EL CRIDORI

Tot serveix per armar brega. Els cabildos som com som. Ara discutim per l’auditori: no m’ho puc creure. Si tothom que ens coneix ja sap que a Ponent el llat és la forma més habitual per comunicar-se, a què ve ara aquesta dèria de fer un recinte on cobraran per escoltar? No sentim prou grolleries pel carrer o a qualque bar? Fer un cafè i oir el silenci només és possible al monestir de Santa Clara, i amb sort.

Els qui comanden han decidit canviar la ubicació del recinte. Normal: mai de la vida es pot acceptar la tria de l’enemic. Tanmateix, estic d’acord que el lloc triat no era l’idoni. El que no em sembla normal és haver trigat tres anys a prendre aquesta decisió. Com que som pillo, ho imputaré al fet que Urbanisme i Cultura no acaben d’estar prou coordinats: una evidència copsable però incomprensible, car el regidor és el mateix. Es veu que és tan prudent que, malgrat presentar un cas de doble personalitat, guarda molt bé els secrets. No diu res sobre Cultura a la part de si mateix que adora el formigó a l’engròs. Com s’ho fa? És ben senzill: procura no pensar mai en res relacionat amb Cultura. Solament qui va ser conseller sense cartera podia aconseguir-ho: ara tenim cartera sense regidor. Memorable, creis-me.

Jo hauria fet l’auditori al solar de l’antiga plaça de toros, lloc regat de sang on, de passada, podríem comprovar si els polítics, en picar-los, demostren prou raça. Tots a cor cridaríem, com “Búfalo” a la sèrie Juncal, “Bien picaooo!” quan destrossessin l’esquena del contrari. No hi hauria les discussions típiques entre fans a la Real Maestranza. Aquí no ens barallaríem amb els veïns, puix per mor d’una transmutació els que residim a Cabildolàndia som portadors d’un gen que ens impedeix d’escoltar què diuen els altres. I quan els escoltam, no els feim cas.

Si a un auditori s’hi va a sentir música, tampoc no entenc tanta ruïna. Els únics sons que estiren són els dels renecs, de la sirena d’un vaixell –per fotre Maó, bàsicament--, i, mai no, el del tambor i el fabiol. Amb el port tindrem un auditori outdoor; crits, en sentim arreu; interpretacions harmòniques de “heavy menyspreu” cada mes al Saló Caòtic, etc. Insistesc: d’escoltar, poc. Si feim un auditori, res de música clàssica: prohibit. Facem-lo per tant com a monument a una manera de ser. Ah, i el nom...“El Corral de la Pacheca”, evidentment.