IB3

Buenaaaas! Morning! El govern de l’illa del costat --el de la CAIB, vull dir— està perfilant un nou projecte: pagar-te per veure la tele. Tot val per aconseguir audiència. Per estalviar, el pagament es podrà fer de diferents maneres. Aquesta solució, creativa, ja s’aplica a Cabildolàndia amb les permutacions. A la nostra vila n’hi ha una de pendent: bescanviar una col·lecció completa del “Capitán Trueno” pel Llibre Vermell. Em direu que és una espoliació del patrimoni local: no hi estic d’acord En realitat, els tebeos incorporen ADN de famosos que hi van deixar restes de baves, llàgrimes... El Llibre Vermell està immaculat i només té un valor històric i simbòlic. En parlaré un altre dia.

Mestre Matas proposarà de redimir part de la condemna als presos que voluntàriament mirin IB3 (una tortura) i farà un recés al Parlament perquè els seus diputats els imitin. La raó és òbvia: segons l’EGM alguns programes d’aquesta emissora tenen una audiència zero. Ja té mèrit, molt més que fer una travessa i no endevinar cap resultat. Personalment, jo em comprometria a veure aquests programes si, a canvi, tornava a ser possible veure K3/33 sense problemes (a Cabildolàndia no es pot, però ningú no hi fa res).

Tanmateix, l’audiència solament és una anècdota en el cas d’IB3. El tema lingüístic és més lamentable. Mai no he entès per quin motiu emeten tantes pel·lícules i sèries en castellà. Em direu que és perquè molta gent no entén el mallorquí. Discrep: si és així, per què les notícies empren un idioma incomprensible? Forçosament he de suposar que pretenen que la gent no entengui què passa a les Illes. Hàbil sistema per no informar. I per emetre aquest bullit de programes em van deixar sense Àgora i Millènium? Francament, quan afirmen que consulten el gust de la gent per triar la programació em vénen ganes de proposar-los que emetin la del 33 sencera i només canviïn l’anagrama de la tele catalana pel d’IB3 i punt. Així, l’audiència apujaria i la despesa seria nul·la: dèficit zero. I jo, feliç, tornaria a veure programes interessants. Ara no ho aconseguesc, i això que he canviat d’antena i l’he eixamplada amb banyes de cabra afusellada i amb el consolador, l’autèntic, que Exuperància Ragú emprava per sodomitzar Pedrojota, agenollat i amb roba interior femenina i vermella, abans de remullar-lo amb una “larga i cálida meada” que el porc del Mundo s’engoleix mentre mira. Que passin el vídeo: audiència garantida.

Honradesa cabilda

Cabildolàndia, ciutat monumental, està incompleta. Li manca quelcom que li doni una personalitat pròpia. Em direu que ja té Sant Antoni, Sant Joan i fins i tot la salvatjada del Bujot, però aquestes festes no m’acaben de convèncer. Són detalls que estan molt bé (o molt malament) per als indígenes, tanmateix diuen poca cosa als vinguts de fora. Per no oblidar-nos, el foraster necessita alguna cosa més que ser obligat a botar fins a esgotar-se per no ser confós amb la raça inferior que crien per Maó. Comparar una dolça fonedissa amb un cabildo viril... “acabáramos”!

Aprofitant que el president de la Confraria del Sant Ciment, de l’AFA i de cinquanta-sis associacions més –les dades són d’anit passada, dilluns ja seran unes seixanta— ha proposat de concedir el premi Progrés a Jaume Matas i que aquest candidat reuneix prou mèrits per ser considerat neoprogre, potser no seria sobrer que, a més a més del premi, rebés una distinció perpètua.

Si us hi fixau, veureu que el cavall que hi ha l’entrada de la vila no té prou personalitat. És gros, sí, i està esgavellat, però no el qualquen: mala cosa a un poble on qualcar és un deure. Descartada l’opció d’afegir-hi en Franco com a cavaller –malgrat l’abundor de fans--, crec que una bona opció seria convertir-lo en estàtua sedent d’en Matas. Hi col·locaríem, al davant i gravada en pedra, una dedicatòria que digués “Erigida a Jimmy el Progre, en agraïment per IB3”. L’estàtua, amb la mà dreta senyalant cap a l’entrada del poble, semblaria que et convidés a entrar-hi i et digués “Aquí tens Cabildolàndia, la ciutat de les permutes. No passis de llarg i t’hi faràs ric”.

A Ponent, fer-hi fortuna no és difícil. El problema és que tothom és massa honrat. (Interromp una estona l’article perquè m’ha agafat un atac inexplicable de ganes de riure). Bé, un cop recuperat, continuaré. Com us deia, l’honradesa és el nostre distintiu. No cregueu el que escampen: és mentida. La ciutat té mancances, certament: no hi ha més teatre que el Saló Caòtic (on hi ha una representació mensual que per desgràcia es confon amb els plens de l’Ajuntament), però gaudim de cases noves, pisos cada dia més alts, piscines... Tot allò dolent que en conten –sobres que canvien de mans, etc.-- és fals. El que passa és que hi ha persones que amb quatre duros saben augmentar increïblement el seu patrimoni. Enveja, senyors, enveja.

Immigrants prostituïdes

Avui no seré irònic. Parlaré de la prostitució. Bàsicament n’hi ha dos tipus: la voluntària i la forçada. Sobre la voluntària no vull opinar, quant a la forçada... Una dona pot esdevenir esclava sexual per diversos motius: per sobreviure, per aconseguir diners per satisfer alguna addicció insuperable o perquè és obligada per una xarxa sense escrúpols.

A les Illes, un 98 % de les prostitutes són estrangeres. Això ens hauria de fer reflexionar. És possible que algunes hauran escollit aquest ofici d’una manera voluntària –que no vol dir per gust--, però no n’estic massa segur. Si repassam les dades que es publiquen, comprovarem que gairebé sempre procedeixen de països “sospitosos”. Sovint llegim que s’han desarticulat màfies que controlaven aquestes dones, la majoria de les qual són romaneses, eslaves o sud-americanes. També n’hi ha d’altres indrets. El cas de Libèria és el més esgarrifós. A més de “debutar” amb una violació, totes aquestes dones esclavitzades pateixen maltractaments i reben amenaces directes o indirectes. És molt freqüent que les intimidin amb un avís escabrós: el més comú és que la seva família –que continua residint a un dels països esmentats— patirà alguna desgràcia si no es pleguen a fer el que la xarxa exigeix.

La vida d’aquestes dones és prou desagradable. Suportar clients bruts, borratxos, violents... no és cap regal. Pateixen durant el seu horari de treball i també passen un cativeri en acabar la jornada: són recloses en un habitatge del qual no poden sortir.

A Menorca, fa unes setmanes van clausurar uns dies tres prostíbuls i van arrestar els seus propietaris perquè part de les treballadores eren estrangeres que residien a l’illa sense papers. Ignor si hi ha res més al darrere. Confii que no. Encara que sembli una afirmació fora de lloc, gos a afirmar que els amos dels altres locals de l’illa devien estar més que satisfets: en minvar la competència, engreixaven els seus beneficis.

Tot això que he dit, està molt bé o molt malament: depèn del gust del lector (si és que algú llig el que escric), però no incideix en la responsabilitat darrera –hauria de dir primera?-- sobre el tràfic de persones. Els clients d’aquests locals s’haurien de plantejar que per culpa seva algú altre és sotmès: en són col·laboradors necessaris. A qui que només hi cerca tendresa, el puc disculpar; però qui vol satisfer un vici, demostrar la seva virilitat o humiliar-les és tan fastigós com un macarró.

Estimat quitrà

Patir quatre retencions en un estiu, ja és patir. Pròstata atrofiada? Una bufeta plena, emprenya. Per evitar embussos als seus membres, el Consell Major de Gurús ha autoritzat la Confraria del Sant Ciment a fer una penitència especial que culminarà amb la celebració de l’Adoració del Bon Asfalt. Durant set setmanes els escolans més pietosos es recolliran a fer vida contemplativa al seu temple i solament faran aparicions públiques per replegar signatures per reivindicar el desdoblament de la carretera general. Aquest acte de proselitisme i de captació de nous fidels va començar el proppassat dissabte a Cabildolàndia i properament es desplaçarà en processó a la resta de viles.

Un artista adherit a la causa enquadernarà els fulls omplerts el dia abans de la festa i en un acte públic. El paper és reciclat: que consti. Posteriorment el llibre serà dipositat a la seu del CIM, que s’ha compromès a custodiar-lo com es mereix. S’omplirà de signatures fetes amb plomí xop de quitrà, substància reivindicada que haurà estat prèviament purificada i recollida a les cales de Menorca, acció que a alleugerarà les molèsties als banyistes, farts d’untar-se de pega.

Malpensats afirmen que la petició de desdoblar la carretera té a veure amb l’afecció dels acòlits a desplaçar-se pel centre-dreta i la seva fòbia a l’extremisme: una afirmació versemblant. És la seva última concessió. Qualsevol profà pot deduir que la doble ratlla de separació entre Cabildolàndia i Hac-City impedirà més girs a l’esquerra. Atès que els bòlids, legalment, podran augmentar la velocitat en 30 km/h –una bogeria-- i que per tant patirien en no poder presumir de ferrari o 600 esgavellat, és prioritari que hagin de fer un desplaçament extra per poder-los contemplar millor. Si volen anar, per posar un exemple, de Cabildolàndia al Pilar tindrem aquesta segona possibilitat d’admirar-los ja que, en fer un trajecte més llarg, primer passaran per Ferreries on voltaran una rotonda i posteriorment tornaran enrere cap a la destinació final. No guanyaran temps en el desplaçament, però hauran aconseguit augmentar el consum de petroli i contribuït a escalfar i esclafar el planeta. A més, en apujar la demanda de combustible, els petroliers tindran més oportunitats d’abocar quitrà a la mar. Un cop purificat, s’emprarà per a la recollida de signatures de 2007. Segons m’han dit, exigiran que es facin ponts per poder arribar a cada lloc i cada platja situades a l’esquerra de la carretera i una vorera extra per prevenir una altra invasió de cabres. Verga, m’ha fugit!

Temporada de sardines a Cabildolàndia

Arran de l’encreuament de declaracions i escrits del PP contra el PSM, i a l’inrevés, l’eminentíssim ictiòleg Magnus Fisher ha catalogat dues noves espècies de sardines que tenen el seu hàbitat natural a les aigües Cabildolàndia. La descoberta no va ser gens senzilla, la col·laboració dels partits cabildos ha estat fonamental per descobrir-les. La comunitat científica està més que satisfeta i la premsa explica com les pesquen ambdós partits. La captura és complicada, val a dir-ho. Per atraure-les és imprescindible entonar, amb veu de baríton casolà i emprenyat, l’himne d’Andorra o bé la popular “Mis sardinitas, que ricas sooon...”, protocol que serveix de reclam per omplir el cove.

Ambdues espècies presenten unes característiques similars, tot i que es diferencien clarament per la seva mida i --novetat entre les novetats-- per la seva ideologia. Senten passió pel tuf d’un Saló Caòtic entabanat. La més petita, classificada amb el nom de “sardina nacionalista” pot ser pescada amb canya. És una sibarita extraordinària. Llesta i viva, només mossega hams untats d’alfàbrega, una planta que el PSM sol regalar als simpatitzants cada cop que hi ha eleccions. Altres empren branques de garrover per rebentar-les a maçades. El segon tipus, molt més gran, té unes dents que s’enganxen a la presa com si fossin mordales i s’alimenta de formigó fins que s’infla. És la “sardina albatros”, venerada pel PP, i ha estat imputada per la justícia després que el PSM la denunciés. Una altra de les seves característiques és la llengua: talla cantons. És perillosa. Capturar-la no és un entreteniment: és una proesa. Els populars acusen el PSM de voler-la extingir amb dinamita, cosa que vulnera la reglamentació sobre pesca esportiva.

Són espècies endèmiques de Cabildolàndia? Magnus Fisher opina que no. Creu que són sardines normals que han patit una mutació i prest desapareixeran. Es van desorientar. Pretenien pondre els ous a la piscina d’aigua salada per reproduir-se i com que s’inaugurà fora de temporada es van dedicar a la política per no avorrir-se. Atès que el nombre d’exemplars no és massa elevat, convindria declarar-les espècies protegides. El regidor de Cultura i Permutes, afirma que algunes sardines nacionalistes s’han transformat en taurons –està obsessionat a repetir que una guanyava dotze milions l’any— i les acusa de practicar el canibalisme. Assegura que algunes es van engolir la més saborosa i treballadora de la seva subespècie. Ell, ecologista i jardiner de tota la vida, prefereix dedicar-se als seus esports preferits: fer declaracions i encalçar coloms.