HAN TORNAT ELS TURCS

Entre ells i el tabac, l’angina de pit és una cosa cantada. Avui m’he endut un ensurt considerable. Passava pes Born --la plaça, no el teatre— i els dissets cabells i mig que em mal decoren la closca s’han enravanat. Durant uns minuts m’he sentit una mica n’Espinete. De cop, em pensava que els turcs havien tornat a Menorca. Tanta carpa plantada, és el que me l’ha provocat.

La plaça des Born –ja és ben curiosa aquesta fixació populista (la del PP) per les places—semblava plena de les tendes de campanya d’un invasor. M’he quedat glaçat, mort de por. “O són mongols que han plantat les iurtes, o han tornat els turcs”, m’he dit. Sempre he sentit respecte per en Temujin –més conegut com Genkhis Khan--, però que una seva reencarnació hagués dirigit les seves hosts contra una vila tan turística i en plena Setmana Santa, era una agressió intolerable contra l’economia illenca i contra la fe. I si eren els turcs, la cosa encara pintava pitjor.

Ja més calmat, he vist clarament que anava errat. Tot era un negoci. La fira nàutica era la responsable que la hipertensió se m’hagués disparat. Una mena d’ocupació sostenible de l’asfalt. Aquella espècie de parc temàtic d’imitació turca només era una manera d’emprenyar, de no deixar passejar tranquil·lament pel poble, a l’hora que convidava els turistes a visitar una altra illa en un proper viatge d’esbarjo. Una altra plaça, la més polida, tancada. I açò que l’anomenen “es Passeig”! Jo editaria uns fulletons per atraure turisme amb la llegenda “Ciutadella: la ciutat de les places experimentals”. Convindria, però, que la Regidoria de Turisme no hi intervingués. Més que res, ho dic per evitar que el text estigués tan ple de faltes d’ortografia i sintaxi com el que va presentar a Fitur. I açò que estava en castellà.

Ja tenen barra de plantar el seu campament devora el monument a l’Any de sa Desgràcia. Es veu que “hic” ja no “substinuimus usque ad mortem” ni “pro aris” ni ”pro focis”. La pela és la pela. Després diran que, de catalans, no en tenim res. Quatre gens de record i punt.

Sempre m’ha semblat bé que la gent vulgui una barca --ja ho diu la lletra de la tonada “caseta, barca i sa dona”—, el que no m’agrada és que la barca sigui una okupa de categoria. Una cosa és satisfer un gust i l’altra omplir platges i ports de barques i de iots. Primer els cotxes ens van treure del carrer, ara els iots ens treuen de les platges. Amb l’excusa de frenar aquesta invasió, ens venen que és imprescindible d’incrementar els amarraments. La pregunta és òbvia: els iots vindran a passar tot el dia a cala en Busquets? Sembla més lògic pensar que només s’hi estaran de nit i que durant les hores de sol navegaran per la vorera i ompliran les platges. A més amarraments, més poc espai per nedar. Són faves comptades. A Nova York se’n van adonar. Com més obres feien per millorar la infraestructura viària de la ciutat i la circulació, hi havia més cotxes i manco espai. El resultat va ser la divisió del Bronx, que es va convertir en un barri conflictiu i de marginats. Ja era massa tard.

Durant uns dies, Mustafà i Piali han tornat a Ciutadella. La Piràmide tremola. Les praderies de de posidònia ni s’immuten. Fa anys que han estat delmades pel turisme nàutic. Només ens queda una piscina en construcció per poder remullar el cos sense que una barca ens destrossi el crani. Gràcies Llorenç, sense tu no seríem res!