Pressuposts cabildos

Quan el mecenas Lord Carnarvon va demanar a l’egiptòleg Howard Carter si veia alguna cosa a través del forat pel qual contemplava la tomba de Tutankamon, aquest li va contestar: “Si, coses meravelloses”. No és que Howard Carter parlàs un català fluït, sinó que transcric la versió traduïda de la frase.

Si ambdós personatges s’haguessin trobat dècades després davant dels Pressuposts de l’Ajuntament de Cabildolàndia per a 2008, és molt probable que Carter hagués afluixat una frase així: “Sí, inversions extraordinàries”. A continuació, Carter hauria estat afectat per la maledicció de la totxana i hauria expirat. Passi-ho bé, senyor Carter!

És evident que ni aquest consistori ni cap altre poden fer miracles amb els comptes municipals. És més, no em costa gens donar-los el meu suport... parcial. I dic parcial perquè el que no m’agrada és que em prenguin per banaula, cosa que em sembla que pretenen. El menyspreu és al poble en general, no s’adreça a mi exclusivament. Els famosos quatre anys que nostre amo va prometre destinar a inversions en infraestructures culturals, comencen flonjos. El projecte estrella és el Pla Mirall, dotat amb 315.000 euros, seguit dels projectes destinats al Teatre des Born i l’Escola d’Arts, amb 250.000 euros cadascun. Brillant!

Tanmateix, entelada brillantor. En repassar els Pressuposts presentats, hom s’adona que s’invertirà més a redactar el nou Pla general (500.000 euros) i a regularitzar hortals (361.873 euros) i que també es gastarà una xifra prou elevada a reforçar la seguretat durant les festes de Sant Joan (310.000). I clar, aleshores el cervell se’m trastoca. No opín perquè des de fa unes setmanes només ho faig els dijous i escric aquestes línies un dilluns. Ara bé, la distribució econòmica de les despeses ultrapassa la meva capacitat d’entendre i assimilar el que ens va prometre el burgmestre durant la campanya electoral. O em va enganyar o se n’ha desdit. Amb el dubte, restaré. No tenc massa ganes d’investigar, car no vull acabar com Howard Carter que vés a saber per quin bitxet va ser enverinat.

Vull ser, això no obstant, honest amb els que ocupen, amb comandament, el Saló Caòtic. Cal afegir-hi, a les inversions, la que correspon a l’arrossegat edifici que ens han promès d’aixecar prop del Canal Salat. No el pagarà l’Ajuntament, però quedarà a Cabildolàndia i servirà per resoldre part del dèficit en infraestructures que patim. Tindrem un gran, o un acceptable, centre cultural: ja era hora! El seu cost arribarà al 4’5 milions d’euros. Havia de ser un planetari, però al final tots hi han posat una mica de seny i fent trampa tindrem una sala prou “xic”, tot i que ens caldrà d’observar el cel gairebé a simple vista.

La Kumisió

Cabildolàndia remoguda. Les pedres tremolen. Només les pedres, que quedi clar. Hi han creat una comissió per investigar la permuta de Nerer. Tenim un problema. Què és una comissió? Com s’escriu? Kumisió, qumisió? A Ponent les comissions són una cosa nova. A alguns indrets les confonen amb un sindicat, a altres amb un ingrés extraordinari que es liquida per pagar un favor... i a Cabildolàndia, tot ens ve de nou. Aquí mai no hi ha hagut comissions. Ni permutes.

Els analistes estan preocupats. Assessorats per gramàtics, filòlegs i especialistes en disciplines múltiples, han de decidir què vol dir investigar. I fins on s’ha d’investigar. Cal anar amb compte. Un excés de zel podria comportar un disgust. Imaginem que ara començam a gratar i resulta que descobrim que rere les permutes hi ha n’Arturo Bagur “en representació de”... Tot pot passar. Hachepolis no pot ser innocent dels embulls esdevinguts a Cabildolàndia. Segur que hi tenen cosa a veure.

Mentrestant, Nerer alena en veure que la seva breu biografia s’estudia així. Bé, de fet ni açò. Va expirar un cop va acabar el tornall: accident de treball que ni Comissions va denunciar. Es veu que el propietari de l’empresa estava estirat al llit, tan tranquil, i de cop va començar a patir un atac d’euros en monedes. Eren autèntics projectils. Diuen que en va emplomar prop d’un milió. No hi ossa que ho suporti. En acabat semblava un colador. L’autòpsia no ha revelat més detalls al públic, els reserva per a la Kumisió i part d’aquesta s’ha compromès a no escampar detalls. S’ha de protegir el ciutadà i regalar-los un mal Nadal fóra cruel.

Part dels testimonis dels fets que han aixecat sospites a Cabildolàndia han estat infectats per un virus que els fa perdre la memòria. Ningú no recorda res. Fins i tot hi ha la possibilitat que per passar el temps la Kumisió decidesqui reclamar la presència d’algun lloro bocamoll. Hom sap que els lloros, a part de gaudir d’una vida llarga, tenen poca cura a respectar els secrets. Altres, més moderns, sol·liciten la presència de la Internacional del Ximpanzé, animal que disposa d’una memòria visual impressionant. No parla, però podria recordar assenyalar perfectament l’ordre en què van succeir els esdeveniments. Açò complicaria l’estudi (què punyetes deu ser un estudi?). Només ens mancaria açò: un parent de la Xita escampant detalls foscos per Cabildolàndia. El llat dels responsables seria tan gros que el mateix Tarzan es presentaria a renyar-la. A qui dimonis se li pot haver acudit una idea tan perillosa? Muntar un comissió investigadora. Ja són ganes. Silenci! S’obre la sessió! Tranquils, investigats: ja la tancaran.

Homenatge a les rates

Hi havia una vegada un animal malvist. Generós, però malvist. Es deia rata. Malgrat els intents d’alguns artistes americans, el personal no l’acceptava. Certament, Mickey Mouse, en Jerry, l’amic d’en Tom, i fins i tot Pixie i Dixie van gaudir de certa simpatia entre la gent. Àdhuc hi havia gent que en tenia a casa. Blanques, petites... L’home normal, emperò, continuava amb la seva fòbia. Tant li feia que l’animalet fos útil, que s’encarregàs de desembussar-nos les clavegueres, etc. Només les volien per fer-hi experiments mèdics i per presumir de moix caçador.

Un bon dia, un cabildo va ensumar que, criant-ne, podia fer un bon negoci. La llestesa cabilda ultrapassa les fronteres. Com que tenia un solar buit, va pensar que les podria vendre a l’Institut Pasteur o a qualsevol laboratori farmacèutic. Lamentablement, els ratolins es van descontrolar. Van començar a créixer i enfosquir-se. El ratolins blancs es transformaren en rates grises i fastigoses. Criaven sense parar. Impotent, va decidir traspassar el negoci. La fama de la granja era tan gran que a l’illa veïna aparegué un comprador. Aquest no cercava el guany, mai de la vida, solament volia col·laborar a mantenir neta Cabildolàndia. Fer-nos un favor: així de filantrop era. Sense saber com, es quedà el solar i, de cop –oh, miracle— aquell solar augmentà de valor. I no poc: a preu de mansió, l’hi pagaren. Inicialment, solament hi volia fer un museu d’homenatge al ratolí. Únicament pretenia enaltir la seva contribució als avanços mèdics. Fracassà, però alhora s’enriquí. Aquestes coses passen.

Alguns cabildos, envejosos per l’èxit d’un foraster, començaren a cercar-li les pessigolles. El tema acabà malament. Alguns regidors en sortiren esquitxats. I, amb els regidors, més d’un funcionari. Tanmateix, això era un fet normal a Cabildolàndia. Les operacions sospitoses eren habituals. Gràcies a la merda que es destapà, prest tothom sabia on era el jutjat i on podia presentar denúncies. I continuà havent-hi coses rares i operacions especuladores que feien un tuf que desmaiava, però el poble estava més animat. Gràcies al criador de rates –en realitat gràcies a les rates--, Cabildolàndia acabà sent un vila agraïda. Es quedà sense el Memorial de la Rata, que vés a saber a saber a qui pertany actualment, però tothom sabia que sense la desinteressada contribució d’aquest animal tan pelut, la merda ja faria anys que ens arribaria a les orelles.

Vull dedicar aquestes línies a rates i ratolins, sense els quals els laboratoris i les permutes patirien un endarreriment espectacular. Aquí, i pertot. Gràcies, rates, però no us reproduïu més. Hi ha preservatius per a rates?