MENORCA D’OR: MODEL TURÍSTIC?

M’han fet un regal enverinat: passar quinze dies a Marina d’Or. Francament, encara que la meva companya fos Morticia Addams, per qui sent una atracció fatal que frega la bogeria, esper que l’estada en un tal lloc no sigui obligatòria. És més, he demanat si era possible de canviar el premi per quinze dies a la presó Model, ni que fos amb Hannibal Lechter de company de cel·la. Dubt que el caníbal se senti atret per les meves possibilitats culinàries. Un gastrònom com ell seria capaç de fer meravelles amb una carn vella com la meva –“paté de cervellet tarat a la menorquina”, per exemple--, però sospit que, ben fermat el company, les meves galtes sobreviurien. Conversant d’art i música, m’ho passaria d’allò més bé. Aprendria. Sobre la vida, la presó i, sobretot, a manejar els queixals.

Marina d’Or és l’estupidesa més gran que mai no he vist. Fer tants de camps de golf que a Irlanda no hi ha prou herba per cobrir-los, és un projecte absurd. Per si no n’hi havia prou, projecten una pista de neu artificial i un fotimer de miniparcs temàtics, etc. No els perdon que s’hagin passat setmanes fent-me malbé la digestió. Efectivament, cada dia després d’engolir com un boig el meu dinar, em trencaven la païda amb un bombardeig sobre les excel·lències del complex. M’hauria agrada que el promotor, entost de fer una inversió tan important, l’hagués reduïda una mica –com ara en publicitat-- i així m’hauria estalviat una partida d’euros que he deixat a la farmàcia per adquirir sal de fruites. Agror d’estómac.

A Menorca, alguns s’exalten amb aquest model turístic. De convertir s’Enclusa en una estació d’esquí, encara no n’he sentit a parlar, però ja vindrà. De moment, hom es conforma a fer camps de golf i ports esportius. No sé, podríem intentar atraure turisme de qualitat –contra qui va aquesta paraula?— a base d’obrir locals on es pogués jugar a l’snooker, una modalitat de billar tan sedant com el golf però que no sacrifica tant d’espai. Hi ha gal·lesos que no posaran els peus a Menorca mentre no puguin jugar a rugbi i a snooker o visitar una mina. Seria una bona pensada reobrir la que hi ha al peu del Toro.

Em consta que aquesta dèria per fer pistes de neu artificial, pot comportar una guerra comercial amb Noruega, puix en aquell país s’han rebel·lat i alguns reclamen un boicot que acabi amb el manlleu dels ansiosos de posar-se uns esquís i fer un volt pel seu territori. Si aquí, a Marina d’Or que no és guai, a Andalusia i a Sicília fem pistes d’esquí, ells es dedicaran a plantar oliveres i promoure la venda de pernil “pata negra”. Bergen contra Jabugo, poca broma. Em tem que això no acabarà mai: Rodríguez Ibarra criarà bacallà i farà salmó fumat i a Oslo es decantaran per vendre moixama escandinava. Sembla competència deslleial, però mai no se sap.

La mateixa Morticia, amb el permís del seu marit Gómez Addams, es nega a ser la meva parella de descans en aquest balneari esbojarrat del llevant espanyol. En canvi, veu amb bons ulls la meva contraproposta: unes nits esgavellades i macabres als Càrpats, al castell d’en Dràcula. Li he hagut de prometre que em deixaré empalar i gratinar a l’ast, sempre que abans em proporcioni una bona dosi d’anestèsia. Ha acceptat. Xalarem, i no poc. I és que el vertader turisme és això: conèixer els països que visites, introduir-te en els seus costums, encara que siguin tan bàrbars con els de Transilvània. En deixar un país, ho has de fer impregnat de la seva cultura. Si això et provoca una fístula a algun esfínter... mala sort. Haguessis triat les Bahames, que per a això hi són. O Noruega.

HAN TORNAT ELS TURCS

Entre ells i el tabac, l’angina de pit és una cosa cantada. Avui m’he endut un ensurt considerable. Passava pes Born --la plaça, no el teatre— i els dissets cabells i mig que em mal decoren la closca s’han enravanat. Durant uns minuts m’he sentit una mica n’Espinete. De cop, em pensava que els turcs havien tornat a Menorca. Tanta carpa plantada, és el que me l’ha provocat.

La plaça des Born –ja és ben curiosa aquesta fixació populista (la del PP) per les places—semblava plena de les tendes de campanya d’un invasor. M’he quedat glaçat, mort de por. “O són mongols que han plantat les iurtes, o han tornat els turcs”, m’he dit. Sempre he sentit respecte per en Temujin –més conegut com Genkhis Khan--, però que una seva reencarnació hagués dirigit les seves hosts contra una vila tan turística i en plena Setmana Santa, era una agressió intolerable contra l’economia illenca i contra la fe. I si eren els turcs, la cosa encara pintava pitjor.

Ja més calmat, he vist clarament que anava errat. Tot era un negoci. La fira nàutica era la responsable que la hipertensió se m’hagués disparat. Una mena d’ocupació sostenible de l’asfalt. Aquella espècie de parc temàtic d’imitació turca només era una manera d’emprenyar, de no deixar passejar tranquil·lament pel poble, a l’hora que convidava els turistes a visitar una altra illa en un proper viatge d’esbarjo. Una altra plaça, la més polida, tancada. I açò que l’anomenen “es Passeig”! Jo editaria uns fulletons per atraure turisme amb la llegenda “Ciutadella: la ciutat de les places experimentals”. Convindria, però, que la Regidoria de Turisme no hi intervingués. Més que res, ho dic per evitar que el text estigués tan ple de faltes d’ortografia i sintaxi com el que va presentar a Fitur. I açò que estava en castellà.

Ja tenen barra de plantar el seu campament devora el monument a l’Any de sa Desgràcia. Es veu que “hic” ja no “substinuimus usque ad mortem” ni “pro aris” ni ”pro focis”. La pela és la pela. Després diran que, de catalans, no en tenim res. Quatre gens de record i punt.

Sempre m’ha semblat bé que la gent vulgui una barca --ja ho diu la lletra de la tonada “caseta, barca i sa dona”—, el que no m’agrada és que la barca sigui una okupa de categoria. Una cosa és satisfer un gust i l’altra omplir platges i ports de barques i de iots. Primer els cotxes ens van treure del carrer, ara els iots ens treuen de les platges. Amb l’excusa de frenar aquesta invasió, ens venen que és imprescindible d’incrementar els amarraments. La pregunta és òbvia: els iots vindran a passar tot el dia a cala en Busquets? Sembla més lògic pensar que només s’hi estaran de nit i que durant les hores de sol navegaran per la vorera i ompliran les platges. A més amarraments, més poc espai per nedar. Són faves comptades. A Nova York se’n van adonar. Com més obres feien per millorar la infraestructura viària de la ciutat i la circulació, hi havia més cotxes i manco espai. El resultat va ser la divisió del Bronx, que es va convertir en un barri conflictiu i de marginats. Ja era massa tard.

Durant uns dies, Mustafà i Piali han tornat a Ciutadella. La Piràmide tremola. Les praderies de de posidònia ni s’immuten. Fa anys que han estat delmades pel turisme nàutic. Només ens queda una piscina en construcció per poder remullar el cos sense que una barca ens destrossi el crani. Gràcies Llorenç, sense tu no seríem res!

Em foten el pèl

M’ensum que m’enganyen. Darrerament, fotre’m el pèl és un esport i juraria que l’audiència d’aquest comença a pujar. Gràcies a Déu, els suposats perruquers empren la via simbòlica: abusar de la meva candidesa. Em fa feliç. Ja sabeu que Jesús va dir “Benaurats els pobres d’esperit”; en el meu cas som un pou receptor de benaurances. Em preocupa, tanmateix, que qualsevol dia s’acabi aquesta etapa de bonhomia pilosa i m’apliquen el sistema indi: “tallar la cabellera”. Em fa angúnia imaginar-me que sent un ganivet que em trinxa la pell i m’arrabassa el pèl, tot d’una peça. Què en farien? No crec que una subhasta a Christie’s el producte rebés massa licitacions. Vos imaginau la presentació de l’encarregat de dirigir la subhasta? “Delicat perruquí confeccionat amb pèl d’en Ximenes. Preu de sortida... ehem.... bé, la Casa ha decidit indemnitzar sucosament el tarat que vulgui emportar-se’l”. Un fracàs de subhasta i servidor sense la coberta superior. Lamentable.

Una de les maneres més habituals d’intentar pelar-me és vendre’m la pel·lícula del turisme. Em bombardegen --i ho fan amb míssils de precisió— amb els missatges “Menorca viu del turisme” i “S’ha de promoure el turisme”. El primer és una veritat, el segon.... No ho sé, som càndid però no babau –si més no, no babau del tot—i intuesc que quan em volen convèncer de les bondats del turisme, en realitat em volen col·locar un grup d’apartaments a prop meu. Què vull dir? És ben senzill. A la majoria del meus perruquers, o dels peperruquers, el que de veritat els interessa és la construcció i no el turisme. Fan bé. Excitar-se en veure créixer un edifici és quelcom que atreu. La llàstima és que no surtin d’una vegada de l’armari. Res no m’agradaria més que sentir algú sincer que digués d’una punyetera vegada que en realitat la seva opció és el fang, el ciment. Això del turisme és una manera de captar innocents. Molts s’estimen més una remolcadeta sobre un sòl de totxanes que no damunt un prat florit. Res a dir.

Si vos hi fixau bé, sovint tenim possibilitats de veure i sentir algun desviat. De fet, les baralles de dones --dintre d’una mena de piscina de fang-- són una de les distraccions més habituals a cert locals de mala reputació i molt d’alcohol. Substituir el fang pel ciment no seria tan complicat. El tacte i el contacte amb aquest polsim no són tan suaus ni tan agradable i sempre és millor fregar-te amb fang, però el públic no notaria la diferència.

El Col·legi d’Arquitectes seria un bon lloc per organitzar aquest tipus de festa. Fins i tot els faig un suggeriment: la guanyadora obtindrà un solar i el Col·legi li dissenyarà gratuïtament la construcció d’un xalet. I la perdedora? Ai, pobreta! A la dutxa, què s’ha cregut! Que es tregui tota aquesta merda –el ciment, vull dir-- de sobre. Bé, és un consell. Si tant li agrada el pot conservar i incorporar-lo a la seva ossa. Allà ella. Si unes hores després s’endureix el portland i ella queda més rígida que una estàtua, serà el seu problema. Però ni així no s‘ha de preocupar. Sempre podrà decorar qualsevol plaça de Cabildolàndia, la ciutat on es fan més cases noves. Deu ser per estimular el turisme... o la libido.

LA PISCINA

Construir una piscina prop de la mar és una bajanada, aquí i a Nàpols. Omplir-la amb aigua salada no té cap sentit, però fer-ho amb aigua dolça és una irresponsabilitat. A Ciutadella prest en tindrem una, de piscina d’aquest tipus. Serà municipal i molt gran. No entenc per què la fan. O ho entenc massa. I em sap greu, perquè juraria que s’omplirà d’aigua contaminada. Vull dir que fa mala olor tot el projecte. Ho lament molt. Encara que soni estrany, puc assegurar que tenc un bon tracte personal amb el promotor de la idea, però l’ha cagada: així de clar.

No em queix només del que sospit que hi darrere del projecte: tot em fa creure que algú en sortirà beneficiat. Li fan una obra amb diners públics. Tal vegada recel massa. Vull creure que tot és una meva cabòria sense cap base i que el meu amic Llorenç creu en el que vol fer. Tampoc no m’estranyaria gens que fos així. Tanmateix, hauria preferit que l’obra la fes qui sembla que en traurà més profit. Em conformaria amb això? No, ni així.

Al món cada dia hi ha més gent, massa gent. Com que no podem eliminar ningú –aquestes teories de passar rodeta a pobles, malalts, disminuïts o races només caben dintre del cap de nazis o de Salvador Allende— ens caldria tenir més cura a l’hora de procrear. Però, sobretot, hem de ser conscients que si els més sis mil milions de persones que habiten la Terra han de consumir el mateix que cremam a Occident, ho tenim magre. Com que no podem demanar a indis, xinesos i brasilers que no arribin al nostre sostre actual de consum, només tenim una solució: abaixar-lo.

És molt polit ser ecologista –no em referesc als marxistes reciclats, sinó als que ho són de debò-, però cal ser coherents. Com podem demanar a Lula que conservi l’Amazònia mentre aquí abusam de calefacció i aire condicionat? Coneixeu algú que s’hagi mort de fred a Menorca en els últims cinquanta anys? Jo, no. I açò que mitja centúria enrere la població no estava tan ben alimentada i que tots anàvem amb calçons curts. Podem cremar petroli com ho feim i exigir alhora contenció als països emergents? La resposta és que no. Hem de donar-los exemple. Rebaixar la nostra despesa. Comprenc que disminuir una mica el nivell de benestar que hem assolit és complicat i que qui ho proposi –el partit que ho proposi i legisli en aquest sentit-- serà impopular; descartem per tant que ho faci el PP.

Amb tot, no només han de ser el polítics els que han de donar exemple. Cadascú n’ha de donar dintre de les seves possibilitats: polítics i ciutadans. Fer piscines, públiques o privades, és una mostra fastigosa d’ufana mentre hi hagi gent que es mor de set. Però n’hi ha més: conduir a velocitats elevadíssimes, encendre més llums dels necessaris, tirar paper... Consumir per consumir fa mal, ens fa mal. Escalfar el planeta és un crim, i si no que ho demanin als habitants de les illes del Pacífic que han hagut de ser traslladats a Austràlia perquè, entre tots, amb el nostre consum excessiu hem fet que apugés el nivell de la mar i negués moltes petites illes
–aquelles que aquests indígenes habitaven-- que just estaven uns pams per sobre d’aquest nivell. Els hem desnonat de les seves llar per poder continuar vivint com a “pachas” i açò és un crim. La piscina pública és fatxenderia pública: una presumpció i una arrogància inacceptables.