PREST TINDREM PISCINA

Finalment, la gran piscina de Cabildolàndia és punt de ser inaugurada. I me n’alegr. Tot i que alguns extremistes hagin criticat la idea, val a dir que una inversió pública absurda sempre és positiva. Ho és perquè comporta dues possibilitats: o bé demostra que hi ha calaix i per tant es poden malgastar els diners; o bé, si no hi ha un cèntim, permet que el regidor que s’encarrega de les finances demostri la seva destresa.

Quan van dir que la piscina s’ompliria amb aigua de la mar, no ho veia clar: per què havien de fer una piscina a pocs metres d’una platja? Amb el temps, ho vaig entendre: la feien per poder-hi nedar sense bòrns. Això, que era un agressió a la indústria farmacèutica, permetria descongestionar Urgències del Canal Salt i evitar el mal als possibles atacats per les meduses. Així i tot, no ho acabava de veure prou clar. Calia esperar. Ho vaig fer i... bingo! Santa Paciència, s’omplirà amb aigua dolça. Ara començam a fer bé les coses. Malgastar aigua dolça és important, només cal llegir els articles de C.S.C. al diari “Menorca” per comprendre-ho. Aquest senyor manté que l’aigua dessalada és d’una qualitat superior a la natural. Per entendre’ns, el Tri-naranjus és millor que la taronjada. Arribats en aquest punt, és imprescindible poar més aigua de la que toca per acabar-la abans. La de Menorca conté massa calç i això carrega els ronyons de pedres. Beure’n, no és una opció lògica ni interessant. Estic ansiós per tastar aquesta meravella de líquid obtingut no sé si per osmosi inversa o com. En qualsevol cas, consumirà carbó o petroli, un fet cabdal per ajudar les monarquies del golf a escampar l’Islamisme radical i permetrà d’escalfar el planeta: un manera d’acabar abans amb tot.

I jo, que som massa crèdul, em deman què punyetes passa amb la dessaladora. M’ho deman perquè fa uns vuit anys vaig plantejar que calia fer-ne una a un amic polític del PP. Em contestà que no era necessària. Com que ell era polític i jo no, la raó devia ser seva. Uns mesos després, quan ell ja treballava a un departament governamental de Madrid, va ser dels primers a promoure la dessaladora. Em vaig quedar amb un pam de nassos. Tenia raó, o no? Encara no ho sé. L’única cosa que en vaig treure, de la conversa, és que si et dediques a la política has de canviar d’opinió cada cinc minuts. I això no és fàcil.

S’estimen el port?

Les enquestes diuen el que diuen. Són manipulabes. Malgrat tot, trenta-cinc persones contestaren a la pregunta “Quin és l’edifici més lleig de Cabildolàndia?”. Catorze opinaren que el Club Nàutic, sis es decantaren per l’edifici veí al d’on emet “La veu de la llibertat” (llegiu la COPE), cinc per “La modelo”, tres pels pisos de “La Vejez”, dos pel moble de Correus i la resta em va enviar a pastar fang.

Ara que és un fet l’acord sobre el port i que fa goig sentir la Barceló, en Matas, en Llorenç Casasnovas, etc., tenim l’oportunitat de fer cas a l’enquesta, d’aprofitar que s’acaba la concessió i d’embellir-lo. La tenim? Diria que no. El Grup d’Encantats pel Port (GEP) té massa pes dintre del Club Nàutic i sembla que no accepta la proposta de traslladar la seu. Es veu que més que estimar el port i la seva bellesa s’estimen l’edifici del Club Nàutic. Ho entenc. Seria trist perdre aquest homenatge al mal gust. Crec que s’ha de conservar com a mostra del que no s’ha de fer. Convé disposar d’un exemple proper per no tornar a fer una empasta com aquesta. Tanmateix, també entenc que molta gent el vulgui derruir pel mateix motiu: simplement perquè fa lleig.

Com és possible que, si senten tanta estimació pel port, no vulguin traslladar-se. Al port li ha crescut un mal GEP. Què té aquest edifici que el fa tan valuós? L’arquitectura, no. El disseny, tampoc. La imitació d’un vaixell, ho dubt. Deu ser que amaga cosa. Però, què?

Ara que està de moda investigar teories absurdes, podríem exigir que s’excavin els fonaments d’aquest edifici. No sé què hi trobaríem, però segur que quelcom important. És l’única explicació possible per voler-lo mantenir dret. Amaga l’Arca de l’Aliança o el Sant Grial?

Entenc que per traslladar-se demanin una compensació o un ajut per aixecar el nou Club. Si ho fan, tenen tota la raó. És una petició legítima i raonable. Ara bé, adoptar el “No nos moverán” com a himne del Club és una tria discutible.

Per si no en teníem prou, l’alcalde –assenyadíssim fins fa unes setmanes— demana compensacions per als propietaris de la zona de Son Blanc. M’ha dolgut que ho fes. Estic d’acord que se’ls compensi d’alguna manera –com al Club Nàutic--, però em sembla intolerable que no vagi fer la mateixa petició quan els afectats pel dic eren uns altres. No tots els cabildos som iguals.

QUE NO SE’N VAGI!

Drama dramàtic. Primer els turcs, després la rissaga i ara açò. Cabildolàndia està ferida: diuen que el gran Avel·lí ens vol deixar. No ens ho podem permetre. Pel tinent de batle, sent una simpatia que no vull evitar. Em fa gràcia com a persona i com a regidor, encara que en aquest paper no n’endevina gaires. Malgrat tot, hauríem de fer tot el possible per convèncer-lo que, almanco, passi una legislatura més entre nosaltres. Com? Tal vegada el podríem nomenar jardiner de l’any o alcalde honorífic. No ho sé, que triï ell; però, sobretot, que quedi!

No em puc imaginar les tedioses sessions del Saló Caòtic sense n’Avel·lí. La seva capacitat per emplomar-les totes és impressionant. Quan l’ataquen, se’n surt. Sap esquivar. És com un toro encastat que afina i no fa exhibicions inútils: observa qui l’ataca, es fixa en les seves debilitats i, amb un esforç mínim, li clava la banya on li fa més mal. Això de l’esforç mínim és una característica seva. Té mèrit i ha esdevingut mítica. A Cultura, per exemple, però també a altres departaments. Que treballa poc? I, què? Jo també, i no som els únics. Conversar-hi, és un plaer. I ho dic de debò. Criticar-lo és un esport endèmic. Els que més el practiquen són els del seu partit. Escampen “cosetes” d’una manera grollera, el difamen i en malparlen. Ell, ni cas: s’espolsa i, amb la pols, els enterra. De fet, li tenen enveja i ho entenc.

Necessitam n’Avel·lí. Estam acostumats a una manera de fer, no sabríem viure sense baralles. Ell és com Atlas i carrega l’Ajuntament solet. A hores d’ara, quan la Ruta de la Permuta és a punt de ser cabdal entre les atraccions turístiques, no podem permetre que el seu principal autor abandoni el projecte. Quantes permutes perdríem? Quants negocis fracassarien? No, mai de la vida. Que es quedi, si us plau. I si no pot ser –perquè vol ser diputat--, cerquem solucions. En propòs una: que els plens es facin els caps de setmana. D’aquesta manera seria aquí, entre nosaltres, i podríem veure’l actuar.

Perquè, hi ha algú dins el PP local, capaç de millorar les declaracions que fa a la premsa? Qui pensau, no; ni de noves. No li arriba a les soles. Si la continuïtat de n’Avel·lí implica sacrificar Cultura quatre anys més, és un preu pagable. Primer de tot, l’art. Si cal, millorarem la programació d’IB3. L’inflarem de documentals. En castellà, of course.

PLE AMB RESSACA

Assessorats per la destil·leria escocesa “McAgoo and Dena”, els edils que governen a l’Ajuntament de Cabildolàndia com si fos un jardí de garrovers, convocaren un ple extraordinari per a dia 26 de juny, poques hores després d’uns focs artificials mediocres segurament adquirits a preu de saldo, o perquè estaven amarats de gin o eren de segona mà. Tan senzill com seria demanar assessorament –pagant, si fa falta— a un il·lustre expert en mascletàs com Zaplana! La intenció era evitar una traca important al Saló Caòtic. Per tant, emprar una tàctica de distracció digna del gran estrateg Von Clausewitz era una decisió lògica. Cal aplaudir-la. Bravo! Aquesta gent pensa, no ho dubteu.

“McAgoo and Dena” els va recomanar que si havien de tractar un tema delicat, el millor que podien fer era discutir-lo després de la Festes. Una manera legal –cal remarcar-ho—d’obtenir un èxit total. Si ho feien així, podien passar dues coses: que els membres de l’oposició es presentassin al Ple amb una ressaca important o, com a mal menor, haver-los espatllat les Festes en obligar-los a passar aquests dies llegint més documents que pàgines no té “Guerra i pau”. És una manera exquisida de tocar la garrova.

El punt més conflictiu per tractar era el del Polígon, però això és igual. Del fet, el que en realitat se’n dedueix és que alguna cosa rara hi devia haver. Repetesc que la convocatòria es va fer amb prou temps i emprant la forma correcta, però sense elegància. Els plens haurien de servir per discutir i millorar propostes, no per imposar-les. La informació és cabdal. Ben tractats els afers per discutir, el Ple hauria acabat dia 13, just abans de la manifestació convocada. Les manifestacions ja formen part de la nostra vida. Amb tot, dia 13 pot ser un gran dia. Si hi ha acord, haurem acabat de discutir pel port; si no, em tem que dia 18 de juliol la Confraria del Sant Ciment tornarà a sortir al carrer. No serà cap “Alzamiento”, es farà dia 18 perquè les condicions climàtiques seran òptimes. Permeteu-me, però, que somiï. No seria meravellós que deixàssim de discutir sobre aquest tema? M’encantaria llegir un programa del PP local en què no se’n parlés: un programa de veritat. Però el que més il·lusió em fa és pensar que algun dia governaran sense emprar la botifarra de formigó per fer fosca sobre altres qüestions. Quina putada els farien si es posessin d’acord!

PATIR DE DICKINSON

Entre les malalties rares, la síndrome de Dickinson hi destaca. En una primera fase és gairebé indetectable, solament presenta un localisme extremat que provoca que qui incuba el virus senti fòbia a tot el que prové de Maó i una admiració esbojarrada per Alcúdia. Lentament s’agreuja l’estat de l’infectat i prest deixa entreveure una mica d’egoisme que li fa reclamar que qualsevol inversió de la CAIB a Menorca es gasti íntegrament a Cabildolàndia. Això ja comporta un cert malestar entre la resta dels illencs i acaba suposant que s’hagi de fixar una distància de seguretat entre cabildos i menorquins.

Com es transmet el virus és un enigma. Els científics que ho estudien creuen que no hi ha possibilitats d’infectar-se per via sexual ni per contacte; són partidaris, això no obstant, d’investigar la via amenaçadora. Aquesta estranya manera de propagar-se sol començar, si fa no fa, quan un portador s’adreça a una persona que encara no el presenta i li diu quelcom semblant a això: “Ets un mal ciutadellenc, el dic és imprescindible. T’hauríem de fotre quatre bledes”. La immunitat es trenca de cop.

En infectar-se, qualsevol persona normal comença a sentir-se experta en enginyeria portuària i a pontificar sobre els avantatges que presenta un dic sobre els corrents marins. En una fase ja més avançada provoca trastorns de personalitat seriosos. El portador ja malparla sense fre dels cabildos que encara no n’estan afectats i els considera especialment traïdors si presideixen el CIM. L’alcalde, persona normalment equilibrada i agradable, n’és una mostra. En el seu cas, no només va exaltar la massa contra la presidenta –d’una manera impròpia del seu tarannà--, sinó que a més a més ja és convertí en un erudit vident. A hores d’ara s’investiga per què alguns pugen dalt d’un automòbil amb aquesta intenció hostil i no aprofiten per fer una regada general d’orina amb una exhibició pública d’atributs. Malaguanyada oportunitat.

En la fase final la malaltia presenta signes de propagació prou evidents. Hom pot assegurar que ja és pandèmia. És més, els no infectats desitgen que se’ls encomani el virus. Si no poden aconseguir-ho, afirmen, malgrat tot, que ells en són portadors. No us estranyi que properament vegem pels carrers com gent d’altres viles vesteixen una camisa on es pugui llegir: “Patesc de Dickinson”. El mateix Matas la durà, encara que el preu el faci suar. El del dic, no el de la samarreta. Si pogués, mai no el faria