Som un home important

M’acaben de dir que som diabòlic! No sé com m’ho he prendre. És evident que el palmito que passeig no hi té res a veure. Per començar, als homes no ens han pres mides. És més, si ho feien, la meva ossa seria més semblant a un cilindre abarrilat amb una certa retirada a campana. Vist així, he d’arribar a la conclusió que volien insultar-me. Cadascú té les seves afeccions. Per evitar més problemes, m’he adreçat ràpidament a un famós exorcista que s’ha mostrat sorprès en veure’m. Val a dir que a mi també m’ha sobtat entrar a casa seva. Hi esperava sentir un recital de salms interpretats a capella, i m’hi he trobat l’especialista que ballava esbojarradament al so de “Don Diablo” de Miguel Bosé. Ara dubt si som jo o ell qui està posseït.

Francament, estic per entrar en hivernació fins que hagin passat les eleccions. O açò, o em pos a escoltar música antiga durant un mes. Tanmateix es veu que n’hi ha que no descansen i que s’esforcen a preparar la tria. Podrien fer coses útils, com ara resoldre el problema de la recepció de TV3 i el 33 a Cabildolàndia, començar el velòdrom, commemorar les dates de la girada: és increïble que hagin passat com si res el 8 i el 9 de febrer. Tant de parlar contra la Llei de la memòria històrica, i quan hi ha un dia per recordar la victòria els afectes a l’antic règim fan mutis. Però els pitjors són els ministres. Algun sembla afectat per la síndrome del Tenorio: un desordre social de personalitat que fa que, en no poder conquerir un munt de dones com feia l’ídol del mascle ibèric, et conformis a registrar-les com a diàbolos, cilindres o campanes. Té collons! No ho sé, però com a gran afeccionat a llegir els anuncis de les seccions de relax i contactes de la premsa, segur que prest hi trobaré un text així. “Tremenda mulata, diábolo total, busca compañía para vengarse de su donjuán. Te haré feliz gratis. Francés, birmano, un mariano, un ZP o un completo... ¡Elige, vida mía!”. Impotent de mena, no em sent requerit a trucar... però plor en veure què m’estic perdent.

La gràcia del mes és que durant uns dies som una persona important. Si més no m’ho repeteixen cada cinc minuts... sobretot per demanar-me el vot. No calia. Servidor no vota a les generals. Total, per mantenir Madrid... I que som important, ja ho sabia. Agaf una cinta mètrica i me n’adon. No m’adapt a cap dels tipus morfològics proposats. Decididament, som un home d’una talla extraordinària. Per fi m’ho reconeixen. Qui vol el meu vot?