Emmacaré es Pla

No tenc perdó, ho confés. Mentre els nobles del PP multiplicaven per una xifra desconeguda el nombre d’assistents a les manifestacions espectaculars que organitzen i un grup de bons cabildos elaboraven un projecte per as Pla de Sant Joan, terra mítica i mística, servidor delinquia. Amant del càstig, exigesc que m’imposin una pena dura. Si he de treballar per pagar la sanció, ho faré; si he de patir turment, el suportaré sense cridar.

“Por mi culpa, por mi culpa. Por mi grandísima culpa...”. M’he proposat esmenar-me i fa dies que estic fent un acte de contrició i penediment que no execut tan intensament ni durant la Quaresma... i el remordiment no se me’n va. Anhel de pagar una multa, com a mínim. No sabeu el sacrifici que em comportaria. O vaig néixer amb un os a la panxa, o encara duc incorporat el sabre que em vaig empassar a l’Índia per treure’m el títol de faquir (amb matrícula de deshonor, per cert). La qüestió és que som un delinqüent: fa unes setmanes vaig aixecar un enderrossall. Ja ho deia que aquesta neocomplicitat amb certa regidora no em podia dur res de bo. Cal ser honest, si ella és acusada, jo també m’inculp. Havia plogut i el marès de la paret seca de casa es va esmicolar. Ruc de mena, vaig decidir arranjar-ho. Som culpable.

Què fa un home honest, com ara jo (he, he, he...) quan l’ha vessada? Confessar. Ho he provat tot per sentir-me bé i ni cas. Sort que al final part de l’esquerra m’ha escoltat i m’ha renyat. Vull pagar, i amb interessos, el cost de la llicència que no vaig demanar. Si cal, ho faré en espècies. M’oferesc a emmacar tot es Pla gratuïtament. Promet que, si no me la clav, qualsevol estella que pugui provenir d’una carota la lliuraré al futur Museu de Sant Joan. No deman res per a mi, no em vull quedar res que no em pertanyi: solament vull dormir tranquil. Si hom pretén regenerar Cabildolàndia, ha de començar a donar exemple. La propera vegada que la pluja m’ensorri la mitgera de casa, ja m’enfrontaré a sant Pere, sol i amb el pit per endavant. Amb una mica de sort, el canvi climàtic farà disminuir de tal manera les regades del cel que no caldrà que m’esforci a discutir on acaba casa meva.

Ja em veig as Pla, treballant pel poble. De genolls, com em meresc. Ensumant les restes de suor que han deixat entre l’arena cavalls i exaltats. L’inconvenient és suportar una pesta d’aigua groga que no hi ha qui elimini. Entre cervesa i cervesa, el jovent canvia l’aigua al canari i clar, la zona put. Emmaquem-lo, quedarà “maquíssim”.

Des Castell i en pau

Habitualment, el foner emmascarat al·lucina prou amb el que passa a Cabildolàndia i per aquest motiu sol deixar estar la resta del món. No li cal desplaçar-se per anar col·locat. Tanmateix, a l’altra banda de l’illa, a Hachepolis, quan s’hi posen també en volen una maneta. Hi ha estirades a veure qui és capaç de remoure’m les neurones i esgavellar-me la producció de neurotransmissors amb més intensitat.

Part d’Hachepolis s’ha revoltat perquè Autoritat Portuària de les Balears vol canviar la denominació de la cucada que tenen com a port. Veient quins efectes provoca disposar d’un refugi mariner, cada cop som més feliç d’haver-me criat a un poble que tot just disposava d’una immensa bassa, la de Sant Pere, i açò si plovia, car ara la volen eixugar per no fer la competència als extremats ciutadans de llevant i ponent de l’illa.

Diverses ONG (Organitzacions No Gramaticals), entre les que destaquen Comissions Obreres, PIME-Menorca i ICM (Institut de Caparruts Mahonesos) fa uns dies que han ensumat que s’apropa la fi del món. Es basen en el fet que el port que hi ha sota la capital hagi de canviar el nom. Coses de l’Anticrist, no ho dubt.

Em sorprèn. Sovint si una ciutat canvia de nom –una altra cosa és que ho hagi de fer— també ho ha de fer el nom del port que indica on és aquest. Hi ha excepcions, certament: el port des Mercadal és conegut com port de Fornells. Ara bé, en recuperar el nom de Sant Petersburg, el port d’aquesta ciutat va deixar de ser el de Leningrad. Quines coses! A Hachepolis açò no passa: són així. Podrien estalviar-se conflictes i denominar la confitura port des Castell o port de sa Colàrsega, però prefereixen discutir. Així m’agrada. Reivindiquen la fama internacional de Mahón contra el record a ceràmica que suposa Maó. Tenen raó. L’altre dia es va interrompre el campionat mundial de backgammon que es feia a Nairobi per culpa d’aquesta notícia. S’enfrontaven, tan tranquil·les, dues experimentades figures del joc i no es van veure amb cor de continuar la partida. Port de Maó, quin desastre! El mateix va succeir a la Trobada de Folkloristes dels Andes i al Campionat de Caça Cruel de Foques que tenia lloc al Canadà. I no dic res del que ha passat a l’Àsia perquè encara no he acabat de traduir la premsa. Em costa llegir alguns dialectes vietnamites i tenc serioses dificultats a comprendre el coreà. Sé que al Japó no fan vida des que saben que el port ha canviat de nom. Prefereixen patir un tifó que no fer-se l’hara-kiri per protestar per l’ofensa que els fa Autoritat Portuària. Dolents!

Solars bellugadissos

Ara que el problema del finançament municipal és a punt de resoldre’s, plouran els projectes culturals a Cabildolàndia. Necessitarem protecció. Primer calia arranjar la caixa. Em diuen que ha quedat preciosa: continua buida, però l’han folrada de paper d’estrassa i fa un altre efecte. Durant l’any 2008 començarem a veure els efectes de la transformació comptable. A poc a poc s’anirà inflant. Els matemàtics estan intentant trobar l’equació que definesqui l’estat dels responsables del Caòtic. Per començar, creen algoritmes que relacionen el greix d’aquesta caixa amb l’afrontament de qui hi va experimentar.

Resolt el problema econòmic –ens apujaran l’IBI— ja poden començar a convocar els primers concursos per escollir els millors projectes arquitectònics. D’açò es tracta. Hi ha una autèntica fal·lera en els principals gabinets d’enginyeria nacionals. Uns es decanten per encalçar Magdalena Álvarez i actuar a Catalunya, però la majoria se centra a parar atenció Cabildolàndia. Cada lloc té els seus problemes, no us penseu: al Principat el sòl fa figa i aquí el terreny és mòbil. Construir sobre solars que cada cop que algú fa un pensament muden la seva ubicació és complicat –caldria que ens relaxàssim; jo ja ho practic: els dimecres no pens... i els altres dies no m’hi pos gaire--. Un dia fan l’auditori aquí, demà el fan allà... Al final, gairebé tot es promou prop del Cementeri: mal senyal. No sé si té res a veure amb un missatge subliminal. La zona del Canal Salat ha d’encabir molt de formigó: estació d’autobusos, planetari, auditori... I les aus que hi habiten, què? Ningú no pensa en elles? Quanta gent hi passa la tarda cercant-hi ous per fer una truita de franc? L’altra dia hi vaig comptar sis galls, vint-i-sis gallines i em vaig fer un embull amb els pollastres. Ja tenc una edat i els comptes complicats em superen.

Tanmateix, el problema principal no és saber on s’aixecaran els edificis culturals, sinó saber si un cop fets s’estaran quiets. No em vull imaginar l’afront de comprar-me un frac per anar a una òpera i acabar contemplant el cel amb corbatí davant d’un telescopi. O, a l’inrevés: escoltar Tosca amb samarreta i carregat de cartes planetàries. Crec que el burgmestre hauria de crear una unitat informativa –estàtica, of course; prou mobilitat, please— en finalitzar les obres. Les acabaran? Per si de cas, que ens diguin on les trobarem cada dia en concret. “Unitat Informativa?”. “UI. Digui’m”. “Em podria dir on es farà el concert de dilluns?”. El de dilluns? Ara li ho dic. Dilluns..., dilluns... Ja ho tenc: sota una carpa al polígon. El de Ferreries, evidentment”. Sort que ja tindrem una estació d’autobusos preparada per esperar-hi endiumenjats. Hi faran uns cappuccini boníssims. I anar a Ferreries sempre estira.

Bunyolada

El concurs de bunyols que va tenir lloc a Cabildolàndia va ser un èxit. S’hi presentaren els principals cuiners de la vila, sense cap baixa. A Ponent tot es cou d’amagat, així que calia aprofitar el dia per veure com es fa art enmig del carrer. Els presents, és a dir tots els veïns, que gairebé som tots sants, estam preparats per empassar-nos qualsevol cosa, però aquest cop ens van oferir autèntiques delícies.

Decidir qui havia fet el millor bunyol era complicat i tal vegada per això el premi va restar desert. Tot semblava indicar que les preferències es decantaven cap al bunyol a la rata, magnífica creació que va topar amb el problema d’un nom que comportà que alguns jutges tinguessin problemes per ficar-hi cullerada i esbrinar de què estava fet. Deu ser per això que prest tothom fixà la seva atenció cap a un altra banda i s’encetà un interès forassenyat pel bunyol més gran. Guanyà una variant de l’antiga recepta que feia la família Saura Morell. Un tal David l’ha publicada.

Per fer un bunyol a la Saura Morell cal paciència. Hom s’ha de preparar. Ha de passar hores i hores parlant amb gent important des Born. A continuació, quan ja sap quina és la millor farina que hi ha al mercat ha de córrer a comprar-la i, si cal, emprar els colzes. Si aconsegueix adquirir-la abans que els altres interessats, en té molt de fet. A “La Faixa” el poden avalar. Aleshores, crea una societat i compra la mescla. Pot emprar pasta preparada, congelada, només cal que covi i que estovi. Aquest procés demana paciència. Frisar és dolent a la cuina: et pots cremar. Els més experts aconsellen deixar que la massa s’infli durant uns dotze mesos, aproximadament. És el temps necessari per aconseguir treure’n un benefici interessant. N’hi ha que amb pocs quilos de matèria primera han aconseguit un rendiment que s’apropa al milió d’euros. Us sembla molt? Idò, m’asseguren que és així. Menjar-se tot el bunyol és més complicat. És tan gros que ningú no sap quantes boques va sadollar.

El lliurament del premi va ser emocionant. Els creadors reberen amb joia la corona i sense que ningú no se n’adonàs. Màgia? Ca, experiència! Com que les bases del concurs exigien que l’Ajuntament a més de concedir el premi es fes càrrec de les despeses i que aquestes van superar el pressupost inicial, al final acceptaren de no cobrar en efectiu i es van avenir a rebre l’import en espècie. Una permuta, per entendre’ns. Quines coses, compres pasta per fer un bunyol com un palau i acabes posseint un solar que no t’interessava. Sort que hi ha gent despresa. I que mira pel poble.

Cabildets innocents

No s’ha decidit la data exacta, però ja podem avançar que properament es farà a Cabildolàndia una versió de “Inocente, inocente” al mig del carrer. La iniciativa parteix de la nova regidora de Cultura de la vila, i antiga candidata al Nobel d’Economia Creativa. La festa consistirà a donar un ram de flors a tots els ciutadans que bescanviïn aquella magnífica carta que fa uns mesos ens va remetre el burgmestre --en què ens anunciava la baixada de l’IBI--, pel certificat de CAC (Cabildet Absolutament Crèdul). Un cop ens haguem desfet de la prova del delicte –és a dir: lliurat la carta, els tríptics, etc.-- els membres del consistori ens cridaran a cor “Innocents, innocents..., que ens ho vau empassar!”. Somriurem, ens posarem vermells i cap a casa ben escurats.

I és que en realitat, la famosa baixada va ser un préstec a dos anys que ens va concedir el Partit Popular i que ara ens reclama que li retornem amb interessos. I afirm que amb interessos ja que el valor cadastral de les propietats immobiliàries gravades ha augmentat un 10% anual. És a dir que, es miri com es miri, ens han fotut el pèl d’una manera delicada. Depilació crua, a la cera, res d’emprar cremes.

Viure a Cabildolàndia és un privilegi. El sanglot és una patologia desconeguda: patim un excés d’ensurts. El preu? Que et prenguin per babau. Particularment, m’hi sent còmode en aquest paper. M’encanta d’ajudar la comunitat. Que a Cabildolàndia la situació econòmica és crítica, no és cap secret. Que la famosa baixada va ser una frivolitat, tampoc. És lògic, per tant, que haguem de tornar el regalet preelectoral que ens van fer. Algú amb dos dits de front podia creure que anava de debò? Ep, he dit amb dos dits de front! El que em rebenta de l’afer és que els responsables d’haver fet una campanya de broma –passegen sentit de l’humor els del Saló Caòtic— no tornin també l’import invertit a fer-nos creure que la Mare de Déu nom Joana. Si jo he de retornar, ells també: per macatols.

En definitiva, durant dos anys hem pagat més poc que no tocava i ara ens reclamen que desfem l’operació. Hi ha haurà extremistes que diran “Santa Rita, santa Rita...”, però com que la regidora ens assegura que pagant més hi guanyarem tots... jo a pagar i a callar. M’empobriré per guanyar-hi. Faré veure que m’empàs açò i que, d’aquí a dos anys quan l’Ajuntament s’hagi recuperat de la frivolitat, tornaran a abaixar-nos els tipus. Innocent, innocent... Faria qualsevol cosa per rebre flors de tant en tant.