Qui comanda?

Mentre a la majoria de països i pobles s’hi vota, a Cabildolàndia les eleccions són com posar a una rifa. Hi ha veus que demanen que si més no hom hi pugui jugar amb apostes múltiples, com es fa les travesses. Res, no hi ha manera. Compres un número i prou. I et passa com en els sorteigs de l’ONCE: mai no et toca. Per què insistim a jugar? Ben bé, no ho sé. Als cecs ho faig per solidaritat. Sempre hi ha algú que aprofita els euros que hi perd. A Cabildolàndia jugar a fer eleccions és un costum. Hi toca votar i que no et toqui. Cacofònic, però cert.

L’alcalde de Cabildolàndia ha tornat. Açò diuen. Ara mateix no sabria dir qui és i molt manco qui serà d’aquí a unes setmanes. Tot pot passar a la vila. Votes un candidat i acabes governat per la número deu de la llista i sense que els nou que anaven davant seu renunciïn al càrrec. Som així: sorprenents. Durant els quatre anys passats encara no se sap qui comandava. Conten tantes històries... En aquesta legislatura sembla que passarà quelcom de semblant. De moment, una alcaldessa en funcions ha signat alguns decrets perquè eren tan urgents que no podien esperar un cap de setmana que el burmestre tornàs i agafàs la ploma. L’oposició hi ha vist cosa rara i ho ha criticat. Injusta oposició! Tot en gros, l’explicació era ben senzilla i no tenia res a veure amb un intent de cop d’estat a la cabilda. La mestressa havia fet un crus de cal·ligrafia espectacular i li feia il·lusió llegar-nos una mostra del seu art. El burgmestre, en reincorporar-se, solament va poder dir: “Li ha quedat ben polida, la signatura. Quina lletra!”. A continuació va ser atès al Canal Salat, per culpa de l’ensurt. Ben atès? Mal atès? Se suposa que fatalment, car va insistir a reclamar un hospital particular per als cabildos.

El partit es podria haver molestat (emprenyat) amb l’alcaldessa “okupa”, però no ho va fer. I si hi hagut algun disgust, no ho han escampat. En canvi han aprofitat per carregar contra el regidor de Cultura per haver comès el pecat de fer unes declaracions plenes de seny. Amb els petits sí que s’hi fiquen: algú ho havia de pagar. Ves per on, el criticat em cau bé. Cobra poc, però ha fet més feina en quatre setmanes que el seu predecessor en quatre anys. Té mèrit? Depèn. En tindria, però és que superar una activitat nul·la, no era tan complicat. Tanmateix, hi hem sortit guanyant i molt. El senyor Pons Muñoz té el meu suport. Que no li passi res.