M’agrada pagar

Encara no feia una setmana que havia estat nomenat conseller d’Economia i Hisenda, i el pobre Carles Manera ja estava retgirat. En repassar els comptes balears, s’adonà que havia d’eixugar un deute de 2.724 milions. Un conciutadà li recomanà de contractar T. Janèrix, famosa autora del Diari Vermell de Cabildolàndia. Es veu que l’experta havia endreçat una situació caòtica i, alhora, abaixat l’IBI dels ciutadans de Ponent. La fita és recordada. Certs cronistes asseguren que de petita va caure dintre d’una olla de brou màgic i fins que no li va agafar la vena literària, feia meravelles amb les xifres. Va refusar l’oferta. Actualment prefereix controlar la Munar.

Llàstima, la tria hauria estat idònia. De fet, el problema no és deure, sinó tenir la intenció de tornar el capital manllevat. A Cabildolàndia ho vam provar, de no pagar, i no hem vist per enlloc cap cobrador del frac. És més, alguns comentaristes lloaren la nostra sagacitat. A mi, el deute em fa meditar. I quan cavil els talaiots tremolen. Ara mateix no som capaç de recordar quan vaig tenir la darrera bona pensada. Potser el dia que vaig adquirir un cupó del sorteig de l’ONCE que va ser premiat amb el reintegrament, però tret d’aquesta... I aleshores vaig estar més temptat d’emmarcar el dècim que no de cobrar-lo.

El deute de la CAIB és curiós. Com pot ser que l’oposició no el descobrís abans? Si els maquillaven les xifres, caldria engarjolar els responsables. Si eren les correctes, llavors és que els diputats no feien la seva feina i haurien de tornar els quatres anys de paga. O A, o B: no hi ha més opcions. Dir que els altres han deixat un forat, és típic quan canvia el color polític dels governs. Per açò estic enamorat de Cabildolàndia; som gent ferma i convençuda: evitam els experiments. Res de patir ensurts. Econòmicament, no és que ens vagi com una seda, però feim veure que no ho sabem i fora maldecaps. Patir per gust? Ca, barret!

El que hem rebenta més és llegir el que ha explicat Francesc Buils, nou conseller de Turisme de la Comunitat Absolutament Inventada de les Balears. Afirma l’home que, només en concepte d’IVA turístic, en deu anys hem aportat 150.000 milions a les caixes dels veïns (els de Madrid). I clar, si el nostre dèficit fiscal és del 15,2 % anual –som els més babaus del món--, solament per aquest concepte han volat 22.800 milions, a més de les connexions d’Iberia. Fa goig ser masoquistes. M’encanta pagar l’autovia Madrid-Allaonsigui i subvencionar la RENFE. Xal tant, que vull pagar més i més...

Els psous

Deia el gran Facundo Cabral que a Israel, per escampar una manifestació, la policia treia una guardiola. Sortosament, a Menorca la gent sempre ha estat més generosa; especialment la de Ferreries, que sempre que ha calgut ha sabut contribuir a col·laborar en qualsevol projecte solidari.

Vist com està l’arròs, ens caldrà aplicar aquesta solidaritat per mantenir el cost del personal que ens governa. Haurem d’omplir la guardiola. De moment, qui més exemple ha donat és el consistori ciutadellenc –em veig obligat a guardar allò de cabildo per a una altra setmana--; encara que bona part de la responsabilitat l’hàgim d’imputar, exclusivament, a Joan Triay, qui felicit per la iniciativa. No puc dir el mateix d’altres corporacions illenques. La política ja ho té, en aquestes coses: et sents feliç quatre dies pels resultats de les eleccions. Passa com en les revolucions, a l’endemà de triomfar comença l’abús.

Durant aquesta legislatura, fins i tot els polítics sense dedicació exclusiva seran solidaris. Déu n’hi doret as Castell! De Maó, millor ni parlar-ne. Al Parlament, refugi d’incol·locables –no tots—, s’hi mantindran aquells que solament saben viure de la cosa pública. Ara es dedicaran a fer lleis: tremolem! I al CIM... hi tindrem una col·lecció de directors insulars que farà goig. Cobraran més que els tècnics, cosa que puc entendre. Però no un euro més (com Capello als clubs que entrena), sinó un munt de pasta més. Ells són experts en matèries de les quals mai no n’havíem sentit a parlar. I clar, com que són els únics que hi entenen –la cosa deu ser esotèrica—, això té un preu. Anys d’estudis clandestins, els ha costat arribar a dominar el tema. Alguns són escollits per la seva ciència, altres per fidelitat al partit, n’hi ha que per qüestions de sang, i fins i tot en trien que solament presenten el mèrit del seu estat civil. Tots aconseguiran un psou que fa patxoca. I que servidor no torni a votar mai més.

El psou és la variant socialista de la paga: “Dícese de...”, la definiria el diccionari. Se’n queixen, part dels electors, que consideren que el psou és excessiu. En discrep, de la queixa. No és més que l’aplicació al sou del socialisme real. Destinar part del pressupost d’una institució a mantenir-los és bo (he, he). Si els diners es repartien en subvencions, es perdrien miserablement. Així, entre un 28 i un 32 per cent (o més), tornarà al poble a través de la declaració de l’IRPF. Tal com ho dic: socialisme real. Està molt bé, però que els voti un altre: jo m’abstenc.

La xacra

A la secta de “Can Pepe”, s’hi ha estès la melangia. Governar turmentat no és governar. Se’ls ha encomanat una infecció d’origen víric que els metges atribueixen a la ingestió d’unes “urnes braves a la planxa” en mal estat. El més afectat és el president balear del club, que haurà de rebre tractament als Estats Units. A Cabildolàndia, feu d’afiliats amb pedigrí, la cosa no ha estat tan seriosa. Ara bé, convé que vigilin. El burgmestre és qui més preocupa els especialistes. Rere una planta d’home sa, presenta uns símptomes preocupants: confon el líder d’UPCM amb el del PMQ i això no li pot dur res de bo. Mescla legislatures.

Efectes de la malaltia? L’infectat està malenconiós, abatut, ploraner i cerca culpables arreu. Està obsessionat a encalçar responsables. Com que el virus és mutant, uns carreguen contra una tal Barceló, altres se centren en Joan Triay i n’hi ha que maleeixen Pepe Seguí. Amb aquestes diferències, hom pot parlar d’una única xacra? Sí: coincideixen a admirar la regidora d’Hisenda i a declarar 2007 “S’Any de sa Desfeta”.

Després dels actes del 9 de Juliol, una representació d’infectats es reuní clandestinament al mateix Saló Caòtic. Hi discutiren sobre qui era el Piali Baixà modern. Els cronistes asseguren que Antich i Munar no es mogueren de Palma durant tota la jornada del 27-M i, si proven la coartada, són del tot innocents. Hi ha ganes d’imputar la responsabilitat a la senyora Barceló –qualificada de pitjor cabilda del mil·lenni i de maonesa d’adopció: taca terrible—, però un sector opina que el nou Piali és el cap d’UPCM, qui va dividir la defensa. Finalment, el sector crític assegura que més que cercar un pirata enemic cal esbrinar qui van ser els infiltrats que calcaren la traïdoria del capità Negrete. De moment ho paga un trio un xic calavera: tres “pepes” molt principals. El més acusat és qui s’esborrà de la llista electoral, encara que dirigí la batalla a distància. El sector extremista pretén fer-los un consell de guerra sumaríssim sota l’acusació d’haver actuat d’una manera presumptament poc transparent, cosa que va deixondir un poble que els girà l’esquena. Els altres dos encausats conserven la cadira, però han quedat tocats. El burgmestre també podria ser jutjat, però en aquest cas els càrrecs que li imputarien serien excés de passivitat i mania de mirar cap a una altra banda. Altres afirmen que l’home feia la migdiada mentre els companys feien una empasta. No hi ha dret: no tenia dret a fer un xubec? Amb el PMQ tot es païa millor. L’enyoraran.

Açò és cultura!

Primera setmana –cinquena, si començam a comptar des de les eleccions— del gran quatrienni cultural a Cabildolàndia i res de res. Ens en queden més de dues-centes. La cosa promet. Abans d’acabar l’estiu, tal i com va garantir l’exregidor de Cultura ara fa un any, tindrem un centre astronòmic i al seu costat una sala polivalent per a sis-centes persones que ha de servir per suplir les mancances que pateix la vila per culpa de les obres del Teatre des Born. El cabildo és un mabre a aixecar edificis en quatre dies.

Atès que fa unes setmanes, per culpa d’un accident domèstic em vaig quedar sense el meu estimat telescopi i encara repleg per comprar-ne un de nou, som un dels incondicionals d’aquest centre astronòmic. Per entrar amb olivetes, vaig anar a veure on havien col·locat la primera pedra, ja que m’havia perdut l’acte d’inauguració. No la vaig trobar. Bé, hi havia un còdol interessant, de l’època càmbrica, que supòs que algun turista despistat va abandonar en desconèixer el seu valor. Els turistes no estan gaire interessats en la geologia. Maldestre com som, també vaig tropissar amb una roca que tècnicament havien d’haver eliminat de l’indret. Dissortadament, i per raons purament electorals, l’artista de la garnera no havia aplanat aquell bocí de terra. El solar està ben triat. De fet, no podien escollir-ne cap més. És l’únic que el consistori anterior no va permutar, tot i que va rebre una sucosa oferta per bescanviar-lo: una col·lecció dels còmics de “El capitán Trueno” en un estat de conservació perfecte. Malaguanyada oportunitat.

Quant al centre astronòmic, les obres pateixen un endarreriment. Tot sembla indicar que el convertiran en observatori i prou. Un tal Mir Poch hi muntarà un quiosquet, “El Catalejo”, i facilitarà al públic un instrument òptic a compartir i cadires plegables. La ullera va pertànyer a un famós corsari menorquí i servirà per espiar. La idea és bona. Des de primera línia, hom podrà contemplar de prop una tremenda mulata virtual: escultural miratge que estén els llençols amb una gràcia que fa patxoca. Mossega les pinces amb un art inusual. Açò és cultura! Cal mirar el cel si tenim vistes així a la Terra? Em cau la bava cada cop que l’observ. I amb quina gràcia acaba el recital. Sap plegar. Ningú no planta el públic com ella. Quan parteix, plor. Mir cap el cel i, sense telescopi, tampoc no puc observar les llunes de Júpiter. Parlar del corsari amb el cambrer del quiosc, avorreix.. Col·leccionaré llàgrimes Snif. O tindré un atac de fe i esperaré que acabin les obres promeses. Trob que esperaré assegut.