El trobaren a Lugo

Remenant papers de l’època franquista a la Diputació de Lugo, la gran arxivera Memory Honnetz, visitant habitual de Cabildolàndia, va fer una troballa extraordinària: la informació completa sobre el registre cadastral de la nostra vila des de l’època musulmana. Com hi va arribar aquesta documentació, és un misteri. Després d’un primer estudi, tot sembla indicar que aquest fet explicaria que recentment haguem sabut que un petit solar, de només 7.000 m2 (una fotesa que molts extraviam sovint), és propietat de l’Ajuntament. La investigadora no descarta noves sorpreses.

L’esgavell entre la població és important. Bona part s’agita davant la possibilitat d’haver de canviar de lloc de residència. Et penses que la casa pairal era teva de tota la vida i en realitat pertany a un sudanès que es dedica a extreure sal de les mines d’Abissínia. Qualsevol dia es presenta el notificador de l’Ajuntament i et clava un ensurt. ”Toco, toco...(pronunciat en castellà per nostàlgia)”. “¿Quién és...?” “L’agutzil municipal! Té set hores per abandonar la possessió. A vostè li correspon romandre a Beat Franco, 38”. “I aquest carrer, on és....?” El notificador es posa a tremolar, li brolla una suor freda i es veu obligat a fer un solo de fabiol i interpretar la melodia santjoanera per relaxar l’ocupant i a si mateix. Sap que entre que el procés de beatificació no ha acabat, malgrat les pressions de Pius Camps al Vaticà, la requalificació urbanística pendent i unes quantes permutacions pel mig, la nova llar no serà habitable fins d’aquí a uns anys. Mentrestant, sempre podrà ocupar una tenda al campament de refugiats que es farà provisionalment a qualsevol de les parcel·les municipals que es descobriran i inventariaran properament.

Ja sabem segur que alguns propietaris de cases de la Contramurada hauran de canviar la mansió per un galliner ubicat vés a saber on. Tanmateix, no cal que es preocupin gaire, car qualsevol dia els oferiran de bescanviar-lo per un colomar a primera línia de mar amb aus denominació d’origen “Sant Cristòfol”. Jo he tingut sort. Hauré d’abandonar la casa on visc, però tot sembla indicar que tenc dret a reclamar el molí des Comte, galeries incloses.

Cabildolàndia és així. Ser descendents d’uns invasors que tombaren la resistència mora a base de donar tres tocs a les portes de la ciutat... què voleu que us digui: imprimeix caràcter. Si des de temps bíblics tothom sap que les muralles de Jericó es desplomen a toc de trompeta, per què aquí s’anuncia gresca quan sona un fabiol?

Trilingüisme a la balear

Ho sé de bona font. Finalment, serà la Conselleria de Salut l’encarregada de desplegar la volada del trilingüisme. En efecte, un cop els savis entre els més savis de la CAIB s’han adonat que hi manquen llicenciats capacitats per impartir les matèries escolars en anglès –o dominen l’idioma o dominen la química— i per no rectificar –això, mai— aplicaran uns petis canvis en la disposició. Abreviant: de trilingüisme, a llengua partida en tres.

Per aconseguir una llengua trífida, cada interessat s’haurà de posar en contacte amb l’IB-Salut, que l’assessorarà sobre les modalitats a què pot optar: pública o privada. Hom recomana la privada, puix la intervenció és més delicada. Triar la pública, emperò, implica d’estar disposat a engreixar la llista d’espera, que en cas és una sort. El dia assignat, li facilitaran un antifaç per evitar que vegi un excés de sang i després que hagi glopejat absenta per adormir una mica la llengua, el metge agafarà una “gillette” ben nova i li seccionarà l’apèndix en tres. El tel (“frenillo”) restarà intacte. Qui opti per la medicina privada gaudirà d’anestèsia local i d’una seccionada feta amb làser. Aquesta opció no és tan crua, però els efectes seran semblants: ningú no en sortirà perjudicat. En acabat, cada illenc disposarà d’una llengua dividida en tres. Igualtat absoluta.

Els beneficis d’aquesta parida balear són evidents. Per començar, els empadronats podran satisfer tres parelles alhora, fet que atraurà a les Illes noctàmbuls i polígams musulmans, la qual cosa augmentarà la nostra riquesa. Crear riquesa és cabdal. En voler ofendre, hom podrà fer tres moms a la vegada. També serà factible adoptar la salutació tibetana i treure la llengua a tot un autocar ple d’estrangers. Si les dones girafa són una atracció birmana, els trífids ho serem a les Balears: turisme etnològic. Ens marejaran: “Un mom, que et faré una foto, polit meu!”. Teològicament, també presenta punts interessants: és una manera didàctica d’explicar el misteri trinitari. Els balears tindrem una única llengua, però que a més serà trina. En voleu més? Que no seria fantàstic substituir aquests horribles pírcings que la foraden per una llengua en forma de tronyella? El súmmum dels científics seria aconseguir nadons trífids. Van fent proves.

No queda massa clar si una llengua així facilitarà de parlar més idiomes. De fet, no té gaire importància. El que de veritat cal és fomentar el disseny lingual. Jo, m’hi apunt. Compliré amb el meu deure. I a la brava: sense anestèsia ni alcohol.

CORRUPCIÓ CABILDA

Fa unes setmanes s’havia decidit d’organitzar un congrés sobre reumatisme a Cabildolàndia, al famós palau de congressos desmuntable que sovint sol emprenyar enmig des Born. Afortunadament, la coreana Kima Koisha se’n va adonar que la gran quantitat de cabildos il·lustres (he, he!) que caminaven malament, no ho feien perquè patissin cap malaltia, sinó per excés càrrega. Finalment, idò, el congrés se substituí per un simposi interdisciplinari entre sastres i manobres. El títol: “El fil i la totxana: relacions i propostes”.

Kima, una espasa de la medicina, va veure clar que el problema era d’excés de pes. No tregueu conclusions precipitades: les hamburgueses no hi tenen res a veure. El problema de la coixesa rau en la dificultat de desplaçar-se amb les butxaques plenes. Ha arribat a tal punt la corrupció i el traspàs de diners negre, que no hi calçons capaços de suportar aquesta inflor. Sortosament, la butxaca és l’única cosa que et poden inflar sense que et faci mal, encara que el pes del que hi portes t’acaba provocant un maldecap impressionant, puix no hi ningú capacitat per amagar tants de calés. Bé, alguns que tots coneixem sí. Com diuen a Cuba: “¡Tú sabe!”

La feina dels sastres per alleugerir el transport de les donacions rebudes dels reis de la totxana, és meritòria. Les propostes eren posar rodes als pantalons, fer un butxaca triple... però la majoria es declarava incapaç de trobar cap solució. Àdhuc hom va entestar-se a reclamar d’amnistiar els cobradors per l’esforç que els comportava aquesta feixuguesa i concedir-los la “Medalla als patiments pel maó”. La reacció d’ICM va ser immediata: “Maó sense hac, mai de la vida! Blanquegem els diners negres, però no toquem l’ortografia. Acceptem la permutació d’aquestes donacions per un xaletet a qualsevol lloc!”. És una proposta lògica: qualque cosa hem de fer amb aquest pobres bastaixos. Cal alleugerir el seu patiment, car el diner no fa la felicitat. A Cabildolàndia, hi deu haver qualque desgraciat. Més d’un. La pregunta que em faig és: com punyetes s’ho fan per acumular tants d’immobles amb un sou normalet? Per què els donen diners? No fora millor obsequiar-los amb un cop de peu que els fes volar fins a la Model? A qui dimonis se li va acudir tancar aquesta presó? La que volen fer a Menorca no tindrà prou cabuda. Ep!, no penseu que em referesc als polítics quan parl de corrupció. Açò no ho he dit; si sou malpensats, és el vostre problema. Unten gent normal per gust.

Un gran combat

Per acabar amb l’allau d’escrits, la premsa menorquina va organitzar el proppassat 1 d’octubre, “Día del Caudillo” per als nostàlgics, un enfrontament de boxa per unificar el títol mundial de millor educador entre el representant del MRP (Menorca Rebutja les Pinyes) i de l’AFA (el Azufre de los Fru-frus Axfixia). El combat, va ser concertat (deman excuses per emprar aquesta paraula) a vuit assalts.

Tanmateix, fins al darrer moment no sabíem si el combat es faria, puix el candidat de l’AFA, Tony “Sugar” Campos, “el Azote del Laicismo” es va presentar amb un excés d’opus a la balança, per la qual cosa convocà unes quantes manifestacions que li permeteren de rebaixar els grams sobrants, cremats durant l’itinerari. En no replegar gaire assistència, més que manifestacions, l’entrenament semblava una sessió individual de footing. Per la seva banda, el fi estilista de l’escola cubana, Andy Bosch, “el Diablillo de Cienfuegos”, va topar amb l’impediment de no comptar amb un preparador adient al seu cantó, ja que la malaltia de Fidel Castro havia obligat a tancar els aeroports cubans. Afortunadament, gràcies a un carregament de vídeos de contraban, va disposar de prou material per refrescar la seva memòria històrica i acudir a la cita sense entrenador, però ben preparat.

De bon començament era evident que el combat seria interessant. “Sugar” Campos, repassava les obres completes de sant Agustí durant els descansos, mentre Kid Bosch els aprofitava per entretenir els respectable cantant acompanyat d’una guitarra. Per aquest motiu, no ha d’estranyar que el públic animés Kid Bosch, i més si tenim en compte que molts partidaris de “Sugar” Campos voltaven per Cabildolàndia per reclamar que la Diada fos declarada festa local.

L’esgrima del “Diablillo de Cienfuegos” va sorprendre el campió de l’AFA. Campos, que posseeix una pigada i una ploma terribles, no aconseguia deixar fora de combat Kid Bosch. La preparació d’aquest darrer, clarament superior, provocava que “Sugar”, cada cop més exaltat, el bombardegés amb frases grolleres i desqualificacions al·lusives al passat comunista del contrincant, que aquest esquivava amb destresa. Malgrat que el públic no creia que el ball de Bosch resistís els vuit assalts, es va veure sorprès: “los viejos rockeros nunca mueren”. Els dos darrers assalts foren una autèntica exhibició d’Andy. “Sugar” Campos, bastant fatigat, no aconseguia tombar-lo, cosa que aprofità Kid Bosch per reclamar més diners per a l’escola pública entre cop i cop, davant l’alegria dels seus seguidors de l’MRP. El veredicte: combat nul i protestes dels fans d’Andy que creien que havia guanyat als punts.