Cabildolàndia guanya el COPITO 2008

Concurs Internacional de Pobles Inimitables del Tot, conegut popularment com el COPITO. La competència era aferrissada. Pensau que s’hi presentaven candidats amb pedigrí: Saint Olaf –el mític poble d’una de la “Chicas de oro”— i també un fotimer de viles sicilianes, a part d’un convidat tradicional com Lepe. Pobrets, no sabien per on havien de partir.

El COPITO se l’ha endut, com era previsible, Cabildolàndia. Primera participació, primer triomf. Fins ara ens tenien por i no ens hi deixaven participar. Tenien raó i s’ha demostrat. Quan ens hi posam en volem una maneta. Encara no sé si n’estic orgullós o afrontat. En realitat juraria que tant me fa. A vegades m’aixec amb la intenció de sol·licitar al Govern que m’indulti i que em permeti posar al DNI que vaig néixer “en paradero desconocido”; altres em sent ufanós i estic per emmarcar la partida de naixement o de penjar una rajola a l’entrada de casa que hi posi quelcom així “Aquí, hi viu un cabildo”. Em fa com a pena desaprofitar un accident com aquest i beneesc la casualitat que, el 3 de gener de 1961, el primer ensurt a patir vagi ser adonar-me que la cigonya m’havia deixat caure en una vila tan especial. Gràcies, mama! Ja m’ho deien que no tenies preu!

Poques hores abans que el jurat ens atorgués el COPITO, tot feia indicar que altres viles de l’illa també arribarien a la fase final. Guixònia havia fet punts, es Mercadal insistia a recordar el gran combat que va dur a terme contra la cabrum invasora dels seus boscos i Capitòlia Déu n’hi do: la batalla per l’hac era un mèrit. Però res. Amb un darrer cop d’efecte en vam tenir prou. A Can PePe van decidir donar-nos una empenta definitiva i de continuar una tradició popular. En aquests moments, em consta que hi ha gent que no té prou clar si a Cabildolàndia té més importància agenollar-se davant de sa Piràmide, remodelar la plaça d’en Campins i aixecar-hi una font dedicada a un dels nostres “primus inter pares”, celebrar Sant Joan o carregar-se el Saló Caòtic. Hi ha estirades. Sant Joan pesa, però la incipient excitació --que ja és tradicional—que sentim en esmicolar la concòrdia municipal fa punts per aconseguir que el dic prest sigui insuficient. De fet, l’empresa que el fa ja ha demanat si ha d’acabar les obres segons el projecte previst o si prepara un moll que arribi a Punta Nati, com a mínim. Previsora que és la constructora. Som una atracció turística, política... Amb una sala de congressos com Déu mana faríem furor.

I em demanareu que n’opín, de la ruptura. La resposta és simple: no-res. Els divendres no manifest mai el que pens. Riuria, però és que ja no en sé. I és una sort, car present una delicada i poderosa barra de neandertal que no em permet esgavellar-me. Els científics ja ho diuen, que tots els excessos són dolents i em recomanen que si no m’he de saber aturar és millor que no comenci. Dit i fet. En fa d’anys que no ric!

Tanmateix, crec que hem guanyat el COPITO fent politxons. Ens retiraran el premi? Ho dubt. El control antidopatge era deficient i és dubtós que pugui considerar que vam prendre estimulants. Res més fals. El que va passar dijous a la nit és que els serveis de missatgeria cabildos es van declarar en vaga. També és cert que alguns dels mossos van canviar d’empresa i que d’ara en endavant repartiran pizzes NERER, però açò és una altra història. Hi insistesc: em consta que els missatgers estaven farts de fer hores extres. N’hi ha que podrien fer la ruta amb els ulls clucs. De cal batle a Can PePe. De Can PePe a ca qui comanda d’amagat i no figura... I mentrestant, na Tònia Gener i en Joan Triay ignoraven que eren a punt de rebre una ganivetada històrica. L’estiu ja ho té, en aquestes coses. Fa calor i una pujada de temperatura exalta. Al final, van decidir parlar cara a cara i dedicar-se al teatre. “Comedi, tot és comedi”, deia un amic mallorquí (partidari de n’Estaràs?). Dit i fet. La primera representació serà “Nou homes sense pietat i tres que els reforcen d’amagat”, títol ben llarg i poc comercial, però amb un argument excepcional. S’endurà el premi Born d’enguany i el de cinc o sis edicions més.

I si ho deixàvem estar? Crec que Cabildolàndia hauria de fer un pensament i deixar de votar. Al cap i a la fi, poques vegades acaba una legislatura d’una manera normal. La darrera va ser quan en Franco vivia? Particularment suprimiria les eleccions. Que nomenin una gestora perpètua i punt. Que qui la integraria? Aquest problema és banal. Qualsevol nadiu està capacitat. Si els càrrecs vitalicis són considerats perillosos, que els facin rotatoris o triem els seus membres per insaculació. I a qui feim primer edil? Tampoc no és problemàtic. Faci el que faci el criticaran. O el penjaran per Pasqua: com és tradicional.