ESBRUFADA

Per ben poc. Li mancaven poques hores per batre el rècord Guinness de mudesa voluntària i ho va haver d’espanyar tot. Callar quan et mors de ganes de dir alguna cosa és complicat. Acumules. És com si t’omplissis de gasos que per alguna banda han de sortir. Tants de mesos preparant el discurs per recollir el premi mereixien un final més digne.

L’alcalde de Cabildolàndia, popularment conegut com “el sant des Born”, hauria pogut pronunciar un altre tipus de frase. Imprescindible: “Tenc set”. Inicial o de pàrvul: “Pa... pà”. Lògica: “No sé què dir”. Interrogant: “Avel·lí, que puc xerrar?”. Angelical i entonada: “Adeste fideles...”. D’alleujament: “No podia callar més”. De reafirmació: “Hi insistiré, callaré fins Sant Joan”. Amenaçadora: “En fer campanya, em sentireu”. Honrada: “Aquesta cartera no és meva”. Magistral. “Cal que els ciutadans s’estimin”. Falsa: “Farem una escola de música.... ja!” Sincera: “M’ha agradat ser una estàtua”. Teatral: “¡Cuán gritan estos malditos! La pròpia d’una persona retgirada: “I si no tornam a guanyar?”. Autoritària: “Fiiirmes!”. No acabaríem. Fins i tot hauria pogut fer un rot o exigir una pissarra i un tros de xoc per expressar els seus pensaments. Però, no. Res d’això. Tanta continència havia d’acabar malament i així va ser. Va trencar l’intent d’inscriure el seu nom en el llibre dels magnífics amb un esbruf: “En Gorrías és una mala persona”. Terratrèmol. Només quan fa uns anys van fer esclatar la mina que hi havia a l’entrada del port –la mànega segons els maonesos--, l’ensurt col·lectiu va ser tan gran. L’escala de Richter fou insuficient per enregistrar el moviment del sismògraf.

On hem arribat? Què passa a Cabildolàndia? Hem perdut les formes i ja no podem saludar-nos i ajudar-nos? Som veïns o som enemics irreconciliables? No ho sé, em fa l’efecte que acabarà malament. El més curiós és que l’enemic de la victòria popular, no és al PSOE, ni al PSM, ni tan sols a UCM. Si el PP no guanya, si no repeteix com a alcalde, els culpables s’haurien de cercar a casa. Per què tanta gent del PP n’està farta? Què han fet malament? No cal ser gaire llests per saber-ho. Ells mateixos ho saben, en són conscients.

Hi ha nervis a l’Ajuntament. Massa nervis. Els altres no en tenim la culpa. Alguns dels que comanden, tampoc. Molta gent vol que el PP guanyi, però que una desadora obri les finestres i oregi la Sala. Si el tuf és una invenció, amb cinc minuts, tot resolt. Tancau!

Votarem per Cinquagesma!

Vaig conèixer una dona que estava convençuda que els lloros de Santo Domingo distingeixen una jove rossa d’una morena. Que els lloros dominicans són excepcionals, és quelcom que ja se sabia. Que estaven afectats de la síndrome de la “zoofilia inversa”, en canvi, em va suposar una descoberta. Mai no hauria cregut que un lloro fos capaç d’enamorar-se i tirar floretes a les rosses que entraven a un hotel, i passar olímpicament –més bé, homèricament— de qualsevol altra subespècie d’homo sapiens sapiens (o dona altament intel·ligent, en aquest cas). Fidelitat a la musa, se’n diu.

Em fa l’efecte que hauríem d’importar animals plomats d’aquell país. Uns animals que només diuen coses agradables, que guarden un prudent silenci quan convé o ignoren qui no els fa el pes, serien uns encantadors ocupants de les cadires del Saló Caòtic des Born de Cabildolàndia. És clar que les parets del Saló s’avorririen puix, entost de plens municipals, les reunions serien tan animades com un dinar al menjador d’una cartoixa. No em vull imaginar un periodista illenc, angoixat per la manca de declaracions delicades com ara “En Gorrías és un pobre desgraciat”, convertit en visitant habitual d’un terapeuta que li aconsellés, per tenir tema, d’entrevistar lloros convertits en criolls que han fet fortuna a les amèriques.

Tanmateix, açò pot succeir. Les eleccions municipals seran per Cinquagesma, dates indicadíssimes per treure’s la responsabilitat ciutadana de sobre. En votar segons quin candidat, sempre podrem al·legar que aquell dia anàvem de mosques. Potser seria interessant que abans de votar buféssim (és una proposta que deix caure per si els partits la volen incloure en el programa). Vés a saber quina papereta dipositaríem a l’urna, després d’haver omplert la bufeta durant un cap de setmana tan assenyalat. Sincerament, patesc pels interventors. Què passaria si en demanar-los ajut, ens enviaven a l’excusat i no a la cabina? La broma és la broma. Urnes plenes de paper sa. I el recompte, com aniria el recompte! Si anant clars, els de la Confraria del Sant Ciment engreixen el nombre d’assistents a les seves manifestacions, què no farien subtilment animats! “I el guanyador és... Scotex!”.

Humilment, propòs que a Cabildolàndia votem un altre dia. O que no votem mai. Al cap i a la fi, algun partit pot presentar una figura de porcellana fina, que mai no obre la boca, per a alcalde i guanyar. Vet aquí la importància per a la premsa d’importar lloros científics dominicans. Tenen més conversa. Encara que sovint només repeteixen “!Hola rubita, qué maja eres!

EL BRES I LA MOSCA

De nit, una llum rara volta per Cabildolàndia. Provoca un ensurt a qui la veu. No cal patir. No es tracta de cap OVNI atret pel planetari, ni és una invasió de cuques de llum, ni una proliferació de moixos o d’òlibes, ni procedeix de les llanternes d’una parella de guàrdia civils. Ni tan sols és un projecte en fase proves de fars mòbils que fa Comandància Marítima, tot cercant el lloc idoni per instal·lar guies d’entrada al futur port. L’enigma té una explicació.

Els més llests tot d’una hauran comprès que són reflexos dels ulls, oberts com a bòtils, dels que no han aconseguit dormir des que la Benemèrita va començar la broma d’Andratx. L’insomni d’aquests cabildos és comprensible. La Unitat de la Son d’IB-Salut s’esforça a curar-los, però de moment sense èxit. Cap narcòtic ha estat capaç d’apagar aquesta il·luminació extraordinària. Tindrem un Nadal diferent. El cap de la Unitat esmentada ha tingut dues pensades. La primera és proposar a la Capella Davídica que oferesqui un concert especial en què, entost de cantar nadales, el repertori inclogui exclusivament de cançons de bressol. Ja s’han après la “Nana de la cebolla”, que a més d’endormiscar, provoca un increment de la producció de llàgrimes que hom pot confondre amb un penediment per haver abusat de l’èxtasi de la totxana. A la fila zero, hi seuran els afectats. Per si de cas tingués èxit, els voluntaris de Creu Roja tindran lliteres preparades.

Però tot apunta que, de la corrupció, l’únic que se’n beneficiarà serà un servidor. Efectivament, els segon remei proposat per fer-los descansar, m’afecta. Ja fa anys que per no avorrir-me em dedic a criar mosques tse-tse en captivitat. Cadascú té les seves manies i jo som extravagant. Sempre m’ha atret aquest insecte que, a més a més de presentar un cos esvelt –com el d’un polític abans de passar per caixa (negra)— té la mania de transmetre la tripanosomiasi africana o malaltia de la son. A hores d’ara, estic a punt d’aconseguir una mutació genètica de la Glossina morsitans morsitans, nom científic de la tal mosca: tot per ajudar. Crec que d’aquí a pocs dies hauré aconseguit que piqui de dia –ara ho fa de nit-- i només infecti corruptes afectats d’insomni. Ja em veig a Estocolm recollint un guardó més que merescut. Mutar-les i ensinistra-les té el seu mèrit, no m’ho negareu. Les famílies dels afectats m’ho agrairan.

Afortunadament per als hiperdeixondits de les Illes, la presó és plena i, si fall, no hi cabran tots. Xambons!

PLANETÀRIUM

Ens han ben fotut. Ens ho mereixem per malpensats. Açò de fer un planetari al Canal Salat demostra que l’honradesa i l’honestedat són les dues principals virtuts a Cabildolàndia. Tanmateix, estic un mica decebut. M’havia convençut que el farien a l’àtic dels pisos de luxe que aixequen al costat de la caserna de la Benemèrita.

Em semblava evident que l’explicació a autoritzar el promotor a construir-hi un pis de més era deixondir una cultura anestesiada. Un observatori al cim del poble, amb vistes meravelloses a la “casa cuartel”, i indicadíssim per prevenir invasions per mar, per controlar si les onades amenacen el fur dic i per clavar-hi telescopis de pagament capaços de permetre d’espiar les oficines de l’Ajuntament, era ideal. Qui no vol saber si un regidor estrella pren cafè amb llet o “carajillo”? Aquest interès, purament científic, ja no el podrem satisfer.

Ens garanteixen que des del lloc triat es podrà mirar el cel sense dificultats. Ens prometen que els telescopis són tan potents que no els afecta la llum de la vila. Tenc dubtes raonables. Si bé és cert que la majoria de carrers estan a les fosques, també ho és que els il·luminats que mantenim i que ens governen desprenen més raigs que molts de focus. Tindrem un complex que constarà de planetari, auditori, sala per a congressos... i cap escola de música. Fantàstic. Aquest cop s’han superat. Els populars que els han precedit havien estat més discrets. Ens llegaren un cavall esgavellat i un caixó que fa de serveix de bústia de Correus. Aquests han pujat un graó. Què faran els pròxims? No ho sé: tremolem! Amb la dèria col·lectiva que s’ha escampat amb els cementeris, no m’estranyaria que projectassin de fer quelcom per a vampirs. Atès que Transilvània travessa una mala etapa i els senyors de la nit xuclen d’uns romanesos anèmics, els podríem fer ontes a veure si s’estableixen per aquí. Hom dirà que la talassèmia, tan estesa entre els nadius, no els convida a venir. És cert, però també ho és que estam avesats que ens clavin les mordales sense emetre cap udol. Un balneari per a vampirs seria idoni per desestacionalitzar el turisme. No cal patir, estam preparats: des de l’observatori vigilaríem la seva volada per protegir-nos i al seu costat fan transfusions.

Grans projectes per a unes grans nits, no ho dubt. La putada és que s’obliden del dia i que els infants hauran d’assajar l’Oda a Nosferatu i estudiar música davall ses Voltes. Indigents culturals.