LA SETMANA DE PASSIÓ DES BE

Fa anys que volia dir-ho i no ho feia per por. N’he parlat amb molta gent –alguns són veterinaris i també ho veuen de la mateixa manera, però comparteixen aquesta por a dir-ho; no volen perdre clients--. Finalment, m’he decidit a exposar-ho públicament, conscient que toc un tema tabú i puc rebre de per totes bandes. Tant me fa. Preferesc suportar les conseqüències que no haver de conviure amb la vergonya que em provoca el meu –només el meu-- silenci.

Les festes en què “participen” animals solen comportar danys “col·laterals”. Aquests efectes els pateix, gairebé de manera exclusiva, l’animal. És cert que en alguns casos també en rep les conseqüències l’ésser humà: Sant Fermí, les corrides de toros... i supòs que n’hi ha moltes més. Sovint, la intenció de la festa no és fer patir l’animal. És més, a Menorca, mai no hi ha aquesta intenció. Ara bé, que la intenció no formi part de la festa no vol dir que el participant forçat en surti il·lès. Hi ha amors que maten. A vegades és desitjable que no t’estimin tant, si és que en realitat t’estimen.

Ha començat la “setmana de passió des Be” Un animal que serà el protagonista de la festa d’aquest cap de setmana. La gent –sobretot els infants— se l’estima. Molts el volen tocar. La majoria li fa una carícia, encara que alguns li arrabassen un floc i, de passada, un bri de pèl. Com que és un animal... La vanitat humana és tan gran que sempre hem estat convençuts que els animals no pateixen. No ho veig així. És ben possible –gairebé segur— que no tenguin consciència, però també ho és que el funcionament del seu sistema nerviós és idèntic al nostre. Pateixen com a conseqüència del dolor; tenen son, gana, set...

Durant un dies, es Be –un animal gregari que necessita la companyia del ramat— serà decantat del seu “ranxo”, de la seva colla. Per mantenir-lo net, a ell a i qui el portarà, menjarà més poc, etc. Tot això és tolerable. El que no crec que ho sigui és el que li fan
–des de fa pocs anys— la nit del dissabte. Això d’encaixonar-lo, no deixar-lo dormir... tots sabem com emprenya que no et deixin descansar... Per arrodonir-ho, a l’endemà l’aixequen i el davallen... i és difícil que acabi sense una contractura. Qui n’ha patit, sap el mal que fa. La llista de danys que pateix seria llarga.

No deman que s’acabi amb aquesta tradició, no ho faig. El que sí que m’agradaria és que el sedassin. Ningú no se n’adonaria i la festa podria continuar.