Divendres 13 i Cinquagesma

Les properes eleccions municipals a Cabildolàndia, prometen. Trob que xalarem. Podrem optar entre set llistes, un número cabalístic amb ressò mític. Tres a la dreta i tres a l’esquerra... la qual cosa fa preveure que un trio haurà de comandar. Ja se sap que el millor matrimoni sempre és compost per tres. El tercer confereix estabilitat. Votarem per Cinquagesma, dies dedicats al consum d’alcohol sense mesura i, per acabar-ho d’adobar, el PP va demostrar la seva valentia tot presentant la seva llista un divendres i 13.

Presentar-se en un dia tan perillós no pot ser bo. Hi ha boira a la vista. El que no sé és a qui perjudicarà el mal fat. O ho pagarà el poble, o ho pagarà el partit. Alguns especialistes consideren que l’elecció de la data és oportuna, car sempre es podrà recórrer a la superstició dels més crèduls per justificar una possible sotragada. I a l’inrevés: els derrotats podran atribuir la derrota a actes de bruixeria. Tot sembla indicar que el pànic és més fort entre qui desafia. Em garanteixen que més d’un ha omplert la casa d’amulets per maldar d’impedir que alguna diabòlica criatura es dediqui a fer la guitza als populars. Els dirigents romanen impertèrrits. Ocupats a disssenyar escales i edificis mòbils –ara els projecten aquí, ara allà... i en realitat no els podem veure enlloc--, no són conscients del risc que comporta enfrontar-se a forces paranormals.

Com insinuava, l’afecció per coses fantasmagòriques ha estat constant en els darrers quatre anys. El grapat d’infraestructures construïdes, invisibles per als mortals, n’és un exemple. Sembla ser que tot just hi ha dues o tres persones a la vila prou dotades per saber on hi ha l’auditori, el palau de congressos, l’estació d’autobusos... i, fins i tot aquestes, només poden contemplar tanta creativitat arquitectònica des d’un observatori tan imaginari com car, inútil i inoportú. Sobte, contràriament, la facilitat amb què més d’un veu on hi ha el sobre que ha de recollir a final de més com a paga per haver fet un excés de feina.

M’estaré convertint en supersticiós, però això del divendres 13 em fa por. No pinta bé. Confii que guanyi el PP. Amb ells dalt la Sala hi ha més ambient. Em costa recuperar-me dels ensurts que em provoquen, però tots reim més. Entre patiment i diversió, prima més la xalada. Estic temptat d’agafar una mona, contractar un fotògraf que immortaltzi el moment i dipositar un papereta del PP dins de l’urna. Tanmateix, per Cinquagesma, tot és possible. Encara que no la celebri.

Un any amb un raret

En proposar-me de col·laborar setmanalment amb “Es Carrer”, vaig dubtar que fos capaç d’escriure cada set dies. Encara en dubt. Més d’una vegada m’he quedat en blanc, sense saber de què parlar. M’ho pas fatal. Publicar un escrit em fa pànic. Per vèncer-lo, l’ompl de bajanades. Cinquanta-tres articles i només en cinc no he fet broma. Em comenten que he creat Cabildolàndia i no és cert: és Cabildolàndia la que ha creat “El foner emmascarat”.

L’aniversari de la revista --un miracle-- coincideix amb el Dia del Llibre, amb Sant Jordi. M’agrada la festa. Som un comprador compulsiu de llibres i un lector que gairebé també n’és, de compulsiu. Fa tres o quatre anys que devor articles i assaigs, gairebé no llig novel·les ni poesia. Admir aquelles persones que saben escriure una narració, encara que sigui un conte de vuit folis. Jo no ho sé fer. No podria. Mai no he sabut passar de tres fulls.

M’encanta cercar un llibre. I encara més, trobar-lo. Normalment compr llibres que no vaig adquirir quan calia. Es descataloguen massa prest, quan fa pocs mesos que s’han imprès. He après a tastar el plaer de llegir llibres de segona mà. M’encisa passar els ulls sobre línies que algú va rebutjar. A vegades pens si qui el va dur a un llibreter de vell no era una persona que volia que una altra assaborís frases que a ell li van fer profit. Li estic agraït. Si, a més a més, n’ha subratllat algunes, el plaer és doble. Qui ho devia fer? En aquest cas hi ha una complicitat entre l’autor del llibre, qui se’n va desfer i jo.

Altres vegades em deman com és possible que algú no volgués tenir aquells llibres a casa. Per aconseguir-los, Internet ha estat un gran ajut. N’he comprat a Mèxic, a Veneçuela... i n’he baixat de la xarxa. Alguns només els he trobat en francès, italià o portuguès, idiomes que no domín. Som un desastre amb les llengües i llegir en aquests idiomes se’m fa feixuc, però és un plaer afegit. Dec ser masoquista. Per això, reivindic la tasca dels traductors: una feina poc valorada. Més d’un cop, la traducció està més ben escrita que l’original. Però opin que una novel·la s’ha de llegir en l’idioma en què va ser escrita. Valor més com s’ha redactat que no la trama. Per això, només en llig en la llengua que em van imposar a l’escola o en la que vaig aprendre a emprar gairebé d’amagat, tot i que era la meva. Sempre seré raret.

Maleïdes costes

Ara ho entenc. No acabava de comprendre per què el cabildo estava aïllat de la resta de l’illa. El problema és que s’ha acostumat a caminar sobre terra plana. La costa Nova, vista així, és un mur insalvable. Gràcies a la brillant idea de l’alcalde, prest hi haurà una reunificació efectiva de Menorca.

A Cabildolàndia no s’entenia el silenci quasi místic de l’alcalde. Tot té una explicació: meditava. S’ha passat quatre anys cavil·lant sobre com vèncer les costes. Ha valgut la pena. Vol posar unes escales mecàniques o un ascensor per unir el nucli antic amb Dalt sa Quintana. Cabildolàndia, extraplana com un ganivet, només té una costa. Tanmateix, és una pujada, o baixada, que destorba i que ha dividit la comunitat en dues. Bé, jo diria que la divisió és provocada per l’actitud d’alguns ciutadans, més que no per causes físiques. Diversos malpensats mantenen que si la gent no puja a la zona separada és perquè hi ha la Benemèrita prop i que la costa no hi té res a veure.

El pensador, que teòricament comanda, hauria pogut afavorir les passejades eixamplant les voravies dels carrers, car entre els accessos als garatges i altres estretors no és possible anar en cadira de rodes, ni empènyer un cotxet amb un fillet petit sense perdre una roda o que un cotxe t’aixafi. Ni emprar una garrossa. Solament tens la possibilitat de caminar per enmig del carrer. També hauria pogut reduir l’ocupació que botigues i bars –i regidores-- fan de places i carrers. Però, no. Ell “a lo grande”: a instal·lar escales mecàniques. És un encant. Vull dir que està encantat. I pensa. I el perill és aquest. Quan té una idea, tots contra la paret.

Els cabildos no reaccionaren en assabentar-se del projecte. De fet, la majoria va mirar el rellotge per veure si encara no havia passat l’1 d’abril. I no, era dia 2; la cosa anava de debò. En canvi, la reacció a Alaior va ser impressionant. Molts el volen empadronar i el reclamen com a batle. Un poble amb tantes costes el necessita. Passejar per Alaior, fatiga. Fa uns anys, una empresa volia posar un negoci de rucs que t’estiressin per arribar dalt vila. Al final, com que l’Ajuntament va sembrar molts d’arbres pel carrer, el projecte se’n va anar en orris, Ara, si un es cansa, s’estalona una estona a un arbre, fa un alè i continua. I mira que era senzill evitar el cruiximent: calia omplir Alaior d’escales mecàniques. Simple.

El bujot del bujot

Diumenge toca ofendre. És una debilitat a Cabildolàndia. Un costum lamentable, que ja ha estat suprimit a molts de pobles, continua ben viu a Ponent. Quatre senyors avorrits, mentre prenen un cafè o carreguen d’alcohol el gavatx, decideixen a qui poden humiliar. I no acaba aquí, després se’l mata. Justícia popular.

Fa dos anys en parlava amb un jutge, del bujot. Em comentava que prohibir aquest escarni públic seria un procés ben senzill ja que vulnerava el títol primer de la Constitució. Sí, l’article 18 de la famosa Constitució, sagrada quan ens convé, garanteix als ciutadans el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. A Cabildolàndia, aquest article no val. I si val, ens en desentenem.

Els senyors avorrits, segurs que ells no patiran la befa del seu rodol, s’esclataran mentre alguna persona del poble, algun famós o una idea allunyada de la seva manera de pensar o de la seva moral rebran l’impacte dels cartutxos. Quina gràcia! No hi ha res com gaudir d’immunitat. Si als autors dels bujots, intocables ells, els cremassin la imatge seva, la d’un familiar o una personificació de les seves creences la cosa no seria tan còmica. La rialla es convertiria en indignació. No és el mateix pigar que rebre.

Que se n’enfotin, de tu, públicament i sense deixar-te defensar, a part d’injust, és groller i una vilesa; que et matin és un crim, ni que sigui de broma. A Cabildolàndia, primer t’humilien i a continuació t’executen i santes pasqües. Primer va rebre Judes, després els de la seva raça i ara toca a qui toca. Durant la representació, el barrabam dels escollidors de la víctima es disloca de tant de riure. Ningú no atura la festa. Deu ser una mena de reclam turístic. “Visiti Cabildolàndia: la ciutat que fa afrontar”.

Les autoritats municipals –totes, i des de fa dècades--, acluquen els ulls davant d’aquest costum. No hi tenen dret. Han jurat, o promès, de fer complir la llei i no ho fan. Això els converteix en perjurs. Amb tot, el fet que siguin uns covards no m’empeny a demanar que ells o els autors patesquin la vergonya de veure’s transformats en bujots. Això no s’ho mereix ningú.

Estaria bé que enguany només hi hagués un únic bujot i que fos el darrer. Podríem fer i penjar, un bujot del bujot. Una figura que simulés l’execució d’un costum lleig. Un ninot que purgués la culpa de tants d’anys d’ofensa gratuïta.