El foner emmascarat

Un foner modern i amb poca punteria que tira codolades contra els polítics balears... i no els fer gaire. Articles publicats a "Es Carrer"

divendres, de maig 26, 2006

DE PURA RAÇA

Ningú no em treu el disgust. Som conscient que no estic per guanyar premis, però sempre havia estat convençut que morfològicament feia el pes. Es veu que no. Fan una mostra de races autòctones de les Illes Balears, i no m’hi conviden. Això fa mal. Sé que com a ciutadellenc tenc mancances. Un bon cabildo, segons els paràmetres que el defineixen, és un ésser humà envoltat de cavalls per totes bandes, tret d’una que es denomina dic. Ara bé, com a balear, som pur. Només tenc un fall: no passeig un albatros penjat del coll, som dels antics, d’aquells que es decanten per la bassetja. M’han obligat a ser un foner, però llenç el còdol en defensa pròpia.

La setmana passada, aquest setmanari incloïa propaganda institucional del Govern de les Illes Balears. Això, que podia ser una bona notícia i una demostració que el PP és conscient que existeix una nova publicació, em va suposar un nou desencís. La mateixa propagada, la de la 2a Mostra de Races Autòctones, era molt més gran en altres mitjans de comunicació. Ja es ben veu que hi ha races i races. Segurament algú no considera que aquesta revista sigui autòctona. “Es Carrer”, amb mitja pàgina es va haver de conformar; altres, plana sencera. Qualsevol excusa és bona per subvencionar els que més els convé. Em tem que properament veurem una Mostra de Mitjans de Comunicació Afins. És allò de la llibertat d’expressió. Afectes contra desafectes. Pluralitat oblidada.

La confusió propagandística dels populars és tan gran que, fins i tot quan s’adrecen als ciutadans com a alcaldes, confonen càrrec amb fidelitat al partit. A Cabildolàndia n’hem tingut una bona mostra amb la carta en què ens comunicaven la rebaixa de l’IBI. O hi sobrava l’escut de l’Ajuntament, o hi mancava el garrover del PP. Malgrat tot, gràcies per la rebaixa. Un petó, senyors.

La Mostra era incompleta. Grans autors han tractat el tema de la puresa de la raça: Hitler, Salvador Allende... El meu preferit és aquell que va promoure que el 12 d’octubre fos el Dia de la Raça. El mateix que va ser guionista de la pel·lícula “Raza”, un tal Jaime de Andrade, pseudònim del gran Franco. Alguns autòctons, encara l’idolatren. Home de raça, hi mereixia un racó.

divendres, de maig 19, 2006

Mobilitzats pel ciment

Ha nascut la Confraria del Sant Ciment, una associació hermètica i laica que planteja transformar Menorca i convertir-la en vés a saber què. Els confrares, que han adoptat la paleta i el pal de golf com a símbols del seu grup, presidits pel “gran maestre” de l’orde, Antoni Camps, han començat forts. Units per la seva afecció a manifestar-se per qualsevol motiu, faran una primera passejada per la vila el proper dia 27 de maig. Exigiran dics, carreteres estil Eivissa, camps de golf...

Durant la manifestació, que acabarà davant de la seu del Consell a Cabildolàndia
–protestaran de passada pel sucós donatiu que va concedir el CIM al Banc Central?— es repartirà un obsequi-record als assistents. Segons sembla, ja s’han encarregat uns 1500 cubs de Rubik de formigó. L’encert de la tria és inqüestionable, puix a més d’incrementar l’adoració al material, permetrà fer treballar la matèria gris –la del cervell, no la del ciment— i, alhora, fer exercici físic, car el cub de formigó té un pes que permet de muscular els braços mentre el fas girar. Tres en un, com els lubricants.

Contràriament al que els “progres” d’esquerra suposen, aquests “progres” de dretes no volen fer malbé res, ben al contrari: el seu principal objectiu és mantenir el fons del pou de ses Angoixes en un estat verge. Podem afirmar que són “conservacionistes”. De cap manera pretenen fer malbé l’illa, només transformar-la: desplaçar el Toro cap al nord, per frenar una mica la tramuntana; situar Cabildolàndia on ara hi ha es Mercadal i convertir-la en el centre de Menorca, etc. En acabat, l’illa mostrarà una cara ben diferent: ni millor ni pitjor.

Si algú té fòbia als arbres, als ocells, etc., en la Confraria, hi trobarà aixopluc. Per entrar-hi no t’exigeixen gaires coses, només que et consideris superior al Creador –que, segons sembla, no en va endevinar ni una-- que ignoris què va passar a Babel i que oblidis que l’home ja va ser expulsat un cop del paradís. I és que la pela és la pela. Però, no us heu de regirar: la Confraria és una associació completament benèfica i no-lucrativa. Els seus impulsors, també. Supòs.

dilluns, de maig 15, 2006

La seriositat del PP

I és que no aturam. Tants d’ensurts acaben amb la resistència de qualsevol. Gràcies a Déu, tot ha estat una falsa alarma –una altra--, però ningú no ens treu el patiment. Una fumera immensa sortia de la Real Academia de la Lengua Española. Els madrilenys i els que ens estimam tot allò que han limpiado y fijado des del centre de la Indissoluble, estàvem convençuts que l’edifici s’incendiava. Res d’açò. El fum provenia dels cervells del acadèmics. Feia més d’una setmana que s’havien reunit, a petició del membre que ocupa el seient “Hac intermitent”, per analitzar la frase d’una líder popular “El PP es un partido serio”, que ha estat molt comentada durant els darrers dies. Ha transcendit que la majoria dels experts consideren que sintàcticament és del tot correcta. Això no obstant, encara dubten sobre si han d’afegir una nova entrada al diccionari, modificar les accepcions de la paraula o què han de fer. Sembla que es decantaran per considerar que és una dita carregada d’ironia, concepte que servidor no sabia ben bé què volia dir fins que vaig consultar el Diccionario panhispánico de dudas. Ironia..., què és açò?

Francament, no entenc que l’esquerra s’esveri en sentir que el PP és “serio”. Un alaiorenc il·lustrat en sentir “XXX és molt ‘serio’”, contestava: “És ver, no riu”. Mirau si era bona d’entendre la sentència del PP. És un partit que no riu, no hi doneu més voltes. Els líders dels populars són així: correctes i no riuen. Les bases, és clar, tot d’una han proposat d’escollir un nou president honorífic. La tria ha estat del tot encertada: Buster Keaton, in memoriam. Algú recorda haver-lo vist riure alguna vegada? Jo, no. Ni reia ni somreia. I de correcte, n’era moltíssim: boca closa i res d’ofendre.

A Catalunya, especialment, hi ha una satisfacció immensa davant la possibilitat que Keaton esdevengui la nova imatge del PP. És cert que lamenten que no el vagin escollir abans, puix estan convençuts que qui va protagonitzar “El maquinista de la General” hauria estat capaç de fer-hi arribar l’AVE i confien que aquesta habilitat de Keaton s’empelti post mortem. Tanmateix, l’esperança és l’esperança i Catalunya està disposada a esperar. Al cap i a la fi, ja fa segles que espera. Ho espera tot: que els entenguin; que els deixin d’espoliar; que el Papa faci una benedicció Urbi et orbi, sense excloure les seves urbs de l’orbe; que el Barça guanyi la Intercontinental i que Miquel Melià no sigui nomenat director general de Política Lingüística de Catalunya També pateix, car Maragall és tan creatiu que qualsevol dia es pot llevar amb aquesta dèria i fer-lo responsable de garantir l’extermini del català o de proposar que el tagal sigui el tercer idioma de Catalunya i fer-lo estudiar a les escoles. Simpàtic, en Maragall. Capaç de tot. No cregueu, emperò, que tothom està content: mai de la vida. Zaplana, per exemple, està emprenyadíssim. És comprensible. Una reacció molt humana. Ell considera que abans que l’AVE no arribi a Barcelona primer cal connectar Quintanilla de Onésimo amb Molina de Aragón i seguidament Lugo amb Albacete. Quant al president balear, Ai me Matas, mig mig... Està ocupat en altres coses més importants, com ara pentinar-se, asfaltar Eivissa, resar per no haver de pagar un dic a Cabildolàndia i posar pegues a la recepció d’alguns canals de televisió a Ponent.

Com ha reaccionat Menorca en sentir que el PP és tan “serio”? Fa de mal dir. Parlar pels altres és complicat. Particularment, em sent feliç. Buster Keaton era un geni. Un dels meus actors preferits. Qui no recorda en “Cara de pal? En aquest sentit la seva expressió facial, tan hieràtica, em recorda la d’Acebes. Només es diferencien que un no mentia mai i l’altre... tampoc (heu quedat ben fotuts!). El gran Buster era molt estimat. Un ídol. Fins i tot tenia un altre sobrenom... però no puc recordar quin. Com li deien...? Ah, sí: Pamplinas! Ara ho entenc tot. El PP és “serio”. La resta..., la resta són “pamplinas”!!!

dissabte, de maig 06, 2006

ALARMA VIÀRIA

Alarma! Alarma grossa. Ara fan broma. Els menorquins estàvem acostumats a uns regidors ciutadellencs amb certa mala bava. Havíem après a conviure amb una amenaça tova –encara que en alguns casos es transformava en dura--, però no sabem com hem de reaccionar quan han canviat el seu “modus operandi” tradicional i això fa por.

La setmana passada, el consistori de Ponent, va posar els noms de personatges de còmic a uns carrers de Ciutadella. No sé si és perquè han inaugurat una nova etapa en què regnarà l’harmonia i la broma o perquè pretenen descol·locar-nos. Ciutadella fa així un nou cop de cap: fins ara les places i els carrer i estaven dedicats a persones destacades –de la vila o de l’estranger--, a sants, a altres ciutats, o portaven adjectius que es referien a quelcom que hi tingués a veure: plaça Nova, Vella... No m’imagin una ciutat on els carrers es diguin Batman, Robin, Superman, El Jabato, Jesús Gil y Gil...

Comprenc que els protagonistes de la gran col·lecció de sants a qui van dedicar l’edició de “Vidas ejemplares” no doni per a més en una època en què els valors no tenen massa importància entre el jovent. I compartesc la decisió de retre homenatge a Marino Benejam, un ciutadellenc que mereix un carrer o alguna cosa més. El que no entenc és que cadascuna de les seves creacions, “Família Ulises” o “Melitón Pérez”, rebi aquest honor –i açò que n’era un fan, d’ambdues historietes--. Tot té un límit.

Em demanareu què és el que m’alarma? És ben senzill. Corre el remor per la vila que ara volen atorgar alguna distinció a Calderón de la Barca –res a veure amb el port inacabat--, i això és perillós. Aquest autor va ser especialment prolífic, tant a l’hora d’escriure teatre com autos de fe. Si qui ha decidit seguir aquest camí –un autèntic professor Franz de Copenhaguen-- persevera... pot passar qualsevol cosa. En primer lloc, qualque dia es podria llevar ben animat i decidir organitzar autos de fe –ja tenim el lamentable exemple del bujot de Pasqua--. Si es decantava per l’altra opció: un personatge, un carrer... no hi hauria prou vies al poble. En aquest darrer cas, o bé es dedicaven a fomentar la construcció de més blocs de pisos a solars permutats i a fer moltes cases noves, o haurien de canviar els noms que els carrers porten actualment. La confusió seria terrible. Prest sentiríem a dir: “I tu, on vius?”. L’interpel·lat contestaria: “No ho sé, ahir al carrer de Lepant, però em sembla que ara li diuen carrer de “El Alcalde de Zalamea”. Un bullit, tot plegat. Tothom perdut. La venda de brúixoles augmentaria, seria un bon negoci; qualsevol troba el seu domicili sense l’ajut d’aquest enginy! La premsa tindria una importància cabdal: “Última edició... Extra, extra... Inclou els noms del carrers actualitzats a la una i quart!”.

En resum, una iniciativa que era raonable, s’ha fet de la pitjor manera possible. I encara sort que ningú no ha tingut l’acudit de dedicar una carrer a Altamiro de la Cueva. Si ho feia, prest tornaríem a habitar a les coves que mai no havíem d’haver deixat. Ciutadella prest semblarà un parc temàtic. Els admiradors dels Flintston –Fred, Wilma, Pebbles...-- ens visitaran complaguts. De fet em sembla que a Son Xoriguer ja els han dedicat un espai. Em fa certa il·lusió comprar-me una propietat al carrer d’en Dino, quan es faci.

Tanmateix, si la broma és la broma, és necessari que un carrer es digui “Rue del Percebe”. És un qüestió de justícia. De pura justícia.