Diario de un votante

Querido diario: Desesperado batallo por hallar la sentencia justa con que aplacar tu ira. Tras tantos décadas sin recibir la caricia de mi mano sobre tus inmaculadas y albinas páginas, comprendo tu enojo. Difícilmente obtendré tu clemencia pese a tus probadas bondad y paciencia. Fuiste para mi un obsequio altamente apreciado desde el preciso instante en que te recibí; mas desde mi Primera Comunión hasta hoy, jamás tracé letra alguna sobre tan estimado e íntimo confidente. Pésame ahora el remordimiento por no haber confiado en tu discreción.

Muchas vivencias te oculté, con engaños te pagué. Dediqueme intensamente al estudio de las cifras y olvideme de grabar con mi pluma mis recuerdos sobre aquél que aguardaba mis confidencias. Preferí los números a las letras y hoy purgo por ello, pues te será fácil comprobar que extravié, doquiera que fuese, las más elementales reglas de ortografía y gramática. Adquirí cierto prestigio, caro amigo mío, gracias a mi probada habilidad en remediar desatinos económicos por otros cometidos en empresas e instituciones. Avergonzado por no haber sabido corresponder a tu confianza, hoy vuelvo a ti, cabizbajo, y te suplico que me concedas la licencia de desandar pasos mal andados.

Ahora, aclamado por quienes persiguen mis servicios y mi voto, busco en ti al compañero a quien nunca debí ignorar. ¿Ansío no interrumpir de nuevo nuestra relación y anhelo vencer el impulso que me empuja a abandonarte definitivamente el sábado 26 de mayo? Chi lo sà. Tras esta entrañable jornada, que dedicaré exclusivamente a la reflexión, no me será permitido continuar ligado a ti y huelga confesarte que una vez depositada mi confianza en quien lo merece, me será harto difícil mantener el hábito de registrar sobre ti mis dudas y proyectos.

Acato tu venganza sin quejarme y comprendo que hayas pregonado, durante quince días, el contenido de mis pensamientos a los cuatro vientos. Justo es que el mundo sepa con quien tomo un café, a qué intérpretes musicales vitoreo y todo aquello que otrora hubiera ocultado. Tu tan singular desafío, pudiera reportarme fama y presencia continuada en cualquiera plató televisivo. Preso soy de tu decisión. Tu esclavo seré hasta mi triunfo. Compensaré tu espera, pues puedo prometerte, y te prometo, que durante un mínimo de cuatro años domeñaré mi empeño por arreglar cuentas. Duro será no habitar estos parajes de Cabildolandia, más confío que una vez pueda respirar tranquilo, Dios mediante el próximo lunes, nada me impedirá tatuar en tu lomo mi más preciado deseo. Con sin par caligrafía, anotar: “Vete al cuerno”.

Campanya electoral

I no cantaren “De colores” perquè, en haver estat interpretada per la mítica Joan Báez, deixava tuf d’esquerra. No encengueren espelmes –estil Lluís Llach-- perquè el muntatge de llum ja era prou intens i polit. Demarcació de Costes, els amonestà. Alguns navegants esportius afeccionats confongueren els focus amb la llum amb la del far i es despistaren. A hores d’ara, encara resten bots extraviats que cerquen Cabildolàndia suvora Oristany. Però la festa fou completa, hi clavaren una estaca. De pedra, era l’estaca. I la van batejar: castell de Sant Nicolau. De passada, el volien inaugurar; es reprimiren.

La presentació del PP fou l’enveja de “La Fura del Baus”. Immensa. I sacrificada. Els assistents col·laboraren a servir de tastaplats de la Mostra Gastronòmica. Si plovia, la carpa municipal estava plantada i, com que qui diu municipal, diu del PP, és obvi que la podien emprar. En pagaren lloguer? Quines coses demana l’oposició! És enveja. Que no comanden? Ergo, tenen dret a fer el que vulguin. Fou una vega espontània i sana. Quan s’atraca la cita més ens adonam de les propietats efectes miraculosos de les urnes: els carrers s’arrangen, es reposen bombetes... i, sobretot, el burgmestre casolà recupera la veu. Els santjoaners alenen; patien davant la possibilitat que per primer cop en centúries ningú no els convidàs a davallar as Pla. Tranquils, ja xerra.

El programa popular és secundari. De fet, han promès que els propers quatre anys seran els de Cultura. No sé com s’ho faran, orfes del regidor més expert de la història. Val a dir que alguns malpensats afirmen que precisament l’han esborrat de la llista per fer reviscolar el tema. No ho crec. El motiu deu ser un altre. L’enyoraré. Entre que em cau bé, que té sentit de l’humor i que la seva gestió fomenta que em col·loqui, estic per exigir que no el decantin de l’àrea. Alguna cosa hi podria pintar: una gerència, una direcció municipal... nomenar-lo responsable d’una direcció d’obres d’infraestructura permutada adreçada a promoure la cultura. Uf, que complicat!

Mentre uns fan espectacles, altres van per feina. És el que toca. Sense encomanar-se a ningú, agafen la “garnera”, en forma d’excavadora, graten el solar on proposen fer l’auditori i el deixen com una patena. Tan primmirats són en escombrar, que, si no els frenaven, a hores d’ara prendrien un cafè amb l’amo de l’infern. Pos messions que, almanco, haurien demostrat on eren el llimbs i iniciat un conflicte diplomàtic amb Benet XVI. Si no existeixin els llimbs, on era fins la setmana passada el nostre alcalde?

On és es moix?

Conten per Alaior que una vegada una senyora havia deixat un plat amb dos quilos de carn capolada sobre la taula de la cuina de casa seva. Misteriosament, el contingut va volar. La dona, tota emprenyada, va sospitar del moix del veí i va anar escapada a casa d’ell per reclamar que li pagués el preu del suposat robatori. El veí, sense immutar-se, va ficar el moix dintre d’un sac i agafant la romana el va pesar. Dos quilos justs, sortiren de la pesada. Davant d’açò, va dir una frase històrica: “Bé, ja sabem on és sa carn, on és es moix?”.

Una cosa semblant deu haver succeït a Cabildolàndia. El mateix Ajuntament confirma que durant aquests darrers anys el dèficit ha augmentat. On són les obres? Si la piscina d’aigua salada la van pagar els mallorquins, ens queda una inversió important en oliveres i garrovers. Val a dir que la transformació de les places m’agrada i felicit els responsables. Ara bé, no em surten els comptes; però som fluixet en matemàtiques.

Servidor estava convençut que durant el mes de maig podria assistir a un reguitzell d’inauguracions. Fins i tot em semblava justificat que les afiliades als gremis de modistes de les ciutats agermanades amb la vila de Ponent haguessin fos el seus anells per convertir-los en les “Tisores d’Or”: una distinció per al nostre estimat líder. Hauria quedat molt bé tallant cinta rere cinta. No podrà ser. Dorm fatal només de pensar que les vulgui emprar per caponar Sintes massa desafectes amb el projecte municipal.

Aquesta setmana posaran la primera pedra del dic i es faran la foto. Guanyada foto balear, car són els que més han lluitat per construir-lo. Però em manquen més tallades. Omplir d’actes els dies anteriors a les eleccions, fa ambient. És per això que propòs d’inaugurar un hortal. Sí, sí: un hortal. Quin? N’hi ha tants... Sé que tots pensau en un de concret i, mira, no estaria malament. És gros, és polit... és d’una regidora... M’agradaria assistir a l’acte solemne de presentació en societat. Hom podria aprofitar la festa per permetre que l’entrada a les forces policials que el troben tancat quan els jutge els hi envia. Ens podrien obsequiar amb la revista “Dalt la Sala”, per si no l’hem repassada prou. I no és cap crítica a una particular. Edificis aixecats sense llicència n’hi ha molts més, a Cabildolàndia i arreu. Tants n’hi ha, que fóra raonable cercar una solució. El que no em sembla lògic és que la propietària sigui la “governadora” de la vila. No queda bé.

Ja he adoptat un mot

Ja heu adoptat una paraula menorquina? Jo, sí. Es veu que malgrat la impagable tasca de defensa del director general de la Cosa, hi ha mots que s’estan perdent i cerquen voluntaris que les adoptin. Servidor ha adoptat “permuta”, i la tract de bé... Comprenc que no sapigueu què vol dir “permuta”, jo tampoc no ho sabia. A Menorca just s’empra, a Cabildolàndia mai ningú no la pronuncia. Es veu que significa canviar una cosa per una altra.

Des que l’he adoptada, permut tot lo dia. Si vaig al cinema –a fora vila, que a Ponent no n’hi ha—la primera cosa que faig és fer aixecar tothom de la filera de butaques que escull a l’atzar i convenç els ocupants que canviïn de lloc per sentir millor el film: “Pito, pito..”. Algú queda dret, “Quien va Sevilla...”. M’encanta destorbar. Si entr a restaurant, deman la carta i, just m’han servit, oferesc el plat a tot déu a canvi de picar del seu. És un sistema fantàstic per estalviar. Deman una truita i acab menjant llagosta. Ep!, i pag la truita, que encara no he perdut el seny. O l’”eima”, mot adoptat per un altruista defensor del menorquí afiliat al PP.

A vegades, per mor de trobar-me sol, m’he de conformar a contemplar la paraula. “Permuta”. Té classe. És polida. Quan sona el despertador i em deixondeix, m’hi acost i li cant amb aquesta veuassa que m’han regalat: “Som jo, som jo, som jo senyor(a), qui volia amb vós parlar...”. A continuació, la ben espols, li faig net el carnet de simpatitzant del PP i li servesc els àpats. Menja poc, i això que n’hi ha que diuen que una permuta infla. Es deuen referir a les butxaques, que la línia la mantén. Si fan una passarel·la de paraules, la meva segur que guanya.

I bé, prest arriba l’hora de visitar el catre. Aleshores ens separam, ambdós som casts. No diré que no li hagi tirat els trastos --mentiria, si ho feia—, però puc jurar que ella sempre s’ha negat a mantenir una relació luxuriosa. O té un amant desconegut, o resta immaculada. Gran paraula. Sí, senyor. He fet una tria encertada. Només em dóna satisfaccions i cap maldecap. Beneesc l’hora en què la vaig escollir. I sobretot no haver triat l’altra candidata: “clucala”. Amb les “clucales” no m’hauria anat tan bé. Hi ha tanta gent que les duu posades, que m’hauria confós i no hauria trobat les meves. Clar que sempre les hauria pogudes permutar.