Homenatge a les rates

Hi havia una vegada un animal malvist. Generós, però malvist. Es deia rata. Malgrat els intents d’alguns artistes americans, el personal no l’acceptava. Certament, Mickey Mouse, en Jerry, l’amic d’en Tom, i fins i tot Pixie i Dixie van gaudir de certa simpatia entre la gent. Àdhuc hi havia gent que en tenia a casa. Blanques, petites... L’home normal, emperò, continuava amb la seva fòbia. Tant li feia que l’animalet fos útil, que s’encarregàs de desembussar-nos les clavegueres, etc. Només les volien per fer-hi experiments mèdics i per presumir de moix caçador.

Un bon dia, un cabildo va ensumar que, criant-ne, podia fer un bon negoci. La llestesa cabilda ultrapassa les fronteres. Com que tenia un solar buit, va pensar que les podria vendre a l’Institut Pasteur o a qualsevol laboratori farmacèutic. Lamentablement, els ratolins es van descontrolar. Van començar a créixer i enfosquir-se. El ratolins blancs es transformaren en rates grises i fastigoses. Criaven sense parar. Impotent, va decidir traspassar el negoci. La fama de la granja era tan gran que a l’illa veïna aparegué un comprador. Aquest no cercava el guany, mai de la vida, solament volia col·laborar a mantenir neta Cabildolàndia. Fer-nos un favor: així de filantrop era. Sense saber com, es quedà el solar i, de cop –oh, miracle— aquell solar augmentà de valor. I no poc: a preu de mansió, l’hi pagaren. Inicialment, solament hi volia fer un museu d’homenatge al ratolí. Únicament pretenia enaltir la seva contribució als avanços mèdics. Fracassà, però alhora s’enriquí. Aquestes coses passen.

Alguns cabildos, envejosos per l’èxit d’un foraster, començaren a cercar-li les pessigolles. El tema acabà malament. Alguns regidors en sortiren esquitxats. I, amb els regidors, més d’un funcionari. Tanmateix, això era un fet normal a Cabildolàndia. Les operacions sospitoses eren habituals. Gràcies a la merda que es destapà, prest tothom sabia on era el jutjat i on podia presentar denúncies. I continuà havent-hi coses rares i operacions especuladores que feien un tuf que desmaiava, però el poble estava més animat. Gràcies al criador de rates –en realitat gràcies a les rates--, Cabildolàndia acabà sent un vila agraïda. Es quedà sense el Memorial de la Rata, que vés a saber a saber a qui pertany actualment, però tothom sabia que sense la desinteressada contribució d’aquest animal tan pelut, la merda ja faria anys que ens arribaria a les orelles.

Vull dedicar aquestes línies a rates i ratolins, sense els quals els laboratoris i les permutes patirien un endarreriment espectacular. Aquí, i pertot. Gràcies, rates, però no us reproduïu més. Hi ha preservatius per a rates?