La seriositat del PP

I és que no aturam. Tants d’ensurts acaben amb la resistència de qualsevol. Gràcies a Déu, tot ha estat una falsa alarma –una altra--, però ningú no ens treu el patiment. Una fumera immensa sortia de la Real Academia de la Lengua Española. Els madrilenys i els que ens estimam tot allò que han limpiado y fijado des del centre de la Indissoluble, estàvem convençuts que l’edifici s’incendiava. Res d’açò. El fum provenia dels cervells del acadèmics. Feia més d’una setmana que s’havien reunit, a petició del membre que ocupa el seient “Hac intermitent”, per analitzar la frase d’una líder popular “El PP es un partido serio”, que ha estat molt comentada durant els darrers dies. Ha transcendit que la majoria dels experts consideren que sintàcticament és del tot correcta. Això no obstant, encara dubten sobre si han d’afegir una nova entrada al diccionari, modificar les accepcions de la paraula o què han de fer. Sembla que es decantaran per considerar que és una dita carregada d’ironia, concepte que servidor no sabia ben bé què volia dir fins que vaig consultar el Diccionario panhispánico de dudas. Ironia..., què és açò?

Francament, no entenc que l’esquerra s’esveri en sentir que el PP és “serio”. Un alaiorenc il·lustrat en sentir “XXX és molt ‘serio’”, contestava: “És ver, no riu”. Mirau si era bona d’entendre la sentència del PP. És un partit que no riu, no hi doneu més voltes. Els líders dels populars són així: correctes i no riuen. Les bases, és clar, tot d’una han proposat d’escollir un nou president honorífic. La tria ha estat del tot encertada: Buster Keaton, in memoriam. Algú recorda haver-lo vist riure alguna vegada? Jo, no. Ni reia ni somreia. I de correcte, n’era moltíssim: boca closa i res d’ofendre.

A Catalunya, especialment, hi ha una satisfacció immensa davant la possibilitat que Keaton esdevengui la nova imatge del PP. És cert que lamenten que no el vagin escollir abans, puix estan convençuts que qui va protagonitzar “El maquinista de la General” hauria estat capaç de fer-hi arribar l’AVE i confien que aquesta habilitat de Keaton s’empelti post mortem. Tanmateix, l’esperança és l’esperança i Catalunya està disposada a esperar. Al cap i a la fi, ja fa segles que espera. Ho espera tot: que els entenguin; que els deixin d’espoliar; que el Papa faci una benedicció Urbi et orbi, sense excloure les seves urbs de l’orbe; que el Barça guanyi la Intercontinental i que Miquel Melià no sigui nomenat director general de Política Lingüística de Catalunya També pateix, car Maragall és tan creatiu que qualsevol dia es pot llevar amb aquesta dèria i fer-lo responsable de garantir l’extermini del català o de proposar que el tagal sigui el tercer idioma de Catalunya i fer-lo estudiar a les escoles. Simpàtic, en Maragall. Capaç de tot. No cregueu, emperò, que tothom està content: mai de la vida. Zaplana, per exemple, està emprenyadíssim. És comprensible. Una reacció molt humana. Ell considera que abans que l’AVE no arribi a Barcelona primer cal connectar Quintanilla de Onésimo amb Molina de Aragón i seguidament Lugo amb Albacete. Quant al president balear, Ai me Matas, mig mig... Està ocupat en altres coses més importants, com ara pentinar-se, asfaltar Eivissa, resar per no haver de pagar un dic a Cabildolàndia i posar pegues a la recepció d’alguns canals de televisió a Ponent.

Com ha reaccionat Menorca en sentir que el PP és tan “serio”? Fa de mal dir. Parlar pels altres és complicat. Particularment, em sent feliç. Buster Keaton era un geni. Un dels meus actors preferits. Qui no recorda en “Cara de pal? En aquest sentit la seva expressió facial, tan hieràtica, em recorda la d’Acebes. Només es diferencien que un no mentia mai i l’altre... tampoc (heu quedat ben fotuts!). El gran Buster era molt estimat. Un ídol. Fins i tot tenia un altre sobrenom... però no puc recordar quin. Com li deien...? Ah, sí: Pamplinas! Ara ho entenc tot. El PP és “serio”. La resta..., la resta són “pamplinas”!!!