Bunyolada

El concurs de bunyols que va tenir lloc a Cabildolàndia va ser un èxit. S’hi presentaren els principals cuiners de la vila, sense cap baixa. A Ponent tot es cou d’amagat, així que calia aprofitar el dia per veure com es fa art enmig del carrer. Els presents, és a dir tots els veïns, que gairebé som tots sants, estam preparats per empassar-nos qualsevol cosa, però aquest cop ens van oferir autèntiques delícies.

Decidir qui havia fet el millor bunyol era complicat i tal vegada per això el premi va restar desert. Tot semblava indicar que les preferències es decantaven cap al bunyol a la rata, magnífica creació que va topar amb el problema d’un nom que comportà que alguns jutges tinguessin problemes per ficar-hi cullerada i esbrinar de què estava fet. Deu ser per això que prest tothom fixà la seva atenció cap a un altra banda i s’encetà un interès forassenyat pel bunyol més gran. Guanyà una variant de l’antiga recepta que feia la família Saura Morell. Un tal David l’ha publicada.

Per fer un bunyol a la Saura Morell cal paciència. Hom s’ha de preparar. Ha de passar hores i hores parlant amb gent important des Born. A continuació, quan ja sap quina és la millor farina que hi ha al mercat ha de córrer a comprar-la i, si cal, emprar els colzes. Si aconsegueix adquirir-la abans que els altres interessats, en té molt de fet. A “La Faixa” el poden avalar. Aleshores, crea una societat i compra la mescla. Pot emprar pasta preparada, congelada, només cal que covi i que estovi. Aquest procés demana paciència. Frisar és dolent a la cuina: et pots cremar. Els més experts aconsellen deixar que la massa s’infli durant uns dotze mesos, aproximadament. És el temps necessari per aconseguir treure’n un benefici interessant. N’hi ha que amb pocs quilos de matèria primera han aconseguit un rendiment que s’apropa al milió d’euros. Us sembla molt? Idò, m’asseguren que és així. Menjar-se tot el bunyol és més complicat. És tan gros que ningú no sap quantes boques va sadollar.

El lliurament del premi va ser emocionant. Els creadors reberen amb joia la corona i sense que ningú no se n’adonàs. Màgia? Ca, experiència! Com que les bases del concurs exigien que l’Ajuntament a més de concedir el premi es fes càrrec de les despeses i que aquestes van superar el pressupost inicial, al final acceptaren de no cobrar en efectiu i es van avenir a rebre l’import en espècie. Una permuta, per entendre’ns. Quines coses, compres pasta per fer un bunyol com un palau i acabes posseint un solar que no t’interessava. Sort que hi ha gent despresa. I que mira pel poble.