Aparcaments reservats

Decididament, l’oposició ha perdut el nord a Cabildolàndia. Ara volen eliminar els aparcament reservats als regidors: intolerable! Què volen, que siguin com la resta dels mortals? És més, estan segurs que estam parlant de gent mortal? No, no, no i mil vegades no! Un regidor ha de tenir privilegis i com més en tengui molt millor. Quina serà la següent proposta? Pretendran eliminar la concessió d’un tros de voravia a la regidora principal? Mai de la vida: evitem-lo. Tota seva!

No m’imagin els líders anant a treballar a peu. Ara bé, el que més m’indigna és la possibilitat que la figura del Caòtic no pugui aparcar en un lloc reservat, sobretot ella, que té dos negocis a la mateixa plaça des Born: un aconseguit gràcies a les eleccions i l’altre... també gràcies a les eleccions. Un regidor ha de disposar, com a mínim, de dos aparcaments: un davant la feina i l’altre davant de “Es Bornet”. Han de ser com els cow-boys que quan anaven al Saloon podien fermar el cavall davant l’edifici. Cercar una barrera on lligar-lo els faria perdre temps i els embambaria durant tota la jornada. Si sense cap preocupació seriosa –solament han de rondinar pel fet que no són prou per fer el que els dóna la gana-- ja ens fan patir, què no farien en tenir el cap ocupat en una altra cosa? Si s’arribaven a distreure i no recordaven on havien deixat l’automòbil, podrien estar mig matí despistats i temptats d’exigir a la Policia Particular que els cercàs el cotxe, mentre el seu cap redacta informes que permetin tancar l’accés a algunes places. No estic per tremolar. Que els reservin una plaça i així aniran per feina.

El més greu és que si la proposta de l’oposició surt aprovada, els més afavorits serien els mateixos regidors de Can Pepe. Ja em puc imaginar tot l’equip acudint “silbando a trabajar”, trepitjant una immensa catifa mentre els addictes els tiren flors. Fins i tot no hem de descartar que se’ls demanàs de fer entra i una capadeta: “Passi, senyor regidor. Que ben pentinat que va avui. Li puc tocar el front?”. Si l’oposició tingués seny, no jugaria amb aquesta possibilitat. Arriscar-se que els bons gaudesquin d’un bany de masses diari... quina insensatesa! I si els regidors assaborien aquest desplaçament? Servidor, amant virtual de Caetano Veloso, ja s’imagina la desfilada de la tropa mentre sona “Fina estampa” interpretada pel cantant brasiler: ”Y la cuculi se ríe y la ventana se agita, cuando por esa vereda tu fina estampa paseas...”. Massa risc. El “zapateado” de Caetano, s’ho val? Tot té un preu, però ara vaig fluix de liquiditat.

Jo pactaria

Estic indignat! Cabildolàndia és plena d’encomanats i, a mi, m’ha agafat fort. Sembla mentida que el tractament no sigui gratuït. Pag i pag i també pag a una mútua i no hi res a fer. No em volen ni atendre. La malaltia és greu. En la variant més agressiva, pot esdevenir letal. Particularment, m’he autodiagnosticat –sempre decidesc què tenc sense fer cas als metges— una “Pactitis C” que amenaça de convertir-se en crònica.

Darrerament, i pel culpa de la infecció, embaf. No ho puc evitar. Pas pel carrer i just veig algú m’hi atans i ja la duu: “Pactam?”. Li amoll així, directament i sense anestèsia. Fuig de cop. En realitat, tothom em fuig. Es veu que s’ha escampat que atac arreu i els conciutadans ja s’han quedat sense arguments per refusar les meves propostes amicals i prefereixen d’evitar-me. Jo pactaria, però la pregunta és òbvia. “Amb qui, si no resta ningú lliure?”. Tot sembla indicar que els lligams acordats durant els propers quatre anys ja estan fermats. He fet tard... una vegada més. De fet, l’única persona que ha escoltat la meva oferta era una infanta alternativa que em va donar la sensació que prenia nota de tot el que li deia. I tant que n’havia pres!. Més tost massa: em va costar pasta sadollar la seva set de malta de dotze anys i a l’endemà m’havia posat un denúncia per assetjament. La perdon. Oferir relacions estables en aquells hores, no podia esser entès de cap altra manera.

Sortosament, part de la població resisteix. Ja sigui per una qüestió genètica, ja sigui per un tema purament ideològic, un segment dels cabildos conserva la independència. És més, n’hi ha que han quedat descol·locats en assabentar-se que els seus caps volen aliar-se amb qui ha passat de ser l’“heretge principal” d’una secta a l’“objecte del desig”. Tanmateix, tot té pegues. Ara, a Can Pepe, estan cercant un director capaç d’aconseguir que el cor no desafini. El planc, si no és sord. El partit vol convertir en una orquestra dos trios que abans haurà d’harmonitzar: el “La, La, La”, dominat pel poderós exregidor a l’exili, i l’”Acuario”, integrat per l’actual regidor de Cultura, una tal Mila que ningú no acaba de saber exactament qui és i un tercer encara més desconegut. Per ara, el “La, La, La” és el que domina l’escena. El problema és que ara vol recuperar l’amistat de qui es va presentar perquè dubtava de la gestió durant la passada legislatura. I clar, com pot aquest vendre ara que l’entesa amb els dos intrusos és possible? Açò mai no pot acabar bé. El reclamat i adorat, xala.

La “sobresaliente”

Un “sobresaliente” no és sempre un excel·lent. En el món dels toros defineix aquell membre de la quadrilla que substituirà el primer espasa en corrides mà a mà o d’un únic matador, si aquest és enganxat pel brau. A Cabildolàndia tenim una “sobresaliente”. Gos a dir que acabarem pagant una fortuna per aconseguir una entrada al Saló Caòtic i assistir als seus recitals. Si hom vol redreçar els comptes municipals, cobrar per permetre d’assistir a un Ple podria ser una bona manera de fer caixa.

Extremadament càndid, estava convençut que sense l’anterior portaveu, la representació mensual –el Ple, per entendre’ns-- perdria. I ara! Hi hem sortit guanyant. Em referesc als espectadors, car l’empresa patirà. Quan el poble s’acostumi a l’art de la nova “sobresaliente”, ja no se’n recordarà, de qui es tallà la “coleta”. Bé, no sé si fou una tallada voluntària, una afaitada forçada pel partit o si la guarda com a postís per reaparèixer d’aquí a quatre anys. Que no es confiï, per si de cas. Les espantades del matador –llegiu burgmestre—, que té la mania d’amagar-se, l’han convertida en la nova estrella municipal. Olé! Això genera conflictes seriosos a Can Pepe. L’amo ja té un segon motiu per dimitir: l’enveja. Com informà es Borinot d’Es Carrer, fa unes setmanes ja va estar a punt de deixar-nos plantats i plegar.

La “sobresaliente“, més que sobresortir, sobreactua. Quan el matador titular s’inhibeix,
--ergo sempre-- apareix la “sobresaliente”. Surt, però no se’n surt i ens clava cada ensurt... De boqueta, va bé; de contingut, molt justa. Els que més pateixen són els seus. La quadrilla resta espantada, tot pensant: “Quina n’amollarà ara?”. La portaveu hi posa sentiment, encara que ho fa amb un tremendisme excessiu. Més que defensar i exposar, s’exposa. Encara no s’ha adonat que per governar d’una manera còmoda, el PP necessita convèncer un dels representants de l’oposició: només un. Això no sembla massa complicat, però aplica una tàctica que ho complica. Si tot va bé, farà carrera... a places de segona.

La portaveu, en confondre’s de legislatura, no té en compte que punxant l’aliat natural complica la vida als seus. L’oposició alena i dóna gràcies que l’hagin triada. Incloure-la la llista va fer néixer UPCM. Darrerament, com si fos la “Carmen de España”, de tant en tant ja tira floretes al representant d’aquesta força. Vés a saber si l’acabarà entabanant o si aquest fugirà en preferir ensumar un aire més net. Al cap i a la fi, l’absència d’oloreta es pot convertir en fragància parisenca, sobretot si la comparam amb perfum de garrafa.

Ban

Cabildos,

Com a burgmestre de la nostra estimada Cabildolàndia, m’adreç a vosaltres en aquests moments en què la vila corre el perill més gran de les darreres centúries. Envaïts per les forces de l’oposició i mentre no puguem retocar els resultats de la darrera consulta popular, declar solemnement que he nomenat un govern provisional a l’exili, que estarà ubicat al campament de refugiats que hem muntat as Tudons, des d’on preparem el nostre retorn amb el suport de les tropes que ens resten fidels.

Els actes de vandalisme que pateix el poble, promoguts per la multinacional enemiga “Pals & Rodes, SL” són extremadament greus i caldrà que lluitem plegats per fer-hi front. Us puc assegurar, i us ho assegur, que seran castigats com es mereixen.

Ajudau-nos a restablir l’ordre! La lluita serà complicada, però entre tots ens en sortirem. Mentre duri la batalla, ens veim obligats a adoptar un seguit de mesures excepcionals: les sucreries no podran vendre “palotes”, ni “gildas”, ni regalèssia de garrot; restarà prohibit tocar la bateria i colpejar amb garrotets de fusta qualsevol mena de timbals rodons; serà considerat un delicte fer girar una anella amb garrotet i estam estudiant si autoritzam o no els paraigües (al cap i a la fi, plou poc). Sabem qui és el nostre enemic. No us deixeu entabanar per aquells que només cerquen la desunió popular. En cap cas no els heu d’obrir les portes de casa vostra.

Alerta, cabildos! Vigilau els pneumàtics dels vostres vehicles. No faceu cas d’aquells que asseguren que amb un pal que els travessi el desplaçament serà més còmode i ràpid. Cabildolàndia sempre estarà en contra de l’eix: no és un avenç. Envoltau-los, si cal, d’erugues de protecció; convertiu-los en carros blindats.

En aquests moments difícils, us puc garantir que ja he enviat reforços al carrer del Bisbe Sever per impedir l’accés a la plaça de la Pau. Mai no permetrem que cap persona no dubti de les raons que ens van obligar a fer-hi una barricada de vint-i-set pisos. Si teniu material que pugui servir als que hi resisteixen: portau-los-hi.

Durant la vostra lluita, prepararem el contraatac, a redossa, que ens ha de permetre de recuperar el comandament de la nostra estimada ciutat. Combatre serà difícil i ens costarà sang, suor, llàgrimes i que el Tribunal de Comptes, venut a les forces invasores, faci una auditoria de la immaculada gestió que vam fer durant els darrers quatre anys.

Cabildos: “Tornarem a garnar! Tornarem a permutar! Tornarem a vèncer!”

El burgmestre de Cabildolàndia a l’exili.

Cabildolàndia és un clam

Ha nascut el RIP (Remuc d’Indignació Popular). Ho va fer durant una reunió semiclandestina a Son Bafa. S’hi imposaren els moderats i gràcies en aquest detall, Victor d’Hondt solament ha estat declarat “persona non grata a estones”. Hi mancaren pocs vots per declarar-lo “criminal de guerra a temps parcial”. Part dels assistents el volien equiparar a Hitler, Stalin, Pol Pot, Saddam... En un atac de seny, la proposta no va reeixir.

Jo, d’eleccions, no hi entenc. De fet, vot malament. Tan malament que mai no endevín qui guanyarà. I si ho encert, no els vot. Deu ser per això que ho deixaré estar. Som malastruc. Si faig una travessa, no pas dels deu; si compr un dècim, ni el reintegrament no em toca; si vot, perjudic el partit triat. Sovint ni surt. Tanmateix, som de bon conformar. Mai no se m’acudiria de responsabilitzar el pobre d’Hondt (a.c.s.), de les meves mancances. Vot malament i punt. Ja m’agradaria guanyar qualque vegada...

A Can Pepe asseguren que hi ha una autèntic “clam popular” a favor de modificar la Llei electoral. Si ells ho diuen... Jo ja notava un soroll molest, semblant al que fa un eixam d’abelles emprenyades, però estava convençut que era un tap de cera que s’havia enamorat de les meves oïdes. I no, era un xarbet que s’escampa pertot, especialment per Cabildolàndia. M’he de preocupar? Hummm!. Entres a una botiga, tan tranquil, i sents una conversa així: “Tenga”. “Què volia?”. “Canviar la Llei electoral! Ens fa perdre!”. Hi ha gent cremada i hauríem d’empatxar-nos del tema. I que a ningú no li passi pel cap de presentar-se malament. Res de provocar. L’altre dia em presentaren a un militant extremista i en tenir la pensada jocosa de dir-li “Em dic d’Hondt, Cesc d’Hondt”, per poc no reb. M’ho havia cercat? Mai més no faré bromes.

Qui ara es queixa, ja no recorda les vegades que ha disposat de majoria absoluta amb un 45 % dels vots. La memòria és feble. Hauríem d’aplicar la tàctica B, famosa a les Illes i arreu: el PP adopta qualque trànsfuga i problema resolt. El poble mai no s’equivoca. I si per desgràcia té un mal dia, ja hi són ells per esmenar les possibles errades. Mentrestant, cal acostumar-se a escoltar la protesta del RIP. Amb lletra alterada, al Nou Camp prest podrem sentir una tornada així: “Clama Ponent,/ un crit potent;/ açò té un nom,/ el sap tothom: “Farsa, farsa, faaarsa!”.

És un bon moment per fer-se del RIP, qui ho faci abans de les properes eleccions generals gaudirà d’una quota rebaixada. Afiliar-s’hi, fa cabildo.