Diada Express

Preparava una conferència i no un article, però estic rebent interferències. Sí, sí, cada pocs segons sent una veu interior que em diu “Hauries d’anar acabant” i, clar, qui som jo per no fer cas a les veus interiors? I em molesten, val a dir-ho. Aquest problema, en el meu cas ja és antic. No sé ben bé quan va començar, l’única cosa que tenc clara és que prest hauria d’anar acabant.

I és que enguany hem gaudit –quina broma!— d’una “Diada Express”. El primer a fer-li vaig ser jo mateix. Feia més de deu anys que no baixava a Cabildolàndia i cap a les onze per molt ja tenia ganes de ser a casa. Per no pujar-hi a peu, vaig aguantar... tot i haver de vèncer les ganes que “anàs acabant”. Feia goig contemplar les façanes de les cases de la vila. No sabia ben bé si commemoràvem Sant Antoni o el jorn era el “Dia de la Bandereta bis”. Banderes emprades contra altres banderes, bàsicament. I himnes contra himnes.

Gràcies a Déu, per fi els tres tocs es van donar a la velocitat correcta, tot i els comentaris i les crítiques. Algú es pot imaginar que el rei Alfons els donàs a poc a poc? El monarca no era cap suïcida ni tenia cap intenció d’emparar fletxes ni pedres. Si de ver va donar tres cops, que ho dubt, ho devia fer com un llamp. Estic convençut que no va estirar la mà a veure si plovia... oli bullent. Mentre colpejava devia pensar “cametes treis-me d’aquí”. En Magí, el regidor més jove, és savi. Ja ens tocava un actor així. Ben fet, Magí: Diada Express.

Ja m’atur, veus interiors! Just en aquest moment, el gabinet de premsa del CIM em comunica que si vull cobrar a finals de mes he d’afirmar que l’afer de la conferència del senyor Pastor va ser un malentès. Dit i fet. Afirm que, en realitat, la primera de les menorquines va dir fluixet-fluixet que la “pesca s’estava acabant”. A partir d’aquí, la transmissió de la cita la va deteriorar. Un seguit de “jo he dit, tu m’has dit, ell no ha badat boca...” va fer la resta. El gran Antich no perdia l’avió, el que passava és que el conferenciant no recordava què havia de dir i va aprofitar l’embolic per escampar. Jo en som innocent. Era al lavabo fent un llarg i càlid riu... que fou tallat en sentir tres tocs a la porta i com un cansat em deia “No podries anar acabant?”. El pobre perdia l’autobús.

De von Grau a la Indiada

Primàries a la seu de l’Atlètic Popular. Carrer de Sant Jordi –heretgia catalanista?--. Hores abans de començar la tria els fans ja s’han exaltat. Se sent el crit de moda: “A por ellos, oe...”. La mostra de respecte cap al rival és evident. La secretària tècnica és qüestionada. El candidat de la graderia de Ponent, un tal Avelinho, fa setmanes que no s’entrena i tot sembla indicar que la seva baixa forma obligarà a traspassar-lo a final de temporada. Els nostàlgics es conformarien a permutar-lo. Seguiré el tema amb interès.

Part de l’afecció es decanta per convertir en titular una vella glòria, un tal Salord, que sempre ha demostrat dedicació al club i professionalitat. La resta de la directiva proposa de fitxar Hans Karl von Grau, una promesa que ha meravellat el personal. Els vídeos no enganyen. La prova del cotó, tampoc. Von Grau, recomanat des de Palma, demostra una habilitat sorprenent. El clam de la graderia cabilda comença a decaure. Von Grau s’està superant i destrossa les altres opcions. Avelinho, capmoix, és rebutjat. Haurà de cercar un nou equip.

I bé, acabada l’elecció, l’afecció es dedica a coses més importants. Sant Antoni és a tocar i cal decidir com es boicoteja la “Indiada o Migdiada del Poble de Menorca”. La secció de Cors i Danses ha preparat un interpretació a capella de l’himne del veïns. S’ha d’estrenar la lletra, sigui com sigui. L’assessora jurídica adverteix els assistents que cal tenir cura amb la possible demanda per plagi dels hereus de “Don” José María Pemán, i que interpretar la Marxa Reial comporta abonar drets d’autor als familiars de qui va arranjar la peça... i que com tothom pot escoltar no se’n va sortir. La meitat, aproximadament, dels afiliats reclamen tornar a la lletra tradicional. No hi ha acord. Quina és la lletra tradicional, el “La, la, lala, la, lala...” o el “Xi-na, xi-na...”?

Resta pendent el tema de la bandera. Mentre uns proposen de retallar la menorquina per convertir-la en dues rojigualdas, altres prefereixen fer circular capital i adquirir roba encara que açò fomenti d’enriquir el tèxtil català. Dilemes, dilemes...

Arriba el moment que tots esperen: el catering. Faran un àpat tradicional i frugal? Açò implicaria empassar-se taronges, dàtils i garballons. Un drama, si no fos pels cítrics. Sortosament, una dels assistents comunica que enguany hi haurà una parada de productes alimentaris d’Astúries i Castella i Lleó. El personal exulta. Finalment els catalanistes de l’esquerra reconeixen la veritat: van ser els de la Meseta els que van conquerir l’illa. Moment dolç. Goig i joia s’imposen. De Covadonga al Toro: “A por ellos, oé...”. Uns veïns exigeixen silenci. Volen sentir la tele i a més voten n’Arturo. Desagraïts!

Cabildolàndia suspèn el Dakar

Ens superam. Ja som el melic del món i la cosa va in crescendo. Àdhuc a altres planetes passen pena. Hem fet suspendre el Ral·li Dakar 2008. L’excusa oficial és que hi havia risc d’atemptats terroristes contra la caravana, especialment a Mauritània. És mentida. Cabildolàndia hi ha influït.

En realitat, ja fa mesos que hom preveia que enguany no hi hauria cursa. Els que estimam els deserts sabem que sobreviure-hi exigeix dues coses: camells i aigua. De camells, sempre se’n poden trobar. Si no els aconseguim amb gep, qui no ha comprat haixís des que no podem obtenir tabac de pota? Sí, ja sé que tots ho feim exclusivament per aprendre a cargolar cigarretes i mantenir viu un costum: qualsevol excusa és bona per evadir-nos de la realitat. Ara bé, de la mateixa manera que hom troba camells, aconseguir prou aigua per arribar fins a Dakar, s’havia complicat. Es veu que Cabildolàndia és habitada per autèntics avencs. El personal xuma i xuma... El problema era greu. A més de contribuir negativament a apujar la inflació europea, les fonts no rajaven prou. Calia importar suc i amb tanta compra hem deixat el Dakar sense líquid.

Per aturar la revolta mundial o evitar un conflicte diplomàtic, les autoritats amb més autoritat han inculpat al-Qaida. Són vius, els dirigents. Sabien que Cabildolàndia no disposava de forces per repel·lir els atacs militars previstos. El general designat per dirigir la defensa ciutadana, Joan Triay, ha intentat hàbilment d’evitar la contesa. Ha dialogat fins i tot amb el dimoni per convèncer els eixeregats veïns de Ponent que calia un sacrifici. Racionar l’aigua era una bona mesura. Mentre no tinguem dessaladora i per evitar de retornar a temps passats –ningú no enyora l’aigua salobre que glopejàvem a la font de Cas Boscos durant el descans dels partits de basquetbol--, el general proposava de disminuir el consum i alhora engreixar la caixa. Volia començar pel personal del Saló Caòtic i per fer-ho sibil·linament es referí a la despesa econòmica que suposava a la comunitat mantenir hidratat el personal. N’hi han plogut de pertot, tret de des del cel, que ha passat del tema i no ens ha ruixat. L’Ajuntament continuarà comprant aigua per a la tropa. No hi ha prou suc: o Cabildolàndia, o Dakar. Servidor es posa al costat del general. Li don el meu suport. Qui vulgui aigua de garrafa que la pagui, com qualsevol manobre. Ep, a mi me la subministra el Consell des de fa uns mesos. Xerrar és puta. De qualsevol manera, ho admet: el general Triay i jo hem estat declarats enemics dels funcionaris de Cabildolàndia. Cap problema. M’agrada provocar... encara que no ho sembli.

Aguanta açò fins al març!

Ple de desembre. Hi ha més gent que altres dies. Des que poden adreçar-se als polítics per fer-los preguntes, l’assistència ha augmentat. Calia? No. Lina Morgan no s’ha pogut desplaçar a Menorca, però sona en off la singular “Ya reconozco al caballero (...) Agradecida y emocionada, solamente puedo decir: ¡Graaacias pooor venir!”. La gent està emocionada i, de cop, s’hi incorpora el portaveu de l’oposició. Tothom s’aixeca i ell saluda. Per raons que se m’escapen, s’ha confós. Avui no ve com a polític, sinó que ho fa com a predicador, fet que d’altra banda no és inhabitual.

La sessió avança sense problemes fins que el predicador ataca la presidenta a qui acusa de no fer res per evitar els divorcis a Menorca. Un rum-rum recorre la sala. La majoria arriba a la conclusió que la senyora Barceló s’hauria de convertir en la presidenta d’un nou CIM, “Com Imposar el Matrimoni”. La recriminada parla amb un uixer i li demana que repartesqui el “Manual de la perfecta casada” i els estatuts de la Secció Femenina signats per la mateixa Pilar Primo de Rivera. Els més progres exigeixen un DVD de Bergman: “Diálogos de un matrimonio”. La gent carrega de regals.

Entre l’oposició, les cares dels consellers ho diuen tot. Hi ha una consulta en petit comitè. Un dels membres va a la farmaciola i en torna desesperat. No hi ha trobat ni esparadrap, ni cotó fluix, ni cloroform. Un proposa de cosir la boca del portaveu amb “precinto”. Un altre es tapa les oïdes amb els dits i el més agosarat manté que si no hi ha cloroform, sempre es podria emprar el sistema clàssic per endormiscar el predicador: la maçada. Un s’aixeca, com si fos el deu d’oros i va directe cap al portaveu amb un tros de garrover. El frenen. L’oposició no sap on ficar-se. La gent tampoc. La presidenta demana perdó. Finalment, s’interromp la sessió una estona. Es convoca una Junta de Portaveus urgent. El conseller de Mobilitat ha tingut una pensada: qui es vulgui divorciar que abans faci feina per la comunitat. Presenta una llista de camins sense eixermar que exigeixen neteja. Aplaudiments generals.

El personal es reincorpora. El predicador encara no ha deixat de parlar. Ara demana que el nomenin cardenal... i no s’atura. Hi ha moguda al Consell. Finalment, el conseller de Ciutadania i Família proposa d’enviar-lo a Utah a veure si aconsegueixen casar-lo amb sis mormones alhora. L’ovació se sent a Salt Lake City. Tothom plega. S’apaguen els llums i els micròfons. El predicador no se n’adona i continua. Hi resten dos mesos per a les eleccions. Rajoy, si no ets a Houston, respon: tenim un problema. Help!