M’HAN FET FELIÇ

Marc el número 971381050, el del telèfon de l’Ajuntament de Cabildolàndia. Riiiing. Riiing. Em surt el contestador automàtic: “En aquest moment les nostres línies estan ocupades, no es retiri”. Sona música santjoanera i seguidament comença el missatge publicitari. “Ja sap que li hem baixat l’IBI? Idò, sí: li hem abaixat l’IBI. No s’ho acaba de creure, no? L’equip de govern d’aquest Ajuntament té paraula. Li ha abaixat l’IBI un 20%, un 16’67 segons els difamadors...”. Això dura uns dos minuts. En acabat, continua. “Si vol parlar amb el Sr. Casasnovas, premi la tecla 1. Si vol parlar amb l’alcalde, comenti-ho al Sr. Casasnovas i premi la tecla 1. Si vol parlar amb el regidor de Cultura, lamentam comunicar-li que aquest departament està de vacances fins a les properes eleccions. Si vol proposar alguna permuta, ha trucat al lloc indicat: premi l’1. Si desitja felicitar la regidora d’Hisenda per la baixada de l’IBI, o flastomar contra el Sr. Carretero per oposar-hi, parli en sentir el senyal... Per cert, ja sap que li hem abaixat l’IBI?”. “Si truca per un altre motiu, marqui el 5...”.

Sense voler, pitj la tecla 4, que correspon a Esports. “Regidoria d’Esports. Un moment, si us plau. Si vol parlar amb el regidor, comuniqui-ho abans al Sr. Casasnovas i premi la tecla 1. Si es vol fer soci de l’IBI Futbol Club, esperi una miqueta. Està de moda. Li recordam que la creació d’aquest nou club és una gentilesa de l’Ajuntament que és compost per un grup de persones de paraula que li han abaixat l’IBI. Per si no ho sabia, aquest detall del nostre partit li suposarà un estalvi d’un 20%. Ens agradaria que ens deixés unes paraules de suport a la regidora d’Hisenda, que gràcies a la seva dedicació, i amb permís del Sr. Casasnovas, ha fet possible que el proper rebut de l’IBI sigui un 20% més barat per al ciutadà”. Fart d’esperar, penj.

Com que només volia demanar que arranjassin un llum del carrer, vaig a l’Ajuntament a presentar una instància. “Bon dia, volia queixar-me per...”. La funcionària que m’atén m’increpa: “Queixar-se? Però com pot ser tan poc agraït? Que no sap que li hem abaixat l’IBI? Sembla mentida que hi hagi gent com vostè...”. Afrontat, me’n vaig a casa sense resoldre res, però ben satisfet i amb un pòster de les Festes. De quina manera hi podia tornar si m’han abaixat l’IBI? Perquè, me l’han abaixat, no?

LA SETMANA DE PASSIÓ DES BE

Fa anys que volia dir-ho i no ho feia per por. N’he parlat amb molta gent –alguns són veterinaris i també ho veuen de la mateixa manera, però comparteixen aquesta por a dir-ho; no volen perdre clients--. Finalment, m’he decidit a exposar-ho públicament, conscient que toc un tema tabú i puc rebre de per totes bandes. Tant me fa. Preferesc suportar les conseqüències que no haver de conviure amb la vergonya que em provoca el meu –només el meu-- silenci.

Les festes en què “participen” animals solen comportar danys “col·laterals”. Aquests efectes els pateix, gairebé de manera exclusiva, l’animal. És cert que en alguns casos també en rep les conseqüències l’ésser humà: Sant Fermí, les corrides de toros... i supòs que n’hi ha moltes més. Sovint, la intenció de la festa no és fer patir l’animal. És més, a Menorca, mai no hi ha aquesta intenció. Ara bé, que la intenció no formi part de la festa no vol dir que el participant forçat en surti il·lès. Hi ha amors que maten. A vegades és desitjable que no t’estimin tant, si és que en realitat t’estimen.

Ha començat la “setmana de passió des Be” Un animal que serà el protagonista de la festa d’aquest cap de setmana. La gent –sobretot els infants— se l’estima. Molts el volen tocar. La majoria li fa una carícia, encara que alguns li arrabassen un floc i, de passada, un bri de pèl. Com que és un animal... La vanitat humana és tan gran que sempre hem estat convençuts que els animals no pateixen. No ho veig així. És ben possible –gairebé segur— que no tenguin consciència, però també ho és que el funcionament del seu sistema nerviós és idèntic al nostre. Pateixen com a conseqüència del dolor; tenen son, gana, set...

Durant un dies, es Be –un animal gregari que necessita la companyia del ramat— serà decantat del seu “ranxo”, de la seva colla. Per mantenir-lo net, a ell a i qui el portarà, menjarà més poc, etc. Tot això és tolerable. El que no crec que ho sigui és el que li fan
–des de fa pocs anys— la nit del dissabte. Això d’encaixonar-lo, no deixar-lo dormir... tots sabem com emprenya que no et deixin descansar... Per arrodonir-ho, a l’endemà l’aixequen i el davallen... i és difícil que acabi sense una contractura. Qui n’ha patit, sap el mal que fa. La llista de danys que pateix seria llarga.

No deman que s’acabi amb aquesta tradició, no ho faig. El que sí que m’agradaria és que el sedassin. Ningú no se n’adonaria i la festa podria continuar.

HAVIA DE DIMITIR

Em conten que, un cop el Tribunal de Recomptes ha decidit que ni de noves mil persones es manifestaren a favor del dic i la gran via, el president de la Confraria del Sant Ciment, que és home de paraula, ha dimitit. Noblesa i fracàs obliguen. Però que no patesquin els seus fans, presidirà la mística societat “Amics de les Garroves”. Atès que darrerament s’ha afeccionat a convocar manifestacions, la primera trobada tindrà lloc el proper Dissabte des Be, cap al fosquet –així no hi haurà excuses; els acòlits no podran al·legar que tenien feina en aquesta hora— a Garrofen Platz, antiga placeta d’Artrutx. Home prudent, ha promès que si no hi assisteixen unes cent cinquanta persones dimitirà. I és home de paraula.

Gràcies a la futuròloga i gran vident Il·luminada Estaràs podem fer un petit resum de la trobada. Unes sis persones, tres-centes cinquanta segons els convocants, es reuniren a la plaça de les Palmeres, on increparen dolçament un tal Camarero que hi venia gelats sense llicència. Un acte de justícia que honora els integrants de la comitiva. A continuació es dirigiren a Garrofen Platz, encapçalats pel ”gran druida”. Entonaven la cançó “Oh, quin gran goig, quina joia, els garrovers s’empiiinen...”. Els turistes estaven esglaiats. Es demaven què feien aquelles sis persones,(ja sis-centes segons el druida). Els guiris, pobrets, són limitats. Qualsevol observador imparcial era capaç de comprendre que imploraven als arbres suport màgic per aconseguir el progrés de l’illa.

De bon començament, els garrovers –un saldo de terra mítica-- ni s’immutaren. Però, oh miracle, cap a mitjanit, va tenir lloc un prodigi: van florir. El fet no tindria res de particular --un arbre sol donar fruit, tret que vulgui que el tallin per encimentar una mica més de món--, si no fos perquè entost de garroves van començar a treure factures perdudes, albarans extraviats, pressuposts de vivers... La notícia s’escampà pel poble. S’hi reuní una gernació... que cercava la posada des Be. Se superaven amb escreix totes les previsions. Tot un èxit. El druida emocionat aixecà els braços i cridà ben fort: “Som sis milions! Volem una autopista!”. A l’endemà, la premsa publicà la foto... davant els garrovers no eren tants. El president, --ja us he dit que és home de paraula?--, havia de dimitir. Però no ho faria, perquè és un home de paraula... de poca paraula.

Un i un fan dos... o molts més?

Ordinadors i calculadores empren el sistema binari, els anglesos –i els menorquins de més edat— són més clàssics a l’hora de pesar i mesurar superfícies i capacitat, i els rellotges i els angles primen el seixanta i no el deu o el cent. Però la majoria del món ha adoptat el sistema decimal per fer comptes. És un sistema simple: un més un són dos... i s’afegeix un dígit en arribar al deu. La Confraria del Sant Ciment fa els comptes a la seva, d’una manera hermètica i alternativa.

Ja fa anys que no particip en cap manifestació, però em fa gràcia llegir els recomptes de les persones hi assisteixen. Alguns asseguren que prop d’un miler de persones reclamassin la construcció d’un dic a Cabildolàndia i d’un circuit de fórmula-1 entre aquesta i Mahón, però, si feim cas a les fotos, dubt que per arribar a aquesta xifra empressin el sistema decimal. Això, tampoc no vol dir massa cosa. Independentment del nombre de persones que hi assistiren, és un fet que moltíssimes més hi estan d’acord i que en aquestes concentracions s’infla el nombre de manifestants: a Cabildolàndia i a la Quebrada del Algarrobo; a les que organitza la dreta i a les que convoca l’esquerra. És així.

Ara bé, si jo fos qui hagués convocat aquesta manifestació de lloança al formigó, em sentiria decebut. Les matemàtiques són com són. De 25.000 habitants que hi ha Cabildolàndia, ni un 3%, estirant molt, hi eren presents. Millor no treure la mitjana sobre els menorquins: el resultat seria paupèrrim. Com que és un fet que la majoria del poble vol un dic, cal deduir que el problema rau en la credibilitat dels confrares que convocaren els acòlits. Un fracàs absolut.

Vull aprofitar aquest comentari per felicitar l’alcalde. Enhorabona, senyor Brondo! La vostra intervenció a Televisió Menorquina, en l’entrevista que us va fer Laura Bañón, em va semblar magnífica. Hi vaig veure una persona correcta i mesurada. De tot cor, felicitats. Amb un tarannà així, tothom pot parlar i entendre’s. Però us donaré un consell, hauríeu de frenar una mica alguns companys de viatge. Ho dic per aquelles persones que, aprofitant que eren més, es ficaren amb el pobre Camarero, amb qui discrep i molt. Sabeu de qui parl, no? Pertany al vostre partit. Les fotos són prou clares i afronten.