Gent de confiança

Em conten que alguns dels antics alts càrrecs del govern del senyor Matas estan indignats. Es veu que no poden entendre com és que els fiscals no els han investigat. Horreur! Hi ha coses que fan mal, la discriminació entre elles.

Entenc perfectament el neguit d’aquells als que no han imputat cap delicte. Hi coses que no poden ser. I la dita popular? Sí, aquella que afirma “Lo que no puede ser no puede ser y además es imposible”, on queda? El personal té dret a passar a la història. El que és injust és que la justícia els destorbi amb acusacions de corrupció. Açò no es fa! Que no comandaven? Idò, quan algú comanda ha de poder fer el que li roti, si no ja pot militar a l’oposició. Mestre Matas es va lluir en triar els seus col·laboradors. La seva actuació té nassos... i va el nin i ens deixa sols mentre ell ensuma perfums dels Estats Units. Intolerable! Quan un té el nas arranjadet també l’ha d’emprar per destriar l’aroma del tuf. I per les Illes volta un tuf que fa patxoca.

Els alts càrrecs que encara no han estat imputats, dubten. De tant en tant donen gràcies al cel per haver estar honrats i honestos... i de cop i volta es desesperen per no haver aprofitat i haver imitat els seus companys de gabinet amb més intel·ligència. Quan un s’ompl les butxaques no ha de deixar rastre. Que açò és complicat, em deis? I ara! Tenim exemples a manta de gent que ha fet fortuna i que roman amb la bossa que vessa sense que ningú no l’encalci. Així es fan les coses, punyetes! Ara em compr un xaletet, ara un automòbil de luxe... adés un altre xalet... El xalet és una prova absoluta que s’han fet les coses bé. Mai no confiaria en qui no s’ha enriquit durant el seu mandat. L’enginyeria fiscal és un art i als artistes cal imitar-los. Poc dotat per als comptes, encara romanc sense cap cèntim de més. N’hi ha que no servim i desaprofitam les bones ocasions per jubilar-nos abans d’hora. No trobaria un exalt càrrec que em donàs unes lliçons de bones pràctiques?

I l’oposició, mentre aquesta gent feia demostracions físiques a locals de mala reputació, què feia? Navegaven per pàgines porno d’Internet en un viatge pagat al Sàhara? Uns practicaven i altres contemplaven... Contemplaven exclusivament com engreixava el seu compte corrent amb una minsa paga que els abonaven cada mes. Vaja, que reposaven com la cigala mentre les formiguetes populars omplien el cau per passar l’hivern. I ara es queixen. Ara és hora, Pere meu! S’han trobat el magatzem buit i no saben com l’han de tornar a omplir. Esperaran asseguts. Els seus amics de Madrid no els passaran un duro. És més, encara n’hi sostrauran uns quants més del que seria raonable per untar autonomies amigues. L’oposició és així: “Fataaal”, que diria en Xec Forteza. Els illencs som solidaris... i masoquistes. Ens delim per enviar més i més pasta a Madrid. Hi tenim la mà trencada. Bé, uns la tenim trencada i altres foradada. Fins i tot n’hi ha que tenen la bragueta foradada i quan se n’afarten de lluir el “sinfín” per aquestes contrades l’exhibeixen per Moscou. Pobrets! I és que no tenen sentit del ridícul. Que no han vist allò que passejava entre les cuixes un tal Rasputín? Aquest podia fer el fatxenda, sense afrontar-se. No solament es conserva la seva cua dintre d’un pot de formol a un museu rus, sinó que també han batejat amb el seu nom diverses cases de cites prou conegudes entre el personal de la CAIB. Servidor, cast i pur fins a la mort, es conforma a contemplar l’august moble d’en Rasputín i és incapaç d’imaginar a quina mida devia arribar ben excitat. Bé, estic segur que amb la seva intervenció el túnel per on circulen aquestes partícules que ara acceleren per Suïssa s’hauria acabat abans. El de Sóller mateix, hauria costat quatre pennis. Un alt càrrec llest hauria fet aquesta pensada: “Si, hem de foradar... hauríem de tenir en compte Rasputín”. Res d’açò van fer. El túnel es va acabar de qualsevol manera... i va deixar forats arreu. Encara el pagam? I si l’apoquinaven els alts càrrecs? Es veu que van guanyar prou com per deixar Mallorca més foradada que un formatge suís. Bon formatge.

“La Caòtica”

Un Ple ben ple al Saló Caòtic. Notícia? No, la novetat és que finalment tothom estava d’acord: Cabildolàndia a l’inrevés. Dissortadament el consens no era entre els que ocupaven el cadiram, que és impossible, sinó entre els assistents. “Boti, boti, boti, maonès...”. (Perdó, ha estat un lapsus, aquest llat de guerra solament es crida durant dates senyalades). Es veu que la indignació popular esclatà exclusivament contra els nou “loquesigui”. Al·leluia!

La situació és injusta i no es pot resoldre de cap de les maneres. Bé, vist l’acord a què ha arribat el poble, tal vegada fora el moment de desallotjar el Caòtic. Es veu que el Saló, tan noble ell, s’està acostumant a rebre visites esgavellades: per demanar pins, per exigir dimissions... Ara ja hi van fins i tot demòcrates de tota la vida a reclamar justament el mateix que exigeix l’extremaesquerra més extrema. Per alguna cosa calia començar. De fet, el principal problema del Caòtic és que està maleït. Aquesta afirmació s’ha comprovat empíricament: la cadira del burgmestre porta malastruc. Veus més autoritzades que la meva insinuen que podria ser la mateixa “Cadira Perillosa” que mai no ocupaven els membres de la Taula Rodona. Si aquesta troballa arqueològica es confirma, no ens tomba ningú. Tal cadira s’engoleix qui l’ocupa. Se l’empassa com qui fa res. Just un s’hi asseu, els esperits més malignes, possiblement dirigits pel mateix Merlin, comencen a entonar una vella cançó: “Oh, cadira menjadora, que et cruspeixes tots els cuuuls...”. Poc temps després, al Caòtic hi ha burinot. Típic. I Cabildo. De què ens serviria un Caòtic sense caos? Certament seria una presa de pèl. Com les eleccions per aquestes contrades, si fa no fa.

Em diuen que el regidors estaven tan espantats que prepararen la fuga. Els plans per escampar són de disseny. Un dels més estrafolaris consisteix a embarcar-se en la famosa tèquina “Laquesefué”, rebatiada “La Caòtica”: embarcació especialment mal vista pels pescadors de vorera de sa Bassa de Sant Pere, però que té la virtut de resistir contra tots i contra tothom. Els elements tremolen quan talla la mar. A hores d’ara, ja la restauren i m’asseguren que el mestre d’aixa encarregat d’envernissar-la, un artista que ha fugit del seu país en veure que la boira inundava Geòrgia després de la broma russa, n’Abel Ykalkaspavili, els ha assegurat que, si tot va bé, passat el proper dia 12 podran deixar la vila sans i estalvis. Fins aleshores, el poble podrà contemplar la nau i fins i tot contribuir a la seva restauració. Si el temps no ho impedeix, a coberta, s’hi organitzarà abans una cantada d’havaneres. El preu de l’entrada serà mòdic –travessam una època de crisi, malgrat que el ministre ho negui-- i entre açò i el rom cremat que s’hi consumirà... El cremat cada dia té més èxit a Cabildolàndia. Hi ha cremats pertot: als bars, per Pasqua, al PSOE, a Can PePe, passejant pels carrers... Es pot garantir que la vila vessa cremats. En aquest tema, també hi estam d’acord.

I bé, si el festival d’havaneres que s’interpretaran sobre “La Caòtica” és evident que serà un èxit, encara és més evident que el comiat serà recordat durant centúries. “Jo hi era”, podrem dir als nostres besnéts. Si durant els darrers anys hem estat la riota de la resta de l’Univers, és just que ens transformem en fatxendes i hàgim de presumir d’haver assistit a un adéu inoblidable. Ja m’ho puc imaginar. Tot el poble saludant la tripulació amb el mocador a la mà mentre el capità, georgià adoptiu, Adam Anatauxili, s’acomiada dels seus veïns. Èpic. Ni a Calella no ho superarien. Pobrets els de Palafrugell! S’han de conformar a cantar “El meu avi”... A pasturar. Tal vegada aquí no tinguem cap “bella Lola”, però fa anys que ens crucifiquen amb una havanera més nostrada: “Un senyor damunt un ruc”. Aquesta peça retrata bé el votant. Ensoldemà de les eleccions internes de Can PePe, dia 13 –mal nombre per començar una era--, ens reunirem per iniciar una nova etapa? Ho dubt. No té aclarícia. És possible que els “loquesigui” i la resta de membres del cor –llegiu l’oposició— se’n vagin satisfets per la feina “no feta” durant una altra legislatura, però poca cosa més. Els cantarem “Adiós con el corazón...” o “És l’hora dels adéus”, i què? El problema si pleguen els líders és complex. El drama continuarà. Qui es veu capaç d’ocupar la “Cadira Perillosa”? Organitzam un concurs de masoquistes a veure si tenim sort i algun es despista?

Ciutadella és així. Cada dia és més Cabildolàndia. N’hi ha que se n’afronten. Altres en feim ufana, d’haver-hi nascut, de viure-hi per gust i de pagar-hi la contribucíó. Habita aquesta vila gent de molta categoria, però mal dirigida. També gent que presentam un ADN poc definit, que som mestissos a temps parcial. Tant li fa. Sempre hi haurà “integristes”: ciutadellencs purs que no volen ser cabildos. Jo som impur i cabildo, i a molta honra. Els integristes ho tenen fàcil. Per què no proven de fer-se musulmans? És un exemple. Jo fa anys que he perdut la por. Al·là és gran, però Cabildolàndia no és el paradís: és un embull.