HAVIA DE DIMITIR

Em conten que, un cop el Tribunal de Recomptes ha decidit que ni de noves mil persones es manifestaren a favor del dic i la gran via, el president de la Confraria del Sant Ciment, que és home de paraula, ha dimitit. Noblesa i fracàs obliguen. Però que no patesquin els seus fans, presidirà la mística societat “Amics de les Garroves”. Atès que darrerament s’ha afeccionat a convocar manifestacions, la primera trobada tindrà lloc el proper Dissabte des Be, cap al fosquet –així no hi haurà excuses; els acòlits no podran al·legar que tenien feina en aquesta hora— a Garrofen Platz, antiga placeta d’Artrutx. Home prudent, ha promès que si no hi assisteixen unes cent cinquanta persones dimitirà. I és home de paraula.

Gràcies a la futuròloga i gran vident Il·luminada Estaràs podem fer un petit resum de la trobada. Unes sis persones, tres-centes cinquanta segons els convocants, es reuniren a la plaça de les Palmeres, on increparen dolçament un tal Camarero que hi venia gelats sense llicència. Un acte de justícia que honora els integrants de la comitiva. A continuació es dirigiren a Garrofen Platz, encapçalats pel ”gran druida”. Entonaven la cançó “Oh, quin gran goig, quina joia, els garrovers s’empiiinen...”. Els turistes estaven esglaiats. Es demaven què feien aquelles sis persones,(ja sis-centes segons el druida). Els guiris, pobrets, són limitats. Qualsevol observador imparcial era capaç de comprendre que imploraven als arbres suport màgic per aconseguir el progrés de l’illa.

De bon començament, els garrovers –un saldo de terra mítica-- ni s’immutaren. Però, oh miracle, cap a mitjanit, va tenir lloc un prodigi: van florir. El fet no tindria res de particular --un arbre sol donar fruit, tret que vulgui que el tallin per encimentar una mica més de món--, si no fos perquè entost de garroves van començar a treure factures perdudes, albarans extraviats, pressuposts de vivers... La notícia s’escampà pel poble. S’hi reuní una gernació... que cercava la posada des Be. Se superaven amb escreix totes les previsions. Tot un èxit. El druida emocionat aixecà els braços i cridà ben fort: “Som sis milions! Volem una autopista!”. A l’endemà, la premsa publicà la foto... davant els garrovers no eren tants. El president, --ja us he dit que és home de paraula?--, havia de dimitir. Però no ho faria, perquè és un home de paraula... de poca paraula.