Els psous

Deia el gran Facundo Cabral que a Israel, per escampar una manifestació, la policia treia una guardiola. Sortosament, a Menorca la gent sempre ha estat més generosa; especialment la de Ferreries, que sempre que ha calgut ha sabut contribuir a col·laborar en qualsevol projecte solidari.

Vist com està l’arròs, ens caldrà aplicar aquesta solidaritat per mantenir el cost del personal que ens governa. Haurem d’omplir la guardiola. De moment, qui més exemple ha donat és el consistori ciutadellenc –em veig obligat a guardar allò de cabildo per a una altra setmana--; encara que bona part de la responsabilitat l’hàgim d’imputar, exclusivament, a Joan Triay, qui felicit per la iniciativa. No puc dir el mateix d’altres corporacions illenques. La política ja ho té, en aquestes coses: et sents feliç quatre dies pels resultats de les eleccions. Passa com en les revolucions, a l’endemà de triomfar comença l’abús.

Durant aquesta legislatura, fins i tot els polítics sense dedicació exclusiva seran solidaris. Déu n’hi doret as Castell! De Maó, millor ni parlar-ne. Al Parlament, refugi d’incol·locables –no tots—, s’hi mantindran aquells que solament saben viure de la cosa pública. Ara es dedicaran a fer lleis: tremolem! I al CIM... hi tindrem una col·lecció de directors insulars que farà goig. Cobraran més que els tècnics, cosa que puc entendre. Però no un euro més (com Capello als clubs que entrena), sinó un munt de pasta més. Ells són experts en matèries de les quals mai no n’havíem sentit a parlar. I clar, com que són els únics que hi entenen –la cosa deu ser esotèrica—, això té un preu. Anys d’estudis clandestins, els ha costat arribar a dominar el tema. Alguns són escollits per la seva ciència, altres per fidelitat al partit, n’hi ha que per qüestions de sang, i fins i tot en trien que solament presenten el mèrit del seu estat civil. Tots aconseguiran un psou que fa patxoca. I que servidor no torni a votar mai més.

El psou és la variant socialista de la paga: “Dícese de...”, la definiria el diccionari. Se’n queixen, part dels electors, que consideren que el psou és excessiu. En discrep, de la queixa. No és més que l’aplicació al sou del socialisme real. Destinar part del pressupost d’una institució a mantenir-los és bo (he, he). Si els diners es repartien en subvencions, es perdrien miserablement. Així, entre un 28 i un 32 per cent (o més), tornarà al poble a través de la declaració de l’IRPF. Tal com ho dic: socialisme real. Està molt bé, però que els voti un altre: jo m’abstenc.