És angoixant

Situació terrible a Cabildolàndia. Ens abandona a distància un Matas que fa escapisme i el líder local pren el comandament. Qui feia de cec, sord i mut, ara és el transformista del mil·leni. Ni Carmen de Mairena. D’estàtua de porcellana fina a burgmestre dialogant. Normalment, qui comanda ofereix tractes. Aquí els implora. Ara vol escoltar. Es queixaven alguns jueus perquè asseguraven que pregar davant el Mur de les Lamentacions era com parlar a una paret. Assabentats del miracle cabildo, els més ortodoxos han proposat de canviar el nom d’aquest mur de contenció i batejar-lo com la “Paret del Transformer de Ponent”, a veure si tenen més sort.

I que no demana gestos i senyals? Malaguanyada petició. Ara, a la vila qualsevol moviment involuntari comporta conflictes. Passes pel carrer i qui no t’havia saludat mai et pica l’ullet. Evidentment, t’alteres. He lligat? I clar, el primer que fas és controlar si el druida Camps és a prop i per si de cas crides: “Jo no he fet res!”. Et brolla una suor freda mentre t’imagines els titulars de la premsa d’ensoldemà: “AFA rectifica: n’hi ha quaranta-un”. Et passes la nit intentant convèncer n’Alí Babà que ets de l’altra corda, però fracasses i ocupes la portada del Pronto. Estigma.

Quin embull! Haureu observat que més d’un passa hores dalt del terrat intentant de fer una gala basant-se en el Manual per aprendre sioux en quatre dies. Tenim un problema: per mor d’un tiratge esquifit, altres van adquirir l’Enciclopèdia de senyals apatxes i fins i tot prolifera el fum en versió navaho. Els bombers han declarat l’alerta màxima. No hi ha qui aleni. Estam esgavellats. L’únic que riu és el farer. Ell passa de Cabildolàndia i només fa gestos lumínics als iots. Home de la broma, ha canviat el ritme dels fars que controla i en Morse repeteix: “Veniu, veniu... que hi ha caliu”. Ai, si Comandància l’afina...

El burgmestre, que encara no ha nomenat portaveu, enyora temps passats. A ell, li va el repòs. La feinota la reserva per als “matxaques”. El Setè de Gesticuleria, treballa. Aixeques la mà per saludar i se t’apropen a dir-te: “Pactam?”. Intentes espantar un mosquit que t’empaita i sents: “Que em volies dir res?”. Sense voler, fers algú amb el colze i entost d’emprenyar-se et diu: “No passa res. Pot ser el començament d’una llarga amistat”. Talment: patim la malaltia del pacte. Ja m’està bé. Fer amics, sempre és bo. “AFA torna a rectificar: n’hi ha molts més”. M’han descobert. Si almanco em pogués amagar amb en Matas. Retir daurat.

Un oratori al Caòtic

Per mor de les obres a la Catedral, dissabte passat s’estrenà al Saló Caòtic de Cabildolàndia l’oratori alternatiu “Pare, per què m’heu triat?”, composició d’Ivan Torrats, per a cor de cabildos i solistes. Sinopsi: un ciutadà exemplar és escollit burgmestre de la vila i es lamenta de la seva sort.

S’inicia amb un “Al·leluia”, fet notable car habitualment aquesta peça hauria de servir de final. Seguidament, el solista principal, reclinat, interpreta un solemne recitatiu que presenta la particularitat que és cantat, gairebé tot, en silenci. Té molt de mèrit. El solista interromp quatre cops aquesta meditació i entona un finíssim “Sort i ventura” que alguns musicòlegs relacionen amb una frase mítica i mística que repetirà tot coincidint amb les bacanals que tindran lloc durant els solsticis d’estiu del seu mandat.

Tercera part: duet de soprano i vicetiple. La vicetiple, espantada, pretén fugir cap a Palma, mentre la soprano intenta de fer-la seure i li suplica que s’encarregui de les finances municipals. Si el text d’aquesta interpretació resulta confós –es canta en acadi antic-, encara ho és més la part aritmètica. La vicetiple aconsegueix fugir mentre canta “Dos més dos fan cinc” i el cor ataca amb un magnífic “Auxilia’ns”. Quarta part: el burgmestre, amb el bastó de comandament i sempre sense obrir boca, assenyala la soprano i la nomena portaveu seva. Aquesta canta aleshores l’excel·lent ària “Perquè som bona te l’aixec” (es refereix a l’auditori).

Continua l’oratori amb un intermezzo interessant, seguit d’un besamans múltiple. Cada company del burgmestre el glorifica i li agraeix que li hagi confiat una àrea concreta. Hi destaca el solo de l’administrador cultural, interpretat pel baríton, que ha de ser l’estrella del mandat. L’escollit prohibeix d’escriure diaris personals i canta un delicat “No, t’he dit que no!”. Personalment, em va semblar una mica fluixa la part dedicada a l’assumpció d’Urbanisme i totalment fora de lloc que el cor entonàs el “Magnificat” just en aquest moment. Aquest fragment conclou amb la desaparició d’una solista atès que ha de muntar una paradeta enmig de la plaça principal de la vila. Finalment, el cor de cabildos es divideix i mentre una part es dedica al “Rèquiem” –la dels adeptes al líder--, l’altra –la dels suposats contraris— entona joiosa una cançó més apta per a tavernes titulada “Xalarem”. L’originalitat en lligar aquest final és evident però explica per què el compositor havia estat ignorat fins ara. Gràcies a Déu.

Els crítics coincidien, en acabat, a valorar la veu del no alineat, un grandíssim baix que és qui dóna més sentit al plany d’alguns solistes. L’obra promet.

Pepeïna i Sant Joan

Arriben dies sagrats per al bon cabildo –jo no en som, de bo--. La seva sang és plena dels elements bàsics. Meitat per addicció, meitat per naixença, el seu líquid vital vessa pepeïna i esperit santjoaner. A vegades he estat temptat d’injectar-me aquestes substàncies que es veu que col·loquen d’una manera tal que et fan viure en un món idíl·lic i òptim.

Tanmateix, l’abús de pepeïna pot provocar efectes nocius: fa que t’ho empassis tot. La recent victòria d’aquest PP ho demostra. I remarc açò d’”aquest PP”. El problema no és el triomf del partit, sinó que la llista incloïa qui incloïa. És possible que l’addicte vagi consumir pepeïna en mal estat o pepeïna adulterada... Vés a saber! La qüestió és que alguns membres de l’equip eren prou qüestionats. Tan qüestionats eren, que, entre el col·lectiu de consumidors, va néixer un grup que n’exigia amb més puresa i que no provocàs efectes secundaris. La seva protesta va ser un èxit, malgrat els atacs que patia el seu cap a qui es retreien pecats de joventut. Una baixesa. Qui no ha n’ha fet, de grosses, durant la seva? S’ataca una persona pel que diuen que feia fa més de vint anys i s’ignora el que han fet altres tot just fa quatre dies. L’error tàctic dels pensadors del PP ha estat important. S’han espolsat del PMQ, han rebentat UCM, però no han evitat que els cresqués un gra que supura: UPCM. Ara es deuen estirar els cabells; ells i els mitjans de comunicació que donaren suport a l’estratègia.

Som conformadissos: “panem et circenses”. La pepeïna és el “panem” i Sant Joan fa de “circenses”. Sociòlegs i esotèrics ho tindrien clar. Els símbols de la festa –be, somereta, cavalls, caixer senyor, bandera i crits contra els maonesos— ens defineixen. Com si fóssim bens, insistim a tornar a caure de quatre potes mentre els senyors són damunt el ruc. Llenegam repetidament i atribuïm la caiguda a una traveta dels veïns de l’hac: fantàstic. I així anam fent: paradigmàtic.

Tot se sacrifica per mantenir l’esperit santjoaner. Es Born i es Pla no es toquen per si de cas les obres no acabaven a temps. Qui s’arriscaria? Amarats de feudalisme, aquest es manté, no fóra que perdéssim els nobles. No bavam pels senyors, però admetem els grups poderosos: feudalisme modern. Les festes no se suspenen ni quan provoquen morts. Així es fan les coses, sense respectar ningú. Un mort per culpa de la festa, fa nosa. Que s’hagués mort un altre dia! L’any és prou llarg.

Quina femella!

Quina femella!

La Brigada Antivici va gravar la següent conversa. “Hola, Maria Antònia”. Zas. ”Què has dit? Quan xerris amb mi, em dius ama. Et queda clar, esclau?”. Sona un altre zas. “Sí, ama. Que mona que estàs vestida de cuir negre”. Zas. “Ni me miris, rata. Solament pots fixar es teus ulls en ses sabates que duc”. Zas. “Prou de fuetades, ama. Seré bon nin”. Zas. “Bon nin. Has dit bon nin, Jaumet? Però que t’has cregut? Llepa’m es peus, esclau”. Zas. (Nota dels serveis secrets: per no fer feixuga la transcripció de la conversa, d’ara en endavant se suprimiran les onomatopeies referides a les fuetades, excepte en els cas que ho exigesqui el guió).

“Vull fer un tracte, ama”. “Calla, escòria! És que no saps llegir? Que no vas llegir ‘El Mundo’ i tot el que em posava?”. “Jo no en sé res de tot això. Jo mai no et faria mal, mira com pas sa llengo pes teus peuets..”. “Es peus ni els toquis, llepa ses planes des diari i calla. Has estat un nin molt pillo, Jaume”. (En aquest moment ens veim obligats a incloure un “rezàs”, ja que ha sonat més fort que els anteriors) “Ai, ai, ai... No em peguis més, ama. Sí, sí... pega’m, ho fas molt bé! Em menjaré tots es diaris, faré el que vulguis, però pacta”. “Ara començam a anar bé. Menja. Tot. Que t’ho mengis tot, t’he dit!”. “Fa mal gust, ama. No, no he dit res! Que bo! Arribem a una entesa”. “D’això ja em xerrarem més tard, quan es teu culet estigui tan vermell que no vulguis seure a cap cadira oficial”.

Uns minuts més tard, mentre tot sembla indicar que el tal Jaume fa rots i a continuació gita, la conversa es reprèn. “Tot teu, ama. Et donaré Cort, IB3, sa presidenci des Parlament, des Consell, sa concessió de ses ITV de ses Illes, part d’Andratx... però no em peguis més”. “Ara començam a anar bé. Són 10.000 euros. T’esper demà a sa mateixa hora. Ah, i res de pomada en es cul. El vull ben rosadet. Si no, te’n recordaràs”. Segons sembla el tal Jaume abandona el local.

Passats uns instants, s’enregistra la mateixa veu femenina. Els que van captar-la troben que estava parlant amb un tal Antich. “Francesc, hola ‘guapo’. Sí, ja ha partit. He xalat molt. Demà tornarà. Sí, això mateix. Ara no et puc assegurar què faré. No, encara, no. Pots esperar dos o tres dies més? He descobert que m’encanta emprar es fuet”. (Els autors de la gravació no han pogut esbrinar qui eren els protagonistes).

“Arriba”... el que sigui

Finalment, una UTE guanyà les eleccions a Cabildolàndia i el senyor Brondo continuarà com a burgmestre de la vila. Un cop conclòs el recompte de vots, la distribució dels regidors que li donen suport estarà integrada per: “COPE” (3), “El Iris” (3), “Última Hora Menorca” (3), PP (1). Oé, oé, oé... han guanyat! Servidor, patia. Què hauria fet si els meus conciutadans haguessin decidit fer-me la guitza votant l’esquerra? No m’ho vull ni imaginar, però sospit que el Foner hauria entrat en coma.

Em comenten que l’esquerra es conforma amb els resultats. L’esquerra ja n’és, de bon perdre. Tota? No. Mestre Camarero està dolgut, car segons ell l’extrema dreta entra i l’extrema esquerra surt. I el “nene”, ergo jo, es qüestiona com pot ser que algú lloï aquest experiment que va triomfar indiscutiblement arreu. La putada que comporta la victòria del PP és el rumor que s’escampa per Cabildolàndia. Orfes del portaveu anterior, ara diuen que ens podem quedar sense la comptable. Tot plegat, dos disgusts mals de pair. Fóra just que qui ha emmerdat el deute municipal l’arranjàs. Feina de premi, val a dir-ho.

En realitat, qui va obtenir millors resultats va ser el PSM, però bona part dels desafectes amb la gestió dels darrers quatre anys somriuen cofois en sospitar que a Cabildolàndia es poden haver acabat les famoses permutes de solars. Justament ara, que n’havia xoroiat algunes a bon preu. Les urnes han permutat el promotor de l’enginy per qui promet posar ordre al desgavell.

Finalment, els més afectats per la derrota col·lapsen les agències de viatges amb la intenció d’abandonar l’illa. Altres, més ponderats, s’han donat d’alta al padró municipal de Ferreries. Jo, sempre amb qui comanda, resistiré. Som un llepa i és per això que no entenc que dilluns passat em regalassin un incunable. I no és broma. Efectivament, dispòs d’una “Petición de salvoconducto” a emplenar per qualsevol persona que pugui certificar “que ha prestado sus servicios a partir de la fecha de 18 de Julio de 1936” (sic). Sempre hi ha bona gent. Clar que, per poder-lo presentar davant l’organisme competent, hom necessita que un “don” y una “doña” “garanticen al solicitante como adicto al Glorioso Movimiento”; i, clar, cercar-los és senzill, però trobar-los és una proesa. No és que no n’hi hagi –que ja ha quedat demostrat que “haberlos, haylos”--, sinó que costa convèncer-los que es facin responsables d’un element com jo, a qui retiraren la “Medalla de sufrimientos por la Patria”.. És difícil torejar quan bufa el vent.