I Sant Climent, també

Una altra setmana així i canvii de poble. Cap escàndol, cap baralla... Bé, hi ha hagut algun ajut negre al manteniment del nivell de vida d’algun polític, però això no és un escàndol: a Cabildolàndia ho consideram habitual i ho acceptam de gust. Fa goig veure com el patrimoni d’alguns creix. I clar, què es pot fer quan l’avorriment s’apodera de la vila? Cal imaginació. Podríem haver aprofitat el 20-N per muntar una festassa que hauria omplert de goig els nostàlgics. De goig i de pena, que l’enyorança colpeja.

Sortosament s’ha creat el CASC (Cabildos Amants de Sant Climent). Aquest grup de ciutadans promou una recapta per fomentar la segregació de Sant Climent de Maó. No és que de cop hagi sorgit una devoció inexplicable pel sant. De cap manera. És una jugada estratègica més que lloable. La cosa té la seva lògica. Un Fornells independent fa ontes. Si s’independitza, Sant Climent --que és més gran-- també cal que ho faci. Disposaria de prou mitjans econòmics per sobreviure. Es quedaria amb algunes platges del sud i, amb una mica de sort, amb l’Aeroport. Si no els bastava, sempre comptarien amb el suport econòmic del CASC. I em demanareu, què hi té a veure Cabildolàndia? A vegades em sembla que escric parides per a gent tan limitada com jo mateix. Per començar, no caldria dir que hem d’anar a Maó per agafar un vol. Aquest fet ja suposaria un acte sanitari solidari. Bona part de l’assistència mèdica als cabildos la genera la urticària que els provoca trepitjar sòl enemic.

També suposaria la possibilitat d’agermanar-nos amb Sant Climent. Aquest fet amical perpetu augmentaria a mil el nombre de pobles amb els quals estam agermanats. Amb tot, això no és el més important. El motiu principal és afeblir Maó. Amb un Sant Climent que caminés sol, la ciutat més habitada de l’illa seria... Cabildolàndia. Oé, oé, oé oé... ja soooom primers! I hala, a reclamar la capitalitat. I amb ella l’hospital, el Consell Insular i unes quantes coses més. Ja disposam de solars adients on aixecar aquests edificis. Abans hi hauria algunes permutes pel mig, però això ho arranjaríem amb quatre dies: dominam el tema. Però no cal que els maonesos patesquin, serem generosos en comandar. Els deixarem subdelegacions de tot i els permetrem que conservin l’hac, el formatge, l’Agencia Tributària, i les plantes de GESA i Milà. No es podran queixar, no? Tractar els fems produïts a Cabildolàndia és un honor. Som tan solidaris que permetrem que se’ls enduguin. Com han fet sempre.

PRIMÀRIES POPULARS

Em veig obligat a lloar-ho. El trencament del pacte entre PP i PMQ es farà d’una manera espectacular, en un sopar de germanor. Hi estan convidats afiliats –tret d’un que està castigat--, simpatitzants, dissidents i, fins i tot, interessats. Com és habitual, tindrà lloc al “Casino 17 del PP”. En realitat, la trobada serà alhora una mena de primàries per aclamació dels populars. Abans que res, es projectarà el film “La escobita nacional”, pel·lícula que ha estat triada vés a saber per què. Hi ha coses que se m’escapen.

Seguidament, i després d’un fòrum entre els assistents, es projectarà un vídeo de l’encaixada de mans que va tenir lloc entre els que van signar el “Pacte de dalt sa costa Nova”. Durant la projecció, el públic cantarà “Roseret”. Hom valorarà les llàgrimes quan la tonada arribi a “Qui mos ho havia de dir, tan amics com eren antes.... que ara haguéssim de renyir”. En acabat, els representants del PMQ abandonaran la sala, es dirigiran al solar on proposen d’aixecar l’auditori –que s’emprarà com a motiu del divorci-- i començarà una assemblea en què s’intentarà convèncer el representant de l’Associació en Defensa des Bat”, gran amant del beisbol fa uns anys –si més no de l’estri emprat per colpejar la bola--, que no presenti una llista alternativa a les eleccions municipals. Prèviament, s’haurà servit un tassa de til·la a cada assistent amb la sana intenció d’asserenar els ànims, car tots junts guanyen segur, però dividits...

Els plats forts vindran a continuació. Just en tocar les 12 de la nit, el president de la Confraria del Sant Ciment, amb pantaló curt, samarreta i sabates esportives, intentarà donar una volta completa a la sala abans que no sonin les 12 campanades. Per motivar-lo, sonarà la peça principal de “Carros de fuego”. Si ho aconsegueix, serà inclòs en la llista presentada a l’Ajuntament de Cabildolàndia; si no, haurà de continuar exigint més ample de banda a la carretera general per poder fer més via en el següent intent. I és que l’ADSL ha arribat a la política. Un cop recuperat de l’esforç, li cediran l’ús de la paraula. En aquesta ocasió, hi intervindrà com a president de l’Associació Fanàtica (AFA). Té mèrit interpretar un paper doble sense barrejar-se. Si aconsegueix no immutar-se durant l’actuació del “Grup de Majorets Transexuals de ZP”... a la llista; si no a escalfar banqueta.

En definitiva, l’alcalde repetirà, disfressat d’estàtua. Només resta saber qui ha fet més mèrits per encapçalar l’extremisme.

Noble carpa

Era de justícia. Calia atendre les peticions rebudes. L’Ajuntament de Cabildolàndia ha claudicat i organitzarà un homenatge al finlandès Maino Latrevven, famós dissenyador de carpes. Els cabildos ja consideram que la des Born forma part del paisatge de la vila. Ara per afavorir empreses locals i insulars, ara per organitzar fires sense ànim de lucre, la carpa és muntada cada dos per tres.

Francament, l’haurien de deixar estesa. Cada setmana s’hi podria muntar una exposició o el que fos. Els dies feners serviria de garatge. Hom podria emprar-la com a aparcament cobert. Un cobrador controlaria entrades i sortides de vehicles i disposaríem d’una zona blava de luxe, ideal per als aristòcrates del poble, tan estimats –o venerats-- quan arriben les festes. Les possibilitats que oferiria serien múltiples. No descartaria de substituir el “caragol des Born” pel “caragol de la Carpa”. Si el consideressin elitista o una vulneració dels protocols, es podria afegir com una volta extra. Tindríem un caragol “indoor”, i açò muda. En aquest, lògicament, només hi podrien participar els cabildos amb pedigrí, els “pata negra” de llàgrima i emoció santjoanera. Seria una mena de Fira de Sevilla amb una “caseta” especial. Una altra opció seria fer-hi una volta per als infants. Finalment, la beguda s’hi podria traslladar quan el noble designat no disposés de palau. Ara bé, una de les parets de la carpa s’hauria de destinar a hemeroteca. Ben emmarcats i coberts de metacrilat, hi penjaria articles que continguessin les crítiques que van fer els populars a l’anterior consistori quan va muntar la primera carpa.

És un pecat que la setmana passada la utilitzessin com a local per al Campionat Ornitològic de les Balears. Després d’haver perseguit els coloms amb tanta dedicació, es veu que a Cabildolàndia hi ha tracte de favor. Mentre els canaris empren la zona noble i les gallines volten lliurement –quan no acaben fent un bon brou-- pel canal Salat i per Dalt sa Quintana, els coloms són considerats enemics. Governació fins i tot –i cit textualment- ha manifestat que “les gàbies trampa ja estan en marxa”. Mai no havia vist gàbies desfilant. Que et perseguesqui la policia és normal, però fugir d’una gàbia que t’encalça és fotut. Un enginy terrible. El Campionat s’hauria d’haver fet, òbviament, al carrer de Sant Cristòfol, així sabríem com les aus passaven la nit en capella abans de ser exterminades. Allà hi ha l’autèntic temple de l’ornitologia. Amb bones trampes. Algú s’enriquirà amb l’excusa del colomar. Sabeu qui, no?

EL CRIDORI

Tot serveix per armar brega. Els cabildos som com som. Ara discutim per l’auditori: no m’ho puc creure. Si tothom que ens coneix ja sap que a Ponent el llat és la forma més habitual per comunicar-se, a què ve ara aquesta dèria de fer un recinte on cobraran per escoltar? No sentim prou grolleries pel carrer o a qualque bar? Fer un cafè i oir el silenci només és possible al monestir de Santa Clara, i amb sort.

Els qui comanden han decidit canviar la ubicació del recinte. Normal: mai de la vida es pot acceptar la tria de l’enemic. Tanmateix, estic d’acord que el lloc triat no era l’idoni. El que no em sembla normal és haver trigat tres anys a prendre aquesta decisió. Com que som pillo, ho imputaré al fet que Urbanisme i Cultura no acaben d’estar prou coordinats: una evidència copsable però incomprensible, car el regidor és el mateix. Es veu que és tan prudent que, malgrat presentar un cas de doble personalitat, guarda molt bé els secrets. No diu res sobre Cultura a la part de si mateix que adora el formigó a l’engròs. Com s’ho fa? És ben senzill: procura no pensar mai en res relacionat amb Cultura. Solament qui va ser conseller sense cartera podia aconseguir-ho: ara tenim cartera sense regidor. Memorable, creis-me.

Jo hauria fet l’auditori al solar de l’antiga plaça de toros, lloc regat de sang on, de passada, podríem comprovar si els polítics, en picar-los, demostren prou raça. Tots a cor cridaríem, com “Búfalo” a la sèrie Juncal, “Bien picaooo!” quan destrossessin l’esquena del contrari. No hi hauria les discussions típiques entre fans a la Real Maestranza. Aquí no ens barallaríem amb els veïns, puix per mor d’una transmutació els que residim a Cabildolàndia som portadors d’un gen que ens impedeix d’escoltar què diuen els altres. I quan els escoltam, no els feim cas.

Si a un auditori s’hi va a sentir música, tampoc no entenc tanta ruïna. Els únics sons que estiren són els dels renecs, de la sirena d’un vaixell –per fotre Maó, bàsicament--, i, mai no, el del tambor i el fabiol. Amb el port tindrem un auditori outdoor; crits, en sentim arreu; interpretacions harmòniques de “heavy menyspreu” cada mes al Saló Caòtic, etc. Insistesc: d’escoltar, poc. Si feim un auditori, res de música clàssica: prohibit. Facem-lo per tant com a monument a una manera de ser. Ah, i el nom...“El Corral de la Pacheca”, evidentment.