Honradesa cabilda

Cabildolàndia, ciutat monumental, està incompleta. Li manca quelcom que li doni una personalitat pròpia. Em direu que ja té Sant Antoni, Sant Joan i fins i tot la salvatjada del Bujot, però aquestes festes no m’acaben de convèncer. Són detalls que estan molt bé (o molt malament) per als indígenes, tanmateix diuen poca cosa als vinguts de fora. Per no oblidar-nos, el foraster necessita alguna cosa més que ser obligat a botar fins a esgotar-se per no ser confós amb la raça inferior que crien per Maó. Comparar una dolça fonedissa amb un cabildo viril... “acabáramos”!

Aprofitant que el president de la Confraria del Sant Ciment, de l’AFA i de cinquanta-sis associacions més –les dades són d’anit passada, dilluns ja seran unes seixanta— ha proposat de concedir el premi Progrés a Jaume Matas i que aquest candidat reuneix prou mèrits per ser considerat neoprogre, potser no seria sobrer que, a més a més del premi, rebés una distinció perpètua.

Si us hi fixau, veureu que el cavall que hi ha l’entrada de la vila no té prou personalitat. És gros, sí, i està esgavellat, però no el qualquen: mala cosa a un poble on qualcar és un deure. Descartada l’opció d’afegir-hi en Franco com a cavaller –malgrat l’abundor de fans--, crec que una bona opció seria convertir-lo en estàtua sedent d’en Matas. Hi col·locaríem, al davant i gravada en pedra, una dedicatòria que digués “Erigida a Jimmy el Progre, en agraïment per IB3”. L’estàtua, amb la mà dreta senyalant cap a l’entrada del poble, semblaria que et convidés a entrar-hi i et digués “Aquí tens Cabildolàndia, la ciutat de les permutes. No passis de llarg i t’hi faràs ric”.

A Ponent, fer-hi fortuna no és difícil. El problema és que tothom és massa honrat. (Interromp una estona l’article perquè m’ha agafat un atac inexplicable de ganes de riure). Bé, un cop recuperat, continuaré. Com us deia, l’honradesa és el nostre distintiu. No cregueu el que escampen: és mentida. La ciutat té mancances, certament: no hi ha més teatre que el Saló Caòtic (on hi ha una representació mensual que per desgràcia es confon amb els plens de l’Ajuntament), però gaudim de cases noves, pisos cada dia més alts, piscines... Tot allò dolent que en conten –sobres que canvien de mans, etc.-- és fals. El que passa és que hi ha persones que amb quatre duros saben augmentar increïblement el seu patrimoni. Enveja, senyors, enveja.