PATIR DE DICKINSON

Entre les malalties rares, la síndrome de Dickinson hi destaca. En una primera fase és gairebé indetectable, solament presenta un localisme extremat que provoca que qui incuba el virus senti fòbia a tot el que prové de Maó i una admiració esbojarrada per Alcúdia. Lentament s’agreuja l’estat de l’infectat i prest deixa entreveure una mica d’egoisme que li fa reclamar que qualsevol inversió de la CAIB a Menorca es gasti íntegrament a Cabildolàndia. Això ja comporta un cert malestar entre la resta dels illencs i acaba suposant que s’hagi de fixar una distància de seguretat entre cabildos i menorquins.

Com es transmet el virus és un enigma. Els científics que ho estudien creuen que no hi ha possibilitats d’infectar-se per via sexual ni per contacte; són partidaris, això no obstant, d’investigar la via amenaçadora. Aquesta estranya manera de propagar-se sol començar, si fa no fa, quan un portador s’adreça a una persona que encara no el presenta i li diu quelcom semblant a això: “Ets un mal ciutadellenc, el dic és imprescindible. T’hauríem de fotre quatre bledes”. La immunitat es trenca de cop.

En infectar-se, qualsevol persona normal comença a sentir-se experta en enginyeria portuària i a pontificar sobre els avantatges que presenta un dic sobre els corrents marins. En una fase ja més avançada provoca trastorns de personalitat seriosos. El portador ja malparla sense fre dels cabildos que encara no n’estan afectats i els considera especialment traïdors si presideixen el CIM. L’alcalde, persona normalment equilibrada i agradable, n’és una mostra. En el seu cas, no només va exaltar la massa contra la presidenta –d’una manera impròpia del seu tarannà--, sinó que a més a més ja és convertí en un erudit vident. A hores d’ara s’investiga per què alguns pugen dalt d’un automòbil amb aquesta intenció hostil i no aprofiten per fer una regada general d’orina amb una exhibició pública d’atributs. Malaguanyada oportunitat.

En la fase final la malaltia presenta signes de propagació prou evidents. Hom pot assegurar que ja és pandèmia. És més, els no infectats desitgen que se’ls encomani el virus. Si no poden aconseguir-ho, afirmen, malgrat tot, que ells en són portadors. No us estranyi que properament vegem pels carrers com gent d’altres viles vesteixen una camisa on es pugui llegir: “Patesc de Dickinson”. El mateix Matas la durà, encara que el preu el faci suar. El del dic, no el de la samarreta. Si pogués, mai no el faria