Un club menorquí?

Telefon al Club Menorca Bàsquet. “Vive Menorca, diga”. “Em voldria... “.“Un momento, por favor, le paso con la intérprete”. Mentre esper, em posen la Marxa Reial que escolt a peu dret i amb el recolliment que mereix la peça. Em preparen per Sant Joan? Després de lloar-los, en castellà, el bon gust en la tria, la veu em diu: “Sentimos no poder atenderle, pero, según me informa el gerente, el Club no dispone de nadie capacitado para entender el valenciano. Le sugiero que se ponga en contacto con el PAMESA”. Faig un mutis llarg, tot per recuperar-me.

Intent explicar-li que no parl valencià, una llengua morta, sinó menorquí. Not com si ara sigui ella qui es queda esglaiada. “Ah... por eso no les entendía cuando hablaban. Siempre pensé: ‘Mira qué español más raro hablan esos lugareños’”. Abans que no em pengin, suplic de parlar amb el gerent. Finalment, m’hi passen.

Li explic que em dol que el web del Club estigui solament en castellà. “Verá usted, buen menorquín, ese idioma que usted se empeña en hablar, apenas es útil en la ACB...“. Li coment que per demanar-nos que ens féssim accionistes, bé que el van emprar... i que els diners amb què van construir el pavelló també provenien de catalanoparlants. “Sí, tiene razón, pero ‘la pela és la pela’, como dicen los separatistas. De todas formas, para evitar su enfado, permítame que le obsequiemos con dos entradas para el próximo partido”. “Francament, em conformaria amb una i que la megafonia fos en català...”. “Eso es imposible, querido aficionado, pero podemos regalarle, además de las entradas, dos frascos de baba de caracol...”. Em volen subornar? Renuncii a convèncer-lo i penj.

No em surt ser del Menorca. I em sap greu, perquè per en Seo i en Tisi, que s’ho mereixen, m’agradaria ser-ne seguidor. Fins i tot hauria volgut fer-me’n abonat. Ara bé, assistir a partits en què no se’ns té en compte –als catalanoparlants--, en què has de suportar –com a les altres pistes— unes “cheer leaders” que mostren el “plumero”, presenciar un mini “alzamiento” cada cop que vénen equips catalans i llegir alguna pancarta filonazi –que el Club va fer retirar—... em costa. El Menorca em provoca la sensació de ser un club poc nostrat. No me’l sent. M’és tan proper com el CAI. Açò em passa per ser del Maccabi, d’en Solozábal i del Ferre. Ah, i del Manresa a qui van derrotar i fer baixar per no dopar-se amb bava de caragol.

La boqueta d’en Quelet

Sonaren els mòbils per convocar els més importants a una reunió urgent del Gabinet de Crisi de la CAIB. Uns eren a una manifestació, altres s’engolien els darrers documents per Andratx, els més mascles feien un sopar on recordaven la demostració de virilitat a “Rasputín”, la resta empadronava argentins a Formentera i, finalment, el president tenia les mans ocupades: escanyava el responsable d’haver-lo compromès en fer-li acceptar els premis que li havia concedit una associació fantasma encapçalada i fundada per un mig-rei ucraïnès amb pedigrí alterat i dubtós.

L’ordre del dia era simple, solament incloïa un únic punt: “Què feim amb en Quelet?”. El director general de Política Lingüística havia obert la boca en un debat televisat –li encanta la televisió-- i havia demostrat clarament que el català solament serveix per dir parides. Les propostes foren variades: a) obligar-lo a fer el vots per entrar a una cartoixa, b) deixar-lo per impossible, c) fer-li un monument, d) editar un CD que recollís les seves millors frases --tot descomptant-ne el cost de la seva paga--, e) cessar-lo. A mitja reunió, els ànims estaven exaltats. Part dels assistents es decantava per prendre mesures més enèrgiques: a) fer que d’ara en endavant el tuteli en Toni Camps, b) enviar-lo a predicar a la zona de l’Amazònia on hi hagi més piranyes, c) posar-li el morral d’Hannibal Lechter, d) afiliar-lo al PSM, e) obligar-lo a veure un cicle de cinema birmà, subtitulat en hindí, al costat d’un tal Francesc Sintes que diuen que no té entranyes. Quin mal he fet? Amb la passió que tenc pel cinema mongol!

La cosa no acabà aquí. La línia dura exigia de prohibir-li de sortir a les fotos. I jo em deman: qui és el que no té entranyes? Això no es podia ni pensar, ni plantejar. Sense representar, no seria ningú. No ho suportaria. Al final, tot acabà bé. S’adoptà un acord de compromís i es decidí de nomenar-lo director d’IB3, però amb la condició que prometés que les notícies sobre l’oposició es donarien en islandès antic, que ell no sortiria mai en cap reportatge i que encolomaria a la Munar les distincions fraudulentes que havia rebut el president.

Final feliç. Tothom content. Tothom? No! A darrera hora es va fer públic que el Govern permetria que a les Illes es pogués veure TV3 i altres canals catalans a través de la TDT. Pobre Miquel! Tan content que se’l veia abans de fer-nos de la ETA.

L’ha aconseguit. Se’l mereixia. El gran druida de la Confraria del Sant Ciment i de unes tres-cents associacions més ocuparà un lloc de sortida en la llista del PP al CIM. Cal felicitar-lo. Ha rebut crítiques durant mesos per les subvencions que rebia del Govern de les Illes. Crítiques injustes, ningú no ha fet més que ell. Li han pagat la precampanya, sí, però ha justificat les subvencions amb una feina efectiva.

Tanmateix, estic trist. Qui organitzarà d’ara en endavant les manifestacions? Qui s’ocuparà de fer funcionar la compressora? Per a qui no ho sàpiga, aquest enginy és un seu invent excepcional. Li va permetre de vulnerar la seva promesa de dimitir si les manifestacions que convocava no comptaven amb un seguiment mínim. Quan tot feia creure que ho faria (dimitir)... màgia! Ens havia enganyat! Havia inventat un nou aparell que enganyava premsa i assistents. Permet de ficar unes catorze persones en un metre quadrat. Necessita unes condicions idònies, certament, però ho aconsegueix sense destrossar l’ossa dels reduïts. Les condicions òptimes se solen donar en qualsevol manifestació que ell convoca. Sense saber com, quatre i ell de caporal es converteixen en milers. És que estaven comprimits.

Ara tornarà a la política amb status de senyoria i gràcies al vot popular. L’ocellet m’avança que la seva primera proposta no deixarà ningú indiferent. Si fins ara mantenia que calia separar els al·lots de les al·lotes als centres educatius i d’acudir a un superdruida per curar l’homosexualitat, ara adaptarà el programa al CIM. La seva primera moció serà modificar la distribució dels consellers. En començar la propera legislatura, ja no hi haurà la dreta a una banda i l’esquerra a l’altra, ca!, sinó que tindrem un repartiment de disseny modern: els homes a un cantó i les dones a l’altre. Separadets, per si de cas feien coses rares amb les manetes durant els plens. Al mig, res de ficar-hi el president (o la presidenta); al mig, un gran bloc de ciment amb una inscripció: vaigdetresisomprogre.balearweb.com.

I la segona moció? Encara millor que la primera, no patiu. Als no afectats pel progrés que predica, els proposar d’acudir a la consulta del druida mallorquí que tot ho adoba. En dues o tres sessions, garanteix que l’adoració pel ciment, la totxana i el quitrà serà absoluta. Hi entraràs antic i en sortiràs “neoprogre”. Val a dir que l’esquerra tremola. Té una por més que raonable al fet que també empri, al CIM, la descompressora. Aquest segon invent, encara no patentat, pot convertir sis conseller (o set) en uns trenta o trenta-cinc: majoria absoluta. Votem-lo, distracció garantida!

Jo som del tres!

L’ha aconseguit. Se’l mereixia. El gran druïda de la Confraria del Sant Ciment i de unes tres-cents associacions més ocuparà un lloc de sortida en la llista del PP al CIM. Cal felicitar-lo. Ha rebut crítiques durant mesos per les subvencions que rebia del Govern de les Illes. Crítiques injustes, ningú no ha fet més que ell. Li han pagat la precampanya, sí, però ha justificat les subvencions amb una feina efectiva.

Tanmateix, estic trist. Qui organitzarà d’ara en endavant les manifestacions? Qui s’ocuparà de fer funcionar la compressora? Per a qui no ho sàpiga, aquest enginy és un seu invent excepcional. Li va permetre de vulnerar la seva promesa de dimitir si les manifestacions que convocava no comptaven amb un seguiment mínim. Quan tot feia creure que ho faria (dimitir)... màgia! Ens havia enganyat! Havia inventat un nou aparell que enganyava premsa i assistents. Permet de ficar unes catorze persones en un metre quadrat. Necessita unes condicions idònies, certament, però ho aconsegueix sense destrossar l’ossa dels reduïts. Les condicions òptimes se solen donar en qualsevol manifestació que ell convoca. Sense saber com, quatre i ell de caporal es converteixen en milers. És que estaven comprimits.

Ara tornarà a la política amb status de senyoria i gràcies al vot popular. L’ocellet m’avança que la seva primera proposta no deixarà ningú indiferent. Si fins ara mantenia que calia separar els al·lots de les al·lotes als centres educatius i d’acudir a un superdruïda per curar l’homosexualitat, ara adaptarà el programa al CIM. La seva primera moció serà modificar la distribució dels consellers. En començar la propera legislatura, ja no hi haurà la dreta a una banda i l’esquerra a l’altra, ca!, sinó que tindrem un repartiment de disseny modern: els homes a un cantó i les dones a l’altre. Separadets, per si de cas feien coses rares amb les manetes durant els plens. Al mig, res de ficar-hi el president (o la presidenta); al mig, un gran bloc de ciment amb una inscripció: vaigdetresisomprogre.balearweb.com.

I la segona moció? Encara millor que la primera, no patiu. Als no afectats pel progrés que predica, els proposar d’acudir a la consulta del druïda mallorquí que tot ho adoba. En dues o tres sessions, garanteix que l’adoració pel ciment, la totxana i el quitrà serà absoluta. Hi entraràs antic i en sortiràs “neoprogre”. Val a dir que l’esquerra tremola. Té una por més que raonable al fet que també empri, al CIM, la descompressora. Aquest segon invent, encara no patentat, pot convertir sis conseller (o set) en uns trenta o trenta-cinc: majoria absoluta. Votem-lo, distracció garantida!

Ja tenim Estabrut!

Si hi ha una cosa que em destorba, és que no em deixin produir. Som productor, no ho puc evitar. He, he! Que dia 1 de març em tanquin el centre de feina, em trasbalsa. Aquesta data m’és aliena. L’única cosa que m’interessa de les Illes, és com s’ho feien els avantpassats de vés a saber qui per manejar la fona amb una precisió que em veig incapaç d’igualar. Segurament la maleïda màscara em complica apuntar certerament contra l’objectiu.

Posats a no ser una cosa rara, a casa meva vaig declarar tal jornada com a Dia de la Comoditat. És per això que, guarnit amb un xandall mig desfilat i amb barba de tres dies, vaig adoptar la sagrada postura de la Mare de Déu d’Agost sobre un sofà que cada cop s’enfonya més, fatigat de suportar el meu sobrepès. Poc satisfet amb la iniciativa, em vaig proposar d’estudiar el nou Estatut. Crític de mena, no em convenç que ni Guerra li hagi passat el ribot, ni que Acebes i Zapata s’hagin contingut d’impugnar-lo fins a deixar-lo com una reproducció facsímil dels Principios Fundamentales del Movimiento. Com ja he aclarit, en un dia tan festiu, la darrera cosa que em delecta és el moviment, sigui quin sigui.

Em preocupa tant de consens i tant de silenci. No l’he llegit del tot, però em fa l’efecte que, si als esmentats els agrada, m’ha de produir urticària. O no han repassat l’Estatut, o és que conté tanta ronya que ben podem batejar-lo com l’Estabrut. Fantàstic, la gran norma --que pocs repassaran-- és tan aigualida i incorpora prou sarna que ha permès que els centralistes l’aprovassin!

Les Illes... a qui dimonis li importen les Illes! De fet, només als cabildos i amb la sana intenció d’evitar els maonesos. Decidits a ignorar el Consell, els cabildets amb pedigrí adoren un govern que actua a Palma, els components del qual ningú no sap qui són. Ignorar sempre és més còmode que conèixer. Sort que el Parlament prest serà útil. Des que han decidit que els diputats ja no seran els mateixos consellers insulars, té estirada. Tretze més a col·locar: un èxit. Fins enguany hi havia colzades per ocupar un lloc a la llista del CIM, des d’ara ja no caldrà barallar-se: tots hi cabran. Bé, conec algun interessat mal situat per sortir. Cap pega, sempre podrà ser director insular d’alguna fotesa o, si els seus guanyen al Parlament, fins i tot director general. Tomaaaa! Visca l’Estabrut! Visca la Comoditat!

“Carajillo” de Dyc

No hi vaig poder assistir. Em recuperava del disgust provocat pel fet que la icona del PP plegui després de maig. Això no m’ho podien fer! Segons afirmen, ha patit les conseqüències d’estar entre els marcats per les creus d’UPC. Això no obstant, ell va tenir prou empenta per assistir a la manifestació/festa que s’havia convocat. Jo, que som dèbil, guardava repòs.

Aquest cop no hi va haver massa discussions. Hi havia poca gent. Això els passa per decantar els experts a organitzar manifestacions --la Confraria del Sant Ciment--. Una mica més de cent persones –entre cent dinou i cent vint-- van acudir al reclam. Una tal concurrència, no espassa el “mono” de “mani”. Per molt poc no van batre el rècord d’inassistència, establert –com tothom sap— per la mítica Unió del Poble Balear, que va reunir dues persones (el president i el vicepresident), la claca contractada i un fracàs històric.

El desacord en el lema de la convocatòria ja feia preveure el fiasco. Poques hores abans encara es discutia si l’encapçalava el nostàlgic “Esta vez porque sí”, que va utilitzar algú que tots recordam per commemorar els 35 anys (perdó, gloriosos 35 anys) del seu mandat o “Gràcies pel Dyc. Així es fa un ‘comboi’”. Em conten que per entretenir-se mentre (no) arribava la gent, hom va estar a punt de fer un ple outdoor amb un únic punt en l’ordre del dia: fer una rèplica de la plaça d’Orient a Cabildolàndia. La decisió de posar-li el nom en català era una deferència al destructor general de Política Lingüística (sempre ”¡Pre... sente!”), car no costava gaire satisfer tothom i alhora evitar una denúncia de la capital de l’Estat per apropiació indeguda de símbols. La majoria, emperò, va considerar que l’Orient ha estat un enemic històric de Ponent i dedicar-li una plaça podia provocar una (mini)desbandada: un risc inassumible.

El president Matas, decebut davant un replec tan esquifit, va pronunciar una frase immortal, però lògica: “Qui va preparar el catering?”. Però encara estaven més dolguts el predicador de la ràdio local i el representat del Fòrum que, sempre previsor, havia contractat un excés de guàrdies jurats i prou servei sanitari per si de cas necessitava protecció. Ni açò. El van deixar tranquil. No hi ha dret. Cabildolàndia té un prestigi a mantenir. Totes les deixades són perdudes i desaprofitar una ocasió com aquesta és inadmissible. Només la presidenta del CIM era feliç i ho celebrava prenent un cafè a ca n’Ulisses. Bon profit, Joana!