QUI VENGUI DARRERE...

Avui el pardalet està bellugadís. Conta coses interessants. Em confirma que al Partit Popular de Cabildolàndia hi ha problemes per trobar qui ocupi la Regidoria d’Hisenda durant la pròxima legislatura. És més, em comenta que hom proposa declarar-la vacant. Res de nou, actualment hi està la de Cultura. Però que ningú no s’animi, els imposts i les taxes es recaptaran. Això no canvia enlloc.

La proposta de fer una “sede vacante” no és gens inoportuna. Serviria per reduir despeses –com es fa quan es redueix el nombre de ministeris--, però no prou com per fer possible de complir amb tots els compromisos i deutes econòmics que ens deixarà l’actual ajuntament. Cap economista es veu amb cor d’assumir el risc de fracassar. Cap sabater no és prou boig –de fet el sabater sempre ha estat ben llest—com per deixar-se enredar i figurar com un home de palla. Covardia dintre de les files populars? De cap manera, ells tenen un projecte. Els covards són els de l’oposició que es plantegen de no presentar-se a les eleccions per la por a guanyar. Bé, guanyar-les sols és impossible però, us imaginau què passaria si PSOE i PSM junts traguessin prou regidors com per poder governar? Les bases els obligarien a comandar i el desastre (del qual serien innocents) seria tan gros que no repetirien mai més. Els bancs començarien a encalçar el regidor d’Hisenda per cobrar i... no hi ha atleta prou veloç com per fugir d’un banc. Una hora o una altra has de parar a fer un riu –els ronyons sempre emprenyen--- i aleshores, amb el “sinfin” fora, una mà et colpeja l’espatlla i et diu “Bon dia regidor, som el Cobrador del Frac. Pares!”. L’ensurt és immens i encara que et defensis remullant l’enemic tot deixant-li el frac xop i amb una aroma amoniacal que el farà visitar la tintoreria i una perfumeria (l’ordre és indiferent), t’ha aplegat.

Em consta que més d’un falsificador s’ha ofert als partits per oferir-los els seus serveis. No sé si la impressió de bitllets es faria offset (si es tracta del PP) o emprarien una vietnamita –per raons sentimentals o per nostàlgia, si el partit és d’esquerres--. Demanen poc els falsificadors. De fet, només un parcel·la de bon edificar. I no ho fan per guanyar pasta, que ja en tenen a cabassos, sinó per una qüestió de prestigi. La feina mai no s’ha de fer de franc i sempre hi ha solars pedregosos que demanen habitatges.