Ja he adoptat un mot

Ja heu adoptat una paraula menorquina? Jo, sí. Es veu que malgrat la impagable tasca de defensa del director general de la Cosa, hi ha mots que s’estan perdent i cerquen voluntaris que les adoptin. Servidor ha adoptat “permuta”, i la tract de bé... Comprenc que no sapigueu què vol dir “permuta”, jo tampoc no ho sabia. A Menorca just s’empra, a Cabildolàndia mai ningú no la pronuncia. Es veu que significa canviar una cosa per una altra.

Des que l’he adoptada, permut tot lo dia. Si vaig al cinema –a fora vila, que a Ponent no n’hi ha—la primera cosa que faig és fer aixecar tothom de la filera de butaques que escull a l’atzar i convenç els ocupants que canviïn de lloc per sentir millor el film: “Pito, pito..”. Algú queda dret, “Quien va Sevilla...”. M’encanta destorbar. Si entr a restaurant, deman la carta i, just m’han servit, oferesc el plat a tot déu a canvi de picar del seu. És un sistema fantàstic per estalviar. Deman una truita i acab menjant llagosta. Ep!, i pag la truita, que encara no he perdut el seny. O l’”eima”, mot adoptat per un altruista defensor del menorquí afiliat al PP.

A vegades, per mor de trobar-me sol, m’he de conformar a contemplar la paraula. “Permuta”. Té classe. És polida. Quan sona el despertador i em deixondeix, m’hi acost i li cant amb aquesta veuassa que m’han regalat: “Som jo, som jo, som jo senyor(a), qui volia amb vós parlar...”. A continuació, la ben espols, li faig net el carnet de simpatitzant del PP i li servesc els àpats. Menja poc, i això que n’hi ha que diuen que una permuta infla. Es deuen referir a les butxaques, que la línia la mantén. Si fan una passarel·la de paraules, la meva segur que guanya.

I bé, prest arriba l’hora de visitar el catre. Aleshores ens separam, ambdós som casts. No diré que no li hagi tirat els trastos --mentiria, si ho feia—, però puc jurar que ella sempre s’ha negat a mantenir una relació luxuriosa. O té un amant desconegut, o resta immaculada. Gran paraula. Sí, senyor. He fet una tria encertada. Només em dóna satisfaccions i cap maldecap. Beneesc l’hora en què la vaig escollir. I sobretot no haver triat l’altra candidata: “clucala”. Amb les “clucales” no m’hauria anat tan bé. Hi ha tanta gent que les duu posades, que m’hauria confós i no hauria trobat les meves. Clar que sempre les hauria pogudes permutar.