Em foten el pèl

M’ensum que m’enganyen. Darrerament, fotre’m el pèl és un esport i juraria que l’audiència d’aquest comença a pujar. Gràcies a Déu, els suposats perruquers empren la via simbòlica: abusar de la meva candidesa. Em fa feliç. Ja sabeu que Jesús va dir “Benaurats els pobres d’esperit”; en el meu cas som un pou receptor de benaurances. Em preocupa, tanmateix, que qualsevol dia s’acabi aquesta etapa de bonhomia pilosa i m’apliquen el sistema indi: “tallar la cabellera”. Em fa angúnia imaginar-me que sent un ganivet que em trinxa la pell i m’arrabassa el pèl, tot d’una peça. Què en farien? No crec que una subhasta a Christie’s el producte rebés massa licitacions. Vos imaginau la presentació de l’encarregat de dirigir la subhasta? “Delicat perruquí confeccionat amb pèl d’en Ximenes. Preu de sortida... ehem.... bé, la Casa ha decidit indemnitzar sucosament el tarat que vulgui emportar-se’l”. Un fracàs de subhasta i servidor sense la coberta superior. Lamentable.

Una de les maneres més habituals d’intentar pelar-me és vendre’m la pel·lícula del turisme. Em bombardegen --i ho fan amb míssils de precisió— amb els missatges “Menorca viu del turisme” i “S’ha de promoure el turisme”. El primer és una veritat, el segon.... No ho sé, som càndid però no babau –si més no, no babau del tot—i intuesc que quan em volen convèncer de les bondats del turisme, en realitat em volen col·locar un grup d’apartaments a prop meu. Què vull dir? És ben senzill. A la majoria del meus perruquers, o dels peperruquers, el que de veritat els interessa és la construcció i no el turisme. Fan bé. Excitar-se en veure créixer un edifici és quelcom que atreu. La llàstima és que no surtin d’una vegada de l’armari. Res no m’agradaria més que sentir algú sincer que digués d’una punyetera vegada que en realitat la seva opció és el fang, el ciment. Això del turisme és una manera de captar innocents. Molts s’estimen més una remolcadeta sobre un sòl de totxanes que no damunt un prat florit. Res a dir.

Si vos hi fixau bé, sovint tenim possibilitats de veure i sentir algun desviat. De fet, les baralles de dones --dintre d’una mena de piscina de fang-- són una de les distraccions més habituals a cert locals de mala reputació i molt d’alcohol. Substituir el fang pel ciment no seria tan complicat. El tacte i el contacte amb aquest polsim no són tan suaus ni tan agradable i sempre és millor fregar-te amb fang, però el públic no notaria la diferència.

El Col·legi d’Arquitectes seria un bon lloc per organitzar aquest tipus de festa. Fins i tot els faig un suggeriment: la guanyadora obtindrà un solar i el Col·legi li dissenyarà gratuïtament la construcció d’un xalet. I la perdedora? Ai, pobreta! A la dutxa, què s’ha cregut! Que es tregui tota aquesta merda –el ciment, vull dir-- de sobre. Bé, és un consell. Si tant li agrada el pot conservar i incorporar-lo a la seva ossa. Allà ella. Si unes hores després s’endureix el portland i ella queda més rígida que una estàtua, serà el seu problema. Però ni així no s‘ha de preocupar. Sempre podrà decorar qualsevol plaça de Cabildolàndia, la ciutat on es fan més cases noves. Deu ser per estimular el turisme... o la libido.