplar de prop una tremenda mulata virtual: escultural miratge que estén els llençols amb una gràcia que fa patxoca. Mossega les pinces amb un art inusual. Açò és cultura! Cal mirar el cel si tenim vistes així a la Terra? Em cau la bava cada cop que l’observ. I amb quina gràcia acaba el recital. Sap plegar. Ningú no planta el públic com ella. Quan parteix, plor. Mir cap el cel i, sense telescopi, tampoc no puc observar les llunes de Júpiter. Parlar del corsari amb el cambrer del quiosc, avorreix.. Col·leccionaré llàgrimes Snif. O tindré un atac de fe i esperaré que acabin les obres promeses. Trob que esperaré assegut.

És angoixant

Situació terrible a Cabildolàndia. Ens abandona a distància un Matas que fa escapisme i el líder local pren el comandament. Qui feia de cec, sord i mut, ara és el transformista del mil·leni. Ni Carmen de Mairena. D’estàtua de porcellana fina a burgmestre dialogant. Normalment, qui comanda ofereix tractes. Aquí els implora. Ara vol escoltar. Es queixaven alguns jueus perquè asseguraven que pregar davant el Mur de les Lamentacions era com parlar a una paret. Assabentats del miracle cabildo, els més ortodoxos han proposat de canviar el nom d’aquest mur de contenció i batejar-lo com la “Paret del Transformer de Ponent”, a veure si tenen més sort.

I que no demana gestos i senyals? Malaguanyada petició. Ara, a la vila qualsevol moviment involuntari comporta conflictes. Passes pel carrer i qui no t’havia saludat mai et pica l’ullet. Evidentment, t’alteres. He lligat? I clar, el primer que fas és controlar si el druida Camps és a prop i per si de cas crides: “Jo no he fet res!”. Et brolla una suor freda mentre t’imagines els titulars de la premsa d’ensoldemà: “AFA rectifica: n’hi ha quaranta-un”. Et passes la nit intentant convèncer n’Alí Babà que ets de l’altra corda, però fracasses i ocupes la portada del Pronto. Estigma.

Quin embull! Haureu observat que més d’un passa hores dalt del terrat intentant de fer una gala basant-se en el Manual per aprendre sioux en quatre dies. Tenim un problema: per mor d’un tiratge esquifit, altres van adquirir l’Enciclopèdia de senyals apatxes i fins i tot prolifera el fum en versió navaho. Els bombers han declarat l’alerta màxima. No hi ha qui aleni. Estam esgavellats. L’únic que riu és el farer. Ell passa de Cabildolàndia i només fa gestos lumínics als iots. Home de la broma, ha canviat el ritme dels fars que controla i en Morse repeteix: “Veniu, veniu... que hi ha caliu”. Ai, si Comandància l’afina...

El burgmestre, que encara no ha nomenat portaveu, enyora temps passats. A ell, li va el repòs. La feinota la reserva per als “matxaques”. El Setè de Gesticuleria, treballa. Aixeques la mà per saludar i se t’apropen a dir-te: “Pactam?”. Intentes espantar un mosquit que t’empaita i sents: “Que em volies dir res?”. Sense voler, fers algú amb el colze i entost d’emprenyar-se et diu: “No passa res. Pot ser el començament d’una llarga amistat”. Talment: patim la malaltia del pacte. Ja m’està bé. Fer amics, sempre és bo. “AFA torna a rectificar: n’hi ha molts més”. M’han descobert. Si almanco em pogués amagar amb en Matas. Retir daurat.

Un oratori al Caòtic

Per mor de les obres a la Catedral, dissabte passat s’estrenà al Saló Caòtic de Cabildolàndia l’oratori alternatiu “Pare, per què m’heu triat?”, composició d’Ivan Torrats, per a cor de cabildos i solistes. Sinopsi: un ciutadà exemplar és escollit burgmestre de la vila i es lamenta de la seva sort.

S’inicia amb un “Al·leluia”, fet notable car habitualment aquesta peça hauria de servir de final. Seguidament, el solista principal, reclinat, interpreta un solemne recitatiu que presenta la particularitat que és cantat, gairebé tot, en silenci. Té molt de mèrit. El solista interromp quatre cops aquesta meditació i entona un finíssim “Sort i ventura” que alguns musicòlegs relacionen amb una frase mítica i mística que repetirà tot coincidint amb les bacanals que tindran lloc durant els solsticis d’estiu del seu mandat.

Tercera part: duet de soprano i vicetiple. La vicetiple, espantada, pretén fugir cap a Palma, mentre la soprano intenta de fer-la seure i li suplica que s’encarregui de les finances municipals. Si el text d’aquesta interpretació resulta confós –es canta en acadi antic-, encara ho és més la part aritmètica. La vicetiple aconsegueix fugir mentre canta “Dos més dos fan cinc” i el cor ataca amb un magnífic “Auxilia’ns”. Quarta part: el burgmestre, amb el bastó de comandament i sempre sense obrir boca, assenyala la soprano i la nomena portaveu seva. Aquesta canta aleshores l’excel·lent ària “Perquè som bona te l’aixec” (es refereix a l’auditori).

Continua l’oratori amb un intermezzo interessant, seguit d’un besamans múltiple. Cada company del burgmestre el glorifica i li agraeix que li hagi confiat una àrea concreta. Hi destaca el solo de l’administrador cultural, interpretat pel baríton, que ha de ser l’estrella del mandat. L’escollit prohibeix d’escriure diaris personals i canta un delicat “No, t’he dit que no!”. Personalment, em va semblar una mica fluixa la part dedicada a l’assumpció d’Urbanisme i totalment fora de lloc que el cor entonàs el “Magnificat” just en aquest moment. Aquest fragment conclou amb la desaparició d’una solista atès que ha de muntar una paradeta enmig de la plaça principal de la vila. Finalment, el cor de cabildos es divideix i mentre una part es dedica al “Rèquiem” –la dels adeptes al líder--, l’altra –la dels suposats contraris— entona joiosa una cançó més apta per a tavernes titulada “Xalarem”. L’originalitat en lligar aquest final és evident però explica per què el compositor havia estat ignorat fins ara. Gràcies a Déu.

Els crítics coincidien, en acabat, a valorar la veu del no alineat, un grandíssim baix que és qui dóna més sentit al plany d’alguns solistes. L’obra promet.

Pepeïna i Sant Joan

Arriben dies sagrats per al bon cabildo –jo no en som, de bo--. La seva sang és plena dels elements bàsics. Meitat per addicció, meitat per naixença, el seu líquid vital vessa pepeïna i esperit santjoaner. A vegades he estat temptat d’injectar-me aquestes substàncies que es veu que col·loquen d’una manera tal que et fan viure en un món idíl·lic i òptim.

Tanmateix, l’abús de pepeïna pot provocar efectes nocius: fa que t’ho empassis tot. La recent victòria d’aquest PP ho demostra. I remarc açò d’”aquest PP”. El problema no és el triomf del partit, sinó que la llista incloïa qui incloïa. És possible que l’addicte vagi consumir pepeïna en mal estat o pepeïna adulterada... Vés a saber! La qüestió és que alguns membres de l’equip eren prou qüestionats. Tan qüestionats eren, que, entre el col·lectiu de consumidors, va néixer un grup que n’exigia amb més puresa i que no provocàs efectes secundaris. La seva protesta va ser un èxit, malgrat els atacs que patia el seu cap a qui es retreien pecats de joventut. Una baixesa. Qui no ha n’ha fet, de grosses, durant la seva? S’ataca una persona pel que diuen que feia fa més de vint anys i s’ignora el que han fet altres tot just fa quatre dies. L’error tàctic dels pensadors del PP ha estat important. S’han espolsat del PMQ, han rebentat UCM, però no han evitat que els cresqués un gra que supura: UPCM. Ara es deuen estirar els cabells; ells i els mitjans de comunicació que donaren suport a l’estratègia.

Som conformadissos: “panem et circenses”. La pepeïna és el “panem” i Sant Joan fa de “circenses”. Sociòlegs i esotèrics ho tindrien clar. Els símbols de la festa –be, somereta, cavalls, caixer senyor, bandera i crits contra els maonesos— ens defineixen. Com si fóssim bens, insistim a tornar a caure de quatre potes mentre els senyors són damunt el ruc. Llenegam repetidament i atribuïm la caiguda a una traveta dels veïns de l’hac: fantàstic. I així anam fent: paradigmàtic.

Tot se sacrifica per mantenir l’esperit santjoaner. Es Born i es Pla no es toquen per si de cas les obres no acabaven a temps. Qui s’arriscaria? Amarats de feudalisme, aquest es manté, no fóra que perdéssim els nobles. No bavam pels senyors, però admetem els grups poderosos: feudalisme modern. Les festes no se suspenen ni quan provoquen morts. Així es fan les coses, sense respectar ningú. Un mort per culpa de la festa, fa nosa. Que s’hagués mort un altre dia! L’any és prou llarg.

Quina femella!

Quina femella!

La Brigada Antivici va gravar la següent conversa. “Hola, Maria Antònia”. Zas. ”Què has dit? Quan xerris amb mi, em dius ama. Et queda clar, esclau?”. Sona un altre zas. “Sí, ama. Que mona que estàs vestida de cuir negre”. Zas. “Ni me miris, rata. Solament pots fixar es teus ulls en ses sabates que duc”. Zas. “Prou de fuetades, ama. Seré bon nin”. Zas. “Bon nin. Has dit bon nin, Jaumet? Però que t’has cregut? Llepa’m es peus, esclau”. Zas. (Nota dels serveis secrets: per no fer feixuga la transcripció de la conversa, d’ara en endavant se suprimiran les onomatopeies referides a les fuetades, excepte en els cas que ho exigesqui el guió).

“Vull fer un tracte, ama”. “Calla, escòria! És que no saps llegir? Que no vas llegir ‘El Mundo’ i tot el que em posava?”. “Jo no en sé res de tot això. Jo mai no et faria mal, mira com pas sa llengo pes teus peuets..”. “Es peus ni els toquis, llepa ses planes des diari i calla. Has estat un nin molt pillo, Jaume”. (En aquest moment ens veim obligats a incloure un “rezàs”, ja que ha sonat més fort que els anteriors) “Ai, ai, ai... No em peguis més, ama. Sí, sí... pega’m, ho fas molt bé! Em menjaré tots es diaris, faré el que vulguis, però pacta”. “Ara començam a anar bé. Menja. Tot. Que t’ho mengis tot, t’he dit!”. “Fa mal gust, ama. No, no he dit res! Que bo! Arribem a una entesa”. “D’això ja em xerrarem més tard, quan es teu culet estigui tan vermell que no vulguis seure a cap cadira oficial”.

Uns minuts més tard, mentre tot sembla indicar que el tal Jaume fa rots i a continuació gita, la conversa es reprèn. “Tot teu, ama. Et donaré Cort, IB3, sa presidenci des Parlament, des Consell, sa concessió de ses ITV de ses Illes, part d’Andratx... però no em peguis més”. “Ara començam a anar bé. Són 10.000 euros. T’esper demà a sa mateixa hora. Ah, i res de pomada en es cul. El vull ben rosadet. Si no, te’n recordaràs”. Segons sembla el tal Jaume abandona el local.

Passats uns instants, s’enregistra la mateixa veu femenina. Els que van captar-la troben que estava parlant amb un tal Antich. “Francesc, hola ‘guapo’. Sí, ja ha partit. He xalat molt. Demà tornarà. Sí, això mateix. Ara no et puc assegurar què faré. No, encara, no. Pots esperar dos o tres dies més? He descobert que m’encanta emprar es fuet”. (Els autors de la gravació no han pogut esbrinar qui eren els protagonistes).

“Arriba”... el que sigui

Finalment, una UTE guanyà les eleccions a Cabildolàndia i el senyor Brondo continuarà com a burgmestre de la vila. Un cop conclòs el recompte de vots, la distribució dels regidors que li donen suport estarà integrada per: “COPE” (3), “El Iris” (3), “Última Hora Menorca” (3), PP (1). Oé, oé, oé... han guanyat! Servidor, patia. Què hauria fet si els meus conciutadans haguessin decidit fer-me la guitza votant l’esquerra? No m’ho vull ni imaginar, però sospit que el Foner hauria entrat en coma.

Em comenten que l’esquerra es conforma amb els resultats. L’esquerra ja n’és, de bon perdre. Tota? No. Mestre Camarero està dolgut, car segons ell l’extrema dreta entra i l’extrema esquerra surt. I el “nene”, ergo jo, es qüestiona com pot ser que algú lloï aquest experiment que va triomfar indiscutiblement arreu. La putada que comporta la victòria del PP és el rumor que s’escampa per Cabildolàndia. Orfes del portaveu anterior, ara diuen que ens podem quedar sense la comptable. Tot plegat, dos disgusts mals de pair. Fóra just que qui ha emmerdat el deute municipal l’arranjàs. Feina de premi, val a dir-ho.

En realitat, qui va obtenir millors resultats va ser el PSM, però bona part dels desafectes amb la gestió dels darrers quatre anys somriuen cofois en sospitar que a Cabildolàndia es poden haver acabat les famoses permutes de solars. Justament ara, que n’havia xoroiat algunes a bon preu. Les urnes han permutat el promotor de l’enginy per qui promet posar ordre al desgavell.

Finalment, els més afectats per la derrota col·lapsen les agències de viatges amb la intenció d’abandonar l’illa. Altres, més ponderats, s’han donat d’alta al padró municipal de Ferreries. Jo, sempre amb qui comanda, resistiré. Som un llepa i és per això que no entenc que dilluns passat em regalassin un incunable. I no és broma. Efectivament, dispòs d’una “Petición de salvoconducto” a emplenar per qualsevol persona que pugui certificar “que ha prestado sus servicios a partir de la fecha de 18 de Julio de 1936” (sic). Sempre hi ha bona gent. Clar que, per poder-lo presentar davant l’organisme competent, hom necessita que un “don” y una “doña” “garanticen al solicitante como adicto al Glorioso Movimiento”; i, clar, cercar-los és senzill, però trobar-los és una proesa. No és que no n’hi hagi –que ja ha quedat demostrat que “haberlos, haylos”--, sinó que costa convèncer-los que es facin responsables d’un element com jo, a qui retiraren la “Medalla de sufrimientos por la Patria”.. És difícil torejar quan bufa el vent.

Diario de un votante

Querido diario: Desesperado batallo por hallar la sentencia justa con que aplacar tu ira. Tras tantos décadas sin recibir la caricia de mi mano sobre tus inmaculadas y albinas páginas, comprendo tu enojo. Difícilmente obtendré tu clemencia pese a tus probadas bondad y paciencia. Fuiste para mi un obsequio altamente apreciado desde el preciso instante en que te recibí; mas desde mi Primera Comunión hasta hoy, jamás tracé letra alguna sobre tan estimado e íntimo confidente. Pésame ahora el remordimiento por no haber confiado en tu discreción.

Muchas vivencias te oculté, con engaños te pagué. Dediqueme intensamente al estudio de las cifras y olvideme de grabar con mi pluma mis recuerdos sobre aquél que aguardaba mis confidencias. Preferí los números a las letras y hoy purgo por ello, pues te será fácil comprobar que extravié, doquiera que fuese, las más elementales reglas de ortografía y gramática. Adquirí cierto prestigio, caro amigo mío, gracias a mi probada habilidad en remediar desatinos económicos por otros cometidos en empresas e instituciones. Avergonzado por no haber sabido corresponder a tu confianza, hoy vuelvo a ti, cabizbajo, y te suplico que me concedas la licencia de desandar pasos mal andados.

Ahora, aclamado por quienes persiguen mis servicios y mi voto, busco en ti al compañero a quien nunca debí ignorar. ¿Ansío no interrumpir de nuevo nuestra relación y anhelo vencer el impulso que me empuja a abandonarte definitivamente el sábado 26 de mayo? Chi lo sà. Tras esta entrañable jornada, que dedicaré exclusivamente a la reflexión, no me será permitido continuar ligado a ti y huelga confesarte que una vez depositada mi confianza en quien lo merece, me será harto difícil mantener el hábito de registrar sobre ti mis dudas y proyectos.

Acato tu venganza sin quejarme y comprendo que hayas pregonado, durante quince días, el contenido de mis pensamientos a los cuatro vientos. Justo es que el mundo sepa con quien tomo un café, a qué intérpretes musicales vitoreo y todo aquello que otrora hubiera ocultado. Tu tan singular desafío, pudiera reportarme fama y presencia continuada en cualquiera plató televisivo. Preso soy de tu decisión. Tu esclavo seré hasta mi triunfo. Compensaré tu espera, pues puedo prometerte, y te prometo, que durante un mínimo de cuatro años domeñaré mi empeño por arreglar cuentas. Duro será no habitar estos parajes de Cabildolandia, más confío que una vez pueda respirar tranquilo, Dios mediante el próximo lunes, nada me impedirá tatuar en tu lomo mi más preciado deseo. Con sin par caligrafía, anotar: “Vete al cuerno”.

Campanya electoral

I no cantaren “De colores” perquè, en haver estat interpretada per la mítica Joan Báez, deixava tuf d’esquerra. No encengueren espelmes –estil Lluís Llach-- perquè el muntatge de llum ja era prou intens i polit. Demarcació de Costes, els amonestà. Alguns navegants esportius afeccionats confongueren els focus amb la llum amb la del far i es despistaren. A hores d’ara, encara resten bots extraviats que cerquen Cabildolàndia suvora Oristany. Però la festa fou completa, hi clavaren una estaca. De pedra, era l’estaca. I la van batejar: castell de Sant Nicolau. De passada, el volien inaugurar; es reprimiren.

La presentació del PP fou l’enveja de “La Fura del Baus”. Immensa. I sacrificada. Els assistents col·laboraren a servir de tastaplats de la Mostra Gastronòmica. Si plovia, la carpa municipal estava plantada i, com que qui diu municipal, diu del PP, és obvi que la podien emprar. En pagaren lloguer? Quines coses demana l’oposició! És enveja. Que no comanden? Ergo, tenen dret a fer el que vulguin. Fou una vega espontània i sana. Quan s’atraca la cita més ens adonam de les propietats efectes miraculosos de les urnes: els carrers s’arrangen, es reposen bombetes... i, sobretot, el burgmestre casolà recupera la veu. Els santjoaners alenen; patien davant la possibilitat que per primer cop en centúries ningú no els convidàs a davallar as Pla. Tranquils, ja xerra.

El programa popular és secundari. De fet, han promès que els propers quatre anys seran els de Cultura. No sé com s’ho faran, orfes del regidor més expert de la història. Val a dir que alguns malpensats afirmen que precisament l’han esborrat de la llista per fer reviscolar el tema. No ho crec. El motiu deu ser un altre. L’enyoraré. Entre que em cau bé, que té sentit de l’humor i que la seva gestió fomenta que em col·loqui, estic per exigir que no el decantin de l’àrea. Alguna cosa hi podria pintar: una gerència, una direcció municipal... nomenar-lo responsable d’una direcció d’obres d’infraestructura permutada adreçada a promoure la cultura. Uf, que complicat!

Mentre uns fan espectacles, altres van per feina. És el que toca. Sense encomanar-se a ningú, agafen la “garnera”, en forma d’excavadora, graten el solar on proposen fer l’auditori i el deixen com una patena. Tan primmirats són en escombrar, que, si no els frenaven, a hores d’ara prendrien un cafè amb l’amo de l’infern. Pos messions que, almanco, haurien demostrat on eren el llimbs i iniciat un conflicte diplomàtic amb Benet XVI. Si no existeixin els llimbs, on era fins la setmana passada el nostre alcalde?

On és es moix?

Conten per Alaior que una vegada una senyora havia deixat un plat amb dos quilos de carn capolada sobre la taula de la cuina de casa seva. Misteriosament, el contingut va volar. La dona, tota emprenyada, va sospitar del moix del veí i va anar escapada a casa d’ell per reclamar que li pagués el preu del suposat robatori. El veí, sense immutar-se, va ficar el moix dintre d’un sac i agafant la romana el va pesar. Dos quilos justs, sortiren de la pesada. Davant d’açò, va dir una frase històrica: “Bé, ja sabem on és sa carn, on és es moix?”.

Una cosa semblant deu haver succeït a Cabildolàndia. El mateix Ajuntament confirma que durant aquests darrers anys el dèficit ha augmentat. On són les obres? Si la piscina d’aigua salada la van pagar els mallorquins, ens queda una inversió important en oliveres i garrovers. Val a dir que la transformació de les places m’agrada i felicit els responsables. Ara bé, no em surten els comptes; però som fluixet en matemàtiques.

Servidor estava convençut que durant el mes de maig podria assistir a un reguitzell d’inauguracions. Fins i tot em semblava justificat que les afiliades als gremis de modistes de les ciutats agermanades amb la vila de Ponent haguessin fos el seus anells per convertir-los en les “Tisores d’Or”: una distinció per al nostre estimat líder. Hauria quedat molt bé tallant cinta rere cinta. No podrà ser. Dorm fatal només de pensar que les vulgui emprar per caponar Sintes massa desafectes amb el projecte municipal.

Aquesta setmana posaran la primera pedra del dic i es faran la foto. Guanyada foto balear, car són els que més han lluitat per construir-lo. Però em manquen més tallades. Omplir d’actes els dies anteriors a les eleccions, fa ambient. És per això que propòs d’inaugurar un hortal. Sí, sí: un hortal. Quin? N’hi ha tants... Sé que tots pensau en un de concret i, mira, no estaria malament. És gros, és polit... és d’una regidora... M’agradaria assistir a l’acte solemne de presentació en societat. Hom podria aprofitar la festa per permetre que l’entrada a les forces policials que el troben tancat quan els jutge els hi envia. Ens podrien obsequiar amb la revista “Dalt la Sala”, per si no l’hem repassada prou. I no és cap crítica a una particular. Edificis aixecats sense llicència n’hi ha molts més, a Cabildolàndia i arreu. Tants n’hi ha, que fóra raonable cercar una solució. El que no em sembla lògic és que la propietària sigui la “governadora” de la vila. No queda bé.

Ja he adoptat un mot

Ja heu adoptat una paraula menorquina? Jo, sí. Es veu que malgrat la impagable tasca de defensa del director general de la Cosa, hi ha mots que s’estan perdent i cerquen voluntaris que les adoptin. Servidor ha adoptat “permuta”, i la tract de bé... Comprenc que no sapigueu què vol dir “permuta”, jo tampoc no ho sabia. A Menorca just s’empra, a Cabildolàndia mai ningú no la pronuncia. Es veu que significa canviar una cosa per una altra.

Des que l’he adoptada, permut tot lo dia. Si vaig al cinema –a fora vila, que a Ponent no n’hi ha—la primera cosa que faig és fer aixecar tothom de la filera de butaques que escull a l’atzar i convenç els ocupants que canviïn de lloc per sentir millor el film: “Pito, pito..”. Algú queda dret, “Quien va Sevilla...”. M’encanta destorbar. Si entr a restaurant, deman la carta i, just m’han servit, oferesc el plat a tot déu a canvi de picar del seu. És un sistema fantàstic per estalviar. Deman una truita i acab menjant llagosta. Ep!, i pag la truita, que encara no he perdut el seny. O l’”eima”, mot adoptat per un altruista defensor del menorquí afiliat al PP.

A vegades, per mor de trobar-me sol, m’he de conformar a contemplar la paraula. “Permuta”. Té classe. És polida. Quan sona el despertador i em deixondeix, m’hi acost i li cant amb aquesta veuassa que m’han regalat: “Som jo, som jo, som jo senyor(a), qui volia amb vós parlar...”. A continuació, la ben espols, li faig net el carnet de simpatitzant del PP i li servesc els àpats. Menja poc, i això que n’hi ha que diuen que una permuta infla. Es deuen referir a les butxaques, que la línia la mantén. Si fan una passarel·la de paraules, la meva segur que guanya.

I bé, prest arriba l’hora de visitar el catre. Aleshores ens separam, ambdós som casts. No diré que no li hagi tirat els trastos --mentiria, si ho feia—, però puc jurar que ella sempre s’ha negat a mantenir una relació luxuriosa. O té un amant desconegut, o resta immaculada. Gran paraula. Sí, senyor. He fet una tria encertada. Només em dóna satisfaccions i cap maldecap. Beneesc l’hora en què la vaig escollir. I sobretot no haver triat l’altra candidata: “clucala”. Amb les “clucales” no m’hauria anat tan bé. Hi ha tanta gent que les duu posades, que m’hauria confós i no hauria trobat les meves. Clar que sempre les hauria pogudes permutar.

Divendres 13 i Cinquagesma

Les properes eleccions municipals a Cabildolàndia, prometen. Trob que xalarem. Podrem optar entre set llistes, un número cabalístic amb ressò mític. Tres a la dreta i tres a l’esquerra... la qual cosa fa preveure que un trio haurà de comandar. Ja se sap que el millor matrimoni sempre és compost per tres. El tercer confereix estabilitat. Votarem per Cinquagesma, dies dedicats al consum d’alcohol sense mesura i, per acabar-ho d’adobar, el PP va demostrar la seva valentia tot presentant la seva llista un divendres i 13.

Presentar-se en un dia tan perillós no pot ser bo. Hi ha boira a la vista. El que no sé és a qui perjudicarà el mal fat. O ho pagarà el poble, o ho pagarà el partit. Alguns especialistes consideren que l’elecció de la data és oportuna, car sempre es podrà recórrer a la superstició dels més crèduls per justificar una possible sotragada. I a l’inrevés: els derrotats podran atribuir la derrota a actes de bruixeria. Tot sembla indicar que el pànic és més fort entre qui desafia. Em garanteixen que més d’un ha omplert la casa d’amulets per maldar d’impedir que alguna diabòlica criatura es dediqui a fer la guitza als populars. Els dirigents romanen impertèrrits. Ocupats a disssenyar escales i edificis mòbils –ara els projecten aquí, ara allà... i en realitat no els podem veure enlloc--, no són conscients del risc que comporta enfrontar-se a forces paranormals.

Com insinuava, l’afecció per coses fantasmagòriques ha estat constant en els darrers quatre anys. El grapat d’infraestructures construïdes, invisibles per als mortals, n’és un exemple. Sembla ser que tot just hi ha dues o tres persones a la vila prou dotades per saber on hi ha l’auditori, el palau de congressos, l’estació d’autobusos... i, fins i tot aquestes, només poden contemplar tanta creativitat arquitectònica des d’un observatori tan imaginari com car, inútil i inoportú. Sobte, contràriament, la facilitat amb què més d’un veu on hi ha el sobre que ha de recollir a final de més com a paga per haver fet un excés de feina.

M’estaré convertint en supersticiós, però això del divendres 13 em fa por. No pinta bé. Confii que guanyi el PP. Amb ells dalt la Sala hi ha més ambient. Em costa recuperar-me dels ensurts que em provoquen, però tots reim més. Entre patiment i diversió, prima més la xalada. Estic temptat d’agafar una mona, contractar un fotògraf que immortaltzi el moment i dipositar un papereta del PP dins de l’urna. Tanmateix, per Cinquagesma, tot és possible. Encara que no la celebri.

Un any amb un raret

En proposar-me de col·laborar setmanalment amb “Es Carrer”, vaig dubtar que fos capaç d’escriure cada set dies. Encara en dubt. Més d’una vegada m’he quedat en blanc, sense saber de què parlar. M’ho pas fatal. Publicar un escrit em fa pànic. Per vèncer-lo, l’ompl de bajanades. Cinquanta-tres articles i només en cinc no he fet broma. Em comenten que he creat Cabildolàndia i no és cert: és Cabildolàndia la que ha creat “El foner emmascarat”.

L’aniversari de la revista --un miracle-- coincideix amb el Dia del Llibre, amb Sant Jordi. M’agrada la festa. Som un comprador compulsiu de llibres i un lector que gairebé també n’és, de compulsiu. Fa tres o quatre anys que devor articles i assaigs, gairebé no llig novel·les ni poesia. Admir aquelles persones que saben escriure una narració, encara que sigui un conte de vuit folis. Jo no ho sé fer. No podria. Mai no he sabut passar de tres fulls.

M’encanta cercar un llibre. I encara més, trobar-lo. Normalment compr llibres que no vaig adquirir quan calia. Es descataloguen massa prest, quan fa pocs mesos que s’han imprès. He après a tastar el plaer de llegir llibres de segona mà. M’encisa passar els ulls sobre línies que algú va rebutjar. A vegades pens si qui el va dur a un llibreter de vell no era una persona que volia que una altra assaborís frases que a ell li van fer profit. Li estic agraït. Si, a més a més, n’ha subratllat algunes, el plaer és doble. Qui ho devia fer? En aquest cas hi ha una complicitat entre l’autor del llibre, qui se’n va desfer i jo.

Altres vegades em deman com és possible que algú no volgués tenir aquells llibres a casa. Per aconseguir-los, Internet ha estat un gran ajut. N’he comprat a Mèxic, a Veneçuela... i n’he baixat de la xarxa. Alguns només els he trobat en francès, italià o portuguès, idiomes que no domín. Som un desastre amb les llengües i llegir en aquests idiomes se’m fa feixuc, però és un plaer afegit. Dec ser masoquista. Per això, reivindic la tasca dels traductors: una feina poc valorada. Més d’un cop, la traducció està més ben escrita que l’original. Però opin que una novel·la s’ha de llegir en l’idioma en què va ser escrita. Valor més com s’ha redactat que no la trama. Per això, només en llig en la llengua que em van imposar a l’escola o en la que vaig aprendre a emprar gairebé d’amagat, tot i que era la meva. Sempre seré raret.

Maleïdes costes

Ara ho entenc. No acabava de comprendre per què el cabildo estava aïllat de la resta de l’illa. El problema és que s’ha acostumat a caminar sobre terra plana. La costa Nova, vista així, és un mur insalvable. Gràcies a la brillant idea de l’alcalde, prest hi haurà una reunificació efectiva de Menorca.

A Cabildolàndia no s’entenia el silenci quasi místic de l’alcalde. Tot té una explicació: meditava. S’ha passat quatre anys cavil·lant sobre com vèncer les costes. Ha valgut la pena. Vol posar unes escales mecàniques o un ascensor per unir el nucli antic amb Dalt sa Quintana. Cabildolàndia, extraplana com un ganivet, només té una costa. Tanmateix, és una pujada, o baixada, que destorba i que ha dividit la comunitat en dues. Bé, jo diria que la divisió és provocada per l’actitud d’alguns ciutadans, més que no per causes físiques. Diversos malpensats mantenen que si la gent no puja a la zona separada és perquè hi ha la Benemèrita prop i que la costa no hi té res a veure.

El pensador, que teòricament comanda, hauria pogut afavorir les passejades eixamplant les voravies dels carrers, car entre els accessos als garatges i altres estretors no és possible anar en cadira de rodes, ni empènyer un cotxet amb un fillet petit sense perdre una roda o que un cotxe t’aixafi. Ni emprar una garrossa. Solament tens la possibilitat de caminar per enmig del carrer. També hauria pogut reduir l’ocupació que botigues i bars –i regidores-- fan de places i carrers. Però, no. Ell “a lo grande”: a instal·lar escales mecàniques. És un encant. Vull dir que està encantat. I pensa. I el perill és aquest. Quan té una idea, tots contra la paret.

Els cabildos no reaccionaren en assabentar-se del projecte. De fet, la majoria va mirar el rellotge per veure si encara no havia passat l’1 d’abril. I no, era dia 2; la cosa anava de debò. En canvi, la reacció a Alaior va ser impressionant. Molts el volen empadronar i el reclamen com a batle. Un poble amb tantes costes el necessita. Passejar per Alaior, fatiga. Fa uns anys, una empresa volia posar un negoci de rucs que t’estiressin per arribar dalt vila. Al final, com que l’Ajuntament va sembrar molts d’arbres pel carrer, el projecte se’n va anar en orris, Ara, si un es cansa, s’estalona una estona a un arbre, fa un alè i continua. I mira que era senzill evitar el cruiximent: calia omplir Alaior d’escales mecàniques. Simple.

El bujot del bujot

Diumenge toca ofendre. És una debilitat a Cabildolàndia. Un costum lamentable, que ja ha estat suprimit a molts de pobles, continua ben viu a Ponent. Quatre senyors avorrits, mentre prenen un cafè o carreguen d’alcohol el gavatx, decideixen a qui poden humiliar. I no acaba aquí, després se’l mata. Justícia popular.

Fa dos anys en parlava amb un jutge, del bujot. Em comentava que prohibir aquest escarni públic seria un procés ben senzill ja que vulnerava el títol primer de la Constitució. Sí, l’article 18 de la famosa Constitució, sagrada quan ens convé, garanteix als ciutadans el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. A Cabildolàndia, aquest article no val. I si val, ens en desentenem.

Els senyors avorrits, segurs que ells no patiran la befa del seu rodol, s’esclataran mentre alguna persona del poble, algun famós o una idea allunyada de la seva manera de pensar o de la seva moral rebran l’impacte dels cartutxos. Quina gràcia! No hi ha res com gaudir d’immunitat. Si als autors dels bujots, intocables ells, els cremassin la imatge seva, la d’un familiar o una personificació de les seves creences la cosa no seria tan còmica. La rialla es convertiria en indignació. No és el mateix pigar que rebre.

Que se n’enfotin, de tu, públicament i sense deixar-te defensar, a part d’injust, és groller i una vilesa; que et matin és un crim, ni que sigui de broma. A Cabildolàndia, primer t’humilien i a continuació t’executen i santes pasqües. Primer va rebre Judes, després els de la seva raça i ara toca a qui toca. Durant la representació, el barrabam dels escollidors de la víctima es disloca de tant de riure. Ningú no atura la festa. Deu ser una mena de reclam turístic. “Visiti Cabildolàndia: la ciutat que fa afrontar”.

Les autoritats municipals –totes, i des de fa dècades--, acluquen els ulls davant d’aquest costum. No hi tenen dret. Han jurat, o promès, de fer complir la llei i no ho fan. Això els converteix en perjurs. Amb tot, el fet que siguin uns covards no m’empeny a demanar que ells o els autors patesquin la vergonya de veure’s transformats en bujots. Això no s’ho mereix ningú.

Estaria bé que enguany només hi hagués un únic bujot i que fos el darrer. Podríem fer i penjar, un bujot del bujot. Una figura que simulés l’execució d’un costum lleig. Un ninot que purgués la culpa de tants d’anys d’ofensa gratuïta.

Un club menorquí?

Telefon al Club Menorca Bàsquet. “Vive Menorca, diga”. “Em voldria... “.“Un momento, por favor, le paso con la intérprete”. Mentre esper, em posen la Marxa Reial que escolt a peu dret i amb el recolliment que mereix la peça. Em preparen per Sant Joan? Després de lloar-los, en castellà, el bon gust en la tria, la veu em diu: “Sentimos no poder atenderle, pero, según me informa el gerente, el Club no dispone de nadie capacitado para entender el valenciano. Le sugiero que se ponga en contacto con el PAMESA”. Faig un mutis llarg, tot per recuperar-me.

Intent explicar-li que no parl valencià, una llengua morta, sinó menorquí. Not com si ara sigui ella qui es queda esglaiada. “Ah... por eso no les entendía cuando hablaban. Siempre pensé: ‘Mira qué español más raro hablan esos lugareños’”. Abans que no em pengin, suplic de parlar amb el gerent. Finalment, m’hi passen.

Li explic que em dol que el web del Club estigui solament en castellà. “Verá usted, buen menorquín, ese idioma que usted se empeña en hablar, apenas es útil en la ACB...“. Li coment que per demanar-nos que ens féssim accionistes, bé que el van emprar... i que els diners amb què van construir el pavelló també provenien de catalanoparlants. “Sí, tiene razón, pero ‘la pela és la pela’, como dicen los separatistas. De todas formas, para evitar su enfado, permítame que le obsequiemos con dos entradas para el próximo partido”. “Francament, em conformaria amb una i que la megafonia fos en català...”. “Eso es imposible, querido aficionado, pero podemos regalarle, además de las entradas, dos frascos de baba de caracol...”. Em volen subornar? Renuncii a convèncer-lo i penj.

No em surt ser del Menorca. I em sap greu, perquè per en Seo i en Tisi, que s’ho mereixen, m’agradaria ser-ne seguidor. Fins i tot hauria volgut fer-me’n abonat. Ara bé, assistir a partits en què no se’ns té en compte –als catalanoparlants--, en què has de suportar –com a les altres pistes— unes “cheer leaders” que mostren el “plumero”, presenciar un mini “alzamiento” cada cop que vénen equips catalans i llegir alguna pancarta filonazi –que el Club va fer retirar—... em costa. El Menorca em provoca la sensació de ser un club poc nostrat. No me’l sent. M’és tan proper com el CAI. Açò em passa per ser del Maccabi, d’en Solozábal i del Ferre. Ah, i del Manresa a qui van derrotar i fer baixar per no dopar-se amb bava de caragol.

La boqueta d’en Quelet

Sonaren els mòbils per convocar els més importants a una reunió urgent del Gabinet de Crisi de la CAIB. Uns eren a una manifestació, altres s’engolien els darrers documents per Andratx, els més mascles feien un sopar on recordaven la demostració de virilitat a “Rasputín”, la resta empadronava argentins a Formentera i, finalment, el president tenia les mans ocupades: escanyava el responsable d’haver-lo compromès en fer-li acceptar els premis que li havia concedit una associació fantasma encapçalada i fundada per un mig-rei ucraïnès amb pedigrí alterat i dubtós.

L’ordre del dia era simple, solament incloïa un únic punt: “Què feim amb en Quelet?”. El director general de Política Lingüística havia obert la boca en un debat televisat –li encanta la televisió-- i havia demostrat clarament que el català solament serveix per dir parides. Les propostes foren variades: a) obligar-lo a fer el vots per entrar a una cartoixa, b) deixar-lo per impossible, c) fer-li un monument, d) editar un CD que recollís les seves millors frases --tot descomptant-ne el cost de la seva paga--, e) cessar-lo. A mitja reunió, els ànims estaven exaltats. Part dels assistents es decantava per prendre mesures més enèrgiques: a) fer que d’ara en endavant el tuteli en Toni Camps, b) enviar-lo a predicar a la zona de l’Amazònia on hi hagi més piranyes, c) posar-li el morral d’Hannibal Lechter, d) afiliar-lo al PSM, e) obligar-lo a veure un cicle de cinema birmà, subtitulat en hindí, al costat d’un tal Francesc Sintes que diuen que no té entranyes. Quin mal he fet? Amb la passió que tenc pel cinema mongol!

La cosa no acabà aquí. La línia dura exigia de prohibir-li de sortir a les fotos. I jo em deman: qui és el que no té entranyes? Això no es podia ni pensar, ni plantejar. Sense representar, no seria ningú. No ho suportaria. Al final, tot acabà bé. S’adoptà un acord de compromís i es decidí de nomenar-lo director d’IB3, però amb la condició que prometés que les notícies sobre l’oposició es donarien en islandès antic, que ell no sortiria mai en cap reportatge i que encolomaria a la Munar les distincions fraudulentes que havia rebut el president.

Final feliç. Tothom content. Tothom? No! A darrera hora es va fer públic que el Govern permetria que a les Illes es pogués veure TV3 i altres canals catalans a través de la TDT. Pobre Miquel! Tan content que se’l veia abans de fer-nos de la ETA.

L’ha aconseguit. Se’l mereixia. El gran druida de la Confraria del Sant Ciment i de unes tres-cents associacions més ocuparà un lloc de sortida en la llista del PP al CIM. Cal felicitar-lo. Ha rebut crítiques durant mesos per les subvencions que rebia del Govern de les Illes. Crítiques injustes, ningú no ha fet més que ell. Li han pagat la precampanya, sí, però ha justificat les subvencions amb una feina efectiva.

Tanmateix, estic trist. Qui organitzarà d’ara en endavant les manifestacions? Qui s’ocuparà de fer funcionar la compressora? Per a qui no ho sàpiga, aquest enginy és un seu invent excepcional. Li va permetre de vulnerar la seva promesa de dimitir si les manifestacions que convocava no comptaven amb un seguiment mínim. Quan tot feia creure que ho faria (dimitir)... màgia! Ens havia enganyat! Havia inventat un nou aparell que enganyava premsa i assistents. Permet de ficar unes catorze persones en un metre quadrat. Necessita unes condicions idònies, certament, però ho aconsegueix sense destrossar l’ossa dels reduïts. Les condicions òptimes se solen donar en qualsevol manifestació que ell convoca. Sense saber com, quatre i ell de caporal es converteixen en milers. És que estaven comprimits.

Ara tornarà a la política amb status de senyoria i gràcies al vot popular. L’ocellet m’avança que la seva primera proposta no deixarà ningú indiferent. Si fins ara mantenia que calia separar els al·lots de les al·lotes als centres educatius i d’acudir a un superdruida per curar l’homosexualitat, ara adaptarà el programa al CIM. La seva primera moció serà modificar la distribució dels consellers. En començar la propera legislatura, ja no hi haurà la dreta a una banda i l’esquerra a l’altra, ca!, sinó que tindrem un repartiment de disseny modern: els homes a un cantó i les dones a l’altre. Separadets, per si de cas feien coses rares amb les manetes durant els plens. Al mig, res de ficar-hi el president (o la presidenta); al mig, un gran bloc de ciment amb una inscripció: vaigdetresisomprogre.balearweb.com.

I la segona moció? Encara millor que la primera, no patiu. Als no afectats pel progrés que predica, els proposar d’acudir a la consulta del druida mallorquí que tot ho adoba. En dues o tres sessions, garanteix que l’adoració pel ciment, la totxana i el quitrà serà absoluta. Hi entraràs antic i en sortiràs “neoprogre”. Val a dir que l’esquerra tremola. Té una por més que raonable al fet que també empri, al CIM, la descompressora. Aquest segon invent, encara no patentat, pot convertir sis conseller (o set) en uns trenta o trenta-cinc: majoria absoluta. Votem-lo, distracció garantida!

Jo som del tres!

L’ha aconseguit. Se’l mereixia. El gran druïda de la Confraria del Sant Ciment i de unes tres-cents associacions més ocuparà un lloc de sortida en la llista del PP al CIM. Cal felicitar-lo. Ha rebut crítiques durant mesos per les subvencions que rebia del Govern de les Illes. Crítiques injustes, ningú no ha fet més que ell. Li han pagat la precampanya, sí, però ha justificat les subvencions amb una feina efectiva.

Tanmateix, estic trist. Qui organitzarà d’ara en endavant les manifestacions? Qui s’ocuparà de fer funcionar la compressora? Per a qui no ho sàpiga, aquest enginy és un seu invent excepcional. Li va permetre de vulnerar la seva promesa de dimitir si les manifestacions que convocava no comptaven amb un seguiment mínim. Quan tot feia creure que ho faria (dimitir)... màgia! Ens havia enganyat! Havia inventat un nou aparell que enganyava premsa i assistents. Permet de ficar unes catorze persones en un metre quadrat. Necessita unes condicions idònies, certament, però ho aconsegueix sense destrossar l’ossa dels reduïts. Les condicions òptimes se solen donar en qualsevol manifestació que ell convoca. Sense saber com, quatre i ell de caporal es converteixen en milers. És que estaven comprimits.

Ara tornarà a la política amb status de senyoria i gràcies al vot popular. L’ocellet m’avança que la seva primera proposta no deixarà ningú indiferent. Si fins ara mantenia que calia separar els al·lots de les al·lotes als centres educatius i d’acudir a un superdruïda per curar l’homosexualitat, ara adaptarà el programa al CIM. La seva primera moció serà modificar la distribució dels consellers. En començar la propera legislatura, ja no hi haurà la dreta a una banda i l’esquerra a l’altra, ca!, sinó que tindrem un repartiment de disseny modern: els homes a un cantó i les dones a l’altre. Separadets, per si de cas feien coses rares amb les manetes durant els plens. Al mig, res de ficar-hi el president (o la presidenta); al mig, un gran bloc de ciment amb una inscripció: vaigdetresisomprogre.balearweb.com.

I la segona moció? Encara millor que la primera, no patiu. Als no afectats pel progrés que predica, els proposar d’acudir a la consulta del druïda mallorquí que tot ho adoba. En dues o tres sessions, garanteix que l’adoració pel ciment, la totxana i el quitrà serà absoluta. Hi entraràs antic i en sortiràs “neoprogre”. Val a dir que l’esquerra tremola. Té una por més que raonable al fet que també empri, al CIM, la descompressora. Aquest segon invent, encara no patentat, pot convertir sis conseller (o set) en uns trenta o trenta-cinc: majoria absoluta. Votem-lo, distracció garantida!

Ja tenim Estabrut!

Si hi ha una cosa que em destorba, és que no em deixin produir. Som productor, no ho puc evitar. He, he! Que dia 1 de març em tanquin el centre de feina, em trasbalsa. Aquesta data m’és aliena. L’única cosa que m’interessa de les Illes, és com s’ho feien els avantpassats de vés a saber qui per manejar la fona amb una precisió que em veig incapaç d’igualar. Segurament la maleïda màscara em complica apuntar certerament contra l’objectiu.

Posats a no ser una cosa rara, a casa meva vaig declarar tal jornada com a Dia de la Comoditat. És per això que, guarnit amb un xandall mig desfilat i amb barba de tres dies, vaig adoptar la sagrada postura de la Mare de Déu d’Agost sobre un sofà que cada cop s’enfonya més, fatigat de suportar el meu sobrepès. Poc satisfet amb la iniciativa, em vaig proposar d’estudiar el nou Estatut. Crític de mena, no em convenç que ni Guerra li hagi passat el ribot, ni que Acebes i Zapata s’hagin contingut d’impugnar-lo fins a deixar-lo com una reproducció facsímil dels Principios Fundamentales del Movimiento. Com ja he aclarit, en un dia tan festiu, la darrera cosa que em delecta és el moviment, sigui quin sigui.

Em preocupa tant de consens i tant de silenci. No l’he llegit del tot, però em fa l’efecte que, si als esmentats els agrada, m’ha de produir urticària. O no han repassat l’Estatut, o és que conté tanta ronya que ben podem batejar-lo com l’Estabrut. Fantàstic, la gran norma --que pocs repassaran-- és tan aigualida i incorpora prou sarna que ha permès que els centralistes l’aprovassin!

Les Illes... a qui dimonis li importen les Illes! De fet, només als cabildos i amb la sana intenció d’evitar els maonesos. Decidits a ignorar el Consell, els cabildets amb pedigrí adoren un govern que actua a Palma, els components del qual ningú no sap qui són. Ignorar sempre és més còmode que conèixer. Sort que el Parlament prest serà útil. Des que han decidit que els diputats ja no seran els mateixos consellers insulars, té estirada. Tretze més a col·locar: un èxit. Fins enguany hi havia colzades per ocupar un lloc a la llista del CIM, des d’ara ja no caldrà barallar-se: tots hi cabran. Bé, conec algun interessat mal situat per sortir. Cap pega, sempre podrà ser director insular d’alguna fotesa o, si els seus guanyen al Parlament, fins i tot director general. Tomaaaa! Visca l’Estabrut! Visca la Comoditat!

“Carajillo” de Dyc

No hi vaig poder assistir. Em recuperava del disgust provocat pel fet que la icona del PP plegui després de maig. Això no m’ho podien fer! Segons afirmen, ha patit les conseqüències d’estar entre els marcats per les creus d’UPC. Això no obstant, ell va tenir prou empenta per assistir a la manifestació/festa que s’havia convocat. Jo, que som dèbil, guardava repòs.

Aquest cop no hi va haver massa discussions. Hi havia poca gent. Això els passa per decantar els experts a organitzar manifestacions --la Confraria del Sant Ciment--. Una mica més de cent persones –entre cent dinou i cent vint-- van acudir al reclam. Una tal concurrència, no espassa el “mono” de “mani”. Per molt poc no van batre el rècord d’inassistència, establert –com tothom sap— per la mítica Unió del Poble Balear, que va reunir dues persones (el president i el vicepresident), la claca contractada i un fracàs històric.

El desacord en el lema de la convocatòria ja feia preveure el fiasco. Poques hores abans encara es discutia si l’encapçalava el nostàlgic “Esta vez porque sí”, que va utilitzar algú que tots recordam per commemorar els 35 anys (perdó, gloriosos 35 anys) del seu mandat o “Gràcies pel Dyc. Així es fa un ‘comboi’”. Em conten que per entretenir-se mentre (no) arribava la gent, hom va estar a punt de fer un ple outdoor amb un únic punt en l’ordre del dia: fer una rèplica de la plaça d’Orient a Cabildolàndia. La decisió de posar-li el nom en català era una deferència al destructor general de Política Lingüística (sempre ”¡Pre... sente!”), car no costava gaire satisfer tothom i alhora evitar una denúncia de la capital de l’Estat per apropiació indeguda de símbols. La majoria, emperò, va considerar que l’Orient ha estat un enemic històric de Ponent i dedicar-li una plaça podia provocar una (mini)desbandada: un risc inassumible.

El president Matas, decebut davant un replec tan esquifit, va pronunciar una frase immortal, però lògica: “Qui va preparar el catering?”. Però encara estaven més dolguts el predicador de la ràdio local i el representat del Fòrum que, sempre previsor, havia contractat un excés de guàrdies jurats i prou servei sanitari per si de cas necessitava protecció. Ni açò. El van deixar tranquil. No hi ha dret. Cabildolàndia té un prestigi a mantenir. Totes les deixades són perdudes i desaprofitar una ocasió com aquesta és inadmissible. Només la presidenta del CIM era feliç i ho celebrava prenent un cafè a ca n’Ulisses. Bon profit, Joana!

Sort que m’assessoren!

”Servei d’Assessorament de la CAIB?”. “Premi! Aquí mateix”. “Servidor voldria ser servit”. “Cap problema, vol un servei en blanc, en negre...? Prefereix un complet o un interruptus?”. “Sempre vull un complet, tot i que sovint m’he de conformar amb un intent fracassat. Coses de l’edat, vostè ja m’entén”. “I tant que l’entenc, som molts d’onofres”. “Quant als colors, quina diferència hi ha?”. “Veurà, si el demana en blanc, tothom sabrà que ha utilitzat el nostre Servei; si el vol en negre, quedarà entre nosaltres. La premsa mai no ho sabrà. De totes formes, li recoman l’interruptus. A Cabildolàndia l’han provat i n’estan ben contents”.

M’han convençut, contract l’interruptus. Si algun dia el vull, l’empraré; si no ja sortirà madò Estaràs a afirmar que tot és un rumor que s’ha escampat per un malentès. I és que necessit informació jurídica clandestina. No m’agrada comprovar que Menorca té un escut mutant. Tenim una bandera, sí, però l’escut va i ve. Ara toca la temporada del difuminat. Per entendre’ns, un de disseny. El disseny avui en dia és cabdal. Gràcies a l’eficiència del creadors, el nostre antic escut –no tan antic— ara no incorpora les barres vermelles i grogues: cada cop més s’assembla al del Consolat de República Argentina o a la camisa de la sagrada i invicta albiceleste. I encara sort que ha conservat la direcció de la de l’equip de futbol, amb ratlles verticals. M’angoixa la possibilitat de veure que algun dia les inclogui horitzontals, com les de la samarreta de Los Pumas, nom amb què es coneix la gloriosa selecció de rugbi. Atès que cerquen un seu permanent per competir contra altres seleccions a Espanya, tot és possible. Quina mania a tocar-nos els símbols!

Entre això i la fotesa del Zime, ja no sé on habit. La “e” minúscula que es va aferrar com una paparra a les sigles del CIM, és un motxilla més feixuga que la que porta el Barça, segons els comptes de Soriano. I tant que pesa! Fa goig disposar del Servei d’Assessorament autonòmic. Em serà ben útil. Els donaré feina. Iniciaré un bombardeig d’alta precisió i sense danys col·laterals, per tal d’aconseguir que em diguin com punyetes m’ho he de fer per veure la TDT en català. Ho he provat tot. M’he enfilat dalt l’antena com si fos un gall que indica d’on bufa el vent i res de res. Fracàs total. Com a venjança he dessintonitzat la recepció IB3, però no em satisfà prou aquest gest. Em crem a lo bonzo, a veure què passa? Menj tan poc que una vaga de fam fóra inútil. I açò que em manquen quatre grams per fer deu arroves i tenc marge per resistir...

La vident des Born

Fa dècades que estic fes. Curiosament, el neguit s’inicià quan ens van alliberar de l’obligatorietat de cantar el “Cara al Sol”. Tenia propietats hipnòtiques? No ho sé. Disposat a reduir les conseqüències del malestar, i a esbrinar-ne les causes, m’adreç al domicili d’una nova vident que ha obert consulta a Cabildolàndia. Ja sabem que la parapsicologia guanya adeptes contínuament.

La vident, antiga ocupant de sòl públic as Born, no ha instal·lat la consulta/parada al costat de la Piràmide com era d’esperar, cosa que demostra clarament que la seva honestedat és absoluta i que el fet de disposar d’una botigueta sobre la voravia no embruta la seva impol·luta imatge. Sovint, els ocultistes, espiritistes i altres farsants m’han fet net per mor de la meva natural candidesa. No és el cas. Aquesta afeccionada a ajudar el pròxim està realment dotada d’un poder il·limitat. Vaig reparar en les seves autèntiques qualitats en llegir (també m’ho havia contat l’ocellet) que no aportava informació a l’oposició perquè aquests enemics del poble sempre en feien un mal ús. A més de vident, és prudent: just el que estava cercant!

M’atén vestida informalment i sense bolla de vidre, la qual cosa em fa guanyar confiança en ella i em calma els dubtes de si li he d’amagar els detalls més foscos de la meva angoixant existència. Val a dir que no som del tot honrat en provar el tractament, car aprofit que “Es Carrer de Menorca” tenia interès a entrevistar-la, per la qual cosa el donatiu per la sessió haurà sortit de la caixa de l’empresa. Som una espasa per als negocis. Atès que la vident també ho és, em planteig de proposar-li d’armar un petit combat d’esgrima per escalfar-nos. “Mens sana in corpore sano”. La fatiga produïda per l’esport elimina toxines i, qui sap, tal vegada em produirà una transformació metabòlica que m’ajudi a cremar traumes passejats durant dècades. No s’hi avé, però em recomana que si vull fer exercici esperi l’arribada de l’estiu, moment idoni per garnar-li gratuïtament la criticada paradeta. Començam la sessió sense entrenament previ.

--Immaculada regidora i gran vident, em podríeu dir què provoca el meu turment?
--Sí, podria, però tenc el costum de parlar només durant el plens del Saló Caòtic, ja que em fa recança donar-te un diagnòstic que podries emprar malament. No parlaré si no és en presència de la majoria consistorial. Pots deixar el donatiu que trobis convenient dintre de la guardiola que hi devora la porta.
--Gràcies, m’heu ajudat molt. M’encanta que m’evitin patiments inútils. No voldria emprar la vostra saviesa d’una manera incorrecta. Molt amable.

Em sent més traïdor que mai. Me’n vaig sense pagar. El donatiu servirà per veure el 33.

Preguem!

No hi ha dret. Per mor dels desacords entre partits, prepartits, trencats del tot i esquarterats i desmembrats, la festa de la Candelera no va ser la data escollida per fer una pregària conjunta. Les desavinences comporten aquestes coses. La Unió de Productors de Cera i Espelmes no ha obtingut, per ara, els ingressos prevists. Tanmateix, si sou prou vius, cal aprofitar la baixada de les accions per comprar-ne, puix no dubt que les vendes apujaran.... ja!

Em conta el pardalet que prest es resarà una novena, o diverses, en un temple o local cabildo que encara està per designar. La intenció és que sigui una celebració pseudoecumènica. Cadascú hi pregarà per un motiu. Així, els més partidaris del PP resaran per demanar que UPC no es presenti a les eleccions. PSOE, PSM i altres formacions es concentraran per tal que sí que s’hi presenti. Al mateix temps, part del PP orarà per aconseguir que l’alcalde borini --no hi ha proves que se sàpiga moure-- i se’n vagi a casa. L’altra part, la dominada pels tres a qui UPC ha fet la creu, resarà per mantenir-lo immobilitzat i demanar que continuï (i ells amb ell).

Ja és curiosa la nostra vila. Encontres i desencontres i desencontres per encontrar-se. Ui, quin embull! Tot plegat no m’interessa gaire. Descobrir qui comanda a Cabildolàndia és una qüestió complicada. Les meves limitacions intel·lectuals m’impedeixen d’afinar-ho. Fins i tot em deman si els de la Companyia, --sí, sí, aquells dolentíssims de Prison break”— hi tenen res a veure i dirigeixen el Saló Caòtic d’amagatotis. A mi, el que sí que m’importa és descobrir què pretén el Gran Inquisidor. Per a qui no ho sàpiga, aquest càrrec l’ocupa el director de la ràdio local, un clònic de Don Federico, que s’ha convertit en el predicador més important d’Europa des que el van nomenar. Les ones el motiven, encara que fa l’efecte que qualsevol dia l’ofegaran. Mai la ràdio cabilda no havia estat tan Popular. Sens dubte, és una ràdio de partit. Com toca.

I bé, si hem d’assistir a la celebració ecumènica i si tenim en compte que la presència de laics i fins i tot de verds és garantida, no seria adient fer-la davant el garrover somort? El gran druïda de la Confraria del Sant Ciment, acostumat a organitzar manifestacions podria ser l’escollit per dirigir la cerimònia. Probablement no en sortiríem tots contents, però, qui sap?, tal vegada el garrover floriria. Miracles més impossibles s’han vist per aquestes contrades.

“Vamos a la cama...”

Gran ensurt a Cabildolàndia. Sense conseqüències. Un gran badall, tot en gros. Seguidor dels pronòstics meteorològics i assabentat que durant una setmana faria fred, l’home duplicat va fer els deures a temps per preparar-se per a la hivernació. Alguns extremistes afirmen que, en realitat, la meitat d’ell feia quaranta-quatre mesos que era en coma voluntari: puc afirmar que això no és cert. Els fet són caparruts i ho demostren. La seva feina en el camp cultural ha estat immensa.

No neguem l’evidència. Qui ha descobert que després de sa costa Nova hi ha terra, mereix un lloc entre els grans descobridors, Colom, Cook, Bouganville, Malaspina... Sí senyors, allò que es veu al peus de la costa és terra i es diu Menorca. Què, sorpresos? Idò, encara hi hauríeu d’estar més. Part dels que habiten aquest bocí de món estan emparentats amb els cabildos. Tal com ho dic. Hi ha proves genètiques concloents.

Remuga el cap de l’Àrea de Cultura de Cabildolàndia, perquè el Consell Ignorat de Menorca no vol donar suport al seu gran esforç en aquest camp, si els alcaldes de la recentment descoberta illa no hi estaven d’acord. No m’estranya la seva por. Gairebé no el coneixen. Fins no fa gaire, el primer dels cabildos es negava a reunir-se amb els batlles. En realitat, es negava fins i tot a ser-ho. “Escapista” destacat, ha fet amb el càrrec el mateix que Houdini feia amb les presons: fugir-ne. Si no acudia a les reunions d’alcaldes no era cap menyspreu, no hi anava per honestedat: no volia figurar.

Ara, l’home duplicat exigeix que el CIM pagui part de les obres de l’antic palau de la família Saura Morell. L’edifici es destinaria a millorar l’oferta educativa i cultural de Ponent. Servidor hi està d’acord. Jo, amb els que comanden. Ehhhh, els del CIM: PAGAU! No es pot destorbar el repòs de la gent. El duplicat, o multiplicat segons alguns especialistes, necessita recloure’s a la caserna d’hivern. Diumenge passat, va començar, d’una manera voluntària, a disminuir les seves constants vitals: els batecs del cor, la respiració... i va ser llavors quan vam sentir el gran badall. Tot té una explicació. El que encara no han descobert els científics --i tindran feina per resoldre l’enigma— és com s’ho fa per estar deixondit com a regidor d’Urbanisme. Gent mig adormida n’hi ha molta –jo mateix--, però una mena de baró Ashler, l’enemic de Mazinger, que dorm per un costat però manté l’altre superactiu, és una troballa: el somni de qualsevol científic.

Meditació cabilda

Si tot va bé, set candidatures es presentaran a les eleccions municipals. Noves idees, perill antic. Quan a Cabildolàndia ens posam a pensar, tothom tremola. L’estat de pànic dintre del poble ja fa anys que dura i res no ens trasbalsa. El problema el tenen, de rebot, els menorquins: influïm a renovar el Consell. És dur habitar a la mateixa illa. Què farem a Ponent?

Traçar l’estratègia electoral és complicat. Una coneguda acadèmia de cursos per correspondència ha inclòs en el seu programa un postgrau que promet: “Com Cavil·len els Cabildos”, el CCC. El necessitàvem i els estam agraïts. Ara bé, sempre hi ha d’haver pegues. Convé no errar-se i triar el màster que proposa una segona acadèmia. Competència deslleial, quin morro! El presenten sota el nom “Com Collar els Contraris”, també CCC, i s’adreça a iniciats en l’art de rebentar. Hom diria que el màster exigeix més preparació que no el postgrau, però, ca barret!, qui faci un tomb per Cabildolàndia s’adonarà que és una presa de pèl. S’hi pot accedir amb uns coneixements mínims: els nostres. Efectivament, els cabildos tenim traça a l’hora d’enfrontar-nos amb l’enemic. Naixem savis i baralladissos. D’enemics, en tenim de dos tipus: els veïns i els imaginats. Recorrem als darrers quan les coses van mal dades. Sovint els presentam com a membres de la “Mà Negra”, una associació il·legal i perversa radicada a Mahó
–ciutat oculta que he estat incapaç de trobar als mapes; n’hi ha una amb un nom semblant, però com que no duu cap hac, no deu ser la mateixa.

Si barallar-se entre si és un esport cabildo, fer-ho contra els enemics imaginaris de la “Mà Negra” és un senyal d’identitat que confereix a qui el practica un certificat de bona conducta cívica. Tanmateix, estic convençut que el problema el tenim a casa i per això intentar comprendre com raonam és important. Però més important és saber com cavil·len els partits. Qui no entén la idiosincràsia cabilda podria arribar a pensar que totes les candidatures volen ser derrotades: cap no vol guanyar. És la por a l’èxit. Amb el llevat econòmic que ens llegaran, qui és el valent que vulgui comandar? O ha de ser un suïcida o un il·luminat. I açò que pel poble s’escampa el rumor –fals, que no vull plets-- que alguns ocupes del Saló Caòtic en sortiran ben grassonets. Il·lús com som, em deman: saben vetllar pels seus interessos i ens deixen una endemesa? No ho entenc. Faré el postgrau.

TRES TOCS

Dimecres era diada. O no, que ja no ho tenc gaire clar. Dia 17 de gener ja fa dècades que s’ha convertit en un 18 de juliol o 12 d’octubre bis, i gràcies. Tal vegada no fora mala idea commemorar tres fets per separat, i a hores diferents, per acontentar tothom: el retorn del catolicisme a Menorca, el dia de sant Antoni pròpiament dit i la conquesta catalana de l’illa. Fins i tot hi cabria una quarta cosa: l’adoració del porquet que fa companyia al sant.

Em rebenta veure, precisament aquest dia, tanta bandera dels veïns (la dels del país del costat) onejant com a munició. Si el pobre rei Alfons aixequés el cap... La “refinitiva” és el bombardeig intensiu de la Marxa Reial. Som monàrquic, sí, però l’himne és espantós. Entendria l’ofensiva musical dels paramilitars que volen seure al Saló Caòtic des Born si el concert inacabable s’interpretés el dia de la Hispanitat o del Llibre Intocable –la Consti-- o si coincidís amb la Pasqua Militar. En dates així, m’empassaria un sabre per escoltar-lo rígid i amb respecte. Ves per on però, durant aquests em manlleven el goig d’oir-lo. És evident que l’estima per Espanya s’ha fos. En realitat, sedueix més fer la guitza als catalanistes. La peça, també dita “Marxa dels granaders prussians”, solament és considerada important per afalagar sant Antoni i sant Joan. Sovint deduesc que només la sonen per captivar els cavalls.

La Diada és avorrida. Com que me l’han furtada com a festa nacional, em qued a casa que s’hi està molt bé. La festa necessita un canvi radical, exigeix un altre tipus de marxa. Una bona opció seria fer com a Buñol –utilitz expressament la grafia castellana com a homenatge a la “ñ”-- però d’una manera més nostrada: entost de llençar tomàquets, podríem tirar-nos les taronges que es venen aquest dia i fer-les servir de projectil per ferir el contrari. No em negareu que comparativament, hi sortiríem guanyant. La Contramurada convertida en una Fanta gegant, però sense gas, seria una atracció de categoria: el tomàquet embruta. En acabat, una aroma dolça, de flor de taronja, perfumaria els carrers de Cabildolàndia. Les clovelles podrien llençar-se a qualsevol soll. Amb una mica de sort --si amagaven els garrins-- els tècnic municipals valorarien el corral a preu d’habitatge noble. Si d’un galliner ben permutat en van treure una fortuna, d’un palau de porcs quasi-ibèrics, què no em trauríem? Per fer negocis, s’ha de ser primera espasa. Arriba España! Toc, toc, toc.

Els funcionaris no tenim vergonya

Quan algú no serveix per a res –és el meu cas— es fa funcionari. Quan no té empenta
–com jo-- es fa funcionari. Quan vol viure sense maldecaps –adivinau de qui parl?— es fa funcionari.

Properament tindrem eleccions sindicals. Com és habitual, no votaré. Tenc al·lèrgia als sindicats. Cada dia més. Els funcionaris pertanyem a un col·lectiu antipàtic a la resta de la societat. Ens ho hem guanyat a pols. Certament, alguns polítics i sindicalistes encara viuen millor i xuclen més, però nosaltres no ens podem queixar. Tenim feina fixa, paga segura i un fotimer d’avantatges que ens haurien de fer caure la cara de vergonya. Entost de treure’ns la crosta de barra que ens maquilla les galtes, exigim més privilegis. Només tenim uns petits inconvenients: haver de suportar la desconfiança d’algun polític –que ens qualifica d’enemics i ens decanta--, no cobrar paga de beneficis i que les pagues extres tampoc no són dobles –per ara, ja que el 2009 ja ho seran— i, de tant en tant, ens congelen el sou perquè l’incapaç de torn no sap quadrar els pressupost de l’Estat de cap altra manera

Els funcionaris contribuïm a engreixar un seguit de vividors, els sindicalistes oficials, que es vanaglorien d’aconseguir una fita que em sembla impresentable: els alliberats. Aquest són companys que cobren de l’Administració i fan feina per als grans sindicats. Alguns alliberats es toquen la collonera tot lo dia, altres els fan la feina bruta. Record una antiga alliberada que em va dir textualment i plorant, després de fer feina al sindicat: “M’estim més fer net un pet amb esquitx que tornar al sindicat”. Aleshores jo era representant sindical.

No podríem ser com els altres obrers? Treballam una hora manco cada dia, tenim set dies de permís per afers propis, ens paguen ulleres, neteges dentals... Personalment, he renunciat a cobrar part d’aquestes prebendes. No he renunciat a totes, perquè també som una mica porc i crec que, ja que no cobram beneficis, pot ser just –he dit pot ser— que gaudim d’alguna compensació. Gastam el que volem en calefacció, aire condicionat, telèfon... I en volem més i més i més. Si fos prou honest, canviaria de feina. Però no ho som. Així que, cada matí, em veig obligat a escopir al mirall i anar a treballar per a un empresari que no existeix i a cobrar d’un pagador –l’administrat—que només pot triar els que ens comanden i punt. I, hala!, a mantenir els nostres privilegis.

Juraments

Jurar davant d’una Bíblia exigeix dues coses: un motiu poderós (o una causa justificada, per aplicar la paritat) i una Bíblia. No sé si tenc res important per jurar, però fer-ho davant d’una Bíblia em resultaria fatigós per mor de l’esforç en la tria, car en tenc més de vuitanta, i no faig broma.

Fa uns anys, un president de CIM va jurar el càrrec sobre un TaNaK (Bíblia jueva) i no se’n va adonar. Això ho puc jurar sobre l’exemplar que em trieu, tot i que he de manifestar que sent una estima especial per l’edició en farsi.

Poder jurar onze vegades davant d’una Bíblia, no té gaire mèrit. Fer-ho una, i “sobre” ella, és una altra història: si ets creient. Que el conseller de Governació de la CAIB és creient, no ho dubt. Almanco és crèdul. Fa falta ser-ho molt per empassar-se que a les Illes no passen coses anormals. Feim veure que en som, que tots ens ho engolim tot i així engreixam el nombre de fidels, que sempre queda bé.

Si el conseller ha batut el rècord mundial d’amenaces de jurament consecutives, no ho sé, però que li durarà poc, n’estic segur. La setmana que ve, en presència de testimonis, juraré repetidament davant de “Mujercitas” que som japonès i figura del sumo. He escollit aquesta novel·la per una qüestió de principis. En primer lloc, perquè mai no l’he llegida. En segon, perquè en ser mentider de mena cal optar per una penitència sublim. El meu desig ocult és destorbar les nimfes del llibre i provocar que en surti una doneta ofesa que se’m pengi del coll i em proposi bestieses inconfessables. Anhel càstigs terribles. Pervers com som, desig l’eixida de la Munar, elegantment guarnida de “dòmina”. No em negareu que en casos així, estira enganyar el poble. Llepar-li les soles mentre t’humilia no és quelcom amb què hom es pugui complaure gaires vegades. Totalment sumís i sotmès al vici, em sent capaç de tot. Àdhuc de jurar que a Cabildolàndia tot va com una seda. (Interromp l’escrit, car de Governació em bufen que m’han punxat ordinador i telèfons.) Atès que em sent incapaç de garantir la meva intimitat informàtica i telefònica, surt de tots els programes immediatament. No l’apag perquè encarà no he passat a CD “Da tempeste” interpretada per María Bayo, una peça que avança el futur i que escolt amb fruïció. Tots a redossa, que la tempesta serà important. Ho jur?

ESBRUFADA

Per ben poc. Li mancaven poques hores per batre el rècord Guinness de mudesa voluntària i ho va haver d’espanyar tot. Callar quan et mors de ganes de dir alguna cosa és complicat. Acumules. És com si t’omplissis de gasos que per alguna banda han de sortir. Tants de mesos preparant el discurs per recollir el premi mereixien un final més digne.

L’alcalde de Cabildolàndia, popularment conegut com “el sant des Born”, hauria pogut pronunciar un altre tipus de frase. Imprescindible: “Tenc set”. Inicial o de pàrvul: “Pa... pà”. Lògica: “No sé què dir”. Interrogant: “Avel·lí, que puc xerrar?”. Angelical i entonada: “Adeste fideles...”. D’alleujament: “No podia callar més”. De reafirmació: “Hi insistiré, callaré fins Sant Joan”. Amenaçadora: “En fer campanya, em sentireu”. Honrada: “Aquesta cartera no és meva”. Magistral. “Cal que els ciutadans s’estimin”. Falsa: “Farem una escola de música.... ja!” Sincera: “M’ha agradat ser una estàtua”. Teatral: “¡Cuán gritan estos malditos! La pròpia d’una persona retgirada: “I si no tornam a guanyar?”. Autoritària: “Fiiirmes!”. No acabaríem. Fins i tot hauria pogut fer un rot o exigir una pissarra i un tros de xoc per expressar els seus pensaments. Però, no. Res d’això. Tanta continència havia d’acabar malament i així va ser. Va trencar l’intent d’inscriure el seu nom en el llibre dels magnífics amb un esbruf: “En Gorrías és una mala persona”. Terratrèmol. Només quan fa uns anys van fer esclatar la mina que hi havia a l’entrada del port –la mànega segons els maonesos--, l’ensurt col·lectiu va ser tan gran. L’escala de Richter fou insuficient per enregistrar el moviment del sismògraf.

On hem arribat? Què passa a Cabildolàndia? Hem perdut les formes i ja no podem saludar-nos i ajudar-nos? Som veïns o som enemics irreconciliables? No ho sé, em fa l’efecte que acabarà malament. El més curiós és que l’enemic de la victòria popular, no és al PSOE, ni al PSM, ni tan sols a UCM. Si el PP no guanya, si no repeteix com a alcalde, els culpables s’haurien de cercar a casa. Per què tanta gent del PP n’està farta? Què han fet malament? No cal ser gaire llests per saber-ho. Ells mateixos ho saben, en són conscients.

Hi ha nervis a l’Ajuntament. Massa nervis. Els altres no en tenim la culpa. Alguns dels que comanden, tampoc. Molta gent vol que el PP guanyi, però que una desadora obri les finestres i oregi la Sala. Si el tuf és una invenció, amb cinc minuts, tot resolt. Tancau!

Votarem per Cinquagesma!

Vaig conèixer una dona que estava convençuda que els lloros de Santo Domingo distingeixen una jove rossa d’una morena. Que els lloros dominicans són excepcionals, és quelcom que ja se sabia. Que estaven afectats de la síndrome de la “zoofilia inversa”, en canvi, em va suposar una descoberta. Mai no hauria cregut que un lloro fos capaç d’enamorar-se i tirar floretes a les rosses que entraven a un hotel, i passar olímpicament –més bé, homèricament— de qualsevol altra subespècie d’homo sapiens sapiens (o dona altament intel·ligent, en aquest cas). Fidelitat a la musa, se’n diu.

Em fa l’efecte que hauríem d’importar animals plomats d’aquell país. Uns animals que només diuen coses agradables, que guarden un prudent silenci quan convé o ignoren qui no els fa el pes, serien uns encantadors ocupants de les cadires del Saló Caòtic des Born de Cabildolàndia. És clar que les parets del Saló s’avorririen puix, entost de plens municipals, les reunions serien tan animades com un dinar al menjador d’una cartoixa. No em vull imaginar un periodista illenc, angoixat per la manca de declaracions delicades com ara “En Gorrías és un pobre desgraciat”, convertit en visitant habitual d’un terapeuta que li aconsellés, per tenir tema, d’entrevistar lloros convertits en criolls que han fet fortuna a les amèriques.

Tanmateix, açò pot succeir. Les eleccions municipals seran per Cinquagesma, dates indicadíssimes per treure’s la responsabilitat ciutadana de sobre. En votar segons quin candidat, sempre podrem al·legar que aquell dia anàvem de mosques. Potser seria interessant que abans de votar buféssim (és una proposta que deix caure per si els partits la volen incloure en el programa). Vés a saber quina papereta dipositaríem a l’urna, després d’haver omplert la bufeta durant un cap de setmana tan assenyalat. Sincerament, patesc pels interventors. Què passaria si en demanar-los ajut, ens enviaven a l’excusat i no a la cabina? La broma és la broma. Urnes plenes de paper sa. I el recompte, com aniria el recompte! Si anant clars, els de la Confraria del Sant Ciment engreixen el nombre d’assistents a les seves manifestacions, què no farien subtilment animats! “I el guanyador és... Scotex!”.

Humilment, propòs que a Cabildolàndia votem un altre dia. O que no votem mai. Al cap i a la fi, algun partit pot presentar una figura de porcellana fina, que mai no obre la boca, per a alcalde i guanyar. Vet aquí la importància per a la premsa d’importar lloros científics dominicans. Tenen més conversa. Encara que sovint només repeteixen “!Hola rubita, qué maja eres!

EL BRES I LA MOSCA

De nit, una llum rara volta per Cabildolàndia. Provoca un ensurt a qui la veu. No cal patir. No es tracta de cap OVNI atret pel planetari, ni és una invasió de cuques de llum, ni una proliferació de moixos o d’òlibes, ni procedeix de les llanternes d’una parella de guàrdia civils. Ni tan sols és un projecte en fase proves de fars mòbils que fa Comandància Marítima, tot cercant el lloc idoni per instal·lar guies d’entrada al futur port. L’enigma té una explicació.

Els més llests tot d’una hauran comprès que són reflexos dels ulls, oberts com a bòtils, dels que no han aconseguit dormir des que la Benemèrita va començar la broma d’Andratx. L’insomni d’aquests cabildos és comprensible. La Unitat de la Son d’IB-Salut s’esforça a curar-los, però de moment sense èxit. Cap narcòtic ha estat capaç d’apagar aquesta il·luminació extraordinària. Tindrem un Nadal diferent. El cap de la Unitat esmentada ha tingut dues pensades. La primera és proposar a la Capella Davídica que oferesqui un concert especial en què, entost de cantar nadales, el repertori inclogui exclusivament de cançons de bressol. Ja s’han après la “Nana de la cebolla”, que a més d’endormiscar, provoca un increment de la producció de llàgrimes que hom pot confondre amb un penediment per haver abusat de l’èxtasi de la totxana. A la fila zero, hi seuran els afectats. Per si de cas tingués èxit, els voluntaris de Creu Roja tindran lliteres preparades.

Però tot apunta que, de la corrupció, l’únic que se’n beneficiarà serà un servidor. Efectivament, els segon remei proposat per fer-los descansar, m’afecta. Ja fa anys que per no avorrir-me em dedic a criar mosques tse-tse en captivitat. Cadascú té les seves manies i jo som extravagant. Sempre m’ha atret aquest insecte que, a més a més de presentar un cos esvelt –com el d’un polític abans de passar per caixa (negra)— té la mania de transmetre la tripanosomiasi africana o malaltia de la son. A hores d’ara, estic a punt d’aconseguir una mutació genètica de la Glossina morsitans morsitans, nom científic de la tal mosca: tot per ajudar. Crec que d’aquí a pocs dies hauré aconseguit que piqui de dia –ara ho fa de nit-- i només infecti corruptes afectats d’insomni. Ja em veig a Estocolm recollint un guardó més que merescut. Mutar-les i ensinistra-les té el seu mèrit, no m’ho negareu. Les famílies dels afectats m’ho agrairan.

Afortunadament per als hiperdeixondits de les Illes, la presó és plena i, si fall, no hi cabran tots. Xambons!

PLANETÀRIUM

Ens han ben fotut. Ens ho mereixem per malpensats. Açò de fer un planetari al Canal Salat demostra que l’honradesa i l’honestedat són les dues principals virtuts a Cabildolàndia. Tanmateix, estic un mica decebut. M’havia convençut que el farien a l’àtic dels pisos de luxe que aixequen al costat de la caserna de la Benemèrita.

Em semblava evident que l’explicació a autoritzar el promotor a construir-hi un pis de més era deixondir una cultura anestesiada. Un observatori al cim del poble, amb vistes meravelloses a la “casa cuartel”, i indicadíssim per prevenir invasions per mar, per controlar si les onades amenacen el fur dic i per clavar-hi telescopis de pagament capaços de permetre d’espiar les oficines de l’Ajuntament, era ideal. Qui no vol saber si un regidor estrella pren cafè amb llet o “carajillo”? Aquest interès, purament científic, ja no el podrem satisfer.

Ens garanteixen que des del lloc triat es podrà mirar el cel sense dificultats. Ens prometen que els telescopis són tan potents que no els afecta la llum de la vila. Tenc dubtes raonables. Si bé és cert que la majoria de carrers estan a les fosques, també ho és que els il·luminats que mantenim i que ens governen desprenen més raigs que molts de focus. Tindrem un complex que constarà de planetari, auditori, sala per a congressos... i cap escola de música. Fantàstic. Aquest cop s’han superat. Els populars que els han precedit havien estat més discrets. Ens llegaren un cavall esgavellat i un caixó que fa de serveix de bústia de Correus. Aquests han pujat un graó. Què faran els pròxims? No ho sé: tremolem! Amb la dèria col·lectiva que s’ha escampat amb els cementeris, no m’estranyaria que projectassin de fer quelcom per a vampirs. Atès que Transilvània travessa una mala etapa i els senyors de la nit xuclen d’uns romanesos anèmics, els podríem fer ontes a veure si s’estableixen per aquí. Hom dirà que la talassèmia, tan estesa entre els nadius, no els convida a venir. És cert, però també ho és que estam avesats que ens clavin les mordales sense emetre cap udol. Un balneari per a vampirs seria idoni per desestacionalitzar el turisme. No cal patir, estam preparats: des de l’observatori vigilaríem la seva volada per protegir-nos i al seu costat fan transfusions.

Grans projectes per a unes grans nits, no ho dubt. La putada és que s’obliden del dia i que els infants hauran d’assajar l’Oda a Nosferatu i estudiar música davall ses Voltes. Indigents culturals.

I Sant Climent, també

Una altra setmana així i canvii de poble. Cap escàndol, cap baralla... Bé, hi ha hagut algun ajut negre al manteniment del nivell de vida d’algun polític, però això no és un escàndol: a Cabildolàndia ho consideram habitual i ho acceptam de gust. Fa goig veure com el patrimoni d’alguns creix. I clar, què es pot fer quan l’avorriment s’apodera de la vila? Cal imaginació. Podríem haver aprofitat el 20-N per muntar una festassa que hauria omplert de goig els nostàlgics. De goig i de pena, que l’enyorança colpeja.

Sortosament s’ha creat el CASC (Cabildos Amants de Sant Climent). Aquest grup de ciutadans promou una recapta per fomentar la segregació de Sant Climent de Maó. No és que de cop hagi sorgit una devoció inexplicable pel sant. De cap manera. És una jugada estratègica més que lloable. La cosa té la seva lògica. Un Fornells independent fa ontes. Si s’independitza, Sant Climent --que és més gran-- també cal que ho faci. Disposaria de prou mitjans econòmics per sobreviure. Es quedaria amb algunes platges del sud i, amb una mica de sort, amb l’Aeroport. Si no els bastava, sempre comptarien amb el suport econòmic del CASC. I em demanareu, què hi té a veure Cabildolàndia? A vegades em sembla que escric parides per a gent tan limitada com jo mateix. Per començar, no caldria dir que hem d’anar a Maó per agafar un vol. Aquest fet ja suposaria un acte sanitari solidari. Bona part de l’assistència mèdica als cabildos la genera la urticària que els provoca trepitjar sòl enemic.

També suposaria la possibilitat d’agermanar-nos amb Sant Climent. Aquest fet amical perpetu augmentaria a mil el nombre de pobles amb els quals estam agermanats. Amb tot, això no és el més important. El motiu principal és afeblir Maó. Amb un Sant Climent que caminés sol, la ciutat més habitada de l’illa seria... Cabildolàndia. Oé, oé, oé oé... ja soooom primers! I hala, a reclamar la capitalitat. I amb ella l’hospital, el Consell Insular i unes quantes coses més. Ja disposam de solars adients on aixecar aquests edificis. Abans hi hauria algunes permutes pel mig, però això ho arranjaríem amb quatre dies: dominam el tema. Però no cal que els maonesos patesquin, serem generosos en comandar. Els deixarem subdelegacions de tot i els permetrem que conservin l’hac, el formatge, l’Agencia Tributària, i les plantes de GESA i Milà. No es podran queixar, no? Tractar els fems produïts a Cabildolàndia és un honor. Som tan solidaris que permetrem que se’ls enduguin. Com han fet sempre.

PRIMÀRIES POPULARS

Em veig obligat a lloar-ho. El trencament del pacte entre PP i PMQ es farà d’una manera espectacular, en un sopar de germanor. Hi estan convidats afiliats –tret d’un que està castigat--, simpatitzants, dissidents i, fins i tot, interessats. Com és habitual, tindrà lloc al “Casino 17 del PP”. En realitat, la trobada serà alhora una mena de primàries per aclamació dels populars. Abans que res, es projectarà el film “La escobita nacional”, pel·lícula que ha estat triada vés a saber per què. Hi ha coses que se m’escapen.

Seguidament, i després d’un fòrum entre els assistents, es projectarà un vídeo de l’encaixada de mans que va tenir lloc entre els que van signar el “Pacte de dalt sa costa Nova”. Durant la projecció, el públic cantarà “Roseret”. Hom valorarà les llàgrimes quan la tonada arribi a “Qui mos ho havia de dir, tan amics com eren antes.... que ara haguéssim de renyir”. En acabat, els representants del PMQ abandonaran la sala, es dirigiran al solar on proposen d’aixecar l’auditori –que s’emprarà com a motiu del divorci-- i començarà una assemblea en què s’intentarà convèncer el representant de l’Associació en Defensa des Bat”, gran amant del beisbol fa uns anys –si més no de l’estri emprat per colpejar la bola--, que no presenti una llista alternativa a les eleccions municipals. Prèviament, s’haurà servit un tassa de til·la a cada assistent amb la sana intenció d’asserenar els ànims, car tots junts guanyen segur, però dividits...

Els plats forts vindran a continuació. Just en tocar les 12 de la nit, el president de la Confraria del Sant Ciment, amb pantaló curt, samarreta i sabates esportives, intentarà donar una volta completa a la sala abans que no sonin les 12 campanades. Per motivar-lo, sonarà la peça principal de “Carros de fuego”. Si ho aconsegueix, serà inclòs en la llista presentada a l’Ajuntament de Cabildolàndia; si no, haurà de continuar exigint més ample de banda a la carretera general per poder fer més via en el següent intent. I és que l’ADSL ha arribat a la política. Un cop recuperat de l’esforç, li cediran l’ús de la paraula. En aquesta ocasió, hi intervindrà com a president de l’Associació Fanàtica (AFA). Té mèrit interpretar un paper doble sense barrejar-se. Si aconsegueix no immutar-se durant l’actuació del “Grup de Majorets Transexuals de ZP”... a la llista; si no a escalfar banqueta.

En definitiva, l’alcalde repetirà, disfressat d’estàtua. Només resta saber qui ha fet més mèrits per encapçalar l’extremisme.

Noble carpa

Era de justícia. Calia atendre les peticions rebudes. L’Ajuntament de Cabildolàndia ha claudicat i organitzarà un homenatge al finlandès Maino Latrevven, famós dissenyador de carpes. Els cabildos ja consideram que la des Born forma part del paisatge de la vila. Ara per afavorir empreses locals i insulars, ara per organitzar fires sense ànim de lucre, la carpa és muntada cada dos per tres.

Francament, l’haurien de deixar estesa. Cada setmana s’hi podria muntar una exposició o el que fos. Els dies feners serviria de garatge. Hom podria emprar-la com a aparcament cobert. Un cobrador controlaria entrades i sortides de vehicles i disposaríem d’una zona blava de luxe, ideal per als aristòcrates del poble, tan estimats –o venerats-- quan arriben les festes. Les possibilitats que oferiria serien múltiples. No descartaria de substituir el “caragol des Born” pel “caragol de la Carpa”. Si el consideressin elitista o una vulneració dels protocols, es podria afegir com una volta extra. Tindríem un caragol “indoor”, i açò muda. En aquest, lògicament, només hi podrien participar els cabildos amb pedigrí, els “pata negra” de llàgrima i emoció santjoanera. Seria una mena de Fira de Sevilla amb una “caseta” especial. Una altra opció seria fer-hi una volta per als infants. Finalment, la beguda s’hi podria traslladar quan el noble designat no disposés de palau. Ara bé, una de les parets de la carpa s’hauria de destinar a hemeroteca. Ben emmarcats i coberts de metacrilat, hi penjaria articles que continguessin les crítiques que van fer els populars a l’anterior consistori quan va muntar la primera carpa.

És un pecat que la setmana passada la utilitzessin com a local per al Campionat Ornitològic de les Balears. Després d’haver perseguit els coloms amb tanta dedicació, es veu que a Cabildolàndia hi ha tracte de favor. Mentre els canaris empren la zona noble i les gallines volten lliurement –quan no acaben fent un bon brou-- pel canal Salat i per Dalt sa Quintana, els coloms són considerats enemics. Governació fins i tot –i cit textualment- ha manifestat que “les gàbies trampa ja estan en marxa”. Mai no havia vist gàbies desfilant. Que et perseguesqui la policia és normal, però fugir d’una gàbia que t’encalça és fotut. Un enginy terrible. El Campionat s’hauria d’haver fet, òbviament, al carrer de Sant Cristòfol, així sabríem com les aus passaven la nit en capella abans de ser exterminades. Allà hi ha l’autèntic temple de l’ornitologia. Amb bones trampes. Algú s’enriquirà amb l’excusa del colomar. Sabeu qui, no?

EL CRIDORI

Tot serveix per armar brega. Els cabildos som com som. Ara discutim per l’auditori: no m’ho puc creure. Si tothom que ens coneix ja sap que a Ponent el llat és la forma més habitual per comunicar-se, a què ve ara aquesta dèria de fer un recinte on cobraran per escoltar? No sentim prou grolleries pel carrer o a qualque bar? Fer un cafè i oir el silenci només és possible al monestir de Santa Clara, i amb sort.

Els qui comanden han decidit canviar la ubicació del recinte. Normal: mai de la vida es pot acceptar la tria de l’enemic. Tanmateix, estic d’acord que el lloc triat no era l’idoni. El que no em sembla normal és haver trigat tres anys a prendre aquesta decisió. Com que som pillo, ho imputaré al fet que Urbanisme i Cultura no acaben d’estar prou coordinats: una evidència copsable però incomprensible, car el regidor és el mateix. Es veu que és tan prudent que, malgrat presentar un cas de doble personalitat, guarda molt bé els secrets. No diu res sobre Cultura a la part de si mateix que adora el formigó a l’engròs. Com s’ho fa? És ben senzill: procura no pensar mai en res relacionat amb Cultura. Solament qui va ser conseller sense cartera podia aconseguir-ho: ara tenim cartera sense regidor. Memorable, creis-me.

Jo hauria fet l’auditori al solar de l’antiga plaça de toros, lloc regat de sang on, de passada, podríem comprovar si els polítics, en picar-los, demostren prou raça. Tots a cor cridaríem, com “Búfalo” a la sèrie Juncal, “Bien picaooo!” quan destrossessin l’esquena del contrari. No hi hauria les discussions típiques entre fans a la Real Maestranza. Aquí no ens barallaríem amb els veïns, puix per mor d’una transmutació els que residim a Cabildolàndia som portadors d’un gen que ens impedeix d’escoltar què diuen els altres. I quan els escoltam, no els feim cas.

Si a un auditori s’hi va a sentir música, tampoc no entenc tanta ruïna. Els únics sons que estiren són els dels renecs, de la sirena d’un vaixell –per fotre Maó, bàsicament--, i, mai no, el del tambor i el fabiol. Amb el port tindrem un auditori outdoor; crits, en sentim arreu; interpretacions harmòniques de “heavy menyspreu” cada mes al Saló Caòtic, etc. Insistesc: d’escoltar, poc. Si feim un auditori, res de música clàssica: prohibit. Facem-lo per tant com a monument a una manera de ser. Ah, i el nom...“El Corral de la Pacheca”, evidentment.

El trobaren a Lugo

Remenant papers de l’època franquista a la Diputació de Lugo, la gran arxivera Memory Honnetz, visitant habitual de Cabildolàndia, va fer una troballa extraordinària: la informació completa sobre el registre cadastral de la nostra vila des de l’època musulmana. Com hi va arribar aquesta documentació, és un misteri. Després d’un primer estudi, tot sembla indicar que aquest fet explicaria que recentment haguem sabut que un petit solar, de només 7.000 m2 (una fotesa que molts extraviam sovint), és propietat de l’Ajuntament. La investigadora no descarta noves sorpreses.

L’esgavell entre la població és important. Bona part s’agita davant la possibilitat d’haver de canviar de lloc de residència. Et penses que la casa pairal era teva de tota la vida i en realitat pertany a un sudanès que es dedica a extreure sal de les mines d’Abissínia. Qualsevol dia es presenta el notificador de l’Ajuntament i et clava un ensurt. ”Toco, toco...(pronunciat en castellà per nostàlgia)”. “¿Quién és...?” “L’agutzil municipal! Té set hores per abandonar la possessió. A vostè li correspon romandre a Beat Franco, 38”. “I aquest carrer, on és....?” El notificador es posa a tremolar, li brolla una suor freda i es veu obligat a fer un solo de fabiol i interpretar la melodia santjoanera per relaxar l’ocupant i a si mateix. Sap que entre que el procés de beatificació no ha acabat, malgrat les pressions de Pius Camps al Vaticà, la requalificació urbanística pendent i unes quantes permutacions pel mig, la nova llar no serà habitable fins d’aquí a uns anys. Mentrestant, sempre podrà ocupar una tenda al campament de refugiats que es farà provisionalment a qualsevol de les parcel·les municipals que es descobriran i inventariaran properament.

Ja sabem segur que alguns propietaris de cases de la Contramurada hauran de canviar la mansió per un galliner ubicat vés a saber on. Tanmateix, no cal que es preocupin gaire, car qualsevol dia els oferiran de bescanviar-lo per un colomar a primera línia de mar amb aus denominació d’origen “Sant Cristòfol”. Jo he tingut sort. Hauré d’abandonar la casa on visc, però tot sembla indicar que tenc dret a reclamar el molí des Comte, galeries incloses.

Cabildolàndia és així. Ser descendents d’uns invasors que tombaren la resistència mora a base de donar tres tocs a les portes de la ciutat... què voleu que us digui: imprimeix caràcter. Si des de temps bíblics tothom sap que les muralles de Jericó es desplomen a toc de trompeta, per què aquí s’anuncia gresca quan sona un fabiol?

Trilingüisme a la balear

Ho sé de bona font. Finalment, serà la Conselleria de Salut l’encarregada de desplegar la volada del trilingüisme. En efecte, un cop els savis entre els més savis de la CAIB s’han adonat que hi manquen llicenciats capacitats per impartir les matèries escolars en anglès –o dominen l’idioma o dominen la química— i per no rectificar –això, mai— aplicaran uns petis canvis en la disposició. Abreviant: de trilingüisme, a llengua partida en tres.

Per aconseguir una llengua trífida, cada interessat s’haurà de posar en contacte amb l’IB-Salut, que l’assessorarà sobre les modalitats a què pot optar: pública o privada. Hom recomana la privada, puix la intervenció és més delicada. Triar la pública, emperò, implica d’estar disposat a engreixar la llista d’espera, que en cas és una sort. El dia assignat, li facilitaran un antifaç per evitar que vegi un excés de sang i després que hagi glopejat absenta per adormir una mica la llengua, el metge agafarà una “gillette” ben nova i li seccionarà l’apèndix en tres. El tel (“frenillo”) restarà intacte. Qui opti per la medicina privada gaudirà d’anestèsia local i d’una seccionada feta amb làser. Aquesta opció no és tan crua, però els efectes seran semblants: ningú no en sortirà perjudicat. En acabat, cada illenc disposarà d’una llengua dividida en tres. Igualtat absoluta.

Els beneficis d’aquesta parida balear són evidents. Per començar, els empadronats podran satisfer tres parelles alhora, fet que atraurà a les Illes noctàmbuls i polígams musulmans, la qual cosa augmentarà la nostra riquesa. Crear riquesa és cabdal. En voler ofendre, hom podrà fer tres moms a la vegada. També serà factible adoptar la salutació tibetana i treure la llengua a tot un autocar ple d’estrangers. Si les dones girafa són una atracció birmana, els trífids ho serem a les Balears: turisme etnològic. Ens marejaran: “Un mom, que et faré una foto, polit meu!”. Teològicament, també presenta punts interessants: és una manera didàctica d’explicar el misteri trinitari. Els balears tindrem una única llengua, però que a més serà trina. En voleu més? Que no seria fantàstic substituir aquests horribles pírcings que la foraden per una llengua en forma de tronyella? El súmmum dels científics seria aconseguir nadons trífids. Van fent proves.

No queda massa clar si una llengua així facilitarà de parlar més idiomes. De fet, no té gaire importància. El que de veritat cal és fomentar el disseny lingual. Jo, m’hi apunt. Compliré amb el meu deure. I a la brava: sense anestèsia ni alcohol.

CORRUPCIÓ CABILDA

Fa unes setmanes s’havia decidit d’organitzar un congrés sobre reumatisme a Cabildolàndia, al famós palau de congressos desmuntable que sovint sol emprenyar enmig des Born. Afortunadament, la coreana Kima Koisha se’n va adonar que la gran quantitat de cabildos il·lustres (he, he!) que caminaven malament, no ho feien perquè patissin cap malaltia, sinó per excés càrrega. Finalment, idò, el congrés se substituí per un simposi interdisciplinari entre sastres i manobres. El títol: “El fil i la totxana: relacions i propostes”.

Kima, una espasa de la medicina, va veure clar que el problema era d’excés de pes. No tregueu conclusions precipitades: les hamburgueses no hi tenen res a veure. El problema de la coixesa rau en la dificultat de desplaçar-se amb les butxaques plenes. Ha arribat a tal punt la corrupció i el traspàs de diners negre, que no hi calçons capaços de suportar aquesta inflor. Sortosament, la butxaca és l’única cosa que et poden inflar sense que et faci mal, encara que el pes del que hi portes t’acaba provocant un maldecap impressionant, puix no hi ningú capacitat per amagar tants de calés. Bé, alguns que tots coneixem sí. Com diuen a Cuba: “¡Tú sabe!”

La feina dels sastres per alleugerir el transport de les donacions rebudes dels reis de la totxana, és meritòria. Les propostes eren posar rodes als pantalons, fer un butxaca triple... però la majoria es declarava incapaç de trobar cap solució. Àdhuc hom va entestar-se a reclamar d’amnistiar els cobradors per l’esforç que els comportava aquesta feixuguesa i concedir-los la “Medalla als patiments pel maó”. La reacció d’ICM va ser immediata: “Maó sense hac, mai de la vida! Blanquegem els diners negres, però no toquem l’ortografia. Acceptem la permutació d’aquestes donacions per un xaletet a qualsevol lloc!”. És una proposta lògica: qualque cosa hem de fer amb aquest pobres bastaixos. Cal alleugerir el seu patiment, car el diner no fa la felicitat. A Cabildolàndia, hi deu haver qualque desgraciat. Més d’un. La pregunta que em faig és: com punyetes s’ho fan per acumular tants d’immobles amb un sou normalet? Per què els donen diners? No fora millor obsequiar-los amb un cop de peu que els fes volar fins a la Model? A qui dimonis se li va acudir tancar aquesta presó? La que volen fer a Menorca no tindrà prou cabuda. Ep!, no penseu que em referesc als polítics quan parl de corrupció. Açò no ho he dit; si sou malpensats, és el vostre problema. Unten gent normal per gust.

Un gran combat

Per acabar amb l’allau d’escrits, la premsa menorquina va organitzar el proppassat 1 d’octubre, “Día del Caudillo” per als nostàlgics, un enfrontament de boxa per unificar el títol mundial de millor educador entre el representant del MRP (Menorca Rebutja les Pinyes) i de l’AFA (el Azufre de los Fru-frus Axfixia). El combat, va ser concertat (deman excuses per emprar aquesta paraula) a vuit assalts.

Tanmateix, fins al darrer moment no sabíem si el combat es faria, puix el candidat de l’AFA, Tony “Sugar” Campos, “el Azote del Laicismo” es va presentar amb un excés d’opus a la balança, per la qual cosa convocà unes quantes manifestacions que li permeteren de rebaixar els grams sobrants, cremats durant l’itinerari. En no replegar gaire assistència, més que manifestacions, l’entrenament semblava una sessió individual de footing. Per la seva banda, el fi estilista de l’escola cubana, Andy Bosch, “el Diablillo de Cienfuegos”, va topar amb l’impediment de no comptar amb un preparador adient al seu cantó, ja que la malaltia de Fidel Castro havia obligat a tancar els aeroports cubans. Afortunadament, gràcies a un carregament de vídeos de contraban, va disposar de prou material per refrescar la seva memòria històrica i acudir a la cita sense entrenador, però ben preparat.

De bon començament era evident que el combat seria interessant. “Sugar” Campos, repassava les obres completes de sant Agustí durant els descansos, mentre Kid Bosch els aprofitava per entretenir els respectable cantant acompanyat d’una guitarra. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que el públic animés Kid Bosch, i més si tenim en compte que molts partidaris de “Sugar” Campos voltaven per Cabildolàndia per reclamar que la Diada fos declarada festa local.

L’esgrima del “Diablillo de Cienfuegos” va sorprendre el campió de l’AFA. Campos, que posseeix una pigada i una ploma terribles, no aconseguia deixar fora de combat Kid Bosch. La preparació d’aquest darrer, clarament superior, provocava que “Sugar”, cada cop més exaltat, el bombardegés amb frases grolleres i desqualificacions al·lusives al passat comunista del contrincant, que aquest esquivava amb destresa. Malgrat que el públic no creia que el ball de Bosch resistís els vuit assalts, es va veure sorprès: “los viejos rockeros nunca mueren”. Els dos darrers assalts foren una autèntica exhibició d’Andy. “Sugar” Campos, bastant fatigat, no aconseguia tombar-lo, cosa que aprofità Kid Bosch per reclamar més diners per a l’escola pública entre cop i cop, davant l’alegria dels seus seguidors de l’MRP. El veredicte: combat nul i protestes dels fans d’Andy que creien que havia guanyat als punts.

IB3

Buenaaaas! Morning! El govern de l’illa del costat --el de la CAIB, vull dir— està perfilant un nou projecte: pagar-te per veure la tele. Tot val per aconseguir audiència. Per estalviar, el pagament es podrà fer de diferents maneres. Aquesta solució, creativa, ja s’aplica a Cabildolàndia amb les permutacions. A la nostra vila n’hi ha una de pendent: bescanviar una col·lecció completa del “Capitán Trueno” pel Llibre Vermell. Em direu que és una espoliació del patrimoni local: no hi estic d’acord En realitat, els tebeos incorporen ADN de famosos que hi van deixar restes de baves, llàgrimes... El Llibre Vermell està immaculat i només té un valor històric i simbòlic. En parlaré un altre dia.

Mestre Matas proposarà de redimir part de la condemna als presos que voluntàriament mirin IB3 (una tortura) i farà un recés al Parlament perquè els seus diputats els imitin. La raó és òbvia: segons l’EGM alguns programes d’aquesta emissora tenen una audiència zero. Ja té mèrit, molt més que fer una travessa i no endevinar cap resultat. Personalment, jo em comprometria a veure aquests programes si, a canvi, tornava a ser possible veure K3/33 sense problemes (a Cabildolàndia no es pot, però ningú no hi fa res).

Tanmateix, l’audiència solament és una anècdota en el cas d’IB3. El tema lingüístic és més lamentable. Mai no he entès per quin motiu emeten tantes pel·lícules i sèries en castellà. Em direu que és perquè molta gent no entén el mallorquí. Discrep: si és així, per què les notícies empren un idioma incomprensible? Forçosament he de suposar que pretenen que la gent no entengui què passa a les Illes. Hàbil sistema per no informar. I per emetre aquest bullit de programes em van deixar sense Àgora i Millènium? Francament, quan afirmen que consulten el gust de la gent per triar la programació em vénen ganes de proposar-los que emetin la del 33 sencera i només canviïn l’anagrama de la tele catalana pel d’IB3 i punt. Així, l’audiència apujaria i la despesa seria nul·la: dèficit zero. I jo, feliç, tornaria a veure programes interessants. Ara no ho aconseguesc, i això que he canviat d’antena i l’he eixamplada amb banyes de cabra afusellada i amb el consolador, l’autèntic, que Exuperància Ragú emprava per sodomitzar Pedrojota, agenollat i amb roba interior femenina i vermella, abans de remullar-lo amb una “larga i cálida meada” que el porc del Mundo s’engoleix mentre mira. Que passin el vídeo: audiència garantida.

Honradesa cabilda

Cabildolàndia, ciutat monumental, està incompleta. Li manca quelcom que li doni una personalitat pròpia. Em direu que ja té Sant Antoni, Sant Joan i fins i tot la salvatjada del Bujot, però aquestes festes no m’acaben de convèncer. Són detalls que estan molt bé (o molt malament) per als indígenes, tanmateix diuen poca cosa als vinguts de fora. Per no oblidar-nos, el foraster necessita alguna cosa més que ser obligat a botar fins a esgotar-se per no ser confós amb la raça inferior que crien per Maó. Comparar una dolça fonedissa amb un cabildo viril... “acabáramos”!

Aprofitant que el president de la Confraria del Sant Ciment, de l’AFA i de cinquanta-sis associacions més –les dades són d’anit passada, dilluns ja seran unes seixanta— ha proposat de concedir el premi Progrés a Jaume Matas i que aquest candidat reuneix prou mèrits per ser considerat neoprogre, potser no seria sobrer que, a més a més del premi, rebés una distinció perpètua.

Si us hi fixau, veureu que el cavall que hi ha l’entrada de la vila no té prou personalitat. És gros, sí, i està esgavellat, però no el qualquen: mala cosa a un poble on qualcar és un deure. Descartada l’opció d’afegir-hi en Franco com a cavaller –malgrat l’abundor de fans--, crec que una bona opció seria convertir-lo en estàtua sedent d’en Matas. Hi col·locaríem, al davant i gravada en pedra, una dedicatòria que digués “Erigida a Jimmy el Progre, en agraïment per IB3”. L’estàtua, amb la mà dreta senyalant cap a l’entrada del poble, semblaria que et convidés a entrar-hi i et digués “Aquí tens Cabildolàndia, la ciutat de les permutes. No passis de llarg i t’hi faràs ric”.

A Ponent, fer-hi fortuna no és difícil. El problema és que tothom és massa honrat. (Interromp una estona l’article perquè m’ha agafat un atac inexplicable de ganes de riure). Bé, un cop recuperat, continuaré. Com us deia, l’honradesa és el nostre distintiu. No cregueu el que escampen: és mentida. La ciutat té mancances, certament: no hi ha més teatre que el Saló Caòtic (on hi ha una representació mensual que per desgràcia es confon amb els plens de l’Ajuntament), però gaudim de cases noves, pisos cada dia més alts, piscines... Tot allò dolent que en conten –sobres que canvien de mans, etc.-- és fals. El que passa és que hi ha persones que amb quatre duros saben augmentar increïblement el seu patrimoni. Enveja, senyors, enveja.

Immigrants prostituïdes

Avui no seré irònic. Parlaré de la prostitució. Bàsicament n’hi ha dos tipus: la voluntària i la forçada. Sobre la voluntària no vull opinar, quant a la forçada... Una dona pot esdevenir esclava sexual per diversos motius: per sobreviure, per aconseguir diners per satisfer alguna addicció insuperable o perquè és obligada per una xarxa sense escrúpols.

A les Illes, un 98 % de les prostitutes són estrangeres. Això ens hauria de fer reflexionar. És possible que algunes hauran escollit aquest ofici d’una manera voluntària –que no vol dir per gust--, però no n’estic massa segur. Si repassam les dades que es publiquen, comprovarem que gairebé sempre procedeixen de països “sospitosos”. Sovint llegim que s’han desarticulat màfies que controlaven aquestes dones, la majoria de les qual són romaneses, eslaves o sud-americanes. També n’hi ha d’altres indrets. El cas de Libèria és el més esgarrifós. A més de “debutar” amb una violació, totes aquestes dones esclavitzades pateixen maltractaments i reben amenaces directes o indirectes. És molt freqüent que les intimidin amb un avís escabrós: el més comú és que la seva família –que continua residint a un dels països esmentats— patirà alguna desgràcia si no es pleguen a fer el que la xarxa exigeix.

La vida d’aquestes dones és prou desagradable. Suportar clients bruts, borratxos, violents... no és cap regal. Pateixen durant el seu horari de treball i també passen un cativeri en acabar la jornada: són recloses en un habitatge del qual no poden sortir.

A Menorca, fa unes setmanes van clausurar uns dies tres prostíbuls i van arrestar els seus propietaris perquè part de les treballadores eren estrangeres que residien a l’illa sense papers. Ignor si hi ha res més al darrere. Confii que no. Encara que sembli una afirmació fora de lloc, gos a afirmar que els amos dels altres locals de l’illa devien estar més que satisfets: en minvar la competència, engreixaven els seus beneficis.

Tot això que he dit, està molt bé o molt malament: depèn del gust del lector (si és que algú llig el que escric), però no incideix en la responsabilitat darrera –hauria de dir primera?-- sobre el tràfic de persones. Els clients d’aquests locals s’haurien de plantejar que per culpa seva algú altre és sotmès: en són col·laboradors necessaris. A qui que només hi cerca tendresa, el puc disculpar; però qui vol satisfer un vici, demostrar la seva virilitat o humiliar-les és tan fastigós com un macarró.

Estimat quitrà

Patir quatre retencions en un estiu, ja és patir. Pròstata atrofiada? Una bufeta plena, emprenya. Per evitar embussos als seus membres, el Consell Major de Gurús ha autoritzat la Confraria del Sant Ciment a fer una penitència especial que culminarà amb la celebració de l’Adoració del Bon Asfalt. Durant set setmanes els escolans més pietosos es recolliran a fer vida contemplativa al seu temple i solament faran aparicions públiques per replegar signatures per reivindicar el desdoblament de la carretera general. Aquest acte de proselitisme i de captació de nous fidels va començar el proppassat dissabte a Cabildolàndia i properament es desplaçarà en processó a la resta de viles.

Un artista adherit a la causa enquadernarà els fulls omplerts el dia abans de la festa i en un acte públic. El paper és reciclat: que consti. Posteriorment el llibre serà dipositat a la seu del CIM, que s’ha compromès a custodiar-lo com es mereix. S’omplirà de signatures fetes amb plomí xop de quitrà, substància reivindicada que haurà estat prèviament purificada i recollida a les cales de Menorca, acció que a alleugerarà les molèsties als banyistes, farts d’untar-se de pega.

Malpensats afirmen que la petició de desdoblar la carretera té a veure amb l’afecció dels acòlits a desplaçar-se pel centre-dreta i la seva fòbia a l’extremisme: una afirmació versemblant. És la seva última concessió. Qualsevol profà pot deduir que la doble ratlla de separació entre Cabildolàndia i Hac-City impedirà més girs a l’esquerra. Atès que els bòlids, legalment, podran augmentar la velocitat en 30 km/h –una bogeria-- i que per tant patirien en no poder presumir de ferrari o 600 esgavellat, és prioritari que hagin de fer un desplaçament extra per poder-los contemplar millor. Si volen anar, per posar un exemple, de Cabildolàndia al Pilar tindrem aquesta segona possibilitat d’admirar-los ja que, en fer un trajecte més llarg, primer passaran per Ferreries on voltaran una rotonda i posteriorment tornaran enrere cap a la destinació final. No guanyaran temps en el desplaçament, però hauran aconseguit augmentar el consum de petroli i contribuït a escalfar i esclafar el planeta. A més, en apujar la demanda de combustible, els petroliers tindran més oportunitats d’abocar quitrà a la mar. Un cop purificat, s’emprarà per a la recollida de signatures de 2007. Segons m’han dit, exigiran que es facin ponts per poder arribar a cada lloc i cada platja situades a l’esquerra de la carretera i una vorera extra per prevenir una altra invasió de cabres. Verga, m’ha fugit!

Temporada de sardines a Cabildolàndia

Arran de l’encreuament de declaracions i escrits del PP contra el PSM, i a l’inrevés, l’eminentíssim ictiòleg Magnus Fisher ha catalogat dues noves espècies de sardines que tenen el seu hàbitat natural a les aigües Cabildolàndia. La descoberta no va ser gens senzilla, la col·laboració dels partits cabildos ha estat fonamental per descobrir-les. La comunitat científica està més que satisfeta i la premsa explica com les pesquen ambdós partits. La captura és complicada, val a dir-ho. Per atraure-les és imprescindible entonar, amb veu de baríton casolà i emprenyat, l’himne d’Andorra o bé la popular “Mis sardinitas, que ricas sooon...”, protocol que serveix de reclam per omplir el cove.

Ambdues espècies presenten unes característiques similars, tot i que es diferencien clarament per la seva mida i --novetat entre les novetats-- per la seva ideologia. Senten passió pel tuf d’un Saló Caòtic entabanat. La més petita, classificada amb el nom de “sardina nacionalista” pot ser pescada amb canya. És una sibarita extraordinària. Llesta i viva, només mossega hams untats d’alfàbrega, una planta que el PSM sol regalar als simpatitzants cada cop que hi ha eleccions. Altres empren branques de garrover per rebentar-les a maçades. El segon tipus, molt més gran, té unes dents que s’enganxen a la presa com si fossin mordales i s’alimenta de formigó fins que s’infla. És la “sardina albatros”, venerada pel PP, i ha estat imputada per la justícia després que el PSM la denunciés. Una altra de les seves característiques és la llengua: talla cantons. És perillosa. Capturar-la no és un entreteniment: és una proesa. Els populars acusen el PSM de voler-la extingir amb dinamita, cosa que vulnera la reglamentació sobre pesca esportiva.

Són espècies endèmiques de Cabildolàndia? Magnus Fisher opina que no. Creu que són sardines normals que han patit una mutació i prest desapareixeran. Es van desorientar. Pretenien pondre els ous a la piscina d’aigua salada per reproduir-se i com que s’inaugurà fora de temporada es van dedicar a la política per no avorrir-se. Atès que el nombre d’exemplars no és massa elevat, convindria declarar-les espècies protegides. El regidor de Cultura i Permutes, afirma que algunes sardines nacionalistes s’han transformat en taurons –està obsessionat a repetir que una guanyava dotze milions l’any— i les acusa de practicar el canibalisme. Assegura que algunes es van engolir la més saborosa i treballadora de la seva subespècie. Ell, ecologista i jardiner de tota la vida, prefereix dedicar-se als seus esports preferits: fer declaracions i encalçar coloms.

BORN-TOURS

Per mor d’una lleugera alteració del nivell de creativitat en sang –segons les darreres anàlisis frega el màxim tolerable en un organisme sa— i cansat de rebre sense fonament acusacions de malgastar diners públics, l’Ajuntament de Cabildolàndia s’ha compromès a fer una despesa important en benestar social: crearà una agència de viatges especialitzada a contribuir a recuperar l’ossa dels fatigadíssims polítics d’arreu.

En realitat, el projecte és més antic i ja va ser provat, amb un èxit considerable, durant les passades festes de Sant Joan. Aleshores van fer de conillets d’índies uns consellers de la CAIB. Aquests tres honorables senyors i senyores es van avenir, fent un esforç molt estimable, a posar a prova una oferta que incorporava un “tot inclòs de luxe”. Tot i que els dies triats per “Born-Tours”, que així es denominarà l’agència, semblava que no eren els més indicats per fer experiments, se’n van tornar satisfets i la propaganda que n’han fet augura un èxit absolut de la iniciativa. Bé, no tots se’n van tornar, ja que un dels voluntaris disposava de mansió pròpia a l’illa, per la qual cosa cal agrair-li encara més que es prestés a fer un desplaçament extra en aquestes avionetes que ens duen a Mallorca amb una comoditat que no mereixem. Efectivament, el voluntari va fer un vol d’anada i tornada suplementaris, i en ple juny, fet que l’honora encara més puix hauria preferit quedar-se a casa abans que no volar i fer estada a un hotel.

Segons diuen, “Born-Tours” té previst de millorar el servei per atendre com cal les properes reserves. Entre els projectes de millora i ampliació de l’activitat, hi destaca l’adquisició d’una limusina que farà el trajecte entre l’aeroport i Cabildolàndia. A hores d’ara no s’ha decidit si la ruta es cobrirà dues vegades –com a mesura de pressió per aconseguir un desdoblament de la carretera general— o si simplement farà una returada a cada ajuntament per rebre distincions pròpies de cada vila: l’Hac d’Or a Maó, el Guixó de Plata a Alaior, la Cabra Indultada as Mercadal, etc.

Així mateix, “Born-Tours” prestarà atenció a l’oferta complementària per als usuaris i els preparà visites culturals i –i això és una novetat en el sector— també de caire ecològic. En aquest apartat incorporarà una visita guiada a Garrofen Platz, antiga plaça d’Artrutx, on seran instruïts sobre la història i les anècdotes dels arbres que s’hi han sembrat. En definitiva, “Born-Tours” promet. Hom pot afirmar que la iniciativa serà imitada.

DESDOBLEM

Es queixa la “claca” popular que l’economia menorquina no creix. Afirma que està estancada. Deu ser cert puix no he vist cap allargament antinatural en el nas dels subvencionats per pronunciar aquestes sentències i la nàpia és el primer que s’estira en mentir. Ara bé, hi ha dues coses que sí que creixen a Menorca: el nombre d’automòbils 4x4 i el de cavalls. La producció equina, de raça o “mil-leches,” travessa una època daurada mentre les vaques desapareixen. Canvi de paisatge. La cabanya equina augmenta i no hi ha prou festes per distreure-la. El cavall mena ample, necessita espai. I un espai doble perquè, per si ningú no s’hi ha fixat, té més potes que un menorquí qualsevol.

Si fa uns quants d’anys els cotxes ens vans sostreure un estudi de la casa per fer-hi una cotxeria –l’ordinador s’ha quedat amb l’altre i ara dormim al “plegatín” en un pis de 50 m2– i a continuació el mateix automòbil també es va apoderar del carrer i el va prendre als infants, és just que el cavall rebi el mateix tracte privilegiat. És per això que reclam que entost de desdoblar la carretera general es desdobli el Camí de Cavalls que és més llarg i faríem més destrossa. El sentit de la proposta és restablir la igualtat entre els ciutadans. El cavall és un ciutadà més a Menorca, un ésser idolatrat. En aquest sentit som una mica com en Cal·lígula que va nomenar cònsol el seu quadrúpede. Per tant, si no podem satisfer tothom, almanco podem maldar d’emprenyar tothom. Uns volen desdoblar la carretera, altres un Camí públic. Fem un revolutum i tots insatisfets.

El Camí desdoblat podria ser aprofitat per aquests 4x4 i pels cavalls per passejar. Per què volem un 4x4 per circular per una autovia? No té sentit. Cal posar-li obstacles per poder emprar totes les seves prestacions. Si l’eixamplàvem prou, però sense llevar les barreres, molestaríem els propietaris de la via i els que reclamen que aquesta sigui pública. Després només caldria cobrar una mínima taxa de manteniment a mules somerines, equines, rucs i someretes per transitar-hi. El propietari mai no ha de ser perjudicat, només destorbat. Faria goig anar d’Hac-city a Cabildolàndia en diligència; vora vora de la mar, a poc a poc i fent una aturadeta per abeurar les animals, ara a Trebalúger, ara a cala en Porter. Retrobaríem el plaer de viatjar pausadament. I la carretera general reposaria tranquil·la, plena d’utilitaris avançats pels bòlids. Soooo!, que hem arribat.

LA CASTA FIRA

Per un error atribuïble al Departament de Desinformació de la CAIB, es va escampar la notícia que el Govern de les Illes cedia el Recinte de Fires i Congressos per a l’organització del Saló Eròtic. Lògicament, la gent es demanava com podia ser que la subvencionadíssima AFA no piulàs davant d’aquest atac a la família per part d’un partit que tret de Zaplana, que és un “vivalavirgen” i un balaperduda, defensa amb energia i fervor aquesta institució tan antiga.

AFA va callar perquè, en realitat, el que s’hi va muntar va ser la “Casta Fira” –res a veure amb la soprano amiga d’en Tintin--. Com que hi vaig anar --i això no ho pot dir tothom--, puc explicar com va anar la cosa. Just entrar-hi, hom s’adonava de l’ambient de recolliment de la mostra: les taquilles havien estat substituïdes per confessionaris. En lliurar l’entrada a la Brigada Antivici, t’obsequiaven amb un exemplar facsímil de “Vidas ejemplares” i si el teu número d’entrada coincidia amb els premiats a la rifa n’obtenies la col·lecció sencera, un DVD de “Marcelino, pan i vino” o un lot de llibres Bruguera sobre biografies de persones imitables.

Seguidament et servien la nova beguda “Bromuro-lat” en tres sabors: maduixa, vainilla o xocolati. Si la teva ardor sexual no s’apagava, et prestaven un cilici o bé un cinturó de castedat –segons el sexe— i un fuet de reforç per autoflagel·lar-te. A continuació entraves a la sala de cotilles on unes models talla normal exhibien la nova moda en camises de dormir: llargues fins als peus i amb un trau per facilitar el tracte carnal. Per a gent més devota hi havia una exposició de faixes amb cama.

A qui no hagués fos del tot la seva ànsia sexual li oferien una capsa de preservatius “Doble o nada”. Aquest nou enginy de cautxú es diferencia de l’habitual pel seu gruix i perquè no incorpora dipòsit a la punteta. La intenció, òbviament, és disminuir el plaer i facilitar la procreació.

En resum, així va anar i així vos ho cont. No cregueu ningú més. La difamació és perversa. L’únic que no em va agradar va ser la manifestació que hi havia als afores del recinte. Efectivament, uns quants de degenerats reclamaven entrades per visitar un club anomenant “Rasputin” que diuen que hi ha per Moscou i on sembla que alguns polítics populars van muntar-hi una bacanal amb càrrec als pressuposts de la Comunitat Autònoma. Fa anys, però a Rússia encara se’n parla.

QUI VENGUI DARRERE...

Avui el pardalet està bellugadís. Conta coses interessants. Em confirma que al Partit Popular de Cabildolàndia hi ha problemes per trobar qui ocupi la Regidoria d’Hisenda durant la pròxima legislatura. És més, em comenta que hom proposa declarar-la vacant. Res de nou, actualment hi està la de Cultura. Però que ningú no s’animi, els imposts i les taxes es recaptaran. Això no canvia enlloc.

La proposta de fer una “sede vacante” no és gens inoportuna. Serviria per reduir despeses –com es fa quan es redueix el nombre de ministeris--, però no prou com per fer possible de complir amb tots els compromisos i deutes econòmics que ens deixarà l’actual ajuntament. Cap economista es veu amb cor d’assumir el risc de fracassar. Cap sabater no és prou boig –de fet el sabater sempre ha estat ben llest—com per deixar-se enredar i figurar com un home de palla. Covardia dintre de les files populars? De cap manera, ells tenen un projecte. Els covards són els de l’oposició que es plantegen de no presentar-se a les eleccions per la por a guanyar. Bé, guanyar-les sols és impossible però, us imaginau què passaria si PSOE i PSM junts traguessin prou regidors com per poder governar? Les bases els obligarien a comandar i el desastre (del qual serien innocents) seria tan gros que no repetirien mai més. Els bancs començarien a encalçar el regidor d’Hisenda per cobrar i... no hi ha atleta prou veloç com per fugir d’un banc. Una hora o una altra has de parar a fer un riu –els ronyons sempre emprenyen--- i aleshores, amb el “sinfin” fora, una mà et colpeja l’espatlla i et diu “Bon dia regidor, som el Cobrador del Frac. Pares!”. L’ensurt és immens i encara que et defensis remullant l’enemic tot deixant-li el frac xop i amb una aroma amoniacal que el farà visitar la tintoreria i una perfumeria (l’ordre és indiferent), t’ha aplegat.

Em consta que més d’un falsificador s’ha ofert als partits per oferir-los els seus serveis. No sé si la impressió de bitllets es faria offset (si es tracta del PP) o emprarien una vietnamita –per raons sentimentals o per nostàlgia, si el partit és d’esquerres--. Demanen poc els falsificadors. De fet, només un parcel·la de bon edificar. I no ho fan per guanyar pasta, que ja en tenen a cabassos, sinó per una qüestió de prestigi. La feina mai no s’ha de fer de franc i sempre hi ha solars pedregosos que demanen habitatges.

PREST TINDREM PISCINA

Finalment, la gran piscina de Cabildolàndia és punt de ser inaugurada. I me n’alegr. Tot i que alguns extremistes hagin criticat la idea, val a dir que una inversió pública absurda sempre és positiva. Ho és perquè comporta dues possibilitats: o bé demostra que hi ha calaix i per tant es poden malgastar els diners; o bé, si no hi ha un cèntim, permet que el regidor que s’encarrega de les finances demostri la seva destresa.

Quan van dir que la piscina s’ompliria amb aigua de la mar, no ho veia clar: per què havien de fer una piscina a pocs metres d’una platja? Amb el temps, ho vaig entendre: la feien per poder-hi nedar sense bòrns. Això, que era un agressió a la indústria farmacèutica, permetria descongestionar Urgències del Canal Salt i evitar el mal als possibles atacats per les meduses. Així i tot, no ho acabava de veure prou clar. Calia esperar. Ho vaig fer i... bingo! Santa Paciència, s’omplirà amb aigua dolça. Ara començam a fer bé les coses. Malgastar aigua dolça és important, només cal llegir els articles de C.S.C. al diari “Menorca” per comprendre-ho. Aquest senyor manté que l’aigua dessalada és d’una qualitat superior a la natural. Per entendre’ns, el Tri-naranjus és millor que la taronjada. Arribats en aquest punt, és imprescindible poar més aigua de la que toca per acabar-la abans. La de Menorca conté massa calç i això carrega els ronyons de pedres. Beure’n, no és una opció lògica ni interessant. Estic ansiós per tastar aquesta meravella de líquid obtingut no sé si per osmosi inversa o com. En qualsevol cas, consumirà carbó o petroli, un fet cabdal per ajudar les monarquies del golf a escampar l’Islamisme radical i permetrà d’escalfar el planeta: un manera d’acabar abans amb tot.

I jo, que som massa crèdul, em deman què punyetes passa amb la dessaladora. M’ho deman perquè fa uns vuit anys vaig plantejar que calia fer-ne una a un amic polític del PP. Em contestà que no era necessària. Com que ell era polític i jo no, la raó devia ser seva. Uns mesos després, quan ell ja treballava a un departament governamental de Madrid, va ser dels primers a promoure la dessaladora. Em vaig quedar amb un pam de nassos. Tenia raó, o no? Encara no ho sé. L’única cosa que en vaig treure, de la conversa, és que si et dediques a la política has de canviar d’opinió cada cinc minuts. I això no és fàcil.

S’estimen el port?

Les enquestes diuen el que diuen. Són manipulabes. Malgrat tot, trenta-cinc persones contestaren a la pregunta “Quin és l’edifici més lleig de Cabildolàndia?”. Catorze opinaren que el Club Nàutic, sis es decantaren per l’edifici veí al d’on emet “La veu de la llibertat” (llegiu la COPE), cinc per “La modelo”, tres pels pisos de “La Vejez”, dos pel moble de Correus i la resta em va enviar a pastar fang.

Ara que és un fet l’acord sobre el port i que fa goig sentir la Barceló, en Matas, en Llorenç Casasnovas, etc., tenim l’oportunitat de fer cas a l’enquesta, d’aprofitar que s’acaba la concessió i d’embellir-lo. La tenim? Diria que no. El Grup d’Encantats pel Port (GEP) té massa pes dintre del Club Nàutic i sembla que no accepta la proposta de traslladar la seu. Es veu que més que estimar el port i la seva bellesa s’estimen l’edifici del Club Nàutic. Ho entenc. Seria trist perdre aquest homenatge al mal gust. Crec que s’ha de conservar com a mostra del que no s’ha de fer. Convé disposar d’un exemple proper per no tornar a fer una empasta com aquesta. Tanmateix, també entenc que molta gent el vulgui derruir pel mateix motiu: simplement perquè fa lleig.

Com és possible que, si senten tanta estimació pel port, no vulguin traslladar-se. Al port li ha crescut un mal GEP. Què té aquest edifici que el fa tan valuós? L’arquitectura, no. El disseny, tampoc. La imitació d’un vaixell, ho dubt. Deu ser que amaga cosa. Però, què?

Ara que està de moda investigar teories absurdes, podríem exigir que s’excavin els fonaments d’aquest edifici. No sé què hi trobaríem, però segur que quelcom important. És l’única explicació possible per voler-lo mantenir dret. Amaga l’Arca de l’Aliança o el Sant Grial?

Entenc que per traslladar-se demanin una compensació o un ajut per aixecar el nou Club. Si ho fan, tenen tota la raó. És una petició legítima i raonable. Ara bé, adoptar el “No nos moverán” com a himne del Club és una tria discutible.

Per si no en teníem prou, l’alcalde –assenyadíssim fins fa unes setmanes— demana compensacions per als propietaris de la zona de Son Blanc. M’ha dolgut que ho fes. Estic d’acord que se’ls compensi d’alguna manera –com al Club Nàutic--, però em sembla intolerable que no vagi fer la mateixa petició quan els afectats pel dic eren uns altres. No tots els cabildos som iguals.

QUE NO SE’N VAGI!

Drama dramàtic. Primer els turcs, després la rissaga i ara açò. Cabildolàndia està ferida: diuen que el gran Avel·lí ens vol deixar. No ens ho podem permetre. Pel tinent de batle, sent una simpatia que no vull evitar. Em fa gràcia com a persona i com a regidor, encara que en aquest paper no n’endevina gaires. Malgrat tot, hauríem de fer tot el possible per convèncer-lo que, almanco, passi una legislatura més entre nosaltres. Com? Tal vegada el podríem nomenar jardiner de l’any o alcalde honorífic. No ho sé, que triï ell; però, sobretot, que quedi!

No em puc imaginar les tedioses sessions del Saló Caòtic sense n’Avel·lí. La seva capacitat per emplomar-les totes és impressionant. Quan l’ataquen, se’n surt. Sap esquivar. És com un toro encastat que afina i no fa exhibicions inútils: observa qui l’ataca, es fixa en les seves debilitats i, amb un esforç mínim, li clava la banya on li fa més mal. Això de l’esforç mínim és una característica seva. Té mèrit i ha esdevingut mítica. A Cultura, per exemple, però també a altres departaments. Que treballa poc? I, què? Jo també, i no som els únics. Conversar-hi, és un plaer. I ho dic de debò. Criticar-lo és un esport endèmic. Els que més el practiquen són els del seu partit. Escampen “cosetes” d’una manera grollera, el difamen i en malparlen. Ell, ni cas: s’espolsa i, amb la pols, els enterra. De fet, li tenen enveja i ho entenc.

Necessitam n’Avel·lí. Estam acostumats a una manera de fer, no sabríem viure sense baralles. Ell és com Atlas i carrega l’Ajuntament solet. A hores d’ara, quan la Ruta de la Permuta és a punt de ser cabdal entre les atraccions turístiques, no podem permetre que el seu principal autor abandoni el projecte. Quantes permutes perdríem? Quants negocis fracassarien? No, mai de la vida. Que es quedi, si us plau. I si no pot ser –perquè vol ser diputat--, cerquem solucions. En propòs una: que els plens es facin els caps de setmana. D’aquesta manera seria aquí, entre nosaltres, i podríem veure’l actuar.

Perquè, hi ha algú dins el PP local, capaç de millorar les declaracions que fa a la premsa? Qui pensau, no; ni de noves. No li arriba a les soles. Si la continuïtat de n’Avel·lí implica sacrificar Cultura quatre anys més, és un preu pagable. Primer de tot, l’art. Si cal, millorarem la programació d’IB3. L’inflarem de documentals. En castellà, of course.

PLE AMB RESSACA

Assessorats per la destil·leria escocesa “McAgoo and Dena”, els edils que governen a l’Ajuntament de Cabildolàndia com si fos un jardí de garrovers, convocaren un ple extraordinari per a dia 26 de juny, poques hores després d’uns focs artificials mediocres segurament adquirits a preu de saldo, o perquè estaven amarats de gin o eren de segona mà. Tan senzill com seria demanar assessorament –pagant, si fa falta— a un il·lustre expert en mascletàs com Zaplana! La intenció era evitar una traca important al Saló Caòtic. Per tant, emprar una tàctica de distracció digna del gran estrateg Von Clausewitz era una decisió lògica. Cal aplaudir-la. Bravo! Aquesta gent pensa, no ho dubteu.

“McAgoo and Dena” els va recomanar que si havien de tractar un tema delicat, el millor que podien fer era discutir-lo després de la Festes. Una manera legal –cal remarcar-ho—d’obtenir un èxit total. Si ho feien així, podien passar dues coses: que els membres de l’oposició es presentassin al Ple amb una ressaca important o, com a mal menor, haver-los espatllat les Festes en obligar-los a passar aquests dies llegint més documents que pàgines no té “Guerra i pau”. És una manera exquisida de tocar la garrova.

El punt més conflictiu per tractar era el del Polígon, però això és igual. Del fet, el que en realitat se’n dedueix és que alguna cosa rara hi devia haver. Repetesc que la convocatòria es va fer amb prou temps i emprant la forma correcta, però sense elegància. Els plens haurien de servir per discutir i millorar propostes, no per imposar-les. La informació és cabdal. Ben tractats els afers per discutir, el Ple hauria acabat dia 13, just abans de la manifestació convocada. Les manifestacions ja formen part de la nostra vida. Amb tot, dia 13 pot ser un gran dia. Si hi ha acord, haurem acabat de discutir pel port; si no, em tem que dia 18 de juliol la Confraria del Sant Ciment tornarà a sortir al carrer. No serà cap “Alzamiento”, es farà dia 18 perquè les condicions climàtiques seran òptimes. Permeteu-me, però, que somiï. No seria meravellós que deixàssim de discutir sobre aquest tema? M’encantaria llegir un programa del PP local en què no se’n parlés: un programa de veritat. Però el que més il·lusió em fa és pensar que algun dia governaran sense emprar la botifarra de formigó per fer fosca sobre altres qüestions. Quina putada els farien si es posessin d’acord!

PATIR DE DICKINSON

Entre les malalties rares, la síndrome de Dickinson hi destaca. En una primera fase és gairebé indetectable, solament presenta un localisme extremat que provoca que qui incuba el virus senti fòbia a tot el que prové de Maó i una admiració esbojarrada per Alcúdia. Lentament s’agreuja l’estat de l’infectat i prest deixa entreveure una mica d’egoisme que li fa reclamar que qualsevol inversió de la CAIB a Menorca es gasti íntegrament a Cabildolàndia. Això ja comporta un cert malestar entre la resta dels illencs i acaba suposant que s’hagi de fixar una distància de seguretat entre cabildos i menorquins.

Com es transmet el virus és un enigma. Els científics que ho estudien creuen que no hi ha possibilitats d’infectar-se per via sexual ni per contacte; són partidaris, això no obstant, d’investigar la via amenaçadora. Aquesta estranya manera de propagar-se sol començar, si fa no fa, quan un portador s’adreça a una persona que encara no el presenta i li diu quelcom semblant a això: “Ets un mal ciutadellenc, el dic és imprescindible. T’hauríem de fotre quatre bledes”. La immunitat es trenca de cop.

En infectar-se, qualsevol persona normal comença a sentir-se experta en enginyeria portuària i a pontificar sobre els avantatges que presenta un dic sobre els corrents marins. En una fase ja més avançada provoca trastorns de personalitat seriosos. El portador ja malparla sense fre dels cabildos que encara no n’estan afectats i els considera especialment traïdors si presideixen el CIM. L’alcalde, persona normalment equilibrada i agradable, n’és una mostra. En el seu cas, no només va exaltar la massa contra la presidenta –d’una manera impròpia del seu tarannà--, sinó que a més a més ja és convertí en un erudit vident. A hores d’ara s’investiga per què alguns pugen dalt d’un automòbil amb aquesta intenció hostil i no aprofiten per fer una regada general d’orina amb una exhibició pública d’atributs. Malaguanyada oportunitat.

En la fase final la malaltia presenta signes de propagació prou evidents. Hom pot assegurar que ja és pandèmia. És més, els no infectats desitgen que se’ls encomani el virus. Si no poden aconseguir-ho, afirmen, malgrat tot, que ells en són portadors. No us estranyi que properament vegem pels carrers com gent d’altres viles vesteixen una camisa on es pugui llegir: “Patesc de Dickinson”. El mateix Matas la durà, encara que el preu el faci suar. El del dic, no el de la samarreta. Si pogués, mai no el faria

M’HAN FET FELIÇ

Marc el número 971381050, el del telèfon de l’Ajuntament de Cabildolàndia. Riiiing. Riiing. Em surt el contestador automàtic: “En aquest moment les nostres línies estan ocupades, no es retiri”. Sona música santjoanera i seguidament comença el missatge publicitari. “Ja sap que li hem baixat l’IBI? Idò, sí: li hem abaixat l’IBI. No s’ho acaba de creure, no? L’equip de govern d’aquest Ajuntament té paraula. Li ha abaixat l’IBI un 20%, un 16’67 segons els difamadors...”. Això dura uns dos minuts. En acabat, continua. “Si vol parlar amb el Sr. Casasnovas, premi la tecla 1. Si vol parlar amb l’alcalde, comenti-ho al Sr. Casasnovas i premi la tecla 1. Si vol parlar amb el regidor de Cultura, lamentam comunicar-li que aquest departament està de vacances fins a les properes eleccions. Si vol proposar alguna permuta, ha trucat al lloc indicat: premi l’1. Si desitja felicitar la regidora d’Hisenda per la baixada de l’IBI, o flastomar contra el Sr. Carretero per oposar-hi, parli en sentir el senyal... Per cert, ja sap que li hem abaixat l’IBI?”. “Si truca per un altre motiu, marqui el 5...”.

Sense voler, pitj la tecla 4, que correspon a Esports. “Regidoria d’Esports. Un moment, si us plau. Si vol parlar amb el regidor, comuniqui-ho abans al Sr. Casasnovas i premi la tecla 1. Si es vol fer soci de l’IBI Futbol Club, esperi una miqueta. Està de moda. Li recordam que la creació d’aquest nou club és una gentilesa de l’Ajuntament que és compost per un grup de persones de paraula que li han abaixat l’IBI. Per si no ho sabia, aquest detall del nostre partit li suposarà un estalvi d’un 20%. Ens agradaria que ens deixés unes paraules de suport a la regidora d’Hisenda, que gràcies a la seva dedicació, i amb permís del Sr. Casasnovas, ha fet possible que el proper rebut de l’IBI sigui un 20% més barat per al ciutadà”. Fart d’esperar, penj.

Com que només volia demanar que arranjassin un llum del carrer, vaig a l’Ajuntament a presentar una instància. “Bon dia, volia queixar-me per...”. La funcionària que m’atén m’increpa: “Queixar-se? Però com pot ser tan poc agraït? Que no sap que li hem abaixat l’IBI? Sembla mentida que hi hagi gent com vostè...”. Afrontat, me’n vaig a casa sense resoldre res, però ben satisfet i amb un pòster de les Festes. De quina manera hi podia tornar si m’han abaixat l’IBI? Perquè, me l’han abaixat, no?

LA SETMANA DE PASSIÓ DES BE

Fa anys que volia dir-ho i no ho feia per por. N’he parlat amb molta gent –alguns són veterinaris i també ho veuen de la mateixa manera, però comparteixen aquesta por a dir-ho; no volen perdre clients--. Finalment, m’he decidit a exposar-ho públicament, conscient que toc un tema tabú i puc rebre de per totes bandes. Tant me fa. Preferesc suportar les conseqüències que no haver de conviure amb la vergonya que em provoca el meu –només el meu-- silenci.

Les festes en què “participen” animals solen comportar danys “col·laterals”. Aquests efectes els pateix, gairebé de manera exclusiva, l’animal. És cert que en alguns casos també en rep les conseqüències l’ésser humà: Sant Fermí, les corrides de toros... i supòs que n’hi ha moltes més. Sovint, la intenció de la festa no és fer patir l’animal. És més, a Menorca, mai no hi ha aquesta intenció. Ara bé, que la intenció no formi part de la festa no vol dir que el participant forçat en surti il·lès. Hi ha amors que maten. A vegades és desitjable que no t’estimin tant, si és que en realitat t’estimen.

Ha començat la “setmana de passió des Be” Un animal que serà el protagonista de la festa d’aquest cap de setmana. La gent –sobretot els infants— se l’estima. Molts el volen tocar. La majoria li fa una carícia, encara que alguns li arrabassen un floc i, de passada, un bri de pèl. Com que és un animal... La vanitat humana és tan gran que sempre hem estat convençuts que els animals no pateixen. No ho veig així. És ben possible –gairebé segur— que no tenguin consciència, però també ho és que el funcionament del seu sistema nerviós és idèntic al nostre. Pateixen com a conseqüència del dolor; tenen son, gana, set...

Durant un dies, es Be –un animal gregari que necessita la companyia del ramat— serà decantat del seu “ranxo”, de la seva colla. Per mantenir-lo net, a ell a i qui el portarà, menjarà més poc, etc. Tot això és tolerable. El que no crec que ho sigui és el que li fan
–des de fa pocs anys— la nit del dissabte. Això d’encaixonar-lo, no deixar-lo dormir... tots sabem com emprenya que no et deixin descansar... Per arrodonir-ho, a l’endemà l’aixequen i el davallen... i és difícil que acabi sense una contractura. Qui n’ha patit, sap el mal que fa. La llista de danys que pateix seria llarga.

No deman que s’acabi amb aquesta tradició, no ho faig. El que sí que m’agradaria és que el sedassin. Ningú no se n’adonaria i la festa podria continuar.

HAVIA DE DIMITIR

Em conten que, un cop el Tribunal de Recomptes ha decidit que ni de noves mil persones es manifestaren a favor del dic i la gran via, el president de la Confraria del Sant Ciment, que és home de paraula, ha dimitit. Noblesa i fracàs obliguen. Però que no patesquin els seus fans, presidirà la mística societat “Amics de les Garroves”. Atès que darrerament s’ha afeccionat a convocar manifestacions, la primera trobada tindrà lloc el proper Dissabte des Be, cap al fosquet –així no hi haurà excuses; els acòlits no podran al·legar que tenien feina en aquesta hora— a Garrofen Platz, antiga placeta d’Artrutx. Home prudent, ha promès que si no hi assisteixen unes cent cinquanta persones dimitirà. I és home de paraula.

Gràcies a la futuròloga i gran vident Il·luminada Estaràs podem fer un petit resum de la trobada. Unes sis persones, tres-centes cinquanta segons els convocants, es reuniren a la plaça de les Palmeres, on increparen dolçament un tal Camarero que hi venia gelats sense llicència. Un acte de justícia que honora els integrants de la comitiva. A continuació es dirigiren a Garrofen Platz, encapçalats pel ”gran druida”. Entonaven la cançó “Oh, quin gran goig, quina joia, els garrovers s’empiiinen...”. Els turistes estaven esglaiats. Es demaven què feien aquelles sis persones,(ja sis-centes segons el druida). Els guiris, pobrets, són limitats. Qualsevol observador imparcial era capaç de comprendre que imploraven als arbres suport màgic per aconseguir el progrés de l’illa.

De bon començament, els garrovers –un saldo de terra mítica-- ni s’immutaren. Però, oh miracle, cap a mitjanit, va tenir lloc un prodigi: van florir. El fet no tindria res de particular --un arbre sol donar fruit, tret que vulgui que el tallin per encimentar una mica més de món--, si no fos perquè entost de garroves van començar a treure factures perdudes, albarans extraviats, pressuposts de vivers... La notícia s’escampà pel poble. S’hi reuní una gernació... que cercava la posada des Be. Se superaven amb escreix totes les previsions. Tot un èxit. El druida emocionat aixecà els braços i cridà ben fort: “Som sis milions! Volem una autopista!”. A l’endemà, la premsa publicà la foto... davant els garrovers no eren tants. El president, --ja us he dit que és home de paraula?--, havia de dimitir. Però no ho faria, perquè és un home de paraula... de poca paraula.

Un i un fan dos... o molts més?

Ordinadors i calculadores empren el sistema binari, els anglesos –i els menorquins de més edat— són més clàssics a l’hora de pesar i mesurar superfícies i capacitat, i els rellotges i els angles primen el seixanta i no el deu o el cent. Però la majoria del món ha adoptat el sistema decimal per fer comptes. És un sistema simple: un més un són dos... i s’afegeix un dígit en arribar al deu. La Confraria del Sant Ciment fa els comptes a la seva, d’una manera hermètica i alternativa.

Ja fa anys que no particip en cap manifestació, però em fa gràcia llegir els recomptes de les persones hi assisteixen. Alguns asseguren que prop d’un miler de persones reclamassin la construcció d’un dic a Cabildolàndia i d’un circuit de fórmula-1 entre aquesta i Mahón, però, si feim cas a les fotos, dubt que per arribar a aquesta xifra empressin el sistema decimal. Això, tampoc no vol dir massa cosa. Independentment del nombre de persones que hi assistiren, és un fet que moltíssimes més hi estan d’acord i que en aquestes concentracions s’infla el nombre de manifestants: a Cabildolàndia i a la Quebrada del Algarrobo; a les que organitza la dreta i a les que convoca l’esquerra. És així.

Ara bé, si jo fos qui hagués convocat aquesta manifestació de lloança al formigó, em sentiria decebut. Les matemàtiques són com són. De 25.000 habitants que hi ha Cabildolàndia, ni un 3%, estirant molt, hi eren presents. Millor no treure la mitjana sobre els menorquins: el resultat seria paupèrrim. Com que és un fet que la majoria del poble vol un dic, cal deduir que el problema rau en la credibilitat dels confrares que convocaren els acòlits. Un fracàs absolut.

Vull aprofitar aquest comentari per felicitar l’alcalde. Enhorabona, senyor Brondo! La vostra intervenció a Televisió Menorquina, en l’entrevista que us va fer Laura Bañón, em va semblar magnífica. Hi vaig veure una persona correcta i mesurada. De tot cor, felicitats. Amb un tarannà així, tothom pot parlar i entendre’s. Però us donaré un consell, hauríeu de frenar una mica alguns companys de viatge. Ho dic per aquelles persones que, aprofitant que eren més, es ficaren amb el pobre Camarero, amb qui discrep i molt. Sabeu de qui parl, no? Pertany al vostre partit. Les fotos són prou clares i afronten.

DE PURA RAÇA

Ningú no em treu el disgust. Som conscient que no estic per guanyar premis, però sempre havia estat convençut que morfològicament feia el pes. Es veu que no. Fan una mostra de races autòctones de les Illes Balears, i no m’hi conviden. Això fa mal. Sé que com a ciutadellenc tenc mancances. Un bon cabildo, segons els paràmetres que el defineixen, és un ésser humà envoltat de cavalls per totes bandes, tret d’una que es denomina dic. Ara bé, com a balear, som pur. Només tenc un fall: no passeig un albatros penjat del coll, som dels antics, d’aquells que es decanten per la bassetja. M’han obligat a ser un foner, però llenç el còdol en defensa pròpia.

La setmana passada, aquest setmanari incloïa propaganda institucional del Govern de les Illes Balears. Això, que podia ser una bona notícia i una demostració que el PP és conscient que existeix una nova publicació, em va suposar un nou desencís. La mateixa propagada, la de la 2a Mostra de Races Autòctones, era molt més gran en altres mitjans de comunicació. Ja es ben veu que hi ha races i races. Segurament algú no considera que aquesta revista sigui autòctona. “Es Carrer”, amb mitja pàgina es va haver de conformar; altres, plana sencera. Qualsevol excusa és bona per subvencionar els que més els convé. Em tem que properament veurem una Mostra de Mitjans de Comunicació Afins. És allò de la llibertat d’expressió. Afectes contra desafectes. Pluralitat oblidada.

La confusió propagandística dels populars és tan gran que, fins i tot quan s’adrecen als ciutadans com a alcaldes, confonen càrrec amb fidelitat al partit. A Cabildolàndia n’hem tingut una bona mostra amb la carta en què ens comunicaven la rebaixa de l’IBI. O hi sobrava l’escut de l’Ajuntament, o hi mancava el garrover del PP. Malgrat tot, gràcies per la rebaixa. Un petó, senyors.

La Mostra era incompleta. Grans autors han tractat el tema de la puresa de la raça: Hitler, Salvador Allende... El meu preferit és aquell que va promoure que el 12 d’octubre fos el Dia de la Raça. El mateix que va ser guionista de la pel·lícula “Raza”, un tal Jaime de Andrade, pseudònim del gran Franco. Alguns autòctons, encara l’idolatren. Home de raça, hi mereixia un racó.

Mobilitzats pel ciment

Ha nascut la Confraria del Sant Ciment, una associació hermètica i laica que planteja transformar Menorca i convertir-la en vés a saber què. Els confrares, que han adoptat la paleta i el pal de golf com a símbols del seu grup, presidits pel “gran maestre” de l’orde, Antoni Camps, han començat forts. Units per la seva afecció a manifestar-se per qualsevol motiu, faran una primera passejada per la vila el proper dia 27 de maig. Exigiran dics, carreteres estil Eivissa, camps de golf...

Durant la manifestació, que acabarà davant de la seu del Consell a Cabildolàndia
–protestaran de passada pel sucós donatiu que va concedir el CIM al Banc Central?— es repartirà un obsequi-record als assistents. Segons sembla, ja s’han encarregat uns 1500 cubs de Rubik de formigó. L’encert de la tria és inqüestionable, puix a més d’incrementar l’adoració al material, permetrà fer treballar la matèria gris –la del cervell, no la del ciment— i, alhora, fer exercici físic, car el cub de formigó té un pes que permet de muscular els braços mentre el fas girar. Tres en un, com els lubricants.

Contràriament al que els “progres” d’esquerra suposen, aquests “progres” de dretes no volen fer malbé res, ben al contrari: el seu principal objectiu és mantenir el fons del pou de ses Angoixes en un estat verge. Podem afirmar que són “conservacionistes”. De cap manera pretenen fer malbé l’illa, només transformar-la: desplaçar el Toro cap al nord, per frenar una mica la tramuntana; situar Cabildolàndia on ara hi ha es Mercadal i convertir-la en el centre de Menorca, etc. En acabat, l’illa mostrarà una cara ben diferent: ni millor ni pitjor.

Si algú té fòbia als arbres, als ocells, etc., en la Confraria, hi trobarà aixopluc. Per entrar-hi no t’exigeixen gaires coses, només que et consideris superior al Creador –que, segons sembla, no en va endevinar ni una-- que ignoris què va passar a Babel i que oblidis que l’home ja va ser expulsat un cop del paradís. I és que la pela és la pela. Però, no us heu de regirar: la Confraria és una associació completament benèfica i no-lucrativa. Els seus impulsors, també. Supòs.

La seriositat del PP

I és que no aturam. Tants d’ensurts acaben amb la resistència de qualsevol. Gràcies a Déu, tot ha estat una falsa alarma –una altra--, però ningú no ens treu el patiment. Una fumera immensa sortia de la Real Academia de la Lengua Española. Els madrilenys i els que ens estimam tot allò que han limpiado y fijado des del centre de la Indissoluble, estàvem convençuts que l’edifici s’incendiava. Res d’açò. El fum provenia dels cervells del acadèmics. Feia més d’una setmana que s’havien reunit, a petició del membre que ocupa el seient “Hac intermitent”, per analitzar la frase d’una líder popular “El PP es un partido serio”, que ha estat molt comentada durant els darrers dies. Ha transcendit que la majoria dels experts consideren que sintàcticament és del tot correcta. Això no obstant, encara dubten sobre si han d’afegir una nova entrada al diccionari, modificar les accepcions de la paraula o què han de fer. Sembla que es decantaran per considerar que és una dita carregada d’ironia, concepte que servidor no sabia ben bé què volia dir fins que vaig consultar el Diccionario panhispánico de dudas. Ironia..., què és açò?

Francament, no entenc que l’esquerra s’esveri en sentir que el PP és “serio”. Un alaiorenc il·lustrat en sentir “XXX és molt ‘serio’”, contestava: “És ver, no riu”. Mirau si era bona d’entendre la sentència del PP. És un partit que no riu, no hi doneu més voltes. Els líders dels populars són així: correctes i no riuen. Les bases, és clar, tot d’una han proposat d’escollir un nou president honorífic. La tria ha estat del tot encertada: Buster Keaton, in memoriam. Algú recorda haver-lo vist riure alguna vegada? Jo, no. Ni reia ni somreia. I de correcte, n’era moltíssim: boca closa i res d’ofendre.

A Catalunya, especialment, hi ha una satisfacció immensa davant la possibilitat que Keaton esdevengui la nova imatge del PP. És cert que lamenten que no el vagin escollir abans, puix estan convençuts que qui va protagonitzar “El maquinista de la General” hauria estat capaç de fer-hi arribar l’AVE i confien que aquesta habilitat de Keaton s’empelti post mortem. Tanmateix, l’esperança és l’esperança i Catalunya està disposada a esperar. Al cap i a la fi, ja fa segles que espera. Ho espera tot: que els entenguin; que els deixin d’espoliar; que el Papa faci una benedicció Urbi et orbi, sense excloure les seves urbs de l’orbe; que el Barça guanyi la Intercontinental i que Miquel Melià no sigui nomenat director general de Política Lingüística de Catalunya També pateix, car Maragall és tan creatiu que qualsevol dia es pot llevar amb aquesta dèria i fer-lo responsable de garantir l’extermini del català o de proposar que el tagal sigui el tercer idioma de Catalunya i fer-lo estudiar a les escoles. Simpàtic, en Maragall. Capaç de tot. No cregueu, emperò, que tothom està content: mai de la vida. Zaplana, per exemple, està emprenyadíssim. És comprensible. Una reacció molt humana. Ell considera que abans que l’AVE no arribi a Barcelona primer cal connectar Quintanilla de Onésimo amb Molina de Aragón i seguidament Lugo amb Albacete. Quant al president balear, Ai me Matas, mig mig... Està ocupat en altres coses més importants, com ara pentinar-se, asfaltar Eivissa, resar per no haver de pagar un dic a Cabildolàndia i posar pegues a la recepció d’alguns canals de televisió a Ponent.

Com ha reaccionat Menorca en sentir que el PP és tan “serio”? Fa de mal dir. Parlar pels altres és complicat. Particularment, em sent feliç. Buster Keaton era un geni. Un dels meus actors preferits. Qui no recorda en “Cara de pal? En aquest sentit la seva expressió facial, tan hieràtica, em recorda la d’Acebes. Només es diferencien que un no mentia mai i l’altre... tampoc (heu quedat ben fotuts!). El gran Buster era molt estimat. Un ídol. Fins i tot tenia un altre sobrenom... però no puc recordar quin. Com li deien...? Ah, sí: Pamplinas! Ara ho entenc tot. El PP és “serio”. La resta..., la resta són “pamplinas”!!!

ALARMA VIÀRIA

Alarma! Alarma grossa. Ara fan broma. Els menorquins estàvem acostumats a uns regidors ciutadellencs amb certa mala bava. Havíem après a conviure amb una amenaça tova –encara que en alguns casos es transformava en dura--, però no sabem com hem de reaccionar quan han canviat el seu “modus operandi” tradicional i això fa por.

La setmana passada, el consistori de Ponent, va posar els noms de personatges de còmic a uns carrers de Ciutadella. No sé si és perquè han inaugurat una nova etapa en què regnarà l’harmonia i la broma o perquè pretenen descol·locar-nos. Ciutadella fa així un nou cop de cap: fins ara les places i els carrer i estaven dedicats a persones destacades –de la vila o de l’estranger--, a sants, a altres ciutats, o portaven adjectius que es referien a quelcom que hi tingués a veure: plaça Nova, Vella... No m’imagin una ciutat on els carrers es diguin Batman, Robin, Superman, El Jabato, Jesús Gil y Gil...

Comprenc que els protagonistes de la gran col·lecció de sants a qui van dedicar l’edició de “Vidas ejemplares” no doni per a més en una època en què els valors no tenen massa importància entre el jovent. I compartesc la decisió de retre homenatge a Marino Benejam, un ciutadellenc que mereix un carrer o alguna cosa més. El que no entenc és que cadascuna de les seves creacions, “Família Ulises” o “Melitón Pérez”, rebi aquest honor –i açò que n’era un fan, d’ambdues historietes--. Tot té un límit.

Em demanareu què és el que m’alarma? És ben senzill. Corre el remor per la vila que ara volen atorgar alguna distinció a Calderón de la Barca –res a veure amb el port inacabat--, i això és perillós. Aquest autor va ser especialment prolífic, tant a l’hora d’escriure teatre com autos de fe. Si qui ha decidit seguir aquest camí –un autèntic professor Franz de Copenhaguen-- persevera... pot passar qualsevol cosa. En primer lloc, qualque dia es podria llevar ben animat i decidir organitzar autos de fe –ja tenim el lamentable exemple del bujot de Pasqua--. Si es decantava per l’altra opció: un personatge, un carrer... no hi hauria prou vies al poble. En aquest darrer cas, o bé es dedicaven a fomentar la construcció de més blocs de pisos a solars permutats i a fer moltes cases noves, o haurien de canviar els noms que els carrers porten actualment. La confusió seria terrible. Prest sentiríem a dir: “I tu, on vius?”. L’interpel·lat contestaria: “No ho sé, ahir al carrer de Lepant, però em sembla que ara li diuen carrer de “El Alcalde de Zalamea”. Un bullit, tot plegat. Tothom perdut. La venda de brúixoles augmentaria, seria un bon negoci; qualsevol troba el seu domicili sense l’ajut d’aquest enginy! La premsa tindria una importància cabdal: “Última edició... Extra, extra... Inclou els noms del carrers actualitzats a la una i quart!”.

En resum, una iniciativa que era raonable, s’ha fet de la pitjor manera possible. I encara sort que ningú no ha tingut l’acudit de dedicar una carrer a Altamiro de la Cueva. Si ho feia, prest tornaríem a habitar a les coves que mai no havíem d’haver deixat. Ciutadella prest semblarà un parc temàtic. Els admiradors dels Flintston –Fred, Wilma, Pebbles...-- ens visitaran complaguts. De fet em sembla que a Son Xoriguer ja els han dedicat un espai. Em fa certa il·lusió comprar-me una propietat al carrer d’en Dino, quan es faci.

Tanmateix, si la broma és la broma, és necessari que un carrer es digui “Rue del Percebe”. És un qüestió de justícia. De pura justícia.

MENORCA D’OR: MODEL TURÍSTIC?

M’han fet un regal enverinat: passar quinze dies a Marina d’Or. Francament, encara que la meva companya fos Morticia Addams, per qui sent una atracció fatal que frega la bogeria, esper que l’estada en un tal lloc no sigui obligatòria. És més, he demanat si era possible de canviar el premi per quinze dies a la presó Model, ni que fos amb Hannibal Lechter de company de cel·la. Dubt que el caníbal se senti atret per les meves possibilitats culinàries. Un gastrònom com ell seria capaç de fer meravelles amb una carn vella com la meva –“paté de cervellet tarat a la menorquina”, per exemple--, però sospit que, ben fermat el company, les meves galtes sobreviurien. Conversant d’art i música, m’ho passaria d’allò més bé. Aprendria. Sobre la vida, la presó i, sobretot, a manejar els queixals.

Marina d’Or és l’estupidesa més gran que mai no he vist. Fer tants de camps de golf que a Irlanda no hi ha prou herba per cobrir-los, és un projecte absurd. Per si no n’hi havia prou, projecten una pista de neu artificial i un fotimer de miniparcs temàtics, etc. No els perdon que s’hagin passat setmanes fent-me malbé la digestió. Efectivament, cada dia després d’engolir com un boig el meu dinar, em trencaven la païda amb un bombardeig sobre les excel·lències del complex. M’hauria agrada que el promotor, entost de fer una inversió tan important, l’hagués reduïda una mica –com ara en publicitat-- i així m’hauria estalviat una partida d’euros que he deixat a la farmàcia per adquirir sal de fruites. Agror d’estómac.

A Menorca, alguns s’exalten amb aquest model turístic. De convertir s’Enclusa en una estació d’esquí, encara no n’he sentit a parlar, però ja vindrà. De moment, hom es conforma a fer camps de golf i ports esportius. No sé, podríem intentar atraure turisme de qualitat –contra qui va aquesta paraula?— a base d’obrir locals on es pogués jugar a l’snooker, una modalitat de billar tan sedant com el golf però que no sacrifica tant d’espai. Hi ha gal·lesos que no posaran els peus a Menorca mentre no puguin jugar a rugbi i a snooker o visitar una mina. Seria una bona pensada reobrir la que hi ha al peu del Toro.

Em consta que aquesta dèria per fer pistes de neu artificial, pot comportar una guerra comercial amb Noruega, puix en aquell país s’han rebel·lat i alguns reclamen un boicot que acabi amb el manlleu dels ansiosos de posar-se uns esquís i fer un volt pel seu territori. Si aquí, a Marina d’Or que no és guai, a Andalusia i a Sicília fem pistes d’esquí, ells es dedicaran a plantar oliveres i promoure la venda de pernil “pata negra”. Bergen contra Jabugo, poca broma. Em tem que això no acabarà mai: Rodríguez Ibarra criarà bacallà i farà salmó fumat i a Oslo es decantaran per vendre moixama escandinava. Sembla competència deslleial, però mai no se sap.

La mateixa Morticia, amb el permís del seu marit Gómez Addams, es nega a ser la meva parella de descans en aquest balneari esbojarrat del llevant espanyol. En canvi, veu amb bons ulls la meva contraproposta: unes nits esgavellades i macabres als Càrpats, al castell d’en Dràcula. Li he hagut de prometre que em deixaré empalar i gratinar a l’ast, sempre que abans em proporcioni una bona dosi d’anestèsia. Ha acceptat. Xalarem, i no poc. I és que el vertader turisme és això: conèixer els països que visites, introduir-te en els seus costums, encara que siguin tan bàrbars con els de Transilvània. En deixar un país, ho has de fer impregnat de la seva cultura. Si això et provoca una fístula a algun esfínter... mala sort. Haguessis triat les Bahames, que per a això hi són. O Noruega.

HAN TORNAT ELS TURCS

Entre ells i el tabac, l’angina de pit és una cosa cantada. Avui m’he endut un ensurt considerable. Passava pes Born --la plaça, no el teatre— i els dissets cabells i mig que em mal decoren la closca s’han enravanat. Durant uns minuts m’he sentit una mica n’Espinete. De cop, em pensava que els turcs havien tornat a Menorca. Tanta carpa plantada, és el que me l’ha provocat.

La plaça des Born –ja és ben curiosa aquesta fixació populista (la del PP) per les places—semblava plena de les tendes de campanya d’un invasor. M’he quedat glaçat, mort de por. “O són mongols que han plantat les iurtes, o han tornat els turcs”, m’he dit. Sempre he sentit respecte per en Temujin –més conegut com Genkhis Khan--, però que una seva reencarnació hagués dirigit les seves hosts contra una vila tan turística i en plena Setmana Santa, era una agressió intolerable contra l’economia illenca i contra la fe. I si eren els turcs, la cosa encara pintava pitjor.

Ja més calmat, he vist clarament que anava errat. Tot era un negoci. La fira nàutica era la responsable que la hipertensió se m’hagués disparat. Una mena d’ocupació sostenible de l’asfalt. Aquella espècie de parc temàtic d’imitació turca només era una manera d’emprenyar, de no deixar passejar tranquil·lament pel poble, a l’hora que convidava els turistes a visitar una altra illa en un proper viatge d’esbarjo. Una altra plaça, la més polida, tancada. I açò que l’anomenen “es Passeig”! Jo editaria uns fulletons per atraure turisme amb la llegenda “Ciutadella: la ciutat de les places experimentals”. Convindria, però, que la Regidoria de Turisme no hi intervingués. Més que res, ho dic per evitar que el text estigués tan ple de faltes d’ortografia i sintaxi com el que va presentar a Fitur. I açò que estava en castellà.

Ja tenen barra de plantar el seu campament devora el monument a l’Any de sa Desgràcia. Es veu que “hic” ja no “substinuimus usque ad mortem” ni “pro aris” ni ”pro focis”. La pela és la pela. Després diran que, de catalans, no en tenim res. Quatre gens de record i punt.

Sempre m’ha semblat bé que la gent vulgui una barca --ja ho diu la lletra de la tonada “caseta, barca i sa dona”—, el que no m’agrada és que la barca sigui una okupa de categoria. Una cosa és satisfer un gust i l’altra omplir platges i ports de barques i de iots. Primer els cotxes ens van treure del carrer, ara els iots ens treuen de les platges. Amb l’excusa de frenar aquesta invasió, ens venen que és imprescindible d’incrementar els amarraments. La pregunta és òbvia: els iots vindran a passar tot el dia a cala en Busquets? Sembla més lògic pensar que només s’hi estaran de nit i que durant les hores de sol navegaran per la vorera i ompliran les platges. A més amarraments, més poc espai per nedar. Són faves comptades. A Nova York se’n van adonar. Com més obres feien per millorar la infraestructura viària de la ciutat i la circulació, hi havia més cotxes i manco espai. El resultat va ser la divisió del Bronx, que es va convertir en un barri conflictiu i de marginats. Ja era massa tard.

Durant uns dies, Mustafà i Piali han tornat a Ciutadella. La Piràmide tremola. Les praderies de de posidònia ni s’immuten. Fa anys que han estat delmades pel turisme nàutic. Només ens queda una piscina en construcció per poder remullar el cos sense que una barca ens destrossi el crani. Gràcies Llorenç, sense tu no seríem res!

Em foten el pèl

M’ensum que m’enganyen. Darrerament, fotre’m el pèl és un esport i juraria que l’audiència d’aquest comença a pujar. Gràcies a Déu, els suposats perruquers empren la via simbòlica: abusar de la meva candidesa. Em fa feliç. Ja sabeu que Jesús va dir “Benaurats els pobres d’esperit”; en el meu cas som un pou receptor de benaurances. Em preocupa, tanmateix, que qualsevol dia s’acabi aquesta etapa de bonhomia pilosa i m’apliquen el sistema indi: “tallar la cabellera”. Em fa angúnia imaginar-me que sent un ganivet que em trinxa la pell i m’arrabassa el pèl, tot d’una peça. Què en farien? No crec que una subhasta a Christie’s el producte rebés massa licitacions. Vos imaginau la presentació de l’encarregat de dirigir la subhasta? “Delicat perruquí confeccionat amb pèl d’en Ximenes. Preu de sortida... ehem.... bé, la Casa ha decidit indemnitzar sucosament el tarat que vulgui emportar-se’l”. Un fracàs de subhasta i servidor sense la coberta superior. Lamentable.

Una de les maneres més habituals d’intentar pelar-me és vendre’m la pel·lícula del turisme. Em bombardegen --i ho fan amb míssils de precisió— amb els missatges “Menorca viu del turisme” i “S’ha de promoure el turisme”. El primer és una veritat, el segon.... No ho sé, som càndid però no babau –si més no, no babau del tot—i intuesc que quan em volen convèncer de les bondats del turisme, en realitat em volen col·locar un grup d’apartaments a prop meu. Què vull dir? És ben senzill. A la majoria del meus perruquers, o dels peperruquers, el que de veritat els interessa és la construcció i no el turisme. Fan bé. Excitar-se en veure créixer un edifici és quelcom que atreu. La llàstima és que no surtin d’una vegada de l’armari. Res no m’agradaria més que sentir algú sincer que digués d’una punyetera vegada que en realitat la seva opció és el fang, el ciment. Això del turisme és una manera de captar innocents. Molts s’estimen més una remolcadeta sobre un sòl de totxanes que no damunt un prat florit. Res a dir.

Si vos hi fixau bé, sovint tenim possibilitats de veure i sentir algun desviat. De fet, les baralles de dones --dintre d’una mena de piscina de fang-- són una de les distraccions més habituals a cert locals de mala reputació i molt d’alcohol. Substituir el fang pel ciment no seria tan complicat. El tacte i el contacte amb aquest polsim no són tan suaus ni tan agradable i sempre és millor fregar-te amb fang, però el públic no notaria la diferència.

El Col·legi d’Arquitectes seria un bon lloc per organitzar aquest tipus de festa. Fins i tot els faig un suggeriment: la guanyadora obtindrà un solar i el Col·legi li dissenyarà gratuïtament la construcció d’un xalet. I la perdedora? Ai, pobreta! A la dutxa, què s’ha cregut! Que es tregui tota aquesta merda –el ciment, vull dir-- de sobre. Bé, és un consell. Si tant li agrada el pot conservar i incorporar-lo a la seva ossa. Allà ella. Si unes hores després s’endureix el portland i ella queda més rígida que una estàtua, serà el seu problema. Però ni així no s‘ha de preocupar. Sempre podrà decorar qualsevol plaça de Cabildolàndia, la ciutat on es fan més cases noves. Deu ser per estimular el turisme... o la libido.

LA PISCINA

Construir una piscina prop de la mar és una bajanada, aquí i a Nàpols. Omplir-la amb aigua salada no té cap sentit, però fer-ho amb aigua dolça és una irresponsabilitat. A Ciutadella prest en tindrem una, de piscina d’aquest tipus. Serà municipal i molt gran. No entenc per què la fan. O ho entenc massa. I em sap greu, perquè juraria que s’omplirà d’aigua contaminada. Vull dir que fa mala olor tot el projecte. Ho lament molt. Encara que soni estrany, puc assegurar que tenc un bon tracte personal amb el promotor de la idea, però l’ha cagada: així de clar.

No em queix només del que sospit que hi darrere del projecte: tot em fa creure que algú en sortirà beneficiat. Li fan una obra amb diners públics. Tal vegada recel massa. Vull creure que tot és una meva cabòria sense cap base i que el meu amic Llorenç creu en el que vol fer. Tampoc no m’estranyaria gens que fos així. Tanmateix, hauria preferit que l’obra la fes qui sembla que en traurà més profit. Em conformaria amb això? No, ni així.

Al món cada dia hi ha més gent, massa gent. Com que no podem eliminar ningú –aquestes teories de passar rodeta a pobles, malalts, disminuïts o races només caben dintre del cap de nazis o de Salvador Allende— ens caldria tenir més cura a l’hora de procrear. Però, sobretot, hem de ser conscients que si els més sis mil milions de persones que habiten la Terra han de consumir el mateix que cremam a Occident, ho tenim magre. Com que no podem demanar a indis, xinesos i brasilers que no arribin al nostre sostre actual de consum, només tenim una solució: abaixar-lo.

És molt polit ser ecologista –no em referesc als marxistes reciclats, sinó als que ho són de debò-, però cal ser coherents. Com podem demanar a Lula que conservi l’Amazònia mentre aquí abusam de calefacció i aire condicionat? Coneixeu algú que s’hagi mort de fred a Menorca en els últims cinquanta anys? Jo, no. I açò que mitja centúria enrere la població no estava tan ben alimentada i que tots anàvem amb calçons curts. Podem cremar petroli com ho feim i exigir alhora contenció als països emergents? La resposta és que no. Hem de donar-los exemple. Rebaixar la nostra despesa. Comprenc que disminuir una mica el nivell de benestar que hem assolit és complicat i que qui ho proposi –el partit que ho proposi i legisli en aquest sentit-- serà impopular; descartem per tant que ho faci el PP.

Amb tot, no només han de ser el polítics els que han de donar exemple. Cadascú n’ha de donar dintre de les seves possibilitats: polítics i ciutadans. Fer piscines, públiques o privades, és una mostra fastigosa d’ufana mentre hi hagi gent que es mor de set. Però n’hi ha més: conduir a velocitats elevadíssimes, encendre més llums dels necessaris, tirar paper... Consumir per consumir fa mal, ens fa mal. Escalfar el planeta és un crim, i si no que ho demanin als habitants de les illes del Pacífic que han hagut de ser traslladats a Austràlia perquè, entre tots, amb el nostre consum excessiu hem fet que apugés el nivell de la mar i negués moltes petites illes
–aquelles que aquests indígenes habitaven-- que just estaven uns pams per sobre d’aquest nivell. Els hem desnonat de les seves llar per poder continuar vivint com a “pachas” i açò és un crim. La piscina pública és fatxenderia pública: una presumpció i una arrogància inacceptables.

El PP continuarà assossegat i la COPE farà periodisme catòlic

La secretària general –de brigada?-- insular del Partit Populista, la majoria de les vegades i a estones de las JONS, ha tornat de la capital del Regne --el d’Espanya, no el de València— ben relaxada. Es veu que els aires de la “meseta” han proporcionat a la delegació menorquina que assistí al Congrés del PP els mateixos efectes que haurien obtingut durant un cap de setmana en un balneari d’aigües termals. Bany i massatge és des d’ara el mateix que “discurso machacón”.

Ara bé, es veu que tot i que n’han sortit relaxats, també ho han fet instruïts. Com si haguessin passat uns dies tastant àpats a la central dels Hare Krishna, i empassant-se alhora unes idees sectàries, han tornat bocabadats. Es veu que els líders-gurús del partit posseeixen una personalitat magnètica que els provoca –als afiliats amb càrrec-- sensacions fortes, hipnòtiques. I això és bo, tan bo que em plau de sentir com la secretària general afirma que el PP mantindrà un discurs assossegat però amb idees clares. És a dir: que tremolin els catalans!

El que em preocupa és que afirmin que mantindran un discurs assossegat. Si es refereix a continuar amb el mateix que fins ara, és per fer idees. Si ara estan assossegats, què passarà quan s’exaltin? No ho sé, però com diuen a Itàlia: “Mi fa paura”. Que m’avisin si deixen d’estar tan asserenats, car jo me’n vaig a Andorra. O a Nova Zelanda, si em paguen el viatge, farts de veure’m rodar per Ciutadella.

Per la seva banda, la COPE anunciava diumenge passat, cap a les vuit i mitja del matí, que pretenia de fer periodisme catòlic. En sentir-ho vaig tenir una gran alegria. I és que som un il·lús, gairebé un banaula i un crèdul, Estava convençut que això significava un canvi en la seva manera d’enfocar les notícies. Em pensava que des dia 6 de març, a través de les ones radiofòniques sentiríem un missatge de pau. Però res d’això ha succeït. En Fede continua tan fort com sempre i la gran Cúria calla. Segurament deu ser perquè que alguns bisbes confonen cúria amb incúria. Si aquella sentència evangèlica “Pels seus fets els coneixereu” és certa, cada cop comprenc més el motiu pel qual ... perdó, m’havia exaltat. No ho acabaré d’escriure. A Menorca, en Willy ens fa enyorar en Pere Bagur –mai no vaig saber quina era la seva ideologia— mentre confia que el PP li concedesqui un carnet d’or o el Casino 17 del PP el faci cabildopepero de l’any en un acte presentat per algun convidat a les seves tertúlies. Ja me l’imagin amb un fabiol fet amb un metall preciós. Se’l mereix. I no un, sinó disset. Una tal Eugènia –que també es va relaxar per Madrid-- ja els pot encarregar. Fondre’ls, li durà feina.

PD: Entost d’anar a Andorra, hauria preferit de fer-ho a la vall d’Aran, però qualsevol dia t’hi pots trobar el gran assossegat fent una demostració de les seves habilitats a l’hora d’esquiar i això et lesiona l’ànima d’una manera molt més cruel que si escoltes la COPE.

AMB MENORCA, NI COSINS

Segons els darrer recompte, Ciutadella --que durant una època va ser de Menorca-- està agermanada amb unes 784 viles europees, 195 d’Amèrica del Sud, 15.748 asiàtiques, 118 africanes i 27 de la Polinèsia. En el darrer cas, cal atribuir aquesta relació amical a les ganes d’alguns regidors de fer un creuer per les meravelloses illes del sud del Pacífic. Res a dir, ¿a qui no li agradaria passar uns dies panxa amunt, sense fer res més que jugar a petanca marinera tot visitant, entre i entre, els dics de les illes que un dia va trepitjar el capità Cook? Servidor, estudiós fracassat de les infraestructures portuàries i amant de les vacances, s’hi apuntaria. M’encantaria d’anar a Pitcairn –amb les despeses a càrrec de l’Ajuntament de Cabildolàndia-- a conèixer els descendents de Fletcher Christian, aquell que es va fer famós en amotinar-se contra el capità William Bligth a bord de la Bounty.

Malpensat de mena, tenc la tendència a creure que aquesta fixació per la fraternitat universal deu tenir quelcom a veure amb alguna reminiscència maçònica encoberta. Com sabeu, la majoria dels maçons no solen destapar la seva pertinença a aquesta societat que predica la fraternitat universal, cosa que no comprenc: que no es delatin, vull dir. Amb tot, jo diria que la veritable causa de tant d’agermanament és purament lúdica: hi ha ganes de passejar, de rodar món. És més, en altres contrades, sempre hi poden trobar algun empresari de la construcció disposat a fer una bona inversió especuladora a Ciutadella. Aquesta vila, que fou capital egoista de l’illa –per això va deixar de ser-ho, capital; egoista encara ho és--, disposa de molt terreny per permutar. I quan no en té, en troba on sigui. Fins i tot s’ha estès el rumor que aquest estiu qualque empresari turístic promourà –entre els visitants-- una visita guiada que per un mòdic preu els permetrà de conèixer in situ l’estat en què es troben tots els solars que han canviat de mans i omplert qualque butxaca. Es dirà la “Ruta de la permuta”, una atracció més a afegir a l’esgotat model de sol i platja. A hores d’ara encara no s’ha resolt si se’ls obsequiarà amb un pícnic o faran un recés a mitja tarda per fer un mos. I és que la Ruta cada dia creix.

El que no acab d’entendre és la causa per la qual una vila amb tanta tendència a confraternitzar amb altres ciutats, conserva aquesta hostilitat contra la resta dels ajuntaments de l’illa. L’enfrontament contra els altres pobles és un fet. La por a ser-hi mal rebuts és el que ha provocat, sens dubte, que sigui inevitable –per relacionar-se amb el món-- de construir un port en condicions, al qual seguirà un aeroport i acabarà amb la ruptura total de relacions amb ferreriencs, alaiorencs i, sobretot, maonesos. Quant de temps trigaran aquests pobles a declarar Ciutadella territori comanxe? De moment, tota la inversió del Govern de la CAIB consisteix en projectes que s’han de desenvolupar a Ponent. I és que Ciutadella és germana, però no és solidària: “Todo pa mi, que tengo hambre”. En resum, germans del món, però dels menorquins... ni cosins.

Francesc Sintes Giménez