El foner emmascarat

Un foner modern i amb poca punteria que tira codolades contra els polítics balears... i no els fer gaire. Articles publicats a "Es Carrer"

divendres, de setembre 28, 2007

Solvència contrastada

Glup, glup, glup! Les galeries del metro de Palma inundades. Em deman per què necessita metro una ciutat tan petita. Se’n culpa, del desastre, algun aprofitat que va fer fosca amb el projecte. No ho crec, el polític balear és honrat de si. Què va passar, aleshores? L’explicació és tan simple... No es pot anar ni contra la física ni contra la natura. Forçar-les comporta perill.

Els dipagats del Parlament de la CAIB (Col·lectiu d’Afectats per una Intensa Barra) en sospitar que tindrien molta feina, havien patit un increment espectacular d’angoixa i, com a conseqüència, els va començar a brollar una suor que va negar el sistema de recollida de sucs de la capital. Patim mancances evidents i les infraestructures són les primeres a donar senyals de col·lapsament. Pobre gremi, el dels dipagats! Arribaren a la seu parlamentària a fer caixa i reposar el cul i, de cop, s’adonaren que tindrien molta feina... Com diria un tal Núñez: “Al dipagat no se’l pot enganyar”. La descoberta va comportar que immediatament s’apujassin el sou entre un deu i un quinze per cent: una fotesa d’increment. Hem de maldar de comprendre’ls i de plànyer-los. Ens toca de pagar i callar.

La vida del dipagat és dura. Fan dos dies de feina a la setmana i gaudeixen de més vacances que un mestre d’escola, però han d’agafar l’avió per anar a treballar. Bé, el passatge el tenen pagat i, m’asseguren, que “tots” --fins ara-- aprofitaven uns desplaçaments apoquinats per l’Administració per aconseguir punts que posteriorment els permetien d’anar a reposar a Nova Zelanda o les Caiman. Excés de morro? Ca! Esgotament institucional: acte de servei. Ser dipagat cruix. Han de fer un esforç enorme. Pensau que empènyer el votant que es quedi a casa el dia de les eleccions, suposa un desgast físic impressionant. Tanmateix, se’n surten prou bé. Amb una mica més d’entrenament, no seré l’únic que s’abstindrà per sempre més. Tornar a votar? I ara... Per a què serveix un dipagat? Exclusivament per vendre-li un pis: són solvents i no tenen pegues per pagar l’hipoteca.

Tanta feina fan? Si és així, com poden ocupar dos càrrecs? A sobre, pluriocupats. Per què n’hi ha tants de matriculats a la UNED? Coneixeu cap manobre que en acabar de treballar faci una altra feina o estudiï? Jo, no. És per això que uns no prosperen mai i altres sí. Curiosament, el xalet dels il·luminats el fan els que no prosperen. No hi ha res com ser honorable. El tractament l’han aconseguit. Quina metàfora! Honorables! Bany i massatge, ja.

divendres, de setembre 21, 2007

Repleguem per ajudar-lo

Si tot té un explicació, el projecte del grup “Amics del Burgmestre de Cabildolàndia” (ABC) d’instituir el Soliday (Dia de la Solidaritat amb el Batle) en té una més que raonable. Efectivament, l’ABC creu que és una bona pensada dedicar el tercer dissabte de cada mes a recollir fons per mantenir el nivell adquisitiu de nostre amo i senyor.

Ha tocat fons la butxaca del líder? Ni idea, no en tenc ni idea. Hi ha preguntes de mal contestar. Encara és el líder? Ho ha estat mai? No ens qüestionam qui comanda a Ponent perquè esbrinar-ho podria comportar un augment desmesurat del preu del cafè: caldria perdre massa hores de son. Cal lluitar contra la inflació i no fer patir els colzes. Pensar els afebleix.

Suportar la gran quantitat de travetes que li fan, només es pot entendre si hom arriba a la conclusió que necessita la paga. Per aquest motiu, l’ABC, conscient que la situació és insostenible, es passejarà un dia per mes pels carrers de la vila per demanar-nos un petit donatiu. Tampoc no gaire elevat, amb un euro ja farien. Si quatre mil cabildos aportassin al mes una moneda d’aquest valor evitarien el paperot d’un polític: el preu és raonable. Admetran “socis d’honor”: els que apoquinarien una mica més a canvi d’una distinció. Fins i tot hi ha empreses disposades a patrocinar els pins que regalarien als donants. Així, en acabar el mes, l’estimat receptor del donatiu rebria un sobre per anar fent i es podria dedicar a viure feliç. Hi ha una poderosa regidora darrere del projecte? No, no hi és. Hi ha el partit? Tampoc, el partit pateix un segrest evident però els que el dominen pretenen que l’alcalde continuï sense dirigir res ans que figuri. La situació és còmoda: ell rep els cops i ells fan el que volen.

El millor regidor que ha tingut el nostre Ajuntament durant els darrers anys --aposta personal del burgmestre--, ha hagut de dimitir: mal pagat, criticat pels seus i putejat per la dòmina. I l’alcalde s’ho ha empassat. Qui havia de dirigir el projecte estrella del quadrienni, ha hagut de plegar i això no és cap bona notícia. No estarem gaires setmanes a veure més abandonaments. Acabarem amb una alcaldessa: m’hi jugaria qualsevol cosa. En un atac de dignitat, l’alcalde decantat qualsevol dia plegarà. Si l’ajudam a resoldre el problema de la paga, fins i tot és possible que per Nadal ja puguem veure un pessebre encapçalat per qui té més ganes de comandar. Si hi farà de parella de sant Josep o de caganera és una altra qüestió. Nadal me mata! Com als pins.

divendres, de setembre 14, 2007

On és la Tonyi?

Moviments de recerca insòlits a tot Ibèria. Cal preocupar-se? Chi lo sà? Mentre a la Biblioteca Nacional dels Veïns estan ocupats a buscar mapes extraviats, a les Illes la policia desplaçada s’ocupa d’encalçar mores catalanistes i a suggerir-los que es convertesquin al cristianisme militant i parlat. Però a Cabildolàndia, la situació és més greu. Tant, que s’hi han reunit els millors detectius del món mundial: Torrente, Mortadelo, Filemón, l’inspector Clouseau, Germán Jover... --perdó, aquest només està especialitzat en fugues d’aigua potable: ha estat un lapsus— convocats pel cap de la policia urbana local, atès que ell no es pot dedicar a la seves tasques habituals en haver rebut l’encàrrec de justificar el tancament de tres o quatre places més.

El motiu de la convocatòria? Es veu que ha desaparegut una insigne excomptable i escriptora: fa setmanes que ningú no la veu. “Tònia d’Or, está de vacaciones? Digui?”. Ni el gran especialista a perseguir escàpols de Hollywood, Tommy Lee Jones, és capaç de trobar-la. La popular política, esperança blanca de Can Pepe, s’ha tornat transparent? Translúcida? Fa màgia? Tant que prometia! Cabildolàndia s’ha omplert de cartells “Wanted”, en què s’ofereix una recompensa sucosa a qualsevol que proporcioni informació que conduesqui a descobrir on para. Hom afirma que el gran dibuixant britànic Martin Handford és a punt d’enllestir un nou boom del món del còmic: “On és la Tonyi?”.

La situació no fa gràcia. El PP local, sense majoria absoluta, necessita que cap dels seus regidors escampi: qualsevol absència és dramàtica. Hi ha gent que afirma que la setmana passada era per Conhachepolis, on escoltava atempta el pregó d’un tal Boris que després de fer intel·ligentment de “loca” pagada, va provocar els déus amb la interpretació d’un agressiu “Es Mahón”. Si aquests no es revenjaren ordenant un atac de pluja instantani, és que el canvi climàtic ha de començar a preocupar-nos o que consolaven en Pau Morlà.

Altres juren que a Palma sí que l’han vista. Què hi fa? Carrera? Controla IB3? Açò darrer explicaria la desaparició. Cal estudiar molt la programació per entendre de què va l’emissora. Tanmateix, el gran assagista cubà Armando Jarana, desplega en el seu tractat De la ocultación al escaño. Razones para esconder a una líder la teoria que la “missing” està preparant el retorn –si Déu vol cap al març— i que aplica un costum habitual en el món xiïta duodecimà: ocultar-se. Efectivament, si el dotzè imam, --al-Mahdi, el Guiat, per als que anam fluixos d’àrab i farsi--, es va ocultar per dir “Tat, aquí”, qualsevol dia, la desapareguda s’entrena a distància, amagada, per no restar contaminada per dos dels seus companys de consistori. És llesta!

divendres, de setembre 07, 2007

Qui comanda?

Mentre a la majoria de països i pobles s’hi vota, a Cabildolàndia les eleccions són com posar a una rifa. Hi ha veus que demanen que si més no hom hi pugui jugar amb apostes múltiples, com es fa les travesses. Res, no hi ha manera. Compres un número i prou. I et passa com en els sorteigs de l’ONCE: mai no et toca. Per què insistim a jugar? Ben bé, no ho sé. Als cecs ho faig per solidaritat. Sempre hi ha algú que aprofita els euros que hi perd. A Cabildolàndia jugar a fer eleccions és un costum. Hi toca votar i que no et toqui. Cacofònic, però cert.

L’alcalde de Cabildolàndia ha tornat. Açò diuen. Ara mateix no sabria dir qui és i molt manco qui serà d’aquí a unes setmanes. Tot pot passar a la vila. Votes un candidat i acabes governat per la número deu de la llista i sense que els nou que anaven davant seu renunciïn al càrrec. Som així: sorprenents. Durant els quatre anys passats encara no se sap qui comandava. Conten tantes històries... En aquesta legislatura sembla que passarà quelcom de semblant. De moment, una alcaldessa en funcions ha signat alguns decrets perquè eren tan urgents que no podien esperar un cap de setmana que el burmestre tornàs i agafàs la ploma. L’oposició hi ha vist cosa rara i ho ha criticat. Injusta oposició! Tot en gros, l’explicació era ben senzilla i no tenia res a veure amb un intent de cop d’estat a la cabilda. La mestressa havia fet un crus de cal·ligrafia espectacular i li feia il·lusió llegar-nos una mostra del seu art. El burgmestre, en reincorporar-se, solament va poder dir: “Li ha quedat ben polida, la signatura. Quina lletra!”. A continuació va ser atès al Canal Salat, per culpa de l’ensurt. Ben atès? Mal atès? Se suposa que fatalment, car va insistir a reclamar un hospital particular per als cabildos.

El partit es podria haver molestat (emprenyat) amb l’alcaldessa “okupa”, però no ho va fer. I si hi hagut algun disgust, no ho han escampat. En canvi han aprofitat per carregar contra el regidor de Cultura per haver comès el pecat de fer unes declaracions plenes de seny. Amb els petits sí que s’hi fiquen: algú ho havia de pagar. Ves per on, el criticat em cau bé. Cobra poc, però ha fet més feina en quatre setmanes que el seu predecessor en quatre anys. Té mèrit? Depèn. En tindria, però és que superar una activitat nul·la, no era tan complicat. Tanmateix, hi hem sortit guanyant i molt. El senyor Pons Muñoz té el meu suport. Que no li passi res.