Els funcionaris no tenim vergonya

Quan algú no serveix per a res –és el meu cas— es fa funcionari. Quan no té empenta
–com jo-- es fa funcionari. Quan vol viure sense maldecaps –adivinau de qui parl?— es fa funcionari.

Properament tindrem eleccions sindicals. Com és habitual, no votaré. Tenc al·lèrgia als sindicats. Cada dia més. Els funcionaris pertanyem a un col·lectiu antipàtic a la resta de la societat. Ens ho hem guanyat a pols. Certament, alguns polítics i sindicalistes encara viuen millor i xuclen més, però nosaltres no ens podem queixar. Tenim feina fixa, paga segura i un fotimer d’avantatges que ens haurien de fer caure la cara de vergonya. Entost de treure’ns la crosta de barra que ens maquilla les galtes, exigim més privilegis. Només tenim uns petits inconvenients: haver de suportar la desconfiança d’algun polític –que ens qualifica d’enemics i ens decanta--, no cobrar paga de beneficis i que les pagues extres tampoc no són dobles –per ara, ja que el 2009 ja ho seran— i, de tant en tant, ens congelen el sou perquè l’incapaç de torn no sap quadrar els pressupost de l’Estat de cap altra manera

Els funcionaris contribuïm a engreixar un seguit de vividors, els sindicalistes oficials, que es vanaglorien d’aconseguir una fita que em sembla impresentable: els alliberats. Aquest són companys que cobren de l’Administració i fan feina per als grans sindicats. Alguns alliberats es toquen la collonera tot lo dia, altres els fan la feina bruta. Record una antiga alliberada que em va dir textualment i plorant, després de fer feina al sindicat: “M’estim més fer net un pet amb esquitx que tornar al sindicat”. Aleshores jo era representant sindical.

No podríem ser com els altres obrers? Treballam una hora manco cada dia, tenim set dies de permís per afers propis, ens paguen ulleres, neteges dentals... Personalment, he renunciat a cobrar part d’aquestes prebendes. No he renunciat a totes, perquè també som una mica porc i crec que, ja que no cobram beneficis, pot ser just –he dit pot ser— que gaudim d’alguna compensació. Gastam el que volem en calefacció, aire condicionat, telèfon... I en volem més i més i més. Si fos prou honest, canviaria de feina. Però no ho som. Així que, cada matí, em veig obligat a escopir al mirall i anar a treballar per a un empresari que no existeix i a cobrar d’un pagador –l’administrat—que només pot triar els que ens comanden i punt. I, hala!, a mantenir els nostres privilegis.