MENORCA D’OR: MODEL TURÍSTIC?

M’han fet un regal enverinat: passar quinze dies a Marina d’Or. Francament, encara que la meva companya fos Morticia Addams, per qui sent una atracció fatal que frega la bogeria, esper que l’estada en un tal lloc no sigui obligatòria. És més, he demanat si era possible de canviar el premi per quinze dies a la presó Model, ni que fos amb Hannibal Lechter de company de cel·la. Dubt que el caníbal se senti atret per les meves possibilitats culinàries. Un gastrònom com ell seria capaç de fer meravelles amb una carn vella com la meva –“paté de cervellet tarat a la menorquina”, per exemple--, però sospit que, ben fermat el company, les meves galtes sobreviurien. Conversant d’art i música, m’ho passaria d’allò més bé. Aprendria. Sobre la vida, la presó i, sobretot, a manejar els queixals.

Marina d’Or és l’estupidesa més gran que mai no he vist. Fer tants de camps de golf que a Irlanda no hi ha prou herba per cobrir-los, és un projecte absurd. Per si no n’hi havia prou, projecten una pista de neu artificial i un fotimer de miniparcs temàtics, etc. No els perdon que s’hagin passat setmanes fent-me malbé la digestió. Efectivament, cada dia després d’engolir com un boig el meu dinar, em trencaven la païda amb un bombardeig sobre les excel·lències del complex. M’hauria agrada que el promotor, entost de fer una inversió tan important, l’hagués reduïda una mica –com ara en publicitat-- i així m’hauria estalviat una partida d’euros que he deixat a la farmàcia per adquirir sal de fruites. Agror d’estómac.

A Menorca, alguns s’exalten amb aquest model turístic. De convertir s’Enclusa en una estació d’esquí, encara no n’he sentit a parlar, però ja vindrà. De moment, hom es conforma a fer camps de golf i ports esportius. No sé, podríem intentar atraure turisme de qualitat –contra qui va aquesta paraula?— a base d’obrir locals on es pogués jugar a l’snooker, una modalitat de billar tan sedant com el golf però que no sacrifica tant d’espai. Hi ha gal·lesos que no posaran els peus a Menorca mentre no puguin jugar a rugbi i a snooker o visitar una mina. Seria una bona pensada reobrir la que hi ha al peu del Toro.

Em consta que aquesta dèria per fer pistes de neu artificial, pot comportar una guerra comercial amb Noruega, puix en aquell país s’han rebel·lat i alguns reclamen un boicot que acabi amb el manlleu dels ansiosos de posar-se uns esquís i fer un volt pel seu territori. Si aquí, a Marina d’Or que no és guai, a Andalusia i a Sicília fem pistes d’esquí, ells es dedicaran a plantar oliveres i promoure la venda de pernil “pata negra”. Bergen contra Jabugo, poca broma. Em tem que això no acabarà mai: Rodríguez Ibarra criarà bacallà i farà salmó fumat i a Oslo es decantaran per vendre moixama escandinava. Sembla competència deslleial, però mai no se sap.

La mateixa Morticia, amb el permís del seu marit Gómez Addams, es nega a ser la meva parella de descans en aquest balneari esbojarrat del llevant espanyol. En canvi, veu amb bons ulls la meva contraproposta: unes nits esgavellades i macabres als Càrpats, al castell d’en Dràcula. Li he hagut de prometre que em deixaré empalar i gratinar a l’ast, sempre que abans em proporcioni una bona dosi d’anestèsia. Ha acceptat. Xalarem, i no poc. I és que el vertader turisme és això: conèixer els països que visites, introduir-te en els seus costums, encara que siguin tan bàrbars con els de Transilvània. En deixar un país, ho has de fer impregnat de la seva cultura. Si això et provoca una fístula a algun esfínter... mala sort. Haguessis triat les Bahames, que per a això hi són. O Noruega.